Vés al contingut

Escenes barcelonines - Una recepta vella

De Viquitexts
Sou a «Una recepta vella»
Escenes barcelonines






UNA RECEPTA VELLA







Pubilla, ¿qu'hem de fer? què tenim per dinar?
— ¡Ay, lo senyor Cosme! ditxosos ulls...
— Entra, Cosme, entra; no fassas cortesíes al mitx del carrer, que faràs nosa als carros. Vína, sèu, que dinaràs ab nosaltres. Noy, arribas a bon punt. Caterineta, vés a dalt y bàxa la sanalla dels coberts de plata, que lo senyor Cosme dinarà ab nosaltres.
— Víva! s'estima. Sinó que passava per la Riera de Sant Joan, y encara no hi he apuntat pel carrer del Pont de la Parra hi he sentit unes fragàncies de flicandó, que casi be m'ha vingut cobriment de cor. Què rieu! No son histories, una especie de flaquetat, tan cert... de modo qu'he fet aquest pensament: axò es qu'a casa Monistrol fan penitencia y'l cuyner deu destapar les caceroles per que s'esbravi la primera vaporada. Estava per anar a comprar un llonguet y menjàrmel sucat ab olor, que't dich qu'haguera dinat més be qu'a la fonda d'en Tano. Però, en comptes de tirar amunt, he dit: nada, fòra sospites; potser es a ca'n Nyerri que tenen alguna novetat, corrèmhi. Y, míra, tal com m'ho pensava: ¡vès ab quin desori vos enquantro! Sinó que m'errava de mitx a mitx sobre'l guisat. De bona fè,'m pensava que rostíau polles d'India, y a la cuenta es l'arrós vostre'l qu'escampa aquexa flayre tot daltabaix de la Riera de Sant Joan. Y no es a mi sol que m'ha reprès. Passava un carreter que, ho he ben reparat, no podía fer baxar lo morro del cavall per tant que l'estiragassés ab la brida; la bestiola sentía farúm, y quín desfici per ensumar la substancia! Ell també, 'l carreter, s'ha trobat ferit y bronzinava: «¡Quín escàndol! axò es fer glatir als pobres que mengem escudella y carn d'olla. Deuen guisar ab aygua de Colonia, que fassin aquestes olors tan fortes; de bona gana m'hi entaularía, que'ls plats me sembla que'ls enllestiría a punt de tornarlos al escudeller. Deu els hi dongui salut; ells sí que poden dir que tenen lo paladar ben criat. ¡No han de parlar fi ab aquestes substancies! Tot axò, ben segur, que's menja xuclant. ¡Vès quin adelanto per les dents!»
— Càlla, plaga; sèu, que si retardas cinch minuts, ja venías a contratemps. No't pensis, que no has sigut lo primer d'alabar aquest arròs, ni'l segon. Ja te l'explicaré l'historia.
— ¿Però, què fas, què posas? Me tractas de gormant ab termes coberts. ¿Que't pensas que me'l menjaré aqueix plat de vianda? Si per cas, fésme posar un coxí a la cadira, ò que'm portin la trona de la criatura: no hi arribo tan amunt.
— ¿No es veritat qu'un diría que cada grà l'han torrat apart ab la seva cassoleta? Si l'un ros, l'altre més; semblan inglesos. Però'l dia que la mestressa vol fer aqueix guisat li haig de dexar lo meu rellotge; ja ho conech axis que'm llevo al posarme l'ermilla; me'l treu y se'l posa devant dels fogons, y fins a l'hora de dinar a n'aquesta casa hi hà un rigor que ni'ns mirem les cares. Jo penso: vaja, la Caterina fa'l serio; tindrèm arròs de lujo. Deu fer anys d'alguna cosa.
— No'l cregui, nó, senyor Cosme, que va de plaga.
— Que d'onze a dotze no't desampara les minuteres; sembla que l'arròs lo cuyni a dins del rellotge; per que la cassola ni se la mira. —

* * *

— Feya pochs anys qu'eram casats; les monges d'aquí devant varen donar a n'aquesta moltes receptes pera fer confitures mermelades y li van ensenyar també de fer aquest arròs. Jo no'n sabía rès, y un día pel Sant del noy me'l presenta a taula. Pots pensar si'n passa de gent per aquí en tal diada per anar a la fira; tothom, al ser devant de la rexa de la cuyna, senyors y senyores, tots deyan la matexa: «¡Amigo, quína olor més delicada que's sent en aquesta botiga! Axò encisa; ¡quín platillo més polit deuen ferhi!» A mi no m'estava be de dir rès; però crègas que n'haguera convidat a més de quatre. Per que s'hi dalían y ab la vista ho deyan: de bona gana'n menjaria un platet. Y entre'ls anants y vinents s'ensopega a passar lo cuyner de casa Sentmenat...
— ¿Què fas, borrango? què posas més? míra que'm rependrà! Sort que m'agrada l'arròs, però, quan sortiré d'aquí semblaré aquella làmina que diu: Después del xacolate. Al menos aqueix tip me quitarà dos vols de faxa. ¡Quín gabadal!
— Lo cuyner de casa Sentmenat, ¿estàs a lo que't deya? Mussiu Louís, va passar... sent la olor, s'atura, 's repensa, y passa de llarch; rès, nova dir rès, però de reüll mirava aquí casa... Y,... déxa explicar. Aquesta, sembla que li dolgui que retraguin los seus mèrits. Un any va portar la pena amagada, que ningú li conexía. La fal-lera aquí, dins lo cap; y aquella olor ficada al nas, que no'l dexava dormir ni de nit ni de día;'s va tornar axís de flach, com aquest dit. ¿No, tu, Caterineta? Al cap d'un any, plam, a l'hora de dinar se'm presenta a la botiga, ab la gorra a la mà y fent cortesíes a les cadires, per que aquesta y'l noy y jo, tots eram aquí a la cuyna. Ja pots pensar, era la segona vegada que's feya l'arròs y'l vetllavam com un malalt. Surto, y «què se li ofereix?» li dich. Barretada fins a terra y més cortesíes. Jo: «Cobrèxis, home, no fassi compliments que s'encadarnarà»; tenía un cap llís que semblava estucat, com un xino. Oh, era un cuyner sabi, se li veya ab aquell cel-obert. En vista de que no's volía cobrir, puf, me trech la gorra, la tiro per allí sobre, y li dich: «Vamos, fàssi'l favor, digui què se li ofereix.» Parlava molt xampurrat: «Avuy fa dotze mesos, senyor, que vaig passar per aquest carrer; y desd'aquella data que tinch ficat un courroux dins del pit que'm rosega'l cor. Les nits que dormo, somnio; y aquelles que no puch somniar no dorm pas, Mussiú.»«¿Y axò, qu'està malalt?» Què volías que li digués! jo pensava: aquest home't pren per altri. «Nó, de la salut no'n tinch rès que dir, ella marxa perfectament.» «Vaja, alabat sía Deu.» «Però tinch una tristesa, una sòrt de neguitació com si m'haguessin ullprès, que dieu vosaltres.» «Axò ray, ab cinch gotes d'oli en una escudella d'aygua, y si's destrían...» «Oh, nó, nó. Mercí. Jo estich vingut per obrirvos lo meu pit, si vos me voleu be escoltar. Feu la cara de ser una persona que té politesse y us vull fer una confidencia sobre la vostra paraula que no'n dirèu rès a ningú quand mème fos lo senyor Marquès ell mateix si venía a fer alguna demarche.» «Permèti, — li vaig dir. — ¿Caterineta, còm tens allò?» «Seguèxin, seguèxin; encara n'hi hà per tres quarts.» «Dígui, estich a la seva disposició; pujarèm dalt.» «Aquí mateix, — meva dir agafantme pel bras. Y tot d'un plegat, posant los ulls en blanch, diu: — ¡La matexa olor, oh lo celestial perfum, ara'l sento, potencies divines!» Y si no'l detinch, crech que se m'agenolla al mitx de la botiga y's posa a fer oració devant de la cuyna. «¡Jo li sabía aquí la felicitat terrenal! — va dir. — Jo us he contemplat pendant un any, a vos, a la madame y al vostre petit Jeannet al voltant de la taula: us hi veya asseguts en aquesta festa de Sant Joan. Ella era guarnida ab estoballes d'aquest olor espanyol de bogada; ab un gerro de clavells y ginesta; en lo precís moment que la madame posava l'arròs sur los estalvis. Diguèu: ¿es veritat qu'hi havía flors, y qu'era arròs lo primer plat que posareu a taula justament avuy fa un any, n'est ce pas, Mussiú, si, diguèu? ¿era arròs?» La dòna y'l noy treyan lo cap mitx esverats veyent l'exaltació de Mussiú Louís. «Sí, senyor, — li vaig dir jo; — y avuy tornem a ferne.» «¡Era arròs!... ¡Oh, mercí. Gran Diou, bon Diou de la Provence! ¡Louís! — va dir axecantse y posantse la mà al front; — tu no has pas degenerat: ets digne de la meva estimació.»
Y ab la vista tota enternida semblava que'm digués: ¡Convidèume, per caritat!

* * *

— ¡Quín honor! ¿Eh, Cosme? Tot un cuyner de casa'l marquès de Sentmenat dinar aquí, en aquesta taula! Y vès si debía sapiguer la seva obligació, que per ell, per dexarlo venir aquí, a casa'l marquès se van aconsolar de menjar una hora més tart. Fins a les set del vespre no varen dinar. Una gent que no està per diners, mortificarse tota una hora! mira qu'axò, entre'ls de la noblesa, té de ser un favor que no'ls hi pot demanar cada día! Persupuesto que n'hi vaig posar un plat que no l'haguera saltat ni ab sabatetes de goma. Oh, y era de vida aquell mussiú! Si me fa'ls reparos que tu m'has fet, li dich clar: «Vaja, home, que no n'ha menjat may ni aquí a Fransa; no se'n dongui pena.»
Però nó, va tenir prudencia y escapsà aquell Montjuich arrossench, qu'a les poques cullerades semblava qu'hi haguessin tirat bombes. A la primera passada no hi va haver novetat. Li omplo altra vegada'l plat; torna a menjar sense dir rès y, noy, abaxa'l cap, se posa la mà al front tot pensatiu, clou los ulls, y jo penso: vaja, ara deu inventar un altre such; però nó.
— ¿Y donchs, què?
— Rès d'axò: que plorava com una criatura! «¿Mussiú, què tenim de fer, per què plora, quí se li ha mort?...»¡No podía rompre'l plor, y'ls ulls, fill meu, li anavan a raig fet: cada llàgrima era axís, com una pera! Al últim desbota'l llanto, s'axeca, m'abrassa, y picantse'l front com si piqués demunt la taula, y ab un panteix que no tenía sossego,'m diu mitx en francès, mitx en català: « ¡So retut, haveu guanyat dos cops la France! ¡La malheureuse ! dos cops emportat la victoria sur la grande France, Mussiú Nyerri! ¿Què diràn a París quan los hi parviendrà la nouvelle? Dues defaites en l'environ d'un siècle! Estich acablat de dolor. ¡Oh'ls espanyols, oh la redoutable Catalogne! Dues vegades, sí; deux fois: l'altra, la derrera sur los fogons, y fan dos desastres. Sou vos l'espanyol més vaillant que so conegut.» Després... càlla, no sé còm s'ho va fer anar; un nom d'historia.
—¿Don Quijote?
—Nó home, nó; que va de bò.
—¿Un any trentacinch?
—Menos, home.
—Potser era Diego Corrientes.
—Vaja, càlla, no digas disbarats. En fi, no ho sé a quí va anomenar, però va dir tot resolut: «O viu ò mort, jo no surto d'aquesta casa que no'm dongueu la recepta per fer aqueix arròs superbo.» Jo'm vaig posar a riure. «No va de blague. Soch home perdut si no me la doneu.» «La Caterineta, ella ho sab, qu'es la cuynera.» «¡Una dòna! Madame Nyerri es la qui ha fet aqueix plat remarcable! Sou la Nació més poderosa: ella engolirà les demés Potencies del Continent, la vostra Espanya; cal no més les ganes; justament.»

* * *

— Ara, anèm a la verdadera historia que't volía contar: lo gran secret de aquest arròs es la salsa de tomàtech ab un ingredient qu'aquesta sab. ¡Vès per què's desesperava tot un cuyner de la noblesa! De modo que ara a Fransa han fet un pacte ab los castellans que durarà deu anys a favor del libre-cambio. ¿Estàs, Cosme? per tenir lo tomàtech barato y atiparse d'arròs a tots los àpats. Y aquestes fondes de luxo ja l'han batejat; y l'arròs de les monges, lo que'l fa la Caterineta un cop l'any, es l'arròs a la... daxonses. Però, es un dirtho a tu: no'l saben fer, ni de cent llegües. Ells se pensan que vol gran foch, y es mentida, que vol lo xupxup, després una bullida ràpida com un cop de pistola, y tothom a taula. Pst, los tomàtechs han de ser de Vilanova, ò sinó no rehix: surt aygualit.
Ah! ja sé com ne diuen los becos: arròs a la milanesa.

3 Maig 1885.