La masovera se'n va al mercat

El sol era ben alt quan la Francisca emprenia el camí de la vila. Abans ha hagut de donar les sopes al menut, l'esmorzar al Zidro, la perolada als garrins, un braçat de meuca a les vaques i una untura d'oli de llangardaix al costellam del sogre, qui s'imaginava tenir una pulmonia. A més s'és clenxinada. Asseguda en una cadira mitjana, amb un tros d'espill que no espilla afermat a un esvoranc de la paret, un platic de llauna curull d'aigua a terra, i un pam de cordó negre i unes quantes agulles de ganxo a la falda, ha començat a passar-se l'escarpidor per la cabellera. Ha enllestit de seguida. A força d'aigua i estrebades s'és fet un monyo com el puny, i la seva testa xopa ha pres un aire eixerit de mostela.

Ara li manca agafar un parell de pollastres. Surt al pas de la porta bo i netejant l'escarpidor. Del cabell arrabassat en fa una troca que una alenada de migjorn li pren dels dits, enduent-se-la cap a l'era. El gat l'obira, s'agemoleix i l'aborda joganer, com si l'embull fos un ratolí.

L'aviram és a pasturar les cols del quintanot que enfronta la masia. La Francisca treu d'un sac una embostada d'ordi i comença a apel·lar l'aviram. Li ha fallat la primera envestida, i tot l'estol escapa catasquejant i batent les ales. Comença aleshores una persecució furient. Un dels pollastres, acorralat contra el llenyer, ha caigut de bell antuvi a mans de la Francisca; l'altre gamba feixes avall com un mal esperit. Un cadellot que dormitava en el paller, entusiasmat d'aquella peripècia, empaita el fugitiu; mes la seva mestressa, desagraïda, li arruella un boscall. Per fi, el pollastre, sense bleix, amb el bec esbalellat d'acalorament, s'ajoca en una rasa, entre el fullam d'una carabassera. La Francisca els porta, un a cada mà, dient-los improperis; i ja dins de la masia, els encreua de potes, agarrotant-los amb la trinxa d'uns faldillots esparracats, una pura filagarsa que arrabassa amb les dents. Es muda el gipó, es posa unes mitges blaves, i es calça unes espardenyes, les gracioses espardenyes de vetes negres, que ella encreua i nua en la fermesa de son turmell d'heroïna rural.

Oh! la masovera és ben formada! Ha deixat entreveure, per l'escot de la seva camisa gruixuda de lli, un poc de morbidesa aristocràtica d'una impensada blancor, i el que emplena la mitja de cotó és pla bé d'una opulència formidable.

…

La Francisca emprèn pel camí dreturer. Gamba gentilment amb les faldilles arrebossades a la cintura, sostingudes darrera els malucs amb una agulla de cap, el cistell dels pollastres en el plec del braç esquerre, i un cabàs, amb dues dotzenes d'ous, pendiculant de l'altre. El vent de la marxa li encasta els enagos, ratllats de blanc i de vermell, a les cames musculades. Davalla un tros d'obac i bóta pels xaragalls com una daina. Després travessa un gatosar eixarreït. El sol l'amara. Ella el mira amb inquietud cloent les parpelles i enganyotejant les fesomies. Va perfilada de llum, la masovera; i és, aquella llum, una aurèola en la testa, on el capell, eixugant-se, esdevé rinxolat; és en la lleu pelussera de la galta, un endaurament; és, en les virolaines del mocador del coll, un llampegueix feréstec; és, en les crestes dels gallarrots, un espurnejar de porpra i uns besllums tornassolats en els plomatges. Voreja uns camps on les patateres, abrusades, comencen a mustigar-se, i els blats de moro a plegar les mans. Sota una figuera esponerosa hi ha un barracó de ginesteres, entre les clarianes del qual s'endevina una forma humana. La masovera acota el cap i es mossega els llavis per no esclafir la rialla. Sap pla bé de què riu, la masovera. Allí aguaita els oriols el fill de l'amo, un hereu que es refà de la vida crapulosa de ciutat, que sojorna en la masoveria gran i qui coneix una mica massa. El recorda assegut en l'herbei de la riera, barbotegant-li grolleries, mentre ella, espitregada, nua de brassos i de cames, agenollada en el rentador, flectida de cintura, esbandia la robeta del menut.

Dins les ginesteres ha sonat una mena de rumflet d'enzelament, i el jove, mostrant el bust, ha fet acció d'escometre-la. Ella ha aconseguit dissimular, i, un cop d'esquena a l'aguait, ha rigut de bona gana. -Tira peixet! ¡bona la faria, la cacera, el poca pena!- L'idea de restar en aquella ombra en companyia del senyoret emmelador, en lloc d'anarse'n a passar camí amb aquella calda, no ha pas deixat de fer-li gràcia. Per un breu instant ha estat temptada (horrible cosa!) de fer son mercat sota la figuera, adinerar allí mateix aquelles dues dotzenes d'ous i aquell parell de pollastres, i no passar més endavant. La imatge del Zidro regalimant de suor al bell cim de la serra, arrabassant artigues a cops de magall, l'ha emplenada de remordiments i li ha trencat els alegrois.

Més en l'aire ha creuat una vinya, ha muntat per uns sacosteigs i ha fet via per un planell alterós. Pel corriol, onejant entre un negre estepar ensementat de pinetells, no hi transitava ànima viventa. Era ella la més tardana. Això li havia fet oblidar el caçaire d'oriols, i es donà a pensar en els diners que tornaria a casa, deduint-ne el valor de les compres: una quarta d'oli, una penca de bacallà per als batedors, una llonza de moltó per al sogre empiocat i una rosquilla per a l'infant.

El que pujaria més diners seria l'oli. Pensant en l'oli fa un ensurt i resta aturada en el viarany. Maleït-siga la seva memòria! ¡Havia oblidat el setrill! I bé, i alguna bona ànima li faria fermança d'una ampolla!

El sol cau aplomat i munta del bosc una vibració de fornal. La Francisca agafa un brot de romeguera tendra i se'l posa a la boca. Per fer això ha hagut de deixar el cabàs dels ous a terra, arran de bosc, i ja (valgan's Déu!; no vindrà pas d'un minut!) tant se valia que es descarregués dels pollastres.

Ça com llà, els braços se li havien enrampat i duia una espardenya desfermada. S'és encabida a l'ombra d'un suro, i allí es revé, mentre deslliga el mocador del coll i se'l posa al cap molt fluix i ben endavant dels ulls, a la faisó d'una tenda de carro. Un delitós oratge de mar la refresca; el suor se li enfredoreix a la nuca i a la pitrera. Els pollastres estiren el coll per heure les formigues del terrer. Cal tornar-hí: resta una curta estricada per a arribar a les envistes de la vila. Abans, la masovera ha pegat una ullada a l'entorn, i, segura que no s'atansa ningú, s'aclofa dins les mates abombant els enagos. En les branques del suro una cigala canta, i, en la brosta, un pregadéu de rostolls se li és encarat, contemplant-la immòbil, amb una devoció absurda, avergonyidora: talment l'hereu de l'amo.

…

La marinada ratxeja encoratjadora per aquell cimal. S'obiren pobles, rierals, selves i conreus, i el cor s'eixampla. En els ulls fulgurants dels pollastres hi ha l'èxtasi dels viatgers d'un sleeping-car, i el paisatge roda lentament a l'entorn de la pagesa, que s'els emmena vers un nou món, atzarós.

De sobte han davallat una cinglera de gresa lliscosa. Al fons s'ou el remoreig de l'aigua i el repipiejar dels merlots, que esvoleteguen en els llentiscles. La masovera traspassa gentilment un tauló de vern llançat sobre un aiguamoll. Innombrables granotes salten de l'herbei a les aigüerulles amb un violent xipollejar de pedregada, mentre la fusta branda fent esquitxar el llot en un flexible vaivé de trampolí. S'és acabat el penar. Les parets blanques de la vila i els teulats de majòlica lluen a través de les clarianes del rieral frondós. Traspua la joia viva i fressosa del mercat en la reverberació de la llum i en la polsina del camí ral, d'on arriba el sotraqueig de tartanes, carros i carretes. Abans d'arribar als horts, la Francisca, ha desarrebossat ses faldilles, desenvilordat les espardenyes i sacsejat els enagos. Passa molt digna i molt tivada davant dels pollaires, que criden endebades. Saluda el ferrer, qui trempa una rella en el llindar de la ferreria, i es fica a cal notari. Dintre el cancell, així que ha engrapat el picador, es repensa, titubeja: és molt regatera, la senyora. Segueix carrer avall.

Força pagesos retornen del firal: qui duent un cabrit a braç, com una criatura de bolquers; qui estirant la ferma d'un vedell, que s'emperna en la pols i branda la testa, desesperat de la seva orfanesa; qui tocant un escamot de xais entontits, divagadors i magres; qui fent dringar les glans als nassos d'una truja; qui empaitant un nodrís esquerp, estúpid, que fuig per fugir, sense saber a on, i es fica pels portals i escaletes, i s'esmuny per sota les rodes, fins que es topa amb qualsevulla benefactor que l'engrapa ferm per una orella, i el subjecta, mentre ell en protesta amb una estridència de grinyols agudíssims, que us esquerden les orelles.

Passen també vaques tristes, gambant de mala gana, mugint l'enyor de llurs vedells; homes atuïts sota un sac de tres quartans; dones carregades de cistells buits; mulats que tiren guitzes; sagals amb unes morralles escadusseres a les mans; vells amb una fanga, llossada de bell nou, al muscle; bosquerols amb els sarrons proveïts a l'esquena; vailets pinturers que apallissen el bestiar, i donzelles que riuen menjant pa blanc.

La masovera va fruint d'aquesta animació i bullici amb la cara de pasqües. S'és introduïda en una portalada senyorial. Ha empès una mampara que ostenta una placa del Sagrat Cor i un lletreret d'esmalt, i s'és trobada en un rebedor penombrós on mandrejava un perdiguer. El propi doctor Massa, home infal·lible sempre que pronostica una defunció, ha fet la compra, li ha dit guapa i li ha posat tretze pessetes cabals en el palmell de la mà. Després la Francisca ha vagat la estoneta pels carrers de la vila, optimista i encantada. Ha vist un papadineru que venia un te contra l'estrenyiment i l'espatlladura; un soldat de quota amb el casquet de gairell i les polaines molt cenyides; la dida del diputat i una senyoreta de la colònia. Del vestit de les dues n'ha passat inventari per descriure'l al Zidro i riure'n junts.

A la plaça gairebé no hi restaven pagesos. Molta palla per terra i els bancs en desordre. Una vella escardalenca romania amb una oca a la falda, un hortolà es recolzava en una rima de planter de cols tardanes; una matrona grassa, enorme, peixava uns aneguets amb fulles d'ensiam; i sota una vela, escampats arreu, uns quants revenedors de fruita i d'esquivamosques de paper esperaven els qui no venien.

Eren dotze hores quan la masovera s'ha deixat caure a l'hostal a menjar un platet d'escudella. El menjador de l'hostal bullia de parroquians. Les marxandes d'aviram deien coses escandaloses a bells crits, i els negociants de bestiar les pessigaven per sota la taula. Els camperols intentaven ficar-se en la bullanga amb molt poc èxit, i demanaven borreguets i ametlles torrades amb vociferacions autoritàries. El vi tacava les estovalles, ensementades de desferres, de sucs i de cendra de les cigarretes i les pipes.

La Francisca s'és encabida a la cuina, i en un dient de parenostre, asseguda en un escambell, s'ha menjat la seva racció d'escudella, xarrupant el brou. Ha posat quinze cèntims a la butxaca de l'hostalera, qui ni lleure ha tingut de pendre'ls; ha begut una tirada de vi, oferiment d'un carboner amic del Zidro, i ha partit.

…

De retorn, els viaranys eren animats per corrues de bosquerols. La masovera ha caminat una mitja hora acomboiada amb la cosina del Zidro, casada a Castanyet, i dues altres dones. Tot fent camí, han parlat del mal de melsa de les ovelles, del xarampió de les criatures, de la puja del petroli, del plaga del moliner que intentava emmelar una pubilla, i del sermó del vicari.

Després, la Francisca ha marxat sola. Sentia, però, la garola dels qui li anaven endavant i dels qui li anaven al darrera. Una gran boirada tapava el sol, i una bavor humida feia més penosa l'ascensió de la cinglera. La Francisca ha sentit defalliment: l'escudella de l'hostal devia ser aigua beneita. Preveient una cosa tal, ella havia encabit en el cabàs dels ous un crostó de pa negre; mes el mitjorn i la soleiada l'havien ressecat el mateix que una pedra tosca, i no es deixava pas esbocinar. Perdent una mica de camí, la masovera ha fet cap a la font de can Montràs. Era aquell un tocom plasent cobert de castanyers, rodejat de falgueres, on llauraven els llimacs, dansaven els espiadimonis i brunzien les moscardes. Una impressió desagradable de solitud l'ha corpresa en aquell paratge.

En l'aigua de l'escorrall, en el bassiot sota el rajolí del tarut de canya, el pa de la Francisca es remullava a pleret a pleret, quan, sobtadament, s'és presentat en Merla. En Merla era una mena de filisteu, d'ofici serrador, tarambana i enamoradís. De bella arribada, assedegat com un ca, s'és abocat al viot, babejant el crostó de la masovera. Ella, en adonar-se'n, l'empeny indignada, però costa tant de moure aquell tros de bèstia com de moure la roca de Montcorb. Amb el pa a les mans i engolint-se'l entre queixalades i xarrups, la Francisca ha reprès el camí. En Merla l'ha seguida. En Merla, en el pujants, flectint la cintura, quasi de quatre grapes, procurava llucar com més millor d'aquell garrot de cames, cadenciosament àgils, botides per l'esforç del peu arrapat a la gresa dels viaranys, dins l'afrodisíac campaneig dels enagos. Mostrava les dents fortes i blanquíssimes, aixecant el llavi superior a la faisó d'un ase enzelat absorvint l'efluvi d'una egua. Intentava conversar, dir platxèries, per justificar el seu riure obscè; mes la pagesa sols parava ment a apressar-se. La imaginació li volava enllà, cap al seu menut, deixat en l'orfanesa de la marona tantes hores.

El sol descendia entre parracs de boires, feixuc i roig, amarant el bosc d'una llum infernal. No es movia una fulla, no piulava un ocell, no sonava una veu en l'estepar. Les mates exhalaven una fetor agrosa, i l'ambient oprimia els pulmons com el d'una alcova inoratjada.

-Xica! o Xica!… Jo em moro!

Què redimoni devia tenir, aquell animalàs! rumiava la Francisca. Però la veu refermava al seu darrera rogallosa, insistent, amb un ofec d'agonia:

-Xica! o Xica!… Jo m'abruso!

I, a penes ha fet intenció de girar-se, s'ha sentit profanada per una manassa folla, brutal, cobejosa.

La Francisca, amb tota l'embranzida del seu bras, ha aixecat el cistell dels pollastres: ben alt i ben empunyegat, l'ha rebotit contra la cara del serrador, restant enclavada al mig del cami amb un panteix agressiu de lleona. Els caires vius de les canyes han esvorancat el pòmul del filisteu. Transpua una sang negrosa, espessa, bovina i roent, que goteja en la sorra del viarany i forma uns grumolls com unes maduixes.

L'aventura ha finit. En Merla rauta en les arrels d'un suro, en la cavorca d'un banyarricard, i es cobreix la nafra de serradures enteranyinades. Encara riu.

…

La masovera arriba a la masia ben amarada i lassa. Porta el mocador del cap desfermat, amb els becs penjant i la cabellera esbullada, el giponet desclòs i una mitja al garró. Es fica amatent dins, pressentint no sap què, i troba el Zidro ombrívol.

-Reïra, quina estada!

Ella pregunta pel naparró. El naparró ha caigut a la bassa pescant capgrossos. És al bressol, pàl·lid com un lliri, inert i sòpit. L'avi asmàtic el bressa sorrut i cellajunt. La masovera tracta de deixondir el seu fillet. L'acarona, el cobreix de besades, mostrant-li la rosquilla, que ella duia del mercat amb tanta il·lusió, imaginant-se que la rebria amb alegrois i ballmanetes. El nen esguarda la llaminadura un instant, de rellisquentes; la pren sense delit i la reté amb indiferència.

S'ofega la masovera. Surt a fora. Dalt d'un penyalar ingent es perfila, contra claror, la miraculosa ermita, ajut i consol de tota aquella rodalia. Dubta: pensa que ha pecat d'intenció i ha fet pecar de paraula i obra. Recorda el fantasial adúlter amb el caçaire d'oriols, la discreta i poruga deshonestitat del doctor, la bestiota agressiva d'En Merla…

I si aquella mala encontrada del petit fos un càstig!… Ajunta les mans i clava pietosament els ulls en el santuari del penyalar.

-Reina Santa d'Argimont! ¡volgueu ser clement! goriu-me el fillet! ¡Jo us faig ofrena d'un ciri de nou pessetes i tres sous!

Eren els guanys de la diada: just la resta del mercat.