Els herois (1920)/En Carxofa

En Carxofa

I

-Tinc el gust de presentar-vos en Carxofa.- En oir això l'hauríeu vist quadrar-se, aixecar la seva mà bruna i renuada al nivell del front, de caire al doblec de l'airosa barretina empordanesa (talment un casquet frigi), i restar així, com un mariner del rei, fins que la vostra suposada autoritat marcial li digués prou.

Davant vostre teníeu un home d'anys, cepat, alt i test com una antena de nau, nas ferm i aguilenc el mateix que el timó d'una fragata, cara terrosa i celles espesses, sota l'ombra de les quals brillaven, platxeriosament, uns ulls vius, d'esparver domesticat. Mentre us contemplava se li accentuaven els nobles solcs facials, iniciant un somriure de plaga empedreït, mostrant-vos un rengle de dents blanques, desgastades per cinquanta anys de rosegar el pa moreno del seu sarró de pescador.

Estic convençut que ni ell mateix sabia del cert si això de Carxofa era un cognom o un sobrenom. En veritat, però, que, per la vida que feia, tan bé li anava una cosa com l'altra.

En Carxofa es pasava els jorns sol, perdut, maldant dins aquesta planúria fantàstica i traïdora que, vorejant el mar a un costat i altre de les goles del Fluvià, s'estén des de l'Escala fins a Roses. Era, en definitiva, un trist pescador lacustre. Es titulava a si mateix l'almirall de les aigües mortes, volent significar el domini absolut que tenia d'aquells tòcoms laberíntics, habitats solament per fotges i rat-bufos, rasclons i bernats-pescaires.

I en Carxofa tenia la seva flota: una barca de quilla en el riu, devés Sant Pere Pescador, i una veta com un bressol, que transportava a coll segons les necessitats de les pesqueres.

No he conegut mai cap salvatgina en qui la llei d'adaptació al medi s'hagués complert tan absolutament com amb en Carxofa.

La seva pell resseca i torrada, el seu vestit de vellut descolorit, la fusta dels rems i de la barcota, i el fang del seu calçat, eren d'un mateix to indefinible de cosa calcigada pel sol i destenyida per l'aigua. Quan parava els ormeigs en les voralles argiloses del riu o entre la malesa de les llacunes, no l'hauríeu pas obirat fàcilment. Es feia tan invisible que àdhuc els ànecs salvatges i els corbs marins volaven arran del seu cap, prenent-lo per un pilot de gleves, per una soca morta, per un feix de balques, per una reconada d'escòries; en fi, pel qualsevulla objecte menys per un enemic.

I en Carxofa ho era, si bé atenuat per una gasiveria de pagès a qui no plau massa escampar les municions, ni fer soroll en provatures. De tota manera, ell no desemparava mai la seva escopeta d'un canó, que la salabrosa humitat de les maresmes convertia en una ferramenta plena de rovell, com gitada d'un naufragi. Desconfiava de les de dos canons, la punteria de les quals, presa pel mig de la soldadura, li semblava fal·lible.

Recordava les teories de balístíca apreses, en la seva joventut, durant el llarg servei en la marina de guerra, i no admetia aquella absurditat d'encarar dues boques de foc en una sola guinyada.

…

En Carxofa vivia en una casica dels afores del poble, an un tirat de pedra del Fluvià. En temps de pluges el riu hi arribava fàcilment, i en Carxofa el deixava entrar amb aquella alegria. Eren amics d'anys, i un i altre congeniaven prou bé per a suportar-se. ¡Baldament així amb la seva filla i el seu gendre! Tots tres, com a bons santperencs, tenien un gènit viu i cridaner, i s'enfurismaven per poca cosa. Els dos homes no podien conversar de coses de l'ofici sense dir-se'n alguna en to de mofa. El jove, que comandava el llagut i eixia a arriscar la vida en plena mar, més enllà dels rompents, solia menysprear, tabolejant, el vell pescador d'aigua dolça, que feia la viu-viu, manyagament, amb la seva barcota plana. Ella, la filla d'en Carxofa, més arriada que tots plegats, en oir-los discutir engegava al diable el qui tenia més avinent. Però el brau Carxofa era puntillós, i acabà per fer vida a part. Contra les impertinències del riu, tenia una mena de sotabanc on es refugiava entre els estres de pescar; contra les avingudes més o menys molestes de la seva família, tenia la casa dels amics, on s'organitzaven caceres, excursions i platxeries. Per a semblants casos ell tenia sempre a punt un cert bertrol ple de tenques, ben amagat en un paratge introbable. Aquest dipòsit de peix viu el feia un home indispensable així que es tractava d'improvisar un àpat vora mar en honor d'algun foraster. A més, el seu llarg trasteig per la maresma, la seva convivència íntima amb tota mena de feram, el seu caràcter pintoresc i servicial, el portaren ben aviat a ser un guia i col·laborador insuperable de caçadors i excursionistes.

A la hivernada, els senyors de Barcelona es disputaven la companyia d'en Carxofa. Els del poble, així que volíen quedar bé amb algun personatge, el confiaven a les seves mans. La barca de quilla que comandava el gendre, l'altra petita barca transportable, l'escopetó rovellat, les botes d'aigua, el bertrol de les tenques, el gos negre i pelut, que mai desdeia a tirar-se a les maleses i en els gorgs, per fred que fes; els seus ulls, els petits ulls d'en Carxofa, d'enfoc llunyà, avesats a escrutar les boires i la fosca, a resistir els besllums cegadors del mar i les polsegueres de ruixim dels tramuntanals i com també els seus braços de remador incansable; tot ho posava a disposició dels amics dels seus amics.

Mai cobrava un cèntim, perquè sabia que el que no es cobra en diners es paga amb dinades.

Molta fe en la seva experiència i molta disciplina a obeir-lo: heu's aquí el que exigia el brau almirall de les aigües mortes.

No calia pas discutir l'estabilitat una mica problemàtica de la seva barca plana, ni la poca resistència d'una perxa podrida que servia de passera sobre un rec; ni tampoc demostrar un dubte a petjar un braçat de salsures deixades per ell en un xipolleig i que, per al cas, feien la mateixa servitud d'un rierenc que escurça el traspàs d'una torrentera. Tant si us manava caminar damunt dels llots que engoleixen els homes i el bestiar com per les halques que atapeeixen les llaunes(*), la llegendària profunditat de les quals esborrona, era precís obeir-lo sense temença resoltament.

En Carxofa sabia viaranys per a travessar el que mai a primera vista hauríeu dit que es pogués travessar. Això sí: un pas més ençà o més enllà, una permanència d'uns quants segons allí on ell us recomanava lleugeresa, us podia causar un fort espant. Ell donava l'exemple, i vosaltres no teníeu res més a fer que petjar les seves petjades: altrament corríeu el perill de restar clavats com uns estaquirots o desaparèixer per a sempre entre llots i regurgitacions pestilents.

En Carxofa s'entretenia a excitar la vostra agilitat simulant una gran indiferència per la vida dels que li anaven al darrera. Més si algú es mostrava tardà, desconfiant de trobar sosteniment, en Carxofa l'esperava dirigint-li un cop d'ull menyspreador i un petit sermó.

-Quin soldat, llamp m'encengui! Allí on s'hi avorreix una eugassada, bé pot avorrir-s'hi un senyor, com una reïra de Déu! ¡Massa unces, maleït-siga!

I mentre deia això, ajudava al poruc a passar el mal pas, i si convenia el transportava a coll-i-bé, renegant com un oriol.

(*) Gorgs d'aigües mortes.

II

Era una delícia fer un aguait d'ànecs amb en Carxofa.

A posta de sol us agafava, us encabia en la seva veta (que, com ja us he dit, semblava un bressol arrabassat d'una casa de pagès per alguna riada), us aposentava en aquell fustam amb els companys que fóssiu, gossos i tot, (suplicant, però, que els subjectessin, per evitar que en una bordada intempestiva, o esbatussant-se entre ells, no capbussessin aquella petita arca de Noè), armava els rems després de treure'ls de llur amagatall, i remava silenciosament pausat, amb gran cura, entregirant-se per no desviar-se, seguint gorgues i estretors, fins al punt de a vegades us fèieu la il·lusió de navegar en sec, en l'espessura d'un canyer; i atracava amb dolcesa, amb aquest mirament litúrgic de les dones que s'atansen a la taula amb una sopera massa plena. La maniobra del desembarcament no sempre era fàcil ni podia fer-se de pressa. Prou sentíeu el fons de la barca lliscar en el llot de la ribera; bé teníeu alguna mata de joncs per a amarrar; mes encara el desballestat caixó oscil·lava, esfereint-vos, i l'almirall reclamava quietud, car un braç allargat amb impaciència, una estrebada a destemps, el desplaçament ràpit d'algun passatger indisciplinat, podien ocasionar un naufragi. En Carxofa saltava el primer, feia esqueneta als passatgers, i, tot estrebant La corda de la petita embarcació amb grapats de marmanya, us assenyalava els trams del desembarcament, indicant d'aquesta manera els punts ferms on calia apoiar la vostra petja.

De seguida, ell al davant, vosaltres al darrera, en columna índia, començàveu a giragonsar pel matisser fangós que traspuava humitat.

Arribats a lloc, us distribuïa en guerrilla, amb cert aire de misteri, fent signes cabalístics d'horitzó a horitzó, de llevant a ponent, i us deixava sols pinçant-se els llavis amb els dos dits, índex i polze, de la mà dreta. Tals gestos us infonien una mena de respectuós pressentiment. Us les havíeu d'heure amb un enemic envalentonat i terrible que creuaria el cel abrandat de resplendors apocalíptiques. Llavors us imaginàveu la maresma rublerta de paranys inconeguts, tràgica; i, en atansar-se les penombres del crepuscle, la planúria interminable del joncar, les llenques verdoses de les aigües mortes, i els boscatges pregons de les serrades, alenaven més vagorosament l'enigma llur.

I arribava la fosca, l'hora solemne de l'aguait: el cercle bru de la terra s'estrenyia; les pues dels joncs i els plomalls dels canyissos esdevenien fanàstics, destacant-se contra cel; la ressaga del mar ens cobria d'un brunzir rítmic i continu; i la silueta d'en Carxofa, l'exorcista, us abandonava diluïda enllà, en una massa de boira moradenca, subtil, vibràtil.

Immediatament us sobtava la temença de perdre'l, l'horrorosa convicció que si no tornava a cercar-vos us caldría restar allí per a sempre més, incapaços d'eixir per vosaltres mateixos d'aquell paratge encantat, de donar un pas enfora d'aquella presó sense murs ni reixes, on semblava que caminant de dret aconseguiríeu els estels.

III

Jo he anat amb en Carxofa a treure tenques d'aquell bertrol escondit. Era un matí d'hivern clar, tebi, dolç… Vàrem arrossegar la barcota per llots i sorrals, i començàrem a navegar per un canal ocult, enfonsat entre dues margenades de joncs. Una immensa onada d'ensopiment cobria la maresma: ni una gavina, ni un calandri, ni un d'aquests bitxacs encuriosits que tan sovint us contemplen gronxant-se sobre un tany, interrompia la quietud del paisatge simplista i malencònic. En Carxofa remava a petites estrebades, només amb el feixuc automatisme de les seves munyeques. Quasi feia calor. S'escoltava amb delícia el gotejar dels rems i el lleu xarbotar de l'aigua somoguda; es mirava amb enveja, submergits en transparències i besllums, els créixens i els herbais, les arrelamentes blanques i les boscúries de llots filiformes, que el corrent manyac feia llengotejar al fons del canal.

A poc a poc ens apropàrem a la malesa. El canal s'eixamplava, convertint-se ja en un braç de llacuna ensunyada. Envestíem un murallar de bogues, i les tiges que s'ajeien al pas de la nostra barca començaren a espesseir-se i rautar els fustatges sota els nostres peus.

A força d'estrabar i giragonsar, ens endinsàrem en un tortuós passadís de vegetació seca. Els rems no trobaven espai per a maniobrar, es travaven, i en Carxofa acabà per apuntalar-los en sec com si vogués en un mar de palla. Les halques ajagudes, retortes unes damunt les altres, formant cabdells, acabaren per oprimir els flancs del barquinyol, remorejant amb aspror. Més enllà es redreçaven ufanoses, altíssimes, compactes, obrint un solc tallat verticalment, com les parets d'un desmunt ferroviari. Aquella ruta estranya conduïa al cor de l'Amazona gran, el gorg més pregon, més inassolible, més rodejat de maleses, més misteriós, dels de l'encontrada. Allí en els jorns de mal temps, en les tardes grises i emplujades, en els captards de tràngol, hi veuríeu abatre els grans camallargs, les aus viatgeres que travessen la plana com un estol de creus fantàstiques, les voladúries de saltets i d'ànecs xiuladors, i algun solitari nòmada que ha perdut el rumb de l'espai i s'hi llança amb les ales revinclades, tallant el vent que se l'emmena.

EI cor se m'anava oprimint d'un respecte sacrosant. Tenia noció de la nostra temeritat exploratòria. Penetràvem en el refugi inexpugnable dels nostres seculars enemics, on els caçadors, decebuts, veien desaparèixer, amb recança, tota mena de feram de les llacunes, i d'on partien en la quietud de la nit, els insòlits escàndols d'orgies i d'esbatussaments interminables. I jo gaudia l'encís familiar a les fotges i capons d'aigua, als quals sentíem esvoletegar dins la boscúria.

…

Durant molta estona sols vaig veure, damunt del meu cap, un viarany de cel estretíssim, uns murs de halques mortes a dreta i esquerra, i a baix la xomba esmaragdina, anorreadora: en conjunt, una escletxa d'infinit, des de l'enlluernament a les tenebres.

La idea d'uns llims, d'un in pace misericordiós, us feia grat el perill de deixar la vostra ànima perduda eternalment en aquell laberint de la llacuna.

Mai de Déu us podríeu imaginar la impressió de solitud, de llunyania, de tocom introbable, que s'experimentava allí. Ni al cim d'una muntanya, ni al mig del mar, jo m'hauria sentit tan absolutament separat de la família i dels amics, tan invisible a les mirades dels homes, tan estrany a llurs afers i a llurs quimeres, tan a recés de tot.

…

En Carxofa s'anava apropant al seu tresor. Havíem vençut la barrera de malesa. Navegàvem per l'aigua morta i ombrívola, l'aigua basardosa de les llegendes. El meu company havia emmudit. Els rems colpejaven els estrops, emplenant la veta de retrunys somorts, un si és o no és fatídics; i tallaven, lliberts de vegetació, la superfície del gorg encalmat, de consistència talment oliosa. Creixia, als meus ulls, en Carxofa. El mateix que si l'alenada mefítica de l'estanyol l'atiés immaterialitzant, la seva figura de vell poemàtic esdevenia fantàstica. El creia una mena de Caró d'aiguamoll que se m'enduia (pecador de mi! impenitent de mi!) devés la ribera tenebrosa, on devia esperar-me tota la fauna estrafolària de la maresma, que jo havia perdigonejat, per punir les meves malifetes. ¡Oh, els becs aguts i terribles dels bernats-pescaires! ¡Oh, els becs de llossa, festonejats de serres, dels corbs marins! ¡Oh, les ungles en garfi dels galls de mar i les dents esmolades de les llúdries!

…

Jo m'havia abocat pel cim de la borda del barquinyol, obsés per aquella gruixa d'aigua. Hi endinsava tossudament l'esguard, procurant destriar quelcom entre l'ombriva intrasparència del fons, d'un to corprenedor d'etzavara.

Segons la dita, mai cap corder, dels nats, havia pogut trenar cordill ni soga capaç per a assolir el capdavall de tanta pregonesa.

-¡Els gavatxos que hi han sigut ofegats, aquí dintre!

Era en Carxofa que trencava a parlar, i les seves paraules tenien un greu accent de tradició. Aquell indret era un indret de suplicis expiatoris. Els braus empordanesos de l'any vuit percaçaven ràpidament i amb sanya els soldats de Napoleó; i, així que s'ho valia, en feien un vaitot i els duien a la gorga, on mai més en cantava gall ni gallina. I, per explicar el mecanisme d'aquella matança collectiva, en Carxofa executà, amb el puny clos, el moviment senzillíssim de capbussar un atuell. -Com qui buida una ratera dintre un cossi, llamp m'encengui !

Després em parlà del bruel. Sí, el bruel: una mena de bramul formidable i sonor que s'escampava per tota la plana fins a repercutir en les muntanyes del Portús i Requesens. Es sentia només de llustre en llustre, i feia dreçar «els cabells del cap».

En Carxofa afirmava que eixia d'allí, i no l'atribuïa pas als gavatxos ofegats. Era més científica, la seva explicació; i us parlava d'uns vents subaquàtics de naturalesa volcànica. ¡Aneu-ho a entendre!

Una cosa semblant havia sentit a dir a les gents de Banyoles. I no deixà de preocupar-me, aquesta coincidència. També les aigües d'aquell estany tenen fama d'insondables; i també alli, com en el gorg santperenc i com en altres gorgs de la nostra terra, us donaran assegurances de l'existència d'aquest horríson bruel.

¿Hi ha algun fet, s'és produït algun fenomen estrany, que pugui haver donat orígen a l'espantosa afirmació dels vells?

No ho sé pas; però el que us dic és que, en trobar-vos, com jo, dins uns fustatges insegurs, surant en aquelles aigües enigmàtiques, colpits per la tràgica narració dels francesos sentenciats, pensant en llurs ossos espargits en la invisible fondària dels llots infectes, us hauríeu sentit ben disposats a creure l'increïble.

…

Un llampec d'escata es produí entre dues aigües: una corpulenta llíssera seguia, ventre en l'aire, una trajectòria per demés incongruent. En Carxofa hi cargolà un renec, tot mirant a l'entorn, vers la malesa, amb visible desconfiança. Tan rara va semblar-me l'actitud del pescador com les evolucions del peix. De seguida, però, en Carxofa va insinuar-me el què. ¡Allí hi havíen engegat algun petard!

La infàmia em va llevar a mí no solament la il·lusió d'un nou misteri, sinó, demés, les meves petites pretensions d'argonauta.

-Amic Carxofa- vaig dir: -segons sembla, no sou pas vós sol qui transita per aquestes aigües. Per a trobar dinamiters no calia pas moure'm de ciutat.

-Hi deixessin el cervell! Són aqueixa murrialla de Castelló!- I, engrapant el salabret, pescà la llíssera amb un hàbil moviment de llossa.

Jo, llavors seguint la maniobra, comencí a obirar el fons. Deduint l'engany de la refracció, el judicava a dues canes dels meus ulls. Evidentment, el prestigi d'aquella llauna s'esvaïa. Ho vaig fer notar a en Carxofa. Ell em va mirar paternalment.

-Mala fosca de Déu el faci bo!- I m'allargava la perxa de l'ormeig. Agafant-lo per l'indret de la xarxa, vaig posar-me en actitud de sondejar la llauna.

-¡Pari ment que li passi per ull, i en no anarse-n'hi vostè al darrera!

I em subjectava per la folra del gec, com si jo fos un nin a punt d'estimbar-me.

En veritat que el que a mi em semblava el llit de l'estanyol no era més que un enteiximat de fulles i arrels de boga, entre les malles del qual creixia una molsa tènue i lleficosa, i unes arborescències gelatinoses, brunes, repugnants. S'endevinava tan flonjo, tan porós, tan consumit, tan poc resistent a la meva pressió, tan fals i homicida, que, aprehensiu, vaig abstenir-me d'enfonsar-hi la punta de la perxa. I encara em penedí d'aver-la-hi clavada poc o molt. Supersticiosament, considerava que les ànimes dels ofegats s'hi haurien pogut arrapar i pegar-me una estrabadeta, i temia que, pel trau de la burxada, es desencadenés aquell huracà de l'infern que eriçava els «cabells del cap».

En Carxofa punyia els rems i es disposava a remar, mentre deia, amb escruixidora convicció:

-Sota d'aquest n'hi trobaria set sostres més.

-Set sostres!

-Set sostres, i després més gorga.

-Més gorga!

-Més gorga, i encara més sostres.

I la meva imaginació assolia el centre del món, aplombant-se i davallant hores i hores, dies i dies, en aquella immensitat d'aigua sòpita, i llots deliqüescents i vegetacions putrefactes.

…

Un caluix revingut, tallat a flor d'aigua, servia d'estaca a en Carxofa, per a amarrar el seu bertrol. Era en un reconet de la malesa, i un hom no concebia pas una cosa més introbable en tota la capa de la terra. Començà a estirar el cap que subjectava l'estre. La cordilla s'enroscava als peus del brau Carxofa, i lliscava entre els seus dits tiranta i regalimant. N'hi havia algunes canes, quan, en la superfície del gorg, s'inicià una mena de rebull expressiu. Així que aparegué el fleixe de l'ormeig, les glopades d'aigua es feren més tumultuoses. Sorgí un tros de xarxa, i, per fi, tota la bossa del bertrol. Era, en les mans del pescador i abrillantada per la llum solar, com un disforme moneder d'argent on les monedes, animades d'una màgica flexibilitat, armessin un batibull de salts i giragonses inversemblants. I tot guspirejava, i tot eren irisacions enlluernadores, xarbots i gotellades.

En Carxofa escollí dues tenques, les més famoses del bertrol; les tirà dins la veta, submergí les altres, virà en rodó, i ens entornàrem per la mateixa ruta.

Les tenques anaven botant, envilordant-se, cobrint-se de la terra que el refrec de les nostres sabates havia deixat en el sòl de la veta. Jo les vaig veure agonitzar entre convulsions i estremituds de ganyes. En feien sofrir, però en Carxofa em guinyava un ull i les signava amb la punta de la barba, tot remant. Allò venia a ser un solemne compromís. Aquelles tenques, ofrenades a la meva amistad, en l'olla d'en Carxofa esdevindríen la més alta exquisidesa: serien dignes del paladar dels déus.

IV

En Carxofa era un desgraciat tirador. Això a penes ho sabia ningú. El secret d'en Carxofa per a mantenir un prestigi de què no era pas mereixedor, consistia a tirar sempre sobre segur.

Per més ànecs que passessin a tret de la seva espingarda, ell no es prenia pas la molèstia d'apuntar. Esperava sobtar-los rabejant-se en les aigües arrecerades o, el que més, tirar-los quan la tramuntana els feia baborotejar damunt les tanques de tamarius, que era, si fa o no fa, com afusellar-los penjats d'una antena. Anant amb altres caçadors podien ocórrer dos casos: o tenia testimonis de la peripècia, o no en tenia; o estava prop d'un company, o estava lluny, isolat. I ell ja procurava que això darrer esdevingués sovint. En el primer cas feia veure que no l'interessava mica el matar o deixar de matar, i, per deferència, procurava que l'altre disparés abans. Si estava solt, només engegava quan no podia fallar.

Un dia, però, en Carxofa es trobava a l'extrem d'una llarga guerrilla d'escopeters. Els gossos corrien una llebre. Amb gran satisfacció del brau home, que temia la possibilitat de veure's en un greu compromís, la llebre es desviava plana enllà, allunyant-se d'en Carxofa, que començava a respirar tranquil. Mes heu's aquí que, de sobte, la llebre, adalerada, topa amb un ramat, regolfa, i, galopa que galoparàs, va dret a ell seguint la margenada d'un camp, cega i esmaperduda.

En Carxofa sap que, en la planúria santperenca, ell i la llebre són tan vistents com si es trobessin a la plaça del poble, al bell mig d'una sardana. El cor li bat d'incertitud: tanta por li fa el ridícul de tirar-li i no fer-li dany com el de deixar-la passar a tret sense engegar-li la metrallada. El contempla gent de l'ofici, experts tiradors que no perdonen ni callen, contra els quals no valen manyes, ni excuses, ni defalliments.

La llebre ja és arribada a la jurisdicció de l'espingarda d'en Carxofa. Fa deu minuts que l'espera palplantat, apuntant-la, seguint-li els moviments, desitjós de no precipitar-se. Tota la guerrilla observa amb ansietat creixent aquella peripècia. La llebre té llavors una generosa iniciativa: es sacrificarà per salvar la reputació del pescador. I heu's-la aquí aturada, asseguda al mig del terrosser, amb les orelles dretes, esperant que en Carxofa fos servit. Ell apel·la en aquest instant suprem, a tota la sang freda que Déu li ha donat, i la reprèn una, dues, tres vegades. Els altres caçadors no s'expliquen com en Carxofa triga tant a passarne els taps.

És que no vol assassinar-la? ¿És que intenta lluir-se rebolcant-la en plena carrera? Ah! de totes maneres no deixa de ser exposat el donar temps a repensar-se a un animalot així, d'enteniment tan vel·leïtós i de cames tan àgils!

Per fi, ara! Ha eixit un glop de fum de l'escopeta d'en Carxofa, sorgeix una rastellada de pols en el conreu; però una dècima de segon abans, la llebre ha pegat un bot fantàstic, i, quan la detonació arriba a les orelles dels caçadors, ella gemula altra volta, com un mal esperit, camps a través.

Els companys d'en Carxofa presenciaren llavors la desesperació més formidable que es pugui presenciar en aquest món i en l'altre. Causava pietat. Se'l veié rebotre la barretina per terra, fer acció d'estabellar-se el cap a cops de puny, de partir l'arma a trossos i llençar-la ben lluny com una eina inservible i deshonrosa… Després s'escabellonà, i, posant-se-la al muscle, culata en l'aire, a la funerala, emprengué la marxa, abatut, amb la barretina de gairell, sacsejant les espatlles com si hi dugués una muntanya de remordiment i malastrugança.

…

Vaig estar alguns anys sense tornar a Sant Pere Pescador. Un jorn l'enyorança va portar-m'hi una altra volta. «L'almirall de les aigües mortes», en saber-ho, va fer-me la seva visita oficial. Era el mateix home dret i ben plantat; però la decrepitud s'insinuava ja des dels cabells a la planta dels peus. En mi devia insinuar-se la vellesa. Ens contemplàrem sense dir un mot. La vida havia sigut ben dura per a tots dos! Passat aquest primer instant d'acorament, en Carxofa es posà a somriure de la mateixa faisó d'antany, amb aquella ganyota de plaga candorós que enjogassava els trets marcials de la seva fesomia nobilíssima.

Així, i mirant-vos de fit a fit, procurava estalviar-se les fórmules orals d'una salutació vulgar. Una vegada més vaig ser jo el primer a pendre la paraula.

-I doncs… què tal anem, Carxofa?

Sense deixar de contemplar-me amb afectuosa atenció, sacsejà el muscle dret amb una batzegada expressiva, com qui cerca el jaient a una alforja massa plena de coses pesants.

-I vostè?

Sense treure-li els ulls de sobre, vaig pegar, com ell, una altra batzegada amb el muscle esquerre. Alzinà el front, quadrant-se i saludant militarment.

-A la orden! Veig que encara naveguem en la mateixa fragata.

El meu oncle el convidà a sopar sabent que la presència d'aquell home em causava plaer. Passàrem la vetlla vora el foc, parlant d'algunes gestes insuperables realitzades junts. En Carxofa, com si tractés d'obsequiar-me amb el millor record, es posà a entonar una cançó picardiosa:

«En Pere va a la plaça: en Pere va, i li compra, i encara no n'és llevada. -¿Com me'n llevaria jo, si la cotilla m'en manca?…»

I, a la barjaula de la muller d'en Pere, quan tenia la cotilla li mancaven les mitges, i quan tenia les mitges, el gipó i després les faldilles, el mocador del cap, les sabates… un mai acabar. I tornem-hi:

«En Pere va a la plaça: en Pere va, i li compra, i encara no n'és llevada…»

En Carxofa sostenia la seva veu en un to de cornamusa, allargant la cadència planyívolament; cosa que feia més cançonera aquella cançó.

Ell sabia pla bé el poder evocatiu de la tal música, i tombava el cap, signant-me l'estaca on solíem penjar els trofeus de les nostres caceres.

Sí, brau Carxofa, sí: el sarró ple de sagars, la canana buida, l'escopeta negra de tant tirar, i ell, de retorn, acomboiant-se en la fosca, reanimant el meu decandiment, la implacable fam de les grans jornades, amb ponderacions i confidències referents al bon sopar de peix que ens esperava. Era allò l'himne de la nostra victòria, entonat allí mateix, vora el foc de capçots, amb les pipes enceses i el vas de xarel·lo temperant-se en la cendra.

Ell m'havia conduit a un lloc màgic. De cada mata de jonc en rajava un becadell; i al bon guiatge d'en Carxofa jo havia correspost amb una diada de punteria infal·lible, una d'aquestes diades en què sembla que els perdigons siguin atrets per la víctima. Els terribles voladors queien en sec trinxats d'ales, capbussant-se el mateix que un parrac de roba, damunt les aigüerulles.

I això no tornaria!

Sobtadament callà. Va tocar-me amb el seu genoll.

-Jo ja no lluco els ànecs, per grossos que siguin. Faig aigües com la veta, ¡llamp m'encengui!

Es quedà ensopit. El tenia tan a prop, que poguí resseguir-lo de cap a peus: un tel blanquinós, com un d'aquests núvols prims d'hivern que corren davant la lluna, li tapava les nines; a través dels peücs i de les mitges de llana blava, la inflor dels turmells era vistent; i, per les articulacions dels canells i de les mans, el reuma havia engendrat bossogues: un dels dits xics s'assemblava a una pipa.I