Els Sots Feréstechs/La missa blanca y la missa negra
Era'l diumenge després d'haverse tret del temple a la bagaça a copia de conjuris y anatemas. Las tremendas paraulas d'excomunió semblava que, ressonant encara dins del temple, tinguessin estemordit al pobre jayo, que s'estava a la vora de la porta, mitj arraulit y confós, entre la fosca enfredorida de las primeras horas matinals. Agafat a la corda de la campana grossa, que penjava d'un forat de sota'l chor, senyalava a missa pausadament: Nanch... nanch... nanch... Com més anava, més acompassats y cançoners eran els tochs, igual que si las mans que feyan moure la corda, tremolosas ja de sí, acabessin de perdre l'habilior... Naaanch... naanch... naaanch...
Per las afraus y las timberas dels sots las batalladas s'hi arrossegavan ab gansería, com si no gosessin a enfilarse rostos amunt ni trucar com sempre a la porta de las casas ensopidas, ab aquella cançó de cada festa: ¡Baixa, vehí... la missa a ohî... baixa vehí...! Era tan espessa la boyra, aquella matinada, era tan espessa y freda... que talment semblava que la gelor humida que surava arreu hagués glaçat la veu de las campanas
El jayo, tan sofert y tot com era, de tant en tant havía de deixar anar la corda pera fregarse las mans, que se li quedavan balbas. «¡Bona entrada d'hivern!... —deya entre dents. —¡Bona entrada d'hivern ens do'l Senyor!...» —Y, a fi de desentumirse'ls peus, que també se li enravenavan a correcuyta, ab prou feynas y dolors donava unas quantas passas, ara cap a dins de l'esglesia, ara cap a fòra'l porxo, ara cap a sota'l chor. Després, un cop s'havía revingut un xich, se tornava a posar a tocar ab tant dalit com podía, deturantse a estonas y parant l'orella de tant en tant pera veure si sentía las batalladas. Mes, com qu'era tan xaruch y ja sordejava bona cosa, no arribava a distingir ben bé'l sò y no sabía del cert si tocava o no tocava. «¡Válgam Deu de la Creu! Potser no'm faig sentir...» barbotejava'l vell, tot concirós.
El fet era que, després de tanta estona de senyalar a missa, encara no havía comparegut cap bosquerol ni bosquerola. «Potser no toco com cal y no'm senten els vehins...» tornava a mormolar el jayo. Fins que, pera surtir de dubtes, va encaminarse cap al defora a preguntarho a la Mariagna, que, tot y aixafadota com estava, no era tan dura d'orella com era ell —¿Que no se sent la campana, Mariagna?
—Jo pla la sento, Joseph —Donchs, allavors... ¿per què no baixan?
—¡Oh, y que ja es hora de que fossin aquí.
Y els dos avis se miravan estranyats, sense saber de segur lo que'ls passava.
Mentrestant, el capellá, devant de l'arquimesa de la sagristía, s'anava revestint pera'l sacrifici. Com que la matinada era tan emboyrada y tèrbola, s'havía hagut d'encendre un cap de blandó de demunt d'un canalobre, a truco de que mossen Llátzer s'hi vegés al posarse els ornaments. Era un d'aquells días sense auba, que venen tristos y negres, com una nit qu'anés a derrera d'una altra nit. Pel finestró aspitllerat que donava al absis no entrava ni una gota de llum, ni una gota de celistia. Tot era rúfol y fosch. Però, ab tot y la tristesa que traspuava arreu com suhor de llágrimas, mossen Llátzer, aquell matí, se trobava animat per la fe més viva, y fins li corría pels llavis com un somrís triomfal.
El recort de la victoria guanyada feya vuyt días sobre'l dimoni de la carn, li omplía'l cor de confiança en son poder de sacerdot ungit per obra y gracia de l'Altíssim. Sentía que portava a dins l'esperit de Deu, ja que tenía prou virtut pera confondre als enemichs de l'ánima. May havía conegut com alashoras que, revestit ab els sagrats ornaments, feya l'ofici de Divina Majestat, ab las tres coronas de Gloria sobre la testa, ab l'espasa de foch a l'una má y las cadenas a l'altra pera lligar a las potestats de l'infern.
Mentres se passava l'alba pel cap, pensava ab aquell espantós conjuri qu'havía tingut prou força pera aterrar a la bagaça, pera aterrar als feligresos y... ¿per què no confessarho?... pera aterrarlo a n'ell mateix, al deixar anar els mots terribles. Havía sigut tan fort el seu esglay, qu'havía quedat séns esma al cor pera sermonar als bosquerols y traure de la victoria assolida tot el doll d'ensenyanças y d'exemples que sen podría haver tret.
Però lo que no havía sabut fer el derrer diumenge, corprès de por misteriosa per las propias execracions, ho faría ara tot seguit, aixís que l'ofertori arribés.
—¡Ja ho veyeu, germans meus, —els diría; —ja ho veyeu, còm el triomf sempre es de Deu, del Senyor de cels y terras, que alçant un dit ne té prou pera tornar el món al no res! Si aneu pel camí de Deu, anireu de braçet ab els sants, que triomfan eternament. Si camineu per la ruta del pecat, els vostres peus mateixos vos durán a la desfeta y a la mort. El plaher de la carn dura un tancar y obrir d'ulls, y el goig de Deu dura fins després dels sigles. Sota la carn hi dorm la malaltía, hi dorm la damnació: ab l'esperit de Deu hi bategan la salut y la vida eterna. ¡Veníu ab mí'ls que volgueu viure sempre! Jo us ensenyaré'l camí de la llum que may s'apaga... Jo us faré veure l'arbre de la vida, que no s'esfulla may...
—¡Missenyor!... —va exclamar en aquell moment una veu mitj apagada, com d'algú que no gosés a rompre l'exaltació del sacerdot.
Se va girar mossen Llátzer, y va veure al jayo que venía ab una cara tota mústiga que feya llástima de mirar —¿Què teniu, Joseph? —va preguntar el capellá ab veu piadosa, veyent al pobre avi tan marcit.
—¡Ay, missenyor! ¡No ho sé pas! Jo, trist de mí, prou toco la campana... però la gent no vol venir
—¿No ha baixat encara ningú a missa?
—Ningú, missenyor, ningú.
Y, com pera refermar la dita del vellet, derrera d'ell va comparèixer la Mariagna fent anar el cap ab ayres de condol.
El rector se va quedar contemplant bona estona als dos vellets, tot sorprès, tot alarmat, més aviat pels posats de desolació que feyan que per las paraulas tristas que mormolavan. May com alashoras, may, se li havían aparentat tan abatuts y al mateix temps tan apesarats. Ells, que may se trasbalsavan per res del món, ara semblava que's consumissin anguniosos —¿Que no veyeu que fa una matinada tan crúa?... Deurán esperar el derrer moment... —va dir amorós el rector pera donarlos esperanças.— Tornèu a senyalar a missa un ratet... ¿sentiu?... y desprès tocarèu la rematada... Deu no ho vol pas, que pensem mal abans d'hora, ni que desesperem de lo que té de venir.
Ple d'humilitat, el jayo se va tornar a posar a estirar la corda ab tot el dalit que va poder ...Nanch...nanch... nanch... Mentrestant la vella anava y venía, desficiosa; entrava a l'esglesia, surtía al defora, mirava cap a l'Uyá, mirava cap a la Rovira, frisant pera veure l'arribada dels bosquerols. Però entre'l temps, qu'estava tan tapat, y lo flaca de vista qu'era ella, per més que llucava amunt y avall dels caminals, no veya venir a cap criatura nada, a cap ánima viventa... fins qu'al capdevall, al capdevall, per sota las feixetas de câl Pugna, li va semblar que s'atansava un escamot de gent. Era una clapa, a troços blanca, a troços negra, que's bellugava, que's movía, qu'anava marxant, per entre'ls arbres, sense que's pogués veure ben bé lo qu'era
Pera hèuren la certesa, l'avia va anar a contarho a n'en Joseph... y, ab la má fent ventalla sobre'ls ulls, tots dosets miravan cap al cingle pera veure si'n treyan l'aygua clara, de tot allò tan estrany
—Es gent que ve... ¿Fa, Joseph?
—Pera mí es un ramat, Mariagna —¿Un ramat? ¿Voleu dir?...
—A mí m'ho sembla..
Y, mentres els jayos maldavan pera esvanir el dubte que'ls anguniava, la clapa bellugosa, com xuclada per un grau del cingle, va desaparèixer tot d'un plegat, sense deixar rastre ni senyal de si allò eran bosquerols o eran ovellas. Allavoras els dos vellets varen acabar de perdre la paciencia. Tan resignats y quietons com eran de costum, aquell diumenge feyan cara d'amohinats y concirosos, lo mateix que si tinguessin por d'alguna cosa negra qu'hagués de succehir. Com ánimas en pena, anavan fent camins de la sagristía a l'esglesia, de l'esglesia al cementiri, del cementiri als caminals...
—Repapiejan, els pobres vells... repapiejan... —deya entre dents mossen Llátzer.
Però, al cap y a la fi, el posat intranquil dels jayos va acabar per ferli angunia, perqué, acostumat com estava a vèurels sempre tan confiats, sense posarse per res cap pedra al fetge, no sen sabía avenir, de trobarlos ara tan plens de neguit. Mes la pitjor pena y el pitjor dolor varen ser quan el sacerdot va conéixer qu'ell també s'encomenava'l desfici dels sirvents
—¿Y si no baixessin?... —començava a pensar mitj esferehit. —¿Si abandonessin l'esglesia pera sempre més?... ¿Si no volguessin més missa ni sagraments?...
Va passar un quart, va passar mitja hora, ne va pasar una... y res. El capellá, revestit de cap a peus y plantat de tant temps devant de l'arquimesa, a la fi va agafar el cálzer y, ab ayres resoluts, va surtir cap a l'altar. Al posar els peus al presbiteri, no's va poder estar de llençar una mirada a la nau pera veure si havía comparegut cap feligrès escadusser; però, com que las ombras s'apilavan feixugas per tot el temple, no va distingir enterament res. Solament pel silenci de tomba que regnava's coneixía que dins d'aquella foscuria no hi alenava ningú.
El día, en compte d'alçarse, s'anava tapant, tapant. Ni la mica de claror glaçada que s'escorría pels finestrals, ni las llumenetas tremolosas dels ciris que parpallejavan a l'altar, eran prou pera esbargir las tenebras que s'escampavan arreu. No més els llums de la credença feyan com una boyrina lluminosa a l'una banda y altra del Sagrari; y, en quan a las dúas palmatorias de sota Sant Pau, ab prou feynas feyan lluhir una mica l'espasa de l'apòstol rebassut. Lo demés tot eran tenebras y espessor de llims...
Ab el cor vessant de dol, mossen Llátzer palpava per sota l'ara, mentres deixava'l cálzer y treya la bossa y regirava'l missal. La tristesa inconsolable d'aquell día de foscuria se li ficava a glops dintre de l'ánima, com si volgués ofegarla en sa negror. «¡Sol! —barbotejava, plorós. —¡M'han deixat sol!» Y tan contorbat estava per la tribulació, que ni esma tenía pera anar seguint las ceremonias ni pera recordarse de las paraulas de la missa. Ell prou feya esforços pera asserenarse y aixecar l'esperit a Deu... Però cada pas del sacrifici era pera'l pobre capellá una pungida nova y un clau nou El primer cop que's va girar de cara a la porta de l'esglesia pera dir El Senyor sía ab vosaltres, va semblar que'l cor se li feya troços al veure que la salutació d'amor ressonava en la soletat... ¡El Senyor sía ab vosaltres... y els banchs eran vuyts, tots vuyts!... «Però ¿ahont sou, oh condemnats feligresos? —preguntava entre dents el sacerdot. —¿Ahont sou, que fugiu de la benedicció del cel?» Y, com si fos una resposta misteriosa, tot d'un plegat va sentir una veu llunyana que li revelava'l siti de damnació ahont els bosquerols s'aplegavan en aquell instant.
Y allavoras, vulguis no vulguis, las caputxas blancas havían pres, per entre la boyra, el camí de las esglesias vehinas, mentres per la seva banda, els homes, envolicats ab las mantas, trescavan rostos amunt fins a dalt de Puiggraciós.
¡Ab quína claretat més espantosa ho anava veyent tot el capellà! A la mateixa hora que començava a baix la missa blanca, voltada de soletat, començava a dalt la missa negra, acompanyada de generació...
Com si tingués el do de veure las cosas llunyas y amagadas, al sacerdot, desde l'ara de l'altar, se li ofería devant dels seus ulls mateixos l'espectacle estrany que's representava dins l'ermita.
Veya las cambras fumadas de l'hostalet totas plenas de gent y resplandors... y li semblava qu'eran la nau y el presbiteri d'aquell temple del pecat, ahont s'hi celebrava la festa del dimoni. La llar, tota encesa, ab bon espetech de foch de garbons, se li apareixía com l'altar major de l'infern, guarnit de tions y de flamas qu'il·luminavan sinistrament las parets negras de l'hostal y las caras torradas dels bosquerols. Devant de l'altar de foch, a tall de Sant Patró venerat, se li aparentava'l mal esperit, encarnat en la bagaça. Allí, mitj deixada anar sobre l'escon, se destacava la Rodassocas com en un trono triomfal, lluhint las trenas de color encès y el coll y els braços y el pit de carn blancaça. Tot al voltant, hi rondavan anguniosos, com devots que no gosessin arribar a l'altar, l'hereu de càl Janet, el xicot de l'Ensulcida, el Bepus de l'Uyá, tota aquella mústiga jovenalla, corsecada de luxuria y de tristor...
Com esferehit per aquella aparició sacrílega, el capellá tancava'ls ulls pera no vèurela; però'l fantasma de l'ermita era perfidiós, y el va anar perseguint mentres va durar la missa. Quan va ser a la consagració, també va semblar que se li apareixían els oficiants de la missa negra que se celebrava a Puiggraciós. Eran l'ermitá y l'ermitana, els dos vells mitj salmayres, mitj bruixots, qu'anavan y venían per las taulas de l'hostal, boy servint vianda y beure als feligresos o portant recados a la bagaça de part dels terrassans, llenyatayres o pastors. Venían a ser com capellans de l'infern que fessin arribar fins al dimoni las lletanías del pecat mortal.
Mossén Llátzer s'anava afinant, afinant de congoixa, com si s'hagués de morir. Al ser a llegir las derreras oracions, ab prou feynas podía arribar a dir un mot ni a aguantarse devant l'ara. Després se va girar, com de costum, pera donar comiat als feligresos; però a l'anar a dir las sagradas paraulas: Anèusen: la missa s'ha acabat, se va repensar de sobte, no deixant surtir aquells mots que semblava que fessin coro ab la befa impía dels bosquerols. Allavors va resar ab veu tremolosa el derrer evangeli, y després va agafar el cálzer pera tornar a la sagristía. Però estava tan adolorit, tan trasbalsat, havía hagut de fer tants esforços pera acabar el sacrifici, qu'al baixar els dos grahons de l'altar va sentir que las camas se li segavan, que'l pensament li fugía, y, després de trontollar un instant, va rodolar per terra com ferit de mort.
El cálzer va anar per'quí, els corporals per'llà, la patena un bon troç lluny... Els jayos hi varen córrer pera assistirlo: «¡Missenyor! ¡Missenyor!» Però, com que l'esglesia era tan fosca, no veyan ben bé ahont havían de posar els peus pera no trepitjar al sacerdot. Ademés... per'llí terra hi havía escampat el sagrat servey de missa, y els esborronava de pensar qu'ab las sevas mans profanas podían tocar la copa del cálzer, o els dintres dels corporals, o bé'l fons de la patena... Però, a la fi, vencent el sagrat terror, van acostarse, van estirar el braç per dins de l'ombra, van palpar la casulla...
—¡Missenyor! ¡Missenyor! —exclamavan.
—¡Missenyor! —repetían. —¡Missenyor!
Però'l capellá no tornava en sí.