Els rayers
CEFERÍ ROCAFORT
ELS RAYERS
TRANSPORT FLUVIAL DE LA FUSTA
EN LES COMARQUES LLEYDATANES
.png)
BARCELONA
Tip. L'Avenç : Massó, Casas & Cª
Rambla de Catalunya, 24
1912
CEFERÍ ROCAFORT
ELS RAYERS
TRANSPORT FLUVIAL DE LA FUSTA
EN LES COMARQUES LLEYDATANES
BARCELONA
Tip. L'Avenç : Massó, Casas & Cª
Rambla de Catalunya, 24
1912
Avuy en dia els rayers catalans ab prou feynes se mouen de les riberes del Segre y del Noguera Pallaresa, si bé alguna vegada barranquegen en el Noguera Ribagorçana; emperò 'ls que precediren a l'actual generació, navegaven molt sovint pels rius aragonesos, allunyant-se llargues temporades de les llars, aont retornaven ab uns bons estalvis com a fruit del llur pesat y exposat treball.
A les dugues riberes primerament nomenades, hi ha una mitja dotzena de tractants de fusta al servey dels quals treballen els picadors y rayers. Els primers són els que piquen la fusta en el bosc, y els segons tenen al llur càrrec la conducció fluvial. A la baixa ribera del Segre 'ls diuen rayjers y rayjaders[1]; y els rays, o sigui 'l conjunt de fustes lligades en diferents trams, són coneguts per raigs, rayjades o tramades. A la banda del Segre 'ls picadors són del poble d'Alinyà, y els rayers de Coll de Nargó; mentre que a la ribera pallaresa uns y altres indistintament pertanyen a la Pobla de Segur y al poblet de Pont de Claverol, situat davant d'aquella vila, a l'altre costat de riu.
Per començar semblants explotacions, el negociant de fusta adquireix una partida de bosc. Se diu que la compra es a gleva quan hi va comprès tot : fusta grossa y petita. També 's fa l'adquisició a tant per càrrega, o bé per arbre; en el qual cas s'assenyalen els que han d'ésser tallats, posant-se d'acord comprador y venedor. El preu varía segons el bosc sigui al peu dels rius principals y en lloc que permeti enrayar immediatament la fusta, o bé 's trobi més o menys allunyat en riberes secundaries on s'ha de barranquejar, augmentant considerablement les despeses de conducció.
Convinguda la venda d'un bosc així que apunta 'l bon temps, per la primavera, y s'han fos les neus, que podrien destorbar els treballs, hi van els picadors a fer feina, y allà s'instal·len en cabanes per ells mateixos arreglades ab troncs, ramatge y gleva. Com que la temporada sol durar de primers de maig a darrers d'octubre, y generalment se troben lluny de poblat, abans fan bona provisió de recapte, puix són gent que saben tractar-se bastant bé mentres són a la montanya. Per altra part, el fatigós treball que han de soportar exigeix una sòlida nutrició, que sobradament poden proporcionar-se ab el crescut jornal que 's defensen.
Cada picador ha de portar-se les eines de treball, y, lo mateix que an els rayers, al sortir de casa se 'ls avancen unes 25 pessetes, van cobrant altres quantitats, y al final de la campanya liquiden.
Arribats els picadors al bosc, se 'l miren y 'n fan sorts (comprenent part bona y dolenta), que 's reparteixen a l'atzar per començar el treball. No tenen jornal assenyalat, sinó que van a preu fet, cobrant un tant per peça o per cap quan se tracta de fusta rodona, o bé, si es de l'altra mena, a tant per càrrega. Aquesta 'ls la solen pagar a 8, 9 y 10 pessetes, si es arbrat llistat (escollit) y segons sigui la facilitat per adquirir els comestibles y la dificultat dels països y la classe de fusta. Generalment s'assocíen de dos en dos pera distribuir-se millor la feina, repartint-se per igual el guany. Això no vol dir que no hi hagi qui prefereixi anar sol. En un y altre cas, a cada peça hi posen la llur marca o senyal peculiar pera conèixer després el treball de cadascú y cobrar l'import corresponent segons el nombre de càrregues de fusta treballada. D'aquesta manera, mentre dura la temporada, se fan un sou que no baixarà de 10 a 12 pessetes diaries, segons se sigui més o menys llest en el maneig de la destral. La fusta han de deixar-la ben esquadrada o arrodonida (si són vigues), y en disposició d'ésser conduïda al riu més proper.
Els forats que porta cada cap de viga per poder-la enganxar o arrocegar, no estan obligats a fer-los els picadors, sinó que van a càrrec de l'empressari, qui 'ls els paga apart a raó de 5 cèntims peça.
.png)
Clixé de G. de Barnola
També cobra una pesseta per cada rem que desbasta y que després acaba d'arreglar el rayer; emperò, quan a més de desbastar-lo l'ha d'arreglar el picador, cobra jornal ordinari de rayer, que sol ésser de 16 y 17 rals. La llargada dels rems es de 46 a 48 palms.
De cada arbre, solament se n'utilitza 'l tronc y alguna branca que hi hagi aprofitable pera llates o bé per construir les barres que han de portar els rayers; despreciant-se la cimada, capcina o cappinada, de la qual tot lo més que se 'n faci es alguna garba de llenya que no paga 'l treball de transportar-la.
Un pic acabades les peces, són conegudes ab diferents noms segons siguin les llurs dimensions, que a l'ensems fan variar el nombre que n'entren per formar càrrega, unitat reguladora del preu que cobren els picadors, com ja hem manifestat abans.
Pera les mides compten indistintament en palms, o bé en metres ab l'equivalencia de 20 centímetres per palm.
Les peces més grans són els seixantens, que han de tenir de 60 a 62 palms de llargada, 42 a 44 centímetres d'ample y 32 a 35 d'alt.
Cuixes : Tenen de 30 a 34 palms de llargada, 50 a 65 centímetres d'ample y 40 a 50 d'alt. Actualment se 'n fan molt poques.
Doblers : Els d'abet han d'amidar almenys 40 palms, pujant a 42 y 44; els de pi varíen de 36 a 38 palms. Uns y altres han de tenir 8/4 d'ample y 6/4 de llarg, o siguin 40 y 30 centímetres respectivament, almenys.
Vintiquatrens : Han de tenir 24 o 26 palms de llarg per 50 centímetres d'ample y 40 o 45 d'alt.
Files : N'hi ha de diferents classes, o sigui de 26 y 30 palms de llarg, 25 o 27 centímetres d'ample y de 20 a 23 centímetres d'alt; y les files amples, que a igual llargaria 'ls correspon 40 centímetres d'ample per 30 o 35 d'alt.
Fustets o fustos : Solen tenir 26, 30, 36 y 40 palms de llargada, y 30 o 32 centímetres d'ample per 25 a 27 d'alt.
Filatons : N'hi ha de 36 palms de llarg per 23 centímetres d'ample y 15 o 18 d'alt; y d'una altra classe an els quals, a igual gruix, els correspon una llargada de 26 y 30 o 32 palms.
Quadradillos : De 5 y 6 metres de llargada, o siguin 25 o 30 palms, per 15 o 20 centímetres d'ample y 12 o 14 d'alt. Se'n produeixen molt pocs.
Quintillos : De 5 y 6 metres de llarg per 17 o 18 centímetres d'ample y 10 d'alt. Ja no se 'n fan.
Lo que més abunda són les vigues o fusta rodona, de mides diferents. Se 'n fan de 24 a 27 palms de llarg; també se 'n tallen de 32 a 33 palms; y les més grosses acanen 36 palms, havent de tenir aquestes almenys 18 o 20 centímetres de corona a la part més petita.
Finalment vénen les llates, de 4 y 5 metres (y algunes encar més llargues) per 10 centímetres de gruix; y els rolls, que són de diferents mides, sense poder-se precisar.
Segons siguin les dimensions de la fusta, varía 'l nombre de peces que hi entren per formar la càrrega catalana. Els seixantens excedeixen de l'unitat càrrega, que tampoc pot precisar-se per lo que 's refereix a les cuixes. El tipus el forma el dobler, y, en proporció ab aquesta classe, hi entren les demés peces tal com apareix en la següent relació:
Equivalen a la càrrega catalana |
Un doblé, que es el tipus. |
Les vigues y demés fusta rodona no 's compten per càrregues, sinó per peces.
Quan els picadors han acabat la llur feina comença la conducció de la fusta a càrrec de l'empressari, arrocegant-la fins al primer riu que 's troba, ja sigui per mà d'homes si degut a les males condicions del terreny no es possible fer-ho d'altra manera, o bé utilitzant cavalleríes. En aquest cas s'estaquen les peces, pels forats que a posta s'hi han practicat, ab la cadena de badall relacionada ab els tirants que s'agafen a les aspadelles junt ab les anxueles, que formen el guarniment de l'animal destinat an aquell objecte.
Així que 's té la fusta a la vora del riu, entren en funcions els rayers. Si la corrent no té prou empenta per fer marxar un ray, la fusta ha d'ésser barranquejada (o barranqueyada, com diuen ells), fins a arribar al punt ont hi ha prou cabdal d'aigua y força suficient pera conseguir-ho. El barranqueig [2] es la feina més pesada : consisteix en tirar al riu les peces deslligades, y acompanyar-les des de la ribera, empenyent-les cap a la corrent quan s'avoren o s'entrebanquen. A l'efecte cada rayer ha d'anar proveït d'una ganxa de la seva proprietat, portant-ne l'empressari mitja dotzena de reserva per si se 'n romp alguna durant el viatge. Consisteix aquest instrument en una barra, que sol ésser d'abedoll, de prop de 3 metres de llargaria, més prima a la part per ont s'agafa y de més gruix al cap-d'amunt, ont se subjecta un aparell de ferro que té la doble forma de ganxo a un dels costats y de revinguda punxa en sentit vertical. Així disposat, quan una viga es aturada per qualsevol obstacle y la volen fer marxar o arrimar-la, no cal sinó clavar-li la punxa, o bé 'l ganxo, empenyent-la cap endintre o enfora segons convingui, havent-se de ficar molt sovint a l'aigua per aconseguir-ho.
Aquestes operacions, que en sallents y estrets rocosos posen en greu perill la vida dels soferts rayers, poden també perjudicar a les proprietats riberenyes, havent d'indemnitzar l'empressari 'l dany que s'ocasioni. Per evitar-ho, devegades han de fer lo que se 'n diu una estisorada, operació necessaria quan volen recollir tota la fusta aplegant-la en un punt determinat per enrayar-la. L'estisorada 's construeix col·locant de part a part del riu, com si volguessin tancar-lo, un seguit de peces disposades d'aquesta manera : des de la vora n'arrenquen dues o més en sentit perpendicular a la corrent y paraleles entre sí a una distancia que no excedeixi de bon troç de la seva llargaria pera que al seu damunt puguin aguantar-se de llarg a llarg les tres o quatre vigues que serveixin de contrapès. Aquestes, a l'ensems, són subjectades per altres en el mateix sentit que les primeres, trayent enfora un dels caps de viga y enfonzant l'altre dintre de l'aigua. Se posen vigues travesseres al dessobre de les darreres y se repeteixen les que han d'aguantar-les, continuant així fins a la ribera contraria. Ademés s'afegeix una altra peça en el punt d'intersecció d'aquelles, formant pla inclinat contra la corrent que a l'empènyer les acaba de subjectar, quedant així perfectament trabades les vigues de tal manera que permeten el pas de l'aigua y deturen les demés peces, que són retirades, ab l'auxili de les ganxes y de força animal, cap al pedregal. Havent de tenir més resistencia en el cas que 'l riu creixi (lo qual succeeix molt sovint ab les tamborinades de l'estiu), se procura donar-li la forma un xic corbada, aconseguint, així, que l'empenta de la corrent no sigui tant forta. Si la riuada es tant grossa que s'ho emporta tot, el contratemps de l'empressari es gran; car, apart del perjudici que li representa l'escampada de fusta, sempre hi ha alguna perdua, puix si bé en general es respectada la proprietat, sigui qualsevol el lloc ont aquella s'aturi, es molt fàcil que desapareguin peces escaduceres, el valor de les quals no compensa interposar-hi la via judicial per reclamar-les.
Al sortir les peces de l'estisorada, se disposen de costat en el pedregal, formant taulados o tablados, y comença l'operació d'enrayar, que porten a terme 'ls rayers mateixos. Primerament construeixen els trams, en els quals entren un nombre indeterminat de peces (emperò totes d'igual classe), posades de costat y fortament lligades pels forats dels extrems ab redortes [3], o sigui branques d'abedoll de suficient flexibilitat y resistencia perquè no 's malmetin ab el fregadiç, com succeïria si s'empleessin cordes de cànem. L'amplada de cada tram no ha de tenir més que 16 o 17 palms en el Noguera Pallaresa, y 18 o 20 en el Segre [4].
.png)
El nombre de peces que entren a cada tram depèn de llur gruix tenint en compte que'l conjunt no passi de la mida abans anotada. Per lo que 's refereix al Noguera Pallaresa, si'l tram es format de vintiquatrèns, ab 5 peces n'hi haurà prou; si són files amples, se 'n necessiten 6; de fustets de 30 palms, 8; de files de 30 palms, 10; de fustets curts, 8; de files de 26 y 30 palms, 10; de filatons de 26 y de 30 palms, 12; si 's fa ab vigues n'hi entren 14 o 16, y moltes més si 's compon de llates; emperò cada dia escassegen més aquestes darreres.
El ray es format per tres, quatre o cinc trams, segons el cabdal del riu : aigües grosses (crescuda del riu) requereixen menys trams, per la dificultat de governar-los.
El cabdal poc regular de les altes riberes no permet baixar la fusta enrayada en tota sa extensió. El Segre s'ha de barranquejar fins a la Seu, ont ja poden construir-se 'ls rays; emperò s'han de deslligar les tramades a l'arribar a la Garanta (entre Oliana y Coll de Nargó), per haver-hi un mal pas prop dels Espluvins : per això no acostumen a enrayar fins a Oliana. En temps normal fan el recorregut d'Oliana a Ponts en tres hores; de Ponts a Lleyda hi posen un dia y mig, però també hi han anat en un dia y en tres o més; de Lleyda a Tortosa hi compten de quatre a cinc dies, y si a vegades s'hi ha anat en dos o tres, també se n'hi han posat set y vuit.
El lloc indicat per enrayar en el Noguera Pallaresa es la borda del Tort, damunt del poble d'Escaló; havent-se de barranquejar fins a dit punt, igualment que en tots els afluents dels esmentats rius. D'Escaló a la Pobla se n'hi baixen en un dia y mig, ordinariament, y en menys y tot, però també se n'hi han estat tres y quatre; de la Pobla de Segur a Lleyda, normalment, s'hi posa dos dies, y com a cas extraordinari, quan el dia es llarg y ab bones aigües s'hi pot anar en un dia; en cas contrari, cinc y sis dies.
L'empressari ha de comprar les redortes, remeres y estatges en el lloc ont s'enraya.
Les remeres són uns pals de bastant gruix (que van clavats) y d'uns 5 palms d'alçaria, ont s'apoyen els rems, disposats de manera que aquests puguin tenir tots els moviments de va-y-ve per donar al ray la direcció que més convingui. N'hi han dugues : una a la part de davant del primer tram, y una altra a l'extrem del darrer.
Quan el ray està parat, perquè 'l rem no sigui joguina de l'aigua, sense treure-l de la remera 'l decanten cap a l'interior del tram, subjectant el mànec en el llaçó, que es de redorta.
L'estatge consisteix en un pal de 5 a 6 palms clavat en el primer tram, darrera del davanter, destinat a penjar-hi les alforges y la roba per canviar-se quan arriben al terme de viatge, tenint-la així resguardada de qualsevol remull : per aquest motiu a Aragó 'n diuen ropero.
Abans de posar-se en marxa han de proveir-se també de barrers [5], que almenys han de tindre 2 metres de llargada, ab el corresponent gruix per servir d'alçaprem en el cas d'embarrancar.
Els barrers els paga l'empressari, qui ha de proporcionar igualment les sogues per estacar el ray a la parada, o subjectar-lo si sofreix algun contratemps o va perdut. En aquest cas, lligada la soga al ray, la tiren a la ribera perquè l'agafin els companys de la colla, y d'això 'n diuen cobrar la soga. Ab la mateixa expressió volen significar l'acte d'enrotllar la corda ab que està subjectat el ray quan el destaquen de la parada per empendre la marxa.
El conjunt de rays que naveguen, o, millor dit, dels que 'ls condueixen, es nomenat la colla, ab un encarregat o mandatari de l'amo de la fusta, que cobra un sobre-sou de dos rals almenys. Cada ray es conduït per dos rayers: el que va al devant (devanter) ha d'ésser més expert, y té assenyalat un ral més que 'l que va al darrera o a la cua (per aquest motiu nomenat cuer), el sou del qual es 4 pessetes diaries. A l'acabar la conducció se'ls paga retorn des del punt d'arribada al del llur domicili calculant els jornals, segons sigui la distancia, en la següent forma: de Tortosa a la Pobla de Segur o a Coll de Nargó, cinc jornades; desde Lleyda als nomenats punts, dugues jornades; y des de Balaguer a dits pobles, jornada y mitja, o dugues jornades si perden la tarda.
.png)
Es obligació del devanter portar la destral, y al cuer li correspon el trivet (barrina grossa per foradar les vigues). Devegades els deixa l'empressari, més en el cas de perdua han d'abonar el seu import.
Per estacar el ray en els punts de parada, unes vegades claven broques y en altres ocasions se valen de peyrades, conjunt de pedres, com el llur mateix nom antiquat (de peyra) indica.
Quan en el llit del riu hi ha molts rocs, que poden destorbar el pas del ray, els aparten a un costat, deixant la via ben desembaraçada: y d'això 'n diuen fer una gaura.
El rocam es l'obstacle més terrible ab que han de lluitar els rayers : un moment de distracció del davanter pot ésser de fatals conseqüencies; puix, apart del perill personal en el cas d'estrellar-se el ray, hi ha la perdua de temps per tornar-lo a construir, suposant que puguin recobrar-se les peces escampades.
Altres vegades, un petit descuit en la direcció, o 'l no pendre bé 'ls passos, sobre tot quan hi ha bifurcació de la corrent, sol fer-los embarrancar entre 'l pedregam, havent de menester molt sovint l'ajuda dels demés companys de colla si fan el viatge reunit. ¡Allavors són de veure 'ls esforços que ha de fer aquella pobre gent, ab aigua fins a la cintura, embarrant fort per somoure aquella immobil baluerna!
Per sortir airós d'aquests y altres entrebancs que puguin presentar-se es que 'l rayer, a més de molta serenitat, ha de posseir llarga experiencia en el seu art y gran coneixement dels rius que navega. Així y tot, no són poques les dificultats que ha de vèncer, car de l'un a l'altre viatge 's troba molt sovint ab el llit del riu completament canviat pels immensos pedregams que hi aboquen les fortes torrentades.
El cuer, que va al darrera com a més inexpert, no passa a ocupar el primer lloc fins que, demostrada la seva suficiencia en un seguit de viatges, se li pot confiar la direcció. Com que mira aigües amunt, o sigui cap a la montanya, quan n'hi ha algun que no arriba mai a devanter, els seus companys li retreuen dient-li que sempre anirà de cara al port, o bé que tota la vida haurà d'arrocegar cànem. Aquesta segona dita prové de l'obligació que tenia 'l cuer de portar les sogues al dirigir-se a enrayar o en viatge de retorn; emperò avuy en dia les fa conduir el mateix empressari junt ab les demés eines de treball.
La navegació en el Segre propriament dit[6] se fa de mig abril o primers de maig fins a mig juliol ordinariament (alguns anys fins a darrers del dit mes), y entre any devegades s'ha aprofitat algun viatge quan plou; emperò no poden exposar-s'hi, puix el cabdal d'aigua es poc regular y escas després d'haver alimentat el canal d'Urgell sota Ponts, en el terme de Tossal. Els rays que són de vigues se fan de cinc trams, y els que porten quadrats consten de quatre. En el Noguera Pallaresa dura més : la primera temporada es de primers de febrer a primers de maig; pleguen cap al juny, per portar massa aigua a causa del desglaç de les neus; torna a començar pel juliol, y no acaba fins a novembre. Els rays se fan de tres y quatre trams.
El transport se fa fins a Lleyda y Tortosa si així convé; emperò, si no ve tota la fusta consignada a un punt determinat y troben comprador en el trajecte, també se desprenen d'alguna partida si l'encarregat té instruccions de l'empressari per fer-ho.
Per la ribera del Segre s'extreuen més de 30,000 peces de diferents classes anyalment, havent arribat alguna vegada a 40,000. De seixantens ja no se'n baixa cap; de cuixes, molt poques (dos o quatre); doblers d'abet, ordinariament dèu o dotze, si bé alguns anys se n'han fet un centenar; lo mateix se pot dir de vintiquatrens; de files ne corresponen unes dugues-mil, d'elles poques de les amples, puix no passen d'un centenar; de fustets, uns tres o quatre-cents; de filatons, cinc o sis-mil; de quadradillos, de cent a dos-cents; de quintillos ja no se 'n baixen, per ser mida molt reduïda; de llates se 'n fan un miler; els rolls arriben a quatre o cinc-cents transportant-los a la càrrega del ray; y lo restant, fins a la quantitat anotada abans, correspon a la fusta rodona o vigues, que com se veu, resulta la més nombrosa.
En el Noguera Pallaresa sofreix més variacions la classe de fusta transportada, però en total no arriba de bon troç al tràfec que s'observa en l'altre riu. Anyalment pot fer-se un càlcul aproximat d'unes 20.000 peces.
El preu que se sol pagar a peu d'enrayar es de 1 pesseta per arbre que dongui una viga y 20 pessetes l'arbre que faci peça de càrrega. Tractant-se d'un bosc distant de ribera, s'han arribat a vendre a ral per arbre y a 20 rals la càrrega.
El valor de la fusta, naturalment, varía segons la classe : com a terme mig pot assenyalar-se 'l de 10 pessetes per peça posada a Lleyda, y 18 pessetes a Tortosa [7], tenint en compte que a aquesta darrera ciutat s'acostuma a portar-n'hi de més preu. Si ab aquestes xifres hi comparem el cost de la fusta en brut, sobre tot sis tracta de boscuries allunyades de les riberes principals, hi trobarem una diferencia enorme. No es cap despropòsit assegurar que arriben partides de fusta a Lleyda, el cost de la qual es vuit vegades més que 'l preu de compra a peu de bosc. Es clar que hi entren com a factors el treball dels picadors y el barranqueig, pera 'l qual, en riberes de poc cabdal y de dificultós transit, es incalculable 'l temps que 's necessita, puix depèn de mil circumstancies. ¡Quantes vegades hem vist barranquejar setmanes y més setmanes una partida de fusta que, després d'enrayada, l'han transportat, en poques jornades, a Lleyda! [8]
Per posar punt final a les adjuntes notes, solament haig d'afegir que d'aquí endavant aquest típic transport fluvial haurà de modificar-se en alguna secció del Noguera Pallaresa a causa de les grans obres d'embassament que està practicant la Companyía canadenca pera la producció d'energía elèctrica, y de les quals ens haurem d'ocupar en altra ocasió. En la concessió d'aprofitament de l'esmentat riu, feta a favor de dita Companyía, sabem que s'ha reservat la servitut de pas dels rays; emperò lo que s'ignora encara es com s'ho arreglaran per guanyar els 8 o 10 kilometres que haurà de tenir l'estany des de Sant Antoni (Talarn) al terme de la Pobla, si no 'ls posen un remolcador, y com salvaran els 80 metres d'alçada del mur que s'ha de construir per retenir aquell immèns safreig. A més d'això, els canals que han de desviar, es probable que en determinades èpoques deixin eixut el llit del riu en una bona extensió; y no seria estrany que la navegació s'hagués de reduir, aprofitant les aigües sobreres de embassament. Sigui com vulgui, no haurem de trigar gayre a veure solucionada aquesta qüestió si la colossal empresa nord-americana aconsegueix portar a feliç terme l'obra ab tanta activitat començada y que en temps no llunyà ha de cap-girar la manera d'ésser de bona part de a nostra benvolguda regió.
- ↑ A l'Aragó són coneguts per navateros, y a la ribera catalana de l'Ebre per aumadiaires (de almadía, paraula castellana). En lo baix Cinca, que encara parlen català, dels rays ne diuen navades, y dels rayers, navaders.
- ↑ A l'alta montanya la ig termenal de paraula se transforma en y: per això no diuen raig, sinó ray; y, en lloc de puig, faig, maig, etc., puy, fay, may, etc.
- ↑ A Aragó 'n diuen verdugo.
- ↑ A la banda del Cinca 'ls fan de 20 a 22 palms.
- ↑ A Aragó 'ls nomenen barreras.
- ↑ Després d'haver-se-li ajuntat el Noguera, s'hi continúa cap a Balaguer y Lleyda 'l transport de la fusta que baixa per aquest riu.
- ↑ Totes aquestes notes han sigut facilitades pels mateixos tractants de fusta. Un dels de la ribera Pallaresa 'ns dóna, com a terme mig el de 16 pessetes per peça, posada a Lleyda, en quin preu hi anirà segurament comprès el de venda.
- ↑ Com a via d'exemple podem anotar el següent fet: des de Tor a Llavorsí (30 kilometres aproximadament), pera barranquejar unes 6.000 peces, hi varen estar més de tres mesos ocupats una colla de 33 a 34 homens. Veritat es que 'l riuet de Tor fins que troba 'l Noguera de Vallferrera, damunt d'Alins, se desenrotlla en un seguit de revolts acanalats y de cayents enasprades, formant una de les més abruptes riberes del Pireneu. Pera 'l transport d'aquesta partida feren tres tirades ab diferents viatges cada una, empleant-hi part d'una primavera y dugues tardors.