Els herois (1920)/En Busqueta

En Busqueta

(Nota de l'autor) Aquest treball figurava en el volum «Proses bàrbares» d'on l'hem tret per encabir-lo aquí. El brau Busqueta es trobarà més a plaer entre els seus germans de rusticitat, junt amb ells rebrà el nostre homenatge, del qual no podrà ésser exclòs de cap manera. Hem fet algunes correccions que crèiem necessàries; í en Busqueta, amb tal agençament, tanmateix farà una altra patxoca!

En Busqueta era un pagès amb nervis i sang, sabia bellugar els ulls amb entusiasme, i feia encara una cosa. més extraordinària: es menjava les albergínies del seu hort. ¡Tants diners que valien, les albergínies!

Així que us hagi innovat que trafiquejava amb boscos i que era formal en els tractes, ja no trobareu pas gens estrany que mai de Déu pogués eixir de mals de cap.

Parlava amb el nas, i pel cim d'ell les celles se li ajuntaven esponeroses i ferestes. Era amic de fer l'ullet mentre enraonava: un ullet sense malícia. que res tenia que veure amb el què deia. Estava renyit amb el rector, i la seva dona era la més llardona del poble; però en canvi criava els nins mes grassos i més formosos del veïnat.

En Busqueta es passava tota la setmana a bosc. Els diumenges, segons com s'esqueia la feina, de bon matí, abans de clarejar, es presentava a casa seva, es mudava, s'enclenxinava, i partia a guerrejar amb els conills.

Llavors es transformava en un mal esperit. Sense haver de mantenir gossos, s'enduia els que volia. En el turó més avinent, no molt lluny del poble, engegava la seva escopeta en l'aire, llançant un udol de posses capaç de fer estremir els gamarussos dins les cavorques dels suros mil·lenaris. I aquest udol l'allargava, repetint-lo, modulant-lo com una crida desesperada, com un toc de sometent, fins a arreplegar la més brillant canilla que es pugui imaginar.

Un cop reunida aquella facció de voluntaris, sense torbar-se, amoixant-los, arengant-los a fi que no decaigués llur entusiasme, se'ls emmenava vers les afraus més llunyes i més inexplorades.

Tremoleu, fagines!

Aviat les estridències de la batalla somouran les clotarades, les esqueieres, les timbes i els serrats. Efectivament, les resonàncies de la muntanya no donen l'abast. Se'l sent a ell com travessa la malesa, com romp les branques dels arboços, com aixafa els brucs, els arns, les gatoses, animant els gossos amb crits personalíssims imposant-los la seva fe, el seu coratge, la seva energia destructora. -Baix, dic!… Apa, Merlin… Ací, acíí, acíí!… Au, que va!… Hu…hu…!- I els altres, conscients que van ben comandats es dispersen per indrets, removent la brosta, ensumant córrecs, regirant bardisses, ensangonant-se el morro, emplenant els matissers de remenaments de cues, d'espolsaments d'orelles, d'esternuts, d'estossecs asmàtics i de grinyols de dolor o d'impaciència.

I, així que un aliret més viu i més sostingut els acarrera tots en un encalç segur, l'afrau s'arbora de frenesí, de glapeigs, de rastallades, de vertigen; i en Busqueta, llançant un crit llargarut i horríson, ja no és un home: és un bòlid, un llamp, quelcom que no té aturador. Un centaure galopant per la boscúria, saltant xaragalls, estimbant-se pels córrecs, desbocant-se pels serrats, no fressejaria pas d'una manera tan imposant.

I mentre la tromba de cans serpeja per les clarianes, puja per les canals de les terrassades, desfila per les crestelleres dels roquissos, en Busqueta és arreu: pels cimals dels suros, pels encreuaments de les carreteres, pels límits dels estassats, sempre alerta, amb l'arma a punt, engaltada, disposat a abrusar-ho tot.

Impensadament, no se sabia on, esclatava un espetec formidable, seguit d'un altre, tan pròxims tots dos, que rebotien de cingle en cingle com un sol tro apocalíptic, el mateix que si tots els arbres de la muntanya, aterrats de sobte per una empenta de l'oratge, s'estibessin al fons del sot on moria l'onada ressonant.

Jo us dic que si haguéssiu pogut oir aquell traüt (els bruels del caçador, els lladrucs dels gossos i el detonar de la pólvora atacada fora de mida), no us hauríeu pas pogut convèncer que es tractava d'un indefens conill.

I Déu fes la gràcia que l'animalet restés pernabatut, foradat i esmicolat per la metralla; que si no… jo no sabria pas on trobar paraules per a explicar-vos l'èpic recomençar d'aquella gesta.

Sortosament, en Busqueta tirava dret i solia endur-se'n el sagnant trofeu amagat a la pitrera. Bo i caminant de retorn, repartia elogis i censures als seus voluntaris, que el seguien sense gaire marcialitat ni joia i molts, decandits, arronçats, amb la cua pengim-penjam, amb un trotar de magresa tan aeri que a penes deixava senyal de petja en el corriol.

A les envistes del poble els llicenciava a cops de roc. Els gossos fugien d'un aire estoic, llepant-se el morret, encanyonant il·lusions, el cap molt jup, la cotilla estreta, els parpres agitats per una emoció dissimulada i les orelles moixes, cobertes de mosques. En veure's fora tret, se paraven, girant-se a contemplar llur cabdill. Ell s'allunyava envalentonat com un heroi, i la canilla romania absorta, corferida de tanta ingratitud.

Així finia la gesta. És a dir, no pas ben bé, car en Busqueta es ficava a l'hostal a convidar els amics, i, mentre l'hostalera preparava la sanfaina, ell feia una narració episòdica del combat.

La imaginació i la vèrbola d'en Busqueta eren fidels fins a cert punt. No diré que no embellissin engrescadorament les coses: el que us puc dir és que sorgia de bell nou el lloc de la peripècia sense mancar-hi un arbre ni una fulla; que es tornava a oir el passat terratrèmol; que es veia altra volta l'empaitada aterradora, les relliscades, els bots, les falses embranzides, l'aparició del conill ratllant de gris l'enlluernadora terrassada, el rebotir dels perdigons i el cop de puny als morros del Finet (-Llamp el partís!-), que ja se l'emportava.

I pensar que allí baix, a l'ombra de la façana, sentada en el vogi de les truges, la seva trista muller, fa una hora, roman despacientant-se per dinar, tot dient al més xic dels mainatges: -Calla, Nicus, calla calla, que el pare és a cacera i menjarem xon.- Xon volia dir carn, carn de tota mena, fos de bou, de guilla o de conill.

…

No sé com ni en quina ocasió en Busqueta esdevingué el meu company. Era simpàtic, en Busqueta; sempre tan gosat, tan ponderatiu, amb aquella endimoniada fantasia que s'abrandava per un no-res, com una gatosa seca en contacte d'una cerilla encesa. A mi ell m'admirava perquè sabia matar les perdius a vol.

De bell antuvi ja volgué conduir-me allí on, segons deia, realitzava veritables carnisseries. Això era una gran mostra de confiança, car l'ardit bosquerol mai descobria a ningú els seus paratges jurisdiccionals.

Durant els dos mesos que jo estiuejava al poble d'en Busqueta, ell, cada diumenge venia a trucar a la meva porta a les tres del matí. Abans ja em deixondia el glapir impacient i esbojarrat de la canilla voluntària allistada a les seves ordres.

Partíem. No vulgueu pas saber-ho, a on. Crec que en deien el Sot d'infern. Una hora lluny: una hora llarga de caminar amunt, sempre amunt, entre negres suredes, seguint corriolets quasi verticals, aixaragallats, intransitables, en la greda dels quals la punta de les espardenyes d'en Busqueta s'encastava fermament, amb una graciosa flexió del peu i una elasticitat muscular de llebre.

Les estrelles parpellejaven en la profunda blavor del cel. Les vèiem guspirejar entre les branques, pel cim dels laberíntics passadissos humits i frescals, formats de brucs i arboços, embaumats de la flaire subtil dels tomanyins i sajulides.

I barranquejàvem molt, pujàvem sense pendre alè, ens apressàvem de valent, i sempre fèiem tard. En arribar a lloc, el dia naixent empolsava ja de llum grisa les verdejants faldes dels turons. En Busqueta pretenia que sempre era millor sobtar els conills en plena fosca, quan transitaven confiadament, lliurats al platxeri orgíac de les nits caldes.

Començava la batuda. Ell em deixava de parada en alguna clariana estratègica, i s'estimbava sol avall amb son trotar centàuric, seguit de la brivalla, trinxant mates, removent fullaraca, allunyant-se junts esgariposos i udolants.

En traspassar un serradet, o en endinsar-se en alguna pregonesa del clotaral, la remor bèl·lica s'extingia a poc a poc, insensiblement.

Llavors jo em trobava com perdut, com abandonat en mig del majestuós escalonament de serralades fosques verdejants, superbioses el mateix que les ones formidables d'un mar immòbil.

La quietud més gran, la quietud més fantàstica de les quietuds, em voltava. Era dia clar, mes tot dormia a la muntanya. El bosc no desperta mai. El bosc serva sempre una imposant sopitesa.

Viu impassiblement silenciós, sorrut, tràgic. No somriu al sol, i a les sacsejades de l'oratge respon amb brandeig d'ensunyat. ¿Quina energia o quin encís serien capaços de deixondir aquelles grandioses soques plenes de molsa i esvorancs, aquelles penyes travades per centenars d'arrels, aquelles ferestes calvícies de llécol o argila brunyides i esmolades per l'aigua dels núvols?

El meu cor xic, la meva ànima xica, es sentien estemordits, dissolts i contaminats per aquell son eternal.

Qui no les ha vistes, qui no les ha meditades, no podria pas imaginar-se el respecte que infonen aquestes extenses suredes inhabitades, monòtones, sense ocells, sense aigua, sense remors.

Ofeguen tot pensament lleuger. En veure per un costat l'inacabable vaivé de cloterals i serres, i per l'altre la immensitat de la plana perdent-se en les boirades de l'horitzó, inevitablement la idea de l'esfericitat de la terra, de la seva pesantor aclaparant i del seu rodar vertiginós per l'espai venia a inquietar-me.

¡I què fàcilment comprensibles se'm fan totes aquestes coses explicades amb pedagògica fredor, dins l'esquifida sala d'una escola primària, en front d'un grotesc aparell geogràfic on el sol, la lluna i el planeta s'aguanten a l'extrem d'unes varetes de llautó!

Però mediteu-les detingudament dalt d'un cim, mentre la vostra mirada s'esplaia resseguint el grandiós panorama, i la vostra imaginació endevina, més enllà, en l'invisible, terres i més terres plegant-se arrodonides sota la il·lusòria concavitat del cel. Sereu meravellats: el neguit d'un misteri etern, d'una ignorància eterna, d'un formidable enigma, passarà com un núvol per l'ànima vostra.

…

El sol traspuntava. Era un disc roent que apareixia allà d'allà en els confins de la selva, per damunt d'un llac opalí de boires arranades a la plana, d'on només sobreeixien, com illots blaus, els pics més alts de les gavarres.

Del clotaral muntava la flaire dels verders, un baf humit de molsa, i, de tant en tant, la flastomia d'algun merlot alarmadís.

Cap a ponent, la testa venerable del vell Montseny esdevenia rosada i blanquejava una ermita en el cimbori d'uns penyalars; i oscil·lava per la cresta dels serrats una onada de color. En mig del negre verdejar dels suros s'envermellien les terrassades, s'acarminaven els estepars, lluïen les esqueieres, i, en llunyança, en les comes dels grans pinars devastats, els viaranys i senderons es feien obiradors com sagnoses esgarrinxades en el llom pelut d'una bèstia enorme.

I els arbres i matolls propers destriaven els raigs d'or, esqueixaven la cortina de llum, i les vaporositats matinals, així il·luminades, formaven tires de glassa apoteòsica, en mig de les quals brillaven, amb esclat de joiells, les emporprades cireres d'arboç, les gotes de rosada, les transparències esmaragdines de les fulles de grèvol, i, ací i allà, a manera de sedoses brodadures, alguna flor de pèsol bord o alguns clavells boscans.

I això resultava tan inharmònic amb l'austera serietat de l'entorn, tan escondit sota els grans brancatges i les esponeroses mates, que em produïa la il·lusió d'un tros de bosc en festa, d'un reconet d'intimitat i meravella, únic en tota la muntanya.

Per a més encisament, en la calma d'aquells matins d'agost, tot romania immòbil, plàcid, com encantat, com vist a través d'un somni. Solament, a vegades, en el plomall d'un bruc s'hi entaforava un ull-de-bou. A la petita embranzida, opacament sorollosa, el brot oscil·lava, l'ocell fugia tot seguit, i, de bell nou, entre les tiges, només flotaven, amb besllums irisats, els subtilíssims fils de les aranyes.

Ningú hauria dit que en mig d'aquell amorosiment de la natura pogués desenrotllar-se cap violenta escena. No obstant, a la millor la canilla pegava una d'aquestes abordades de pura fantasia, al furibund xivarri de la qual col·laborava en Busqueta amb xiscles estridents de salvatge exasperat.

Mes jo sabia a què atenir-me sobre l'eficàcia de l'encalç: amb certesa que no arribaria la sang al riu. I tornava a prosseguir la meva dèria contemplativa.

…

De tant en tant, sobre el meu cap brunzien les ales d'un tudó; una mota d'ombra passava vertiginosament per les clapes del bosc assoleiat; i jo enlairava la vista, seguint la trajectòria de l'au viatgera fins a enlluernar-me en la zona esplendorosa del cel llevantí.

¡Quin rastre d'admiració i d'enveja deixa dins nosaltres el pas indomable d'aquests feréstecs voladors!

El buit es fa de sobte sota d'ells; i ells, sense abatre's, amb gràcil embranzida, s'hi llancen afusats, pel cim de pobles i rierals, perdent-se tot seguit en l'atzur refulgent, el mateix que una sageta aviada contra el sol.

Jo no m'avorria mai durant aquestes llargues esperes. ¡Hi havia tants entreteniments en aquells boscos! Quan em cansava d'estar dret, desenganyat del glapir mentider de la canilla, m'asseia en les roques encara no assoleiades, delitosament fresques. Les eflorescències dels líquens que les cobrien, i els variats insectes, a penes obiradors, que transitaven entre aquelles ramificacions veroses, verdoses, grises i brunes (selves colossals, dirien els insectes), constituïen un altre bell motiu d'interminables cabòries. ¿Qui sap si algun d'aquells pugons vermellosos em mirava amb telescopi? ¿Em creien un déu perquè arrabassava amb les ungles el crostisser llefiscós que recobria el granet de llur planeta? Si ells haguessin parlat, ¡amb quina senzillesa m'haurien fet l'almoina d'apel·lar-me immens! I, no obstant, dels pugons a la roca, de la roca a mi i de mi a la terra, no hi havia pas una apreciable diferència amidats amb l'anorreadora escala que va de l'infinitament gros a l'infinitament minúscul. Tots junts esdeveníem pugons, volves, àtoms invisibles, en front de l'univers incommensurable.

Vatualisto! Altre cop la turmentosa filosofia!

¡Ara aneu a saber per quins cinc sous jo em lliurava a meditacions transcendentals en l'esplendor d'aquelles matinades! El cas és que m'estranyava de viure i de la vida del món, i em sentia feliç, amb un desesperat anhel de capir la causa. ¡Això era espantosament divertit! I com que el sol envaïa a poc a poc la roca, embolcallant-me de xardor humida, me n'anava a fer d'home, és a dir, a cometre petites arbitrarietats a un altre indret.

M'ajeia en l'ombra més propera on seguia pensant en coses inútils bo i fent pilots de fullaraca. Després, amb aquest instint incendiari dels fumadors, els abrandava amb el misto de calar la pipa.

Era un gust flairar el rústec encens i veure'l esfilagarsar-se lentament entre la tendral brotada dels matolls, i fugir en volutes per les clarianes del brancatge dissolt en l'atzur.

Si en Busqueta trigava massa a parèixer, cosa que a voltes em produïa un lleu temor de perdre'l, me'n pujava en alguna alterosa terrassada, des d'on, sense destorbs pogués atalaiar ses maniobres.

Allí m'entretenia a inquietar les formigues, aquestes formigues gegantines que es troben a muntanya, amb poderoses mandíbules de gos de presa i ventres disformes i transparents com grans de mora verolada. Amb el peu obstruïa la ruta. Les primeres que topaven amb l'obstacle es dispersaven explorant els encontorns per trobar nou camí; algunes retrocedien a dur la nova, sembrant l'alarma i la confusió en la llarga corrua. Aquesta anava apilant-se i espesseint-se en el lloc del perill, amb tumultuària confusió de les multituds que s'apressen a remeiar un desastre. Oh! ¡També elles s'imaginaven fer quelcom per atenuar la formidable pressió de les meves espardenyes omnipotents!

…

Es presentava en Busqueta. Venia roig, suós, movent la testa amb l'aire inconsolable d'un general fracassat. Darrera d'ell, ara un, ara un altre, compareixien els gossos. La mullena dels baixos, encastada al pellatge, els feia semblar més escarransits. Tremolaven i esternudaven. Els de temperament sociable feien acció d'atansar-se sol·licitant una moixaina; peró en Busqueta, amb la més justiciera de les puntades de peu, els rebotia lluny, rostos avall.

A desgrat d'aquest tracte, no deixava de disculpar-los:

-Tindrem el temps canviat: no senten res.

Esmorzàvem. No eren pas bones totes les ombres ni tots els paratges, per a realitzar aquest acte, tres vegades august. Cercàvem un planell on hi hagués un suro esponerós de brancatge atapeït. Ens assèiem en una arrel, una d'aqueixes arrels de rusca clivellada que es retorcen sobre el terreny com una fabulosa serpent morta; i, estintolats d'esquena a l'ampla soca, trèiem les nostres provisions dels sarrons respectius.

Érem frugals: en el meu hi portava una llenca de pernil sense greix ni rancior, un tros de pa blanc i la carabassa vinera; ell treia del seu una embostada de peres cuixetes, ben madures, quasi lloques, i un imposant crostonàs de pa del seu, florit i negre, que engrunava amb els dits talment com si hagués sigut una terrossa.

Tot el que ens voltava, els fullatges, els rocs, les molses, els tronquets i les pelies, la virosta i la sorra, eren nets, esbandits, purificats per l'aigua dels núvols i per les rosades matinals. I aquesta impressió de bugadeig recent, junt amb l'alegria del cel, també escombrat i esterrejat pel ventijol salabrós que ens enviaven, tot just, les platges llevantines, ens obria una gana d'elefant.

En Busqueta enlairava molt sovint la carabassa. Tapava el forat amb el dit gros (no gaire), i, amb una voluptuositat impolítica, dirigia el raig del vi a la punta del nas. El regueró de sobre els llavis li servia d'escorriall. Tenia un ull cluc i l'altre en èxtasi; i, mentre xerricava ferm, la seva terrible nou del coll, d'home escardalenc, li saltironava a batzegades acompassadament, com l'èmbol d'una bomba.

Servint de fons a la figura del rústec bevedor, pel cim dels arboços, s'obirava la plana. Ara, sense boira, s'estenia al lluny del lluny, anegant-se en l'aire llumínic un poc encalcinat: una veritable orgia de matisos.

Més properes, es veien les luxuriants arbredes dels rierals; masses profundes d'ombres blaves fistonades d'un verd tendrívol escantellat de sol. Després, més enllà, un immens mosaic de camps llaurats, de fencs, de rostolls, d'aulets i de rouredes, esfumant-se, esfumant-se… fins a esdevenir, a l'horitzó, una franja grisenca on flotaven vagaroses tintes de cobalt i rosa. I els masos, pobles i viles de la Selva espurnejaven el conjunt de brills somorts de nacre: perles fines sobre setí.

Allò feia venir ganes de cantar, i en Busqueta entonava, amb veu nasal, tot fent l'ullet, una cançó grotesca d'un rector i una majordona. Els gossos s'eixorivien.

…

Havia arribat l'hora de fer el nostre retorn. Com que ja no teníem la pressa de l'anada, seguíem la cresta de la serra per un viarany de traginers més pla i apressat que el millor camí ral.

El sol batia de ple a ple els flancs de les muntanyes més altes. Sa llum reflectida produïa angoixa als ulls i certa aprehensió de xafogor a l'esperit. Els boscos s'arroentaven a poc a poc. La calda de les rigoroses diades estiuenques es pressentia ja per una mena de bleix ardorós i las que ens embolcallava.

En els espais sense vegetació i en les crestes dels soleis, en els gatosars eixarreïts, en les nafres dels pendissos coberts de fullaraca, i, sobre tot, en les apartades esqueieres de l'ermita, l'aire hi vibrava el mateix que en les parets d'una fornal. Només, de tard en tard, una rauxa de marinada venia a refrescar-nos i ens donava delít de caminar.

Finida la carena, empreniem al dret per un camí joliu i arenós que anguílejava discretament pel vessant de l'obac.

Jo, en arríbar allí, experimentava sempre infantines avarícies. I, amb els dits ansiosos de frescors i suavitats, escapçava, tot passant, els tanys dels arbrissons; abastava les mores i cireres d'arboç, encara verdes; eixonava els brucs: les flors dels tomanyins, aspirant a grans nassades l'aroma llur.

La visió de la meva caseta blanca ombrejada per un plàtan ufanós sorgia a cada giragonsa del viarany, prometedora de repòs i benaurança.

En Busqueta duia la davantera, Produïa un cert goig el veure'l trascamar emmenant-se'n la sorra del cami sota la sola dels seus espardenyots i fent xiular el vellut de les seves calces. El sarró buit rebotia a cada passa en l'esquena del meu company, i una grossa llagosta s'hi arrapava amb un humorisme inconscient de bona llei.

Els cans acomboiaven, molt seriosos i disciplinats, el terrible estrateg. Un d'ells, extraviat, deixava oir un ahuc persistent i enyorivol.

Des del poble, escondit en la fronda d'un turonet, ens arribava, clar i solemne, el primer senyal de la missa major. -Veniu, veniu, veniu…- cridava la campana. Era una campana d'un bell timbre argentí, que fendia l'aire pur de la muntanya graciosament.