Estudis sobre'l pensament filosòfich dels jueus espanyols a l'Edat Mitja

Estudis sobre'l pensament filosòfich dels jueus espanyols a l'Edat Mitja
Extret dels Arxivs de l'Institvt de Ciencies. Any I. Núms. 2 y 3.
Pere Coromines i Montanya
(1913)

Baixa com a

PVBLICACIONS DE L'INSTITVT DE CIENCIES

P. COROMINAS: ESTUDI SOBRE'L PENSAMENT FILOSOFICH DELS JUEUS ESPANYOLS A L'EDAT MITJA.

Extret dels ARXIVS DE L'INSTITVT DE CIENCIES. Any I. Núms. 2 y 3. BARCELONA MXMXII.

PUBLICACIONS DE L'INSTITUT DE CIENCIES

Estudis sobre'l pensament filosòfich dels jueus espanyols a l'Edat Mitja

per

PERE COROMINAS

Estret dels ARXIVS DE L'INSTITVT
DE CIENCIES.—Any I.—Núms. 2 y 3.

BARCELONA
Institut d'Estudis Catalans
palau de la diputació
1913

I. L'Europa cristiana occidental havía caigut després dels temps carolingis en un estat de fosca y bàrbara ignorancia, en la dispersió de petits reyalmes, entregats al pillatge d'una aristocracia feudal que ni en les arts, ni en el conreu de l'esperit, ni en l'elegancia d'un tracte social plè de gentilesa podía compararse ab la cort dels Califes d'Occident a Córdova, ni ab les dels reyets de l'Andalus, després de la desfeta de l'imperi ommeyyada. Mentres Abdul Rahman y Alhakem y'ls seus visirs preferíen un hermós poema a una victoria y protegíen als gramàtichs y als filosophs, una vida pobre y dura mantenía els senyors cristians en lluites barbares y'ls enfonzava més y més en l'oblit de la saviesa antiga.

En l'escola palatina de Carlemany, primer Alcuí, després Joan Scot Erigena posaven els primers fonaments de l'escolàstica sobre una fragmentaria coneixensa de Plató, casi reduida a comentaris del Fedon y del Timeu, y sobre'l neo-platonisme estudiat en l'Isagogi de Porfiri y en alguns Pares de l'Iglesia, principalment en Sant Agustí. Tal vegada coneixíen l'Organon d'Aristòtil que s'ha dit si Haroun er-Rachid envià complert a Carlemany. La pobresa filosòfica dels temps no havía donat en quatre segles gaire cosa més que les pobres concepcions de Boeci, Cassiodor, Isidor de Sevilla, y'l venerable Beda de Warmouth. Les doctrines heterodoxes de Scot Erigena ab el seu Deu supra-inefable y supra-inintelegible 's perden en un panteisme místich, y encara ha de passar molt temps fins que Anselm de Cantorbery (1033-1109) ab el seu Proslogi, Abelard (1079-1142) y Bernard de Citeaux (1091-1153) aixequin el pensament cristià occidental a una més alta concepció del món.

Mentrestant a l'Orient aràbig s'havía encès la primera flama renovadora de la saviesa antiga, després de la conquesta d'Alexandría y de l'establiment a la ribera esquerra del Tigris de l'Universitat de Bagdad. No tots els llibres s'havíen cremat a Alexandría; en la Siria y en la Mesopotamia circulaven traduídes pels monjos siriachs nombroses obres de la filosofía grega ^[1]; y en alguna vila, com ara Harrân, hi restaven vives les darreres espurnes de la civilisació helènica. Els kalifes abbassides protegiren l'incorporació a les lletres aràbigues de la ciencia antiga y per aquesta canal l'Occident cristià entrà en possessió dels treballs d'Aristòtil. El-Hadjdjâdj el-Hâsib traduí a llengua aràbiga l'Astronomía de Ptolemeu, ab el títol d'Almagest, y'ls Elements d'Euclides y després foren traduídes obres d'Aristòtil, Plató, Galen, Hippocras, Dioscòrides y d'altres ^[2].

Aqueixa incorporació de la filosofía helènica en la literatura aràbiga va determinar un moviment original cap a l'humanisme, ben superior, en amplaria y elevació del pensament, a la bàrbara cultura occidental d'aquells temps. Abou-Naçr Mohammed el-Fârâbi explicava en la primera meitat del segle x, en els jardins que enronden la ciutat d'Alep les seves llissons derivades de Plató y d'Aristòtil, de qui's deya que havía llegit dos centes vegades el Tractat de l'Anima. «Si arribo a viure al seu temps, solía dir, hauría estat el capitost dels seus deixeples.» Després de la seva mort (950), una mena de societat de filosophs anomenats Ikhwân eç-Çafâ (els germans de la puresa) escribía en 51 tractats la suma de la filosofía aràbiga.

Fins als comensaments del segle xi no apareix Avicena (Abou 'Ali el-Hoséïn Ibn Sinâ) el gran metge del Canon de la Medicina, que va tractar en les seves obres de totes les ciencies conreuades aleshores al Orient, però que per demunt de tot fou un gran filosoph. Després de la seva mort (1037) y al mateix temps que l'Orient sent la fascinadora paraula d'el-Ghazâlî (1059-1111), el gran teòleg chaféïta, els musulmans d'Espanya comencen a assolir l'hegemonía del pensament filosòfich. Ibn Abi-Randaqa (1059-1129), el gran asceta de Tortosa, Avenpace (Abou-Bekr Ibn es-Sâïgh Ibn Bâdjdja), el filosoph de Saragoça titllat de lliure-pensament, Ibn-Tofaïl, el seu deixeble de Cadiç (mort en 1185) y Averroes (Abou 'l-Wélid Ibn Rochd), de Còrdova (1126-1198), ab el seu pregón esperit d'investigació que no s'atura devant de cap heretgía, son la més alta y la més noble representació de la filosofía aràbiga en el seu temps.

El pensament d'Aristòtil en la seva més complerta manifestació y'l propòsit de congeminarlo ab el sentiment relligiós de l'Islam son l'objecte y'l motor d'aquest moviment filosòfich. En algunes altes figures s'arriba a la concordia, en altres ara domina'l misticisme, com en la secta dels sants, els Sufîs, es a dir, gent vestida de llana, ara s'entra en una ortodoxia peripatètica, com en els Motekallemim, els doctors del Kalâm, «paraula», «discurs», «especulació», els dialèctichs de la ciencia dels fonaments de la fè apoyats ab probes ^[3], ara triomfa un racionalisme heterodoxe, com en els Mo'tazélites la secta fondada per Wâsil ben 'Atâ, que en la lluita sobre si'l Koran era etern o havía sigut creat, se decidí per la segona hipòtesis.

II. En aqueix estat de les civilisacions cristiana y islamítica va formarse y brillà ràpida y esplendent la gran renaixensa filosòfica dels jueus espanyols en els segles X, XI, XII y XIII a que fan referencia totes les obres que seràn objecte d'aquesta ressenya bibliogràfica, talment que'l paragraf anterior no té altre objecte que situar en la corrent general el pensament dels nostres jueus y justificar algunes afirmacions que's feràn en aquest treball sobre la seva anticipació en comparansa ab les manifestacions cristianes y islamítiques.

Saadia ben Joseph de Fayum (892-942) havía donat als jueus de Babilonia, essent gaon de Sora, un sistema complet de filosofía relligiosa, com no'l teníen encara 'ls arabs ^[4], planant per demunt dels Caraïtes, hebreus que sols acceptaven l'interpretació directa, més o menys racionalista de la Tora, y dels Rabbanites, que reconeixíen la lley oral fixada en la Mischna y en els seus comentaris, ghemara, que formen juntament el Talmud. A la mort de Saadia l'Academia de Sora caigué en tant gran decadencia, que'ls jueus d'allí enviaren quatre joves talmudistes a recullir diners en les comunitats extrangeres, pera que no s'hagués de tancar l'escola fundada per Rab. Mes el vaixell en que viatjaven fou fet presoner y un dels quatre, Moissès ben Hanok, sigué venut com esclau a Còrdova, ahont fundà la primera escola talmúdica, independent dels gaonats de Sora y Pumbadita ^[5].

A historiar el moviment filosòfich jueu que comensa ab l'arribada de Moissès ben Hanok a Còrdova y culmina en l'obra de Moissès ben Maimón dedica D. Adolfo Bonilla y San Martín el volum segon de la seva Historia de la Filosofía Española ^[6]. Si's té present que ja estava molt avensat el sigle x quan Moissès ben Hanok († 965) comensà a explicar les seves llissons a Andalusía, se trobarà extrany que'l Sr. Bonilla posi en la coberta dels seus llibres, com a dates que limiten el moviment historiat, els segles vii-xii. No obstant, això s'explica per haver dividit l'època seguent a la goda en un període cristià, un altre jueu, y un altre musulmà, fixant per tots tres els límits dels segles viii-xii.

Aquest volum compren fins a la mort de Moissès ben Maimón (Maimónides en castellà y en els documents catalans de l'Edat Mitja Mossé d'Egipte), ab un capítol que tracta dels seus comentadors. En el primer apèndix se conté la versió castellana de poesíes de Jehudà Halévi y d'Abengabirol; en el segon hi ha un fragment de la versió castellana del Moréh Nebukim de Maimón, feta en el segle xv per Pedro de Toledo, y en el tercer hi ha alguns suplements al volum I de la propria Historia.

El volum està principalment dedicat a l'estudi de la vida, obres y comentadors de Abengabirol (Salomó Ibn Gabirol, conegut també per Avicebrol y Avicebron) y de Maimònides ^[7]. Com observacions pera una segona edició, ens permetem indicar al Sr. Bonilla: a) Sería preferible dedicar un volum a historiar el pensament filosòfich dels jueus espanyols, en tant que no's confonen ab la civilisació cristiana, fins a la seva expulsió d'Espanya. Després de Moissès d'Egipte son dignes de consideració alguns filosophs jueus que no poden barrejarse ab el moviment cristià sense que'n resulti perjudici pera la coordinació del pensament històrich; b) Es un defecte, en una obra de caràcter general, dedicar a dos autors, encara que siguin Ibn Gabirol y Maimón, 260 planes y no més 70 als demés filosops, de lo que'n surt deformada y confosa l'evolució del pensament jueu a Espanya; c) L'influencia dels filosophs hebreus y musulmans en la cultura espanyola cristiana, sobre tot l'estudi referent a l'escola de traductors de Toledo, no hauría de precedir com ara, sino venir després dels volums dedicats a estudiar els períodes jueu y musulmà.

El Sr. Bonilla segueix en les seves linies generals l'obra clàssica de H. Graetz ^[8], a qui, fòra de les monografíes citades y de lo referent a Juda Halévi, més aviat extracta que amplía. Coneix també y cita sovint a S. Karppe ^[9], d'ahont ve, pel període del judaísme espanyol estudiat en el volum, una consideració excessiva de la Kabbala, y completa alguns detalls extrayentlos de la Jewish Encyclopedie ^[10]. En l'estudi d'Ibn Gabirol segueix a Munk ^[11], si bé dona probes d'haver treballat directament sobre'l Fons Vitæ, que cita per l'edició de Baeumker ^[12]; malgrat això, hem observat que'ls fragments copiats son de la traducció de F. de Castro y Fernàndez ^[13], y no comprenem per què no ho ha de dir.

Per l'estudi de Juda Halévi (Yehudà Ha-Leví) el Sr. Bonilla presenta un extracte del Cuzary, diàlech filosòfich d'aquell autor publicat pel mateix Sr. Bonilla al any 1910 ^[14]. Les idees filosòfiques de Maimón les extreu directament d'un estudi del Moréh Nebukim, llegit en la traducció francesa que Salomó Munk ^[15] va publicar a París, d'ahont resulten algunes deficiencies en l'exposició. Pel demés, en tota l'obra del Sr. Bonilla abunden les notes bibliogràfiques, talment que la seva aglomeració, més ordenada, constituiría un dels elements més valiosos de la seva obra. L'interès universal que inspiren els jueus espanyols queda ben demostrat per la notable munió de notes bibliogràfiques, comprenentse ab ella que comença a ser possible, fins desconeixent l'arab y l'hebreu, un estudi sistemàtich del pensament jueu en l'Espanya de l'Edat Mitja.

El Sr. Bonilla dedica els capítols 4, 5, 6 y 7 del seu llibre a Ibn Gabirol. En el 4 tracta de la seva vida y escrits; en el 5 fa un extracte excessivament extens del Fons vitæ (46 planes), obra que es fàcil procurarse en espanyol; en el 6 examina les doctrines de la Font de la Vida, seguint quasi íntegrament a Munk, y en el 7 tracta del sistema d'Ibn Gabirol en l'historia de la filosofía.

La doctrina de la materia y de la forma, tal com està en Ibn Gabirol, la sintetisa el Sr. Bonilla en la forma segient:

«A. Hi ha dos principis dels que s'ha engendrat tot lo que es: la materia universal y la forma universal. Aquests dos principis son alhora terme de totes les coses, perque totes se resolen en ells. = B. Quan diem que totes les materies se resolen en la materia universal y totes les formes en la forma universal, no entenem que tal resolució sigui in actu, sino in opinione. = C. La materia universal existeix per sí y sosté la diversitat que ve de la forma; la forma universal subsisteix en la materia y li dona l'esser. = D. Hi ha un actor no fet, un motor no mogut, y una substancia (anomenada materia quan no ha rebut la forma) que sosté la forma de la cantitat y que es representada pels nou predicaments. = E. La cantitat subsistent en la substancia està formada per la conjunció d'unitats que s'han de multiplicar. = F. Entre'l primer creador y la substancia que sosté'ls nou predicaments, es a dir el cos, hi ha substancies mitgeres: les que s'en diu simples o espirituals. = G. Aquestes substancies simples imprimeixen en la composta les formes que en ella se sostenen. = H. Les essencies de les substansies simples son les seves forces y'ls seus llamps, que cauen y s'escampen. = Ch. En les substancies simples (Naturalesa, Anima, Inteligencia) hi ha també materia y forma: la materia els es comuna; la forma, determina la seva diversitat. = I. La materia es una, essent en totes les substancies lo inferior forma pera lo superior, y lo superior, materia que sosté lo inferior. Hi ha moltes formes. = J. Ab tot y aquesta multiplicitat aparent, les formes se redueixen a l'unitat, impresa per l'Unitat primera. La diversitat li pervé a la forma del allunyament del seu origen. = K. La forma de l'Inteligencia es universal y ampra per sí totes les formes.» ^[16]

La doctrina de la voluntat se condensa aixís en l'obra del Sr. Bonilla:

«A. La materia y la forma foren creades per la Voluntat o Verb, virtut del creador que's vessà en elles amarantles de dalt a baix; B. Hi ha en la Voluntat una forsa ingènita: el moviment, causa de totes les substancies; C. Però per això la Voluntat no es moviment en sí, sino quietut: tot ho amara sense moviment, sense temps, sense instrument y sense lloch. En sa essencia es infinita, y infinita en ses manifestacions.» ^[17]

Les doctrines de la Font de la Vida son evidentment neoplatòniques. En l'explicació dels seus origens, una mica confosa, el Sr. Bonilla segueix les notabilíssimes investigacions de Munk. Ibn Gabirol cita a Plató, però les seves cites son de Plotí en realitat y encara ni a n'aquest degué conèixer directament, sino pels seus comentaristes y pels tractats apròcrifs atribuits a Aristòtil y a Empedocles, així com pel Liber de Causis compendi de les idees de Proclus. Si bé quedava en els estudis un rastre confós de les teoríes y mètodes d'Aristòtil no es probable que Ibn Gabirol conegués les traduccions realisades pels arabs poch avans d'ell. Per últim, ab els estudis talmúdichs y gramaticals la cultura hebrea importada a Europa degué acarriar elements kabbalístichs, dels que se'n troba escassíssim rastre en la Font de la Vida, y en cambi'l neoplatonisme dels mostarabs que continuaven la tradició de Moderato de Gades degué influir en l'ambient espiritual del filosoph hebreu.

Tot el treball del Sr. Bonilla, en lo que pertoca a Moissès ben Maimón, té per fonament un estudi de la Guía dels extraviats llegida en la traducció francesa de Munk. Després d'una biografía y d'una rica aportació de notes bibliogràfiques, dedica un capítol a la psicología, un altre a l'ètica, un altre a la física y un altre a la metafísica y teología de Maimón. Acaba ab un capítol sobre'ls comentadors de Maimón.

El mètode del Sr. Bonilla el porta a resultats molt acceptables en l'exposició de les idees de Moissès d'Egipte y s'ha de reconèixer que al completar ab els fragments de les demés obres filosòfiques les teoríes del mestre no més s'arriba a corolaris no essencials en la doctrina. Les freqüents cites literals permeten al lector ferse càrrech del tecnicisme y de les formes discursives de Maimon. La concepció aristotèlica del món modificada ab la novetat de la creació; les nou esferes, comensant per la de la Lluna y acabant per la que's divideix en les dotze parts del zodíach; la demostració de l'existencia y de l'unitat de Deu, partint de l'hipòtesi després abandonada y combatuda de l'eternitat de l'Univers, ab les 26 proposicions ja demostrades per Aristòtil, els quatre camins per la seva comprobació filosòfica y la negació dels atributs afirmatius de la divinitat; la doctrina sobre la naturalesa angèlica que li dona peu a explicar les causes del moviment de les esferes y la concepció de les Intelligencies separades; les opinions sobre la naturalesa de la profecía ab els seus onze graus; les doctrines sobre la Providencia divina y'l lliure albir, així com la classificació en 14 grupus dels 613 manaments de la Lley, queden exposades en l'obra del Sr. Bonilla en forma tal, que s'ofereix evident l'estil moderníssim de Moissès ben Maimón en una forma d'exposició clara, raonada, plena d'amenitat y bon gust.

Es veritat que algunes teoríes del mestre cordovès queden sense relleu, com ara la seva extranya solució al problema de l'immortalitat y de la ressurrecció dels morts ^[18] y la seva construcció peripatètica del concepte de la coneixensa. L'obra de Louis-Germain Lévy, que estudiarem després, ens indemnisarà d'aquestes dificiencies, com el Sr. Bonilla ens ha fet saborejar el mètode expositiu, d'una gran facilitat y gracia, que fa a Maimón tan superior als escriptors escolàstichs cristians.

L'historia de la filosofía espanyola en el període no cristià del pensament jueu, feta pel Sr. Bonilla, no conté noves investigacions que fassin avansar els estudis hebráichs més enllà d'hont els deixaren Munk y Graetz y treu tot el seu valor original de l'exposició de les doctrines contingudes en el Meqôr' Hayîm, y en el Moréh Nebukim, així com del plan, que segons hem vist considerem susceptible de millora, y de la gran riquesa de notes bibliogràfiques que desitjaríem trobar més ordenades y subjectes a una selecció crítica. Sería convenient que'l Sr. Bonilla esmenés en els volums posteriors l'exposició desordenada y fluixa dels epigons jueus de Maimón que, fins com a societat apart, mereixen alguna cosa més que les poques planes en aquest volum dedicades a n'ells. L'empresa que està realisant el Sr. Bonilla es digna de respecte y si alguna vegada li regatejem els elogis es per considerar que per la seva gran cultura podía assolir resultats superiors.

III. Al acabarse el segle xi va produirse a l'Orient, per la propagació de les idees místiques d'Abou-Hâmid Mohammed el-Ghazâlî (1059-1111), l'Argument decisiu de l'Islam, com se li va dir, un moviment místich contra les especulacions filosòfiques. El seu Téhâfot-el-Félâsifa (Cayguda dels filosophs) degué ser aviat conegut a Espanya, ahont en el mateix segle xii Gundisalvo'l traduía al llatí y Averroes († 1198) el refutava ab un altre llibre titulat: Téhâfot et-téhâfot (Cayguda de la cayguda). Ghazâlî se retirà del món, passant onze anys en pràctiques ascètiques, negava casi en absolut el lliure albir, y's decantà al misticisme panteísta dels sufis. Per ell la filosofía no podía esser criteri de veritat en materia de relligió.

Per aquells temps naixía a Toledo l'hebreu Yuda Halévi (1085-114?) de qui ha dit Graetz ^[19]: «Quan Espanya haurà triomfat dels seus prejudicis y no ferà passar els seus homes d'altre temps per l'adressador de l'Iglesia abans d'adoptarlos com a ilustracions nacionals, concedirà certament a Yuda Halévi un lloch d'honor en el seu Panteón.» Halévi fou un gran poeta y un imperialista de la lley judaica, la superioritat de la qual defensà ab poderosa fe. Fou més un jueu ab un sentiment nacional prou ferm pera combatre la filosofía com manifestació de pobles inferiors, que un místich creyent en la superioritat del sentiment relligiós.

D. Adolfo Bonilla y San Martín va publicar ara fa poch el seu diàlech filosòfich Cuzary ^[20]. Aquesta obra fou escrita en llengua aràbiga y porta'l títol de Llibre d'argumentació y demostració d'una relligió menyspreuada. Pren peu de la conversió dels Khazars al judaísme en temps del chagan Obadia y suposa que'l rey envía a cercar un filosoph perque en somnis li ha fet a saber el Criador que'l seu intent es bo, però que no li plauen les seves obres y li pregunta quines son les obres agradables al Criador: no li plau la resposta y crida a un savi Edomeu (cristià) y després a un savi Ismaelita y com que tampoch el convencen se dirigeix al Haber (jueu), y aquest, en cinch diàlechs o parts, anomenats discursos en la traducció d'Abendana, li explica tot el sentit de la lley y de la cultura hebrea.

El diàlech de Yuda Halévi ja no es com el d'Ibn Gabirol una simple successió de preguntes que fa'l deixeble y que respòn secundum regulam probationis el Mestre; tampoch pren l'aire polèmich entre un partidari de la secta enemiga y l'autor com en alguna obra de Ghazâli. El rey Cuzary y l'Haber discorren, sense escenificació de lloch ni de temps, sense personificació de caràcters, sense altre deria que la conversió y convicció del rey, que no's limita a preguntar, sino que també ajuda en l'argumentació y cita textes de la Tora com si fos el mateix Yuda Halévi ^[21].

La cultura filosòfica de Halévi en el Cuzary no es gens precisa. Es veritat que cita diverses vegades a Socras, Plató, Galen, Pitàgoras, Empedoclis, Hipocras y sobre tot y més sovint a Aristòtil y a Epicur, mes demostra que no'ls coneix directament, arribant a citarlos junt ab Hermes y Esculapi ^[22], suposant que David significa en un Psalm certes coses pera refutar a Epicur ^[23] y atribuint a Plató la referencia a unes paraules d'un profeta ^[24]. Les cites que precisa bé y en gran abundancia son les dels llibres de la Tora y dels profetes y les del Sepher Yecirà, compost, diu, pel nostre pare Abraham ^[25] No anomena a Saadia ni a Ibn Gabirol ni als savis musulmans o jueus que eren moderns en el seu temps y quan parla dels més antichs se confón. Als caraïtes Anen, Binjamin y Saul els fa citar pel rey Cuzary ^[26].

Es indubtable, no obstant, que coneixía les teoríes de Ibn Gabirol, així com l'enciclopedia dels Germans de la puresa, y Kaufman ^[27] ha demostrat que pren els punts de vista del Ghazâlî al combatre'ls filosophs del Kalâm. Que no segueix del tot al místich de Ghazâla ho demostren les seves idees sobrel'l lliure albir y la seva concepció del caso divino que té reminiscencies chi'ites y neoplatòniques.

Segons ell les accions son o bé divines per deures a la primera causa de totes maneres, o naturals per procedir de causes mitjeres, o accidentals que si bé procedeixen de causes mitjeres es per accident y no per naturalesa, o bé electives, per deures a la voluntat y lliure albir del home, si bé tenen causes encadenades fins a la primera causa. L'ànima pot fer entre dúes coses lo que vol y ha d'esser alabada o vituperada per lo que fa, d'hont no's pot deduir que sostregui coses del decret de Deu, ja que les refereix a n'ell per lley d'encadenament y dependencia, ni que les eximeixi de la presencia divina, ja que la conveniencia de la cosa no es la causa del esser, com la ciencia de lo que fou no es causa de haver sigut ^[28].

Un dels pensaments filosòfichs més fonamentals en el Cuzary es el que Abendana tradueix per el caso divino. Els chi'ites afirmaven que la part divina s'havía trasmès de generació en generació d'Adam fins a Mahoma y després de l'un Imam a l'altre Imam, dotantlos d'una superioritat espiritual. Els neoplatònichs feren emanar de Deu l'Intelecte universal, d'aquest l'Anima del món, d'aquesta la Naturalesa y de la darrera'l món dels fenòmens. Aixís també Halévi fa dir al rey (discurs 1.^er-42): Però aquest grau es diví y angélich y es de dret o proprietat de cas diví, no de l'intelectual, ni de l'animal, ni del natural, d'hon resulta una gradació d'emanacions semblantes a les dels neoplatònichs. El cas diví es una llum y graciosa providencia (discurs I, 95) que's posà en Adam, després de l'enteniment, facultat divina, a saber el grado con el qual se liga con Dios y con los espirituales (id., id.); Abel fou el tresor d'Adam y després ho fou Set, y'l tresor de Set fou Enos y en cada un d'ells se posa'l cas diví y'ls demés foren escoria; talment que aixís passà no per herencia sino al que s'ho mereixía, de l'un a l'altre fins a Jacob, y'ls fills de Jacob foren tots tresor, dignes tots del cas diví. El cas diví es, donchs, la primera substancia espiritual que's posa en els Profetes, y en els que s'ho mereixen del poble elegit, que té una terra ahont manifestarse, la de Quenaan (id., id.) que troba'l seu lloch preferit en el santuari, y ab el que fins en la Diaspora guarden els jueus contacte per la Lley ^[29].

Aquesta doctrina, que es una de les més importants y essencials entre les exposades per Yuda Halévi ens el presenta obrant baix una influencia neoplatònica creuada de reminiscencies chi'ites, encara que no sigui més que en aquesta teoría de l'assistencia divina. Se tracta d'un jueu nacionalista, que no desconeixía'ls filosophs del seu temps y que si utilisa tal vegada corrents de pensament que procedeixen de Ghazâlî es pera afirmar la superioritat del judaísme sobre la filosofía grega, sense caure en el misticisme que portava al mestre chafeïta a passar el temps en pràctiques ascètiques. «La lley divina, diu, no ens imposa servitut d'abstinencies y vida solitaria, mes ens encamina en vía igual aportant a cada facultat de l'ànima y del cos la racció que li pertoca en justicia, sense esser excessiva ni superflua, perque si a una facultat li dones de més es en dany de l'altra; y qui s'excedeix en la concupiscencia ho troba a faltar en la facultat imaginativa y al contrari; y qui s'excedeix en l'ambició, desmillora en altra; y molt dejunar no es en servey de Deu, per qui té flachs desitjos y les forses balbes y'l cos dèbil, car es bo que peixi bé'l seu cos: ni deixar l'home d'augmentar l'hisenda propria es servir a Deu, quan ve a tom en cosa de dreta lley y sense treball, que l'adquirirla no'l distregui de la ciencia y obres bones, més que més si té familia y fills y vol gastar en nom de Deu; perque a n'aquest li convé més augmentar l'hisenda; y en resum, la lley vostra's divideix entre temensa, amor y alegría; y ab cada una d'aquestes coses t'acostaràs a Deu, y no es la seva humiliació en díes de dejuni més dolsa a Deu que la teva alegría en els díes dels Sabats y en les festes, quan la teva alegría es ab intenció y cor perfecte...» ^[30]

Per ell el judaísme es la superior expressió de la societat humana, per tant que la seva tradició'ns dona compte de les coses per una no interrompuda comunicació ab Deu, d'ahont ve la seguretat en la certesa del coneixement, la seva unitat fonamental, la seva evidencia. Y ataca als carraïm y, confonentlos ab aquests, als motekallemim, y també als filosophs, perque al sortirse de la tradició, cauen en la disparitat y en la confusió y en el dubte. En el culte de Deu no hi ha consideració, ni rahó, ni saviesa humana, perque si no fos aixís els filosophs ab la seva ciencia y'l seu enteniment doblaríen lo que han conseguit els fills d'Israel ^[31]; els carraïm multipliquen les lleys segons el semblant y arbitri de cadascú y encara ni un sol té la mateixa lley per tant que cada día forma nou parer o troba qui li dongui rahons pera cambiar el seu ^[32]; mentres que'ls preceptes de Deu no's poden saber més que per Profecía y no per enteniment humà ^[33]. El que té relligió cerca a Deu per heuren gran profit, fòra de l'utilitat de conèixel, mentres que'l filosoph no preten altre cosa sino saber que hi ha Deu y dirne la veritat ^[34]. Aixís la diferencia que hi ha entre'l Deu d'Aristòtil y'l Deu d'Abraham està en que per l'un s'ha d'exaltar a Deu en quan no porti dany ni molestia, essent com el nom Elohim que s'assoleix per especulació y raciocini intelectual, mentres que'l nom Jod he van he l'assoleixen les ànimes per delectació y visió profètica, y l'home que hi arriba es portat a entregar la vida per l'amor de Deu ^[35].

No vol demostrar generalment la superioritat de la relligió sobre la filosofía, sino l'excelencia de la relligió jueva ab la seva tradició no interrumpuda, com sosté l'excelencia de la llengua hebrea que consta per tradició, fou ella la que Deu parlà ab Adam y Havà, y per rahó donat el Poble que l'usava ^[36]. Tant es així que un cop afirmada la superioritat de la tradició hebraica no repara en excusar y alabar els filosophs «per lo que obtingueren ab la sola especulació y ab l'intent d'arribar a un bon fí...; y de totes maneres son dignes de lloansa, perque no veníen obligats a rebre lo que tenim (els jueus) per tradició, mentres que nosaltres estem obligats a rebre'l testimoni y la tradició, que es com are la vista ^[37]».

En el darrer discurs pera recort del rey Cuzar argumenta en deu capítols el fonament de la fe. Sense recorre a la tradició demostra ab rahons filosòfiques la no eternitat del món, d'hont ve que si no es etern l'ha d'haver creat una causa que es Deu, y Deu es etern perque altrement tindría una causa y aquesta una altra y la darrera sempre fora'l Deu que cerquem, y no té fí, ni es corporal. Deu té coneixement de tota cosa y es viu, essent la seva vida intelecte pur, que obra ab voluntat eterna, viu per la propria essencia y es poixant per la propria potestat.

Aleshores el sabi jueu, que's suposa esser R. Ishach Sanguery, resol anarsen a Yerusalaym perque no més allí's manifesta la Sechinà visible ab els ulls, y no més a la terra de Quenaan se perfeccionen les obres de la lley. També Yuda Halévi va volguer arriscarse als perills dels deserts y de la mar y de les nacions diverses pera anar a raure a Sió, encès d'una passió patriòtica que preveia'l triomf pròxim del poble elegit, però allí fou la desilusió y la malaventura, allí'l desengany de trobarse foraster y aborrit en la terra profanada del Temple.

El Sr. Bonilla mereix que se li alabi la publicació del Cuzary. Tan de bo que les publicacions de filosophs ibèrichs no coneguts, y alguns d'ells ni traduits en llengua moderna, arribessin a arreconar, en la Biblioteca per ell comensada, les obres dels savis francesos y alemanys que tothom pot manejar fàcilment en edicions corrents y ben treballades.

IV. El fanatisme mahometà dels almohades guanyà de primer una gran part del Nort de l'Africa. Abdallah ibn Toumart, deixeble de el-Ghazâlî havía començat la prèdica, continuada per Abdulmumen y aviat el moviment va guanyar el mitgdía d'Espanya, produint la dispersió dels elements de cultura que'l judaísme havía acumulat al kalifat de Córdova. Castella y Catalunya deuen una part del moviment filosòfich d'aquell temps a la difusió de la ciencia arab acarriada pels jueus dispersos. Toledo, Montpeller, Beziers, Zurich y Barcelona vejeren enriquides les seves aljames per la valua espiritual dels fugitius, mentres eren tancades les escoles jueves de Sevilla y Lucena (1148).

Moissès ben Maimón havía nascut el 30 de Mars de 1135 a Córdova (14 Nissan 4895), així es que tenía tretze anys quan el seu pare va haver d'abandonar la ciutat natal, diuen que per anar a Almería, encara que de segur no més se sab que la familia va pelegrinar per Espanya prop de dotze anys, per quin temps el jove Moissès va publicar en hebreu un calendari jueu, Maamar ha-Ibbour (1158) y tal vegada un llibre sobre la lògica, Millôth Higgayôn. Cap a l'any 1160 la familia va passar a l'Africa pera establirse a Fez, però tampoch allí havía de poguer viure en pau, y perxò després d'un breu pelerinatge a Palestina, va instalarse definitivament a Egipte (1165) ahont va restar Moissès ben Maimón fins a la seva mort (12 de Desembre de 1204).

En la col-leció de monografíes sobre'ls grans filosophs que publica la casa Alcan, el Rabí de l'Unió lliberal israelita Louis-Germain Lévy n'hi ha donat, no fa gaire, una sobre'l mestre cordovès ^[38]. Se tracta d'un treball que un hom no sab si ha d'admirarse més per la seva justa erudició, o per la claretat ab que exposa'l pensament de l'autor que estudía, o pel bon gust y harmonía de la composició. Conté dotze capítols, una conclusió y la bibliografía. Entre'ls dotze capítols n'hi ha tres que tracten de la vida y obres de Moissès ben Maimón, de les fonts en que va formarse y de la preparació a la filosofía, y els nou restants contenen una acurada exposició de les seves doctrines.

En aquesta exposició en Louis-Germain Lévy no's limita a exposar les doctrines del Moréh Nebukim, sino que a cada punt fa referencia al primer llibre de la Mischnéh Torah, anomenat Llibre de la Ciencia (Séfer ha-Madda), y a dos parts del Comentari de la Mischna (Séfer ha-Maôr) que són l'introducció del comentari de la mischna d'Abôth (Schemoné Peraquim «Vuit capítols») y l'introducció al capítol dèu del tractat de Sanhédrin ('Héléq), sense deixar de tenir en comte les altres obres del mestre.

Sería preferible que al ferse un estudi del pensament filosòfich d'un autor que va viure en un medi cultural tan diferent del nostre, procurés el crítich descobrir quines eren les teoríes fonamentals en la propria intelligencia del autor estudiat, recullintles en el mateix aspecte en que s'oferíen a la seva contemplació, teixintles y encadenantles unes ab altres en la mateixa lley de relació y de subordinació en que ell les veia. Perque en aquesta primacía ideològica y en aquests ordres de relació y subordinació s'hi dóna una part principalíssima de l'originalitat del pensament. Per més que, una vegada aceptat el seu mètode, s'hagi de trobar ben construit el treball de M. Lévy, sempre'l farà fragmentari el plan adoptat, que consisteix en la formació d'un plan ideològich propi del filosoph d'avuy per enquibir en cada capítol lo que, d'aquell punt de vista modern, va pensarne Moissès ben Maimón.

L'esser y el devenir, l'ànima, la coneixensa y la naturalesa de Deu, l'omnisciencia y providencia divines, la moral teòrica, la moral pràctica y la sanció: heus aquí un quadre propi del pensador d'avuy al que hi afegeix M. Lévy el món superior y el món inferior, com a tribut més directe a la posició intel-lectual de Maimón. No vull dir que no entressin en l'horitzó filosòfich de Moissès d'Egipte semblants estudis, sino que no se li presentaven en aquesta relació y subordinació.

El propòsit de Maimón fou evidentment nodrir la concepció relligiosa del judaísme ab la riquesa del pensament filosòfich que en el seu temps havía portat la renovació dels estudis aristotèlichs. Les idees del temps convergíen cap a una concepció racionalista, de que eren natural reacció les doctrines d'el Ghazâlî. Els mo'tazelites havíen deixat una impressió no esborrada encara en el món de l'Islam; els motekallemim, que volíen fonamentar la fè ab probes y construíen una escolàstica mahometana, els carraïm que anaven a l'interpretació directa de la Torah y no acceptaven la força de la tradició, y els savis que's dedicaven ab gran lluiment al estudi de les ciencies físiques y matemàtiques, havíen creat un ambient de dubte, de pertorbació de la fè. Y Moissès ben Maimón que tenía'l pensament adequat pera la construcció filosòfica utilisà els seus coneixements, no ja pera conciliar la relligió y la filosofía, sino pera fortificarles mutuament, harmonizantles y compenetrantles ab l'objectiu final de salvar la fè, d'ensenyar als indecisos el camí que porta a la pietat.

En tota la seva vida hi domina un esperit d'ordenació sintètica. Encara jove, intenta per un Comentari de la Mischna (1168) projectar la llum en la caòtica literatura talmúdica, fixar el pensament per un mètode científich, acostar a la generalitat el contingut de la tradició, treure de les màximes dels pares un primer intent de construcció filosòfica y reduir a tretze articles els dogmes de la fè judaica. Dotze anys després empren la refundició dels textes bíblichs y de les ensenyances rabíniques, en una síntesi admirable y metòdica (Mischné Torah) veritable codi de la llegislació y de la relligió judaiques, compendi de la concepció moral d'una civilisació. «Pot dirse, afirma Graetz, que Maimonides va compondre un nou Talmud. Es cert que conservà els antichs elements, dels que s'en coneix l'origen, la naturalesa y la significació, prò els agrupà y modificà de tal manera que's presenten baix un aspecte diferent.» ^[39]

Encara que en abdós treballs hi ha llibres o introduccions de caràcter filosòfich, segons he dit avans, predomina en ells l'intent d'arreplegar, d'ordenar, d'aclarir, de sintetisar. Per aqueixa disciplina es fa dominador de tot el pensament jueu y es aleshores que, home del seu temps y del seu poble, emprèn ja més sistemàticament la tasca d'adaptació y compenetració filosòfica. Per una banda emplea l'alegoría, els sentits diversos d'una mateixa paraula y les contradiccions entre'ls textes pera acomodar a la rahó y a la filosofía peripatètica, tal com l'exposaren el-Fârâbi y Avicena (Ibn Sinâ) ^[40], les concepcions talmúdiques. Així publica el Moréh Nebukim (Guía dels extraviats) que pot considerarse com monument principal de la seva vida, y una de les obres per les que'l pensament jueu va influir poderosament en les construccions filosòfiques dels escolàstichs musulmans y cristians.

Es ben segur que coneixía directament algunes de les obres d'Aristòtil, però moltes vegades el cita per referencia d'altres autors y complica la concepció peripatètica d'elements neo-platònichs, per atribuir al filosoph d'Estagira la Teología d'Aristòtil, obra apòcrifa treta de les Enéades de Ploti. Si en lo relatiu a lo que hi ha sota de l'esfera de la Lluna el segueix quasi en absolut, l'ataca en quant a la novetat de la creació.

Aquesta doctrina de la creació ex nihilo, ab la dels atributs de Deu, la de la profecía y la de l'immortalitat, ens permetràn seguir els mètodes de M. Lévy en l'exposició del pensament del mestre.

En un capítol que titula L'Esser y el Devenir ^[41] exposa M. Lévy les doctrines de Moissès d'Egipte sobre la materia, la forma, el moviment, el temps, sempre semblants o iguals a les d'Aristòtil, fòra que l'Estagirita fa la primera materia y el moviment universal eterns, mentres que Maimón si be no suposa la primera materia formada com l'home es forma de l'esperma, ni'l moviment universal subjecte a la naixensa y a la corrupció, tampoch no'ls té per eterns, sino com a creats per Deu del no rès. Després d'aquesta exposició quasi be perduda en la complerta exposició de les condicions del devenir arriba a preguntarse: ¿el món es etern o creat?.

Entre les tres opinions, la mosaica del Deu etern y únich creador, la platònica de la coeternitat de Deu y la materia que pren forma segons la voluntad de Deu, y la d'Aristòtil que suposa l'eternitat del món tal com es ara, Maimón se decidirà per la primera, començant pera destruir filosòficament les probes donades pels aristotèlichs. De l'estat actual del món, cosa acabada, definitiva, no's pot treure una proba de com era al naixer, quan passava de la potencia a l'acte. Deu no ha passat de la potencia a l'acte, absurde a que vol reduir la creació l'hipòtesi aristotèlica, perque pera l'esser pur no constitueix cambi el passar de l'obrar al no obrar com l'intel-lecte agent obra en uns moments y en altres no, y pels aristotèlichs es un esser pur que no passa de la potencia a l'acte. Diuen que no havent obstacle possible pera Deu no hi ha rahó per crear ahir lo que no hagués creat avans d'ahir, d'ahont vé que'l món hagi d'esser d'un bon principi, y per tant, etern. Mes pera Deu no es menester l'excitació exterior, sino que's determina per ell mateix, y resta ell mateix quan vol y quan no vol perque en un cas y altra tot està en el seu sol voler.

Destruint així les rahons dels aristotèlichs demostra que la tesis propia es admisible y aleshores passa a probar que es millor. L'univers proba un creador que obra ab intenció, perque essent una la materia ¿d'hont vé la diversitat de les especies y dels individuus? Suposa que Aristòtil alegarà un fet que explicarà efectivament la diversitat, mes ell li preguntarà la rahó d'aquell fet y quan Aristòtil trobi encara una explicació superior ell li preguntarà la rahó d'ella. Així n'exposa tota una serie que no són sino causes de causes sempre més altes.

Després exposa quatre proposicions que tothom dóna per demostrades; per exemple, que d'una cosa simple no'n pot sortir més que una de simple, y les aplica a problemes que li sugereix l'estat del món, pera deduir que'ls fenòmens inexplicables donada la tesis de la necessitat s'aclaren així que es suposa l'intent d'un creador. Perxò acaba dient que'l text mosàich podría interpretarse alegòricament, però que no cal, no essent demostrada l'eternitat del món y destruint aquesta la base de la relligió y la possibilitat dels miracles. Però fins aquí cerca encara la conciliació ab Aristòtil: si'l món no es etern en el seu origen, res s'oposa a que ho sigui en la seva futura durada, perque ¿qui sab si Deu el voldrà destruir? D'ahont vé que si no està d'acord ab l'Estagirita en quant a la primera meitat de la seva opinió ho està per lo que toca a la segona.

Que l'essencia de la divinitat no pot esser compresa per l'intelligencia humana es afirmació que's troba ja en el Pentateuc y que en diferentes formes apareix en alguns pares de l'Iglesia y en Sant Tomàs. Mes la teoría dels atributs negatius tal com se troba en el pensament de Moissès d'Egipte apareix en la literatura arab en els treballs de Al-Kindi (Ya'qoub ben Ishaq el-Kindî) y troba'ls seus precedents directes en els jueus Ba'hya, Ibn Gabirol, Juda Halévy, Joseph ibn Çaddiq y Abraham ibn Daoud ^[42].

Moissès ben Maimón es el més radical en la negació de tot atribut positiu de la divinitat. En els noms, en els atributs, en les accions de Deu s'hi havíen barrejat homonimies, elements antropomòrfichs: al reaccionar contra semblants desviacions Moissès d'Egipte se manté en un punt de judici tan abstracte que alguns, com ara Cousin ^[43], diuen d'ell que deixà a Deu una existencia purament nominal. En Lévy el defensa d'aquesta acusació, retrayent les exigencies de la seva posició en front dels contraris y citant aquesta dita d'una gran significació cordial treta del Moréh Nebukim després d'afirmar que com més se negarà de Deu el no-esser, més aprop d'ell s'estarà: «Comprèn be això y t'en trobaràs feliç» ^[44].

Es axioma de Moissès ben Maimón que Deu es unitat absolutament simple, sense composició ni divisibilitat ^[45]. De tots els atributs afirmatius possibles no més li escauen els d'acció, per tant que la diversitat d'accions no implica multiplicitat en l'agent ^[46]. Fòra dels atributs d'acció no sabem de Deu més que atributs negatius, pels que si no sabem la veritat estrenyem el cercle entorn de la veritat ^[47]. El sol nom dels que la Biblia aplica a Deu que no es artifici o metàfora es el nom explícit, el nom tetragrama IHVH (Jahvé) ^[48]. Però hem de cercar els atributs negatius de Deu perque aumentantlos ens acostem a Deu ^[49]. No es material, no es passional, no té privació, no té assimilació ab cap més esser. Deu es immutable, sense cap relació ab l'espay y en resum no hi ha en ell imperfecció, privació, ni relativitat ^[50]. Per no tenir res d'immaterial es intelligencia pura; com que en ell no hi ha res en potencia es intel-lecte en acte. Així es eternament intel-lecte, intelligent y intelligible ^[51]. ¿No sembla donchs, se pregunta L.-G. Lévy, que Maimón restableix els atributs positius que tan vivament ha combatut? Es que si'ls ha atacat fou pera separar del concepte diví tot element de deficiencia, pera salvaguardar la perfecció divina ^[52].

El cas diví tal com ens el presentava Juda Halévi ^[53] ens ofería una explicació neoplatònica de la profecía, com un grau angèlich d'una excelencia més alta que'l grau intel-lectual. Moissès d'Egipte vol recullir una opinió peripatètica segons la que la profecía no es sino l'extensió natural d'una facultat que tota l'humanitat posseeix en potencia. Mes ell hi afegeix que l'home més ben disposat pera la profecía pot no devenir profeta per un veto diví ^[54]. ¿Còm explicaria, sinó, que no hi hagi profetes entre'ls filosophs?

Així per Maimón la profecía es el grau suprem de la coneixensa, aquell en que l'intel-lecte agent se derrama simultaniament sobre la facultat racional y sobre la facultat imaginativa. Hi ha condicions naturals que disposen pera la profecía ^[55] en la que hi fa un gran paper l'imaginació. Quan els sentits reposen, l'imaginació excerceix la seva activitat més noble: aleshores se produeix l'inspiració que es la causa dels somnis y de la profecía. Perxò quan el profeta es presa d'una gran emoció pert el dó profètich: en el temps del captiveri la fonda tristesa que pesava sobre l'imaginació va fer desapareixer la profecía ^[56]. Però també li cal al profeta una gran excelencia en la facultat racional, perque l'intel-lecte agent no obra directament sobre l'imaginació sino que's derrama sobre la facultat racional ^[57].

La profecía es per somni o per visió profètica y per medi d'un angel, intelligencia pura. Tant el somni com la visió són fenòmens estrictament subjectius, y així tot lo que passa en la visió no ha de esser considerat com si hagués succeit ^[58]. Perxò dels onze graus de la profecía n'hi ha dos que son propiament un començament de profecía, l'home posseit per l'esperit sant que obra en ell actes heròichs o diu paraules d'inspirada saviesa; els tres graus vinents són somnis profètichs y els altres quatre graus són les visions que, segons en Louis-Germain Lévy, constitueixen la vera profecía, unió de l'intelligencia individual ab l'intel-lecte agent universal ^[59].

No obstant, podría dirse que en el més ver sentit de la paraula no hi ha altre profeta que Moissès que està per damunt dels onze graus de profecía, d'ahont vé que, en aquest punt, per més que no ho digui Mr. Lévy, hi ha una escapada de Maimón fòra de la coneixensa aristotèlica, en el sentit de la tradició judaica. No més Moissès va parlar ab Deu sense intermediari, no més ell rebía la comunicació divina ben despert y sense que hi tingués res que veure l'imaginació, y restava en perfecta calma sense la violencia y convulsió dels altres: Moissès no esperava l'inspiració com una gracia sino que espontaniament podía solicitarla a tota hora ^[60]. Perxò la construcció científica de Maimón que tan be fa ressortir M. Lévy en l'exposició de la seva teoría de la coneixensa, trobem que devant de Moissès, fet sentimental y inexplicable, essencialment relligiós, recula y s'enfonza.

Pera acabar l'estudi de l'obra del Rabí de l'Unión libérale israélite diré unes poques paraules sobre l'idea un poch confosa que tenía Maimón de l'immortalitat y de la resurrecció dels morts. Tampoch Mr. Lévy dòna gran importancia an aquestes doctrines a les que dedica unes quatre planes a l'acabament del capítol que tracta de la Sanció. L'ànima que neix ab el cos del home es l'intel-lecte hylich y segueix la lley general de lo que neix y mor. Mes, separat del cos y derramantse sobre d'ell, hi ha l'intel-lecte adquirit que no es una facultat del cos ni neix per efecte de la natura, sino que's forma per l'activitat personal de l'individuu y per l'influencia de l'intel-lecte agent. L'ànima mor al morir el cos y els homes que no més posseeixen aquesta ànima són anorreats al morir: mes l'home que s'enlaira a la possessió de les virtuts dianoètiques, de l'intel-lecte adquirit es immortal ^[61].

El panteísme de Spinoza té ja aquí una radical manifestació en aquesta substancia separada del cos que després de la mort s'identifica ab l'intel-lecte agent universal, la hénosis dels alexandrins, l'ittihad dels Sufîs ^[62]. Lo que no lliga ab aquesta concepció es el dogma judàich de la resurrecció dels morts, perque si els impurs han sigut anorreats y els purs s'han identificat ab l'intel-lecte agent universal ¿pera quí vé la resurrecció? No es extrany que no'n parlés en el Moréh Nebukim.

Però'ls seus enemichs el van acusar d'heterodoxia y un any després d'haver publicat la Guía va haver de donar un Tractat de la Resurrecció planyentse de no haver sigut comprès y de tenirse que defensar dels imbècils y de les dones ^[63]. En aquest tractat diu que la resurrecció es un article de fe que no's pot demostrar filosòficament, com se pot fer ab l'immortalitat. La resurrecció no més serà pels justus, y es farà per miracle. Però en tot cas no es ella la darrera paraula del nostre destí que's consumarà en la vida futura ahont no hi ha carn ni materia. El savi y el just no's mouen pas per la benhaurança eterna sino que fan el bé per l'amor del bé ^[64].

V. Dos treballs també relatius a Maimón foren publicats en els anys darrers. Un d'ells sortí en The Jewish Literary Annual for 1908. Se tracta d'un breu assaig pera obtar als premis Montefiore, escrit per Normande M. Bentwich ^[65]. En 19 planes dóna l'autor una breu biografía de Moissès ben Maimón y fa un estudi de les seves tres obres capitals: el comentari sobre la Mischna, escrita en arab ab el títol de Siradj, la Mischné-Torah, codificació de la tradició continguda en la Biblia, en el Talmud y en la literatura rabínica, obra escrita en hebreu, y el Moréh Nebukim, escrita en arab, ont se manifesta el pare de Cresques y Spinoza, de Maimón y Mendelssohn ^[66]. L'autor, però, diu que Maimón, potser inconscientment, pensava ab l'esperit d'una iglesia que admet o exclou membres, segons acceptin o no certes idees tingudes per eternalment certes, atribueix la controversia entre maimonistes y antimaimonistes sobre'l Credo a que un grupu de jueus foren ben aviat sensibles al perill de l'innovació, y acaba per considerar que avuy ja no satisfà la concepció del judaísme ^[67].

En la col-lecció de Semitic Study Series va publicar el professor del Jewish Theological Seminary of America, de Nova York, Israel Friedlaender, una selecció dels escrits aràbigs de Maimón ^[68]. Es un petit volum de XXIV + 130 planes molt interessant per quant fixa les característiques de la llengua aràbiga usada pel gran exilarca d'Egipte.

Moissès ben Maimón escrigué en àrab totes les seves obres fòra d'algunes epístoles, el seu gran codi Mischné-Torah y algún altre treball secundari. Les seleccions d'aquest volum s'han tret del Comentari sobre la Mischna, del Sefer ha-Miswoth (Llibre dels preceptes), y del Dalâlat al-Hâirîn, traduit a l'hebreu ab el títol de Moré Nebukim. La transcripció dels textes àrabs se fa en caràcters hebreus segons una equivalencia que's dóna a la plana XXII. Al peu de cada plana hi ha notes en anglès y alemany ab explicacions filològiques del text. De la plana 79 a la 130 hi han notes que segueixen el text ratlla per ratlla, ab el vocabulari d'aquelles paraules y significacions que no solen trobarse als diccionaris més comunment usats.

Té un gran interès el capítol II de l'Introducció ^[69] dedicada al llenguatge aràbig de Maimón. Les característiques d'aquest llenguatge, que'l distingeixen del àrab clàssich, no son exclusives de Maimón, ni dels Jueus, com un temps se creya, sino que corresponen a l'àrab tal com se parlava en aquells dies. Mentres els escriptors mahometans, per consideracions relligioses, repudiaven el llenguatge vivent y servaven l'àrab clàssich consagrat pel Koràn y la literatura relligiosa, els escriptors jueus lliures d'aquesta restricció se deixaven influir més per la llengua parlada. Però fins entre'ls mahometans que tractaven de coses científiques no foren pochs els que's decidiren a escriure tal com parlaven ^[70]. August Muller ha escrit un anàlisi lingüístich dels treballs del metge Ibn Abî Useibi'a, un àrab de pura raça, jove contemporani de Maimón y amich del seu fill, y si's comparen les peculiaritats notades per Muller ab les que's troben en Maimón es veu que son essencialment les mateixes ^[71]. Fòra d'alguns termes religiosos sería difícil trobar en els escrits de Maimón formes de llenguatge que no poguessin ilustrarse ab paralels d'escriptors mahometans, d'ahont ve que'l postulat d'un dialecte Jueu-aràbig, en el cas d'homes tan penetrats de la cultura aràbiga com Moissès ben Maimón, no té fonament ^[72].

Friedlaender agrupa en 22 paragrafs les característiques de l'àrab usat per Maimón en els textes que selecciona.

VI. Després de la mort de Moissès d'Egipte van passar els jueus més de dos segles disputant a l'entorn de la concepció del mestre. «L'obra d'aquest, segons Munk ^[73], fou el darrer aspecte dels estudis filosòfichs entre'ls jueus, considerats com a societat apart.» Això no vol dir que no sorgissin després notables epígons que, fins com a societat apart, continuaven un pensament; mes foren propiament epígons que engendraren les seves obres a dins d'un ordre de conseqüencies que veníen del violent y colossal esforç de Maimón.

El judaísme havía estat sempre essencialment una societat religiosa assentada sobre una base de tradicions siri-caldaiques, lligada pel tresor d'una tradició de poble escullit. Al gosar Maimón a incorporar en el judaísme la filosofía aristotèlica, al manejar la Torah y'l Talmud ab una desaprensió inoída, presentant l'Aggada ben sovint com l'expressió alegòrica d'una concepció racionalista, realisava una transformació més íntima que la representada pels barraïm, iniciava una derivació dogmàtica, suposava la possibilitat de suplir per la raò la fè perduda dels que estàn en roda, arrencava el centre de gravetat de la revelació pera transportarlo o desviarlo cap a un novell y divagador raonar.

Així que fou mort, el món jueu se dividí en maimonistes y antimaimonistes. Es pot dir que la grandesa del Mestre y de la séva obra, més que'l sentit de la mateixa, es varen imposar. Mentres no més es discutíen idees, la disputa entretenía a rabins y filosophs; mes quan es tractava de condemnar a Moissès d'Egipte, era'l món judàich el que tornava per ell.

El rabí Dr. A. Löwenthal, d'Hamburg, ens ha donat algunes notes que aclaren ab nova llum un dels epissodis d'aquella lluita ^[74]. En les 36 planes del pròleg a la publicació en hebreu (146 planes) dels comentaris al llibre dels Proverbis, escrits pel jueu de Girona R. Jona ben Abraham, Löwenthal diu que considera enfront de la costum de presentar als contradictors de Maimón com anticientífichs y obscurantistes «un deure de la fidelitat històrica deixarlos parlar y senyalar els principals motius que impulsaren an aquells homes a presentarse contra'ls escrits de Maimón, explicar el seu esperit, estudiar el seu caràcter, examinar còm han sigut útils al món jueu y quins efectes han deixat visibles als temps posteriors» ^[75].

En els primers anys del segle xiii ja R. Meïr Abulafia y R. Simson de Sens havíen començat els primers atachs contra les idees de Maimón. Després d'un quant temps de pau el R. Salomó ben Abraham de Montpeller va tornar a moure brega ajudat pels seus dos deixebles David ben Saul y Jona ben Abraham. El darrer havía nascut a la vella ciutat jueva de Girona a l'any 1180, fill de R. Abraham germà de la mare de Nahmàn, anomenat també Astruch de Porta. Estudià en el Nort y en el Migdía de França en la floreixent escola de Talmud ^[76]. Quan encare era deixeble de R. Salomó, aquest se dirigí a les comunitats del Nort de França, ont envià a David ben Saul y a Jona ben Abraham, pera obtenir una declaració contra l'errada interpretació de les obres de Maimón. La lectura del Moréh Nebukim, traduit per Samuel ibn Tibbon, produí en deixebles poch madurs efectes que R. Salomó veya ab espant: alguns manifestaren que en l'exposició de la Biblia no tot se tenía de pendre al peu de la lletra, y no pochs se declararen contraris a l'interpretació de la rabínica Aggada. Els mestres del Nort de França prohibiren la lectura d'aquelles obres.

Aleshores se produhí un fet de que han sigut injustament acusats R. Salomó y els seus deixebles. Alguns fanàtichs han denunciat a les autoritats eclesiàstiques, que estaven aleshores en lluita contra l'heretgía albigesa, els escrits de Maimón pera ferlos prohibir, y en efecte, aquelles van fer cremar públicament a Paris els llibres Moréh y Madda. Pera defensar a R. Salomó y als seus deixebles, en Löwenthal diu que en les discussions apassionades se posen davant els que si be tenen voluntat pera atacar no disposen de la tranquilitat, la reflexió y el propi domini que calen pera no usar cegament de tots els medis que perjudiquin al adversari y que, quan els contraris de R. Salomó li atribueixen l'haver denunciat als frares predicadors les suposades heretgíes que hi ha a les obres de Moissès d'Egipte, no fan més que desviar sobre'l director del moviment lo que fou obra de satèlits desaforats ^[77].

En proba d'això cal dir que temps després se tornà a remoure a Montpeller aquesta qüestió y se tallà la llengua als calumniadors, pena que no fou aplicada ni a R. Salomó ni als seus deixebles. Els noms d'aquests no foren esborrats de la literatura jueva, com s'hauría fet en cas de ser culpables, y sols en un escrit del R. Hillel de Verona, fet 60 anys més tart, sembla afirmarse lo contrari, si be de lo que diu no més se'n treu certament lo de la crema dels llibres Madda y Moréh. També afegeix que R. Jona va anar a fer penitencia a la tomba de Maimón. Es lo cert que R. Jona degué sentirse disgustat del caràcter que prenía la lluita en quant a la persona de Moissès d'Egipte. Més tart va tenir el R. Jona escola oberta a Barcelona (1248-1254), ont fou deixeble seu R. Salomó ben Adret y hi escrigué la seva obra primera, passant després a dirigir l'escola de Toledo ont se creu que morí a l'any 1263 ^[78].

Els seus admiradors toledans li dedicaren una llosa funeraria ont s'hi llegeixen paraules com aquestes: «Fills de Zijon, ploreu damunt d'aquesta tomba ont fou enterrat el Sol sota la pols de la terra... La seva càtedra se plany y s'endola, la seva ensenyança plora com la coloma que ha perdut el niu... ¿Qui continuarà, com Jona ho feu, a aixamplar la meva tenda?... En aquesta tomba descansa'l pare de l'ensenyança, l'orgull de Judà y d'Israel, el mestre que posà de manifest l'oculta ciencia... Ell era la font de la Sabiesa... el portador de la llum de la sabiesa y de l'intelligencia irradiant... el gran Mestre, el pietós, Rabbenu Jona...» ^[79]

Mes tart la rella passà per damunt de la seva tomba avuy ignorada, però se conserva la llosa ab l'inscripció. Els seus deixebles reculliren les doctrines y oracions del Mestre sobre l'Halachot de R. Jizchak Alfasi, si be la seva influencia fou més gran per les seves llissons de moral y els seus llibres d'Ètica ^[80]. Diu Löwenthal que considerada en conjunt la seva producció literaria, tal com se presenta en les obres editades y en les manuscrites, s'hi observa una semblança que sorprèn ab l'acció de Maimón, per tant que'ls dos perseguíen el mateix fi, però hi anaven per camins diferents: això ho demostra en tres punts ahont senyala una coincidencia en el fi y una discrepancia en els medis ^[81].

Després de fixar la mellor lectura dels Comentaris ^[82] proposant la comparació del manuscrit d'Oxford (n.º 334, fol. 1-89) ab els fragments que's troben al cap de vall del que ell anomena d'Husiatyn, ja que si be sospita l'existencia d'un altra manuscrit a la Vaticana no l'ha llegit, entra Löwenthal a fer un estudi del Mischle-Commentar de R. Jona Gerundi. Entre altres en dóna aquest exemple: «En els Proverbis de Salomó 14-9 Se diu: El brètols parlen de la culpa de l'home; mes entre'ls bons hi ha amor (14-9). El cor coneix les amargures de la seva ànima y'ls extranys no sentiràn del tot les seves alegríes. Es a dir: els brètols=els dolents, condemnen els homes. Cerquen les seves faltes y'ls troben febleses. El dolents s'assemblen ab les mosques que cerquen sempre llochs bruts ont deixarse caure... Els nostres sabis diuen: Sols l'indigne compta indignitats y diu dels altres lo que en ell hi ha. Al contrari en els homes de bé hi ha bona voluntat, car el seu art consisteix en tapar les faltes y alabar en els homes lo que tenen de bo. En la literatura moral se llegeix: Un sabi va passar ab el seu amich a prop d'un ase; l'amich exclama: quina fetor que fa aquest ase, el sabi respòn: quines dents més blanques que té. Sobre això se diu, doncs, en els Proverbis: El cor coneix les amargures de la seva ànima. Perque tots els que hi estàn versats saben que Salomó en els seus preceptes morals no diu res superflu. Mes hi ha una relació entre aquest versícul y el que segueix: la malesa dels que fan corre les infamies està en això, que ells no atinen en que entre tant el pecador s'ha penadit de la seva falta y cap extrany coneix les penes y les alegríes d'un altra. Perxò el maldient ha fet caure sobre ell una pesada culpa ^[83].»

Aquest comentari que'ns fa esperar ab desig una traducció de l'obra en llengua moderna, mostra l'estil de R. Jona que cerca un exemple per cada frase, així el trobi en la literatura bíblico-talmúdica o fòra d'ella, confirma una frase propia en la relació entre dos versículs y autorisa les propies exegesis ab exemples filològichs o gramaticals, partint sempre d'una serie de supòsits analisats per en Löwenthal, com es are aquest: la frase que en el llibre té aparentment un sentit clar y no sembla contenir rès de nou, s'ha d'interpretar com si enclogués una idea particular; o be aquest altra: de vegades se troba en el Mischle una frase que no conté rès de nou, y aixís y tot lo nou se troba si's relaciona el sentit d'aquesta frase ab el de la que segueix ^[84]. Ben sovint la comparació ab l'idioma del Targum li dóna'l medi d'aclarir y empleyar expressions llingüístiques del Talmud pera explicar l'etimología de mots hebreus, poguentse dir que domina d'una manera esplèndida les regles gramaticals y la sintaxis de la llengua hebraica ^[85].

El Llibre dels Proverbis fou per R. Jona una dèu d'ensenyances pera totes les qualitats ètiques. La seva obra fou molt coneguda y utilisada en la literatura exegètica y moral de l'Edat Mitja. En Löwenthal cita entre 'ls que, dientho o no, es valgueren dels Comentaris de R. Jona, a Bechai ben Josef, de Saragoça (1291) deixeble de R. Salomó ben Adret, a Simón ben Zemach Duràn († 1444), que prové de la familia de R. Jona, a Josef Jabez (n. 1450) exilat d'Espanya, a Salomó Alkabez ibn Safet, a R. Josef Nachmias, de Toledo, a R. Nissim ben Ruben († 1366) y a Scheschet ben Isaac Gerundi, deixeble de Nahmàn (1325) ^[86].

Acaba Löwenthal el seu estudi preliminar fent ressaltar l'importancia que pera la cultura jueva té la conservació d'aquests Comentaris, el principal objecte dels quals fou traduir en valors ètichs la paraula escrita. Quan R. Jona, diu, pera les seves explicacions se basa sobre punts de la Aggada del Talmud y Midrasch ho ja d'una manera absolutament individual y racional, aclaracions que seràn d'una gran importancia per quan s'escrigui l'historia de l'explicació de la Aggada ^[87]. Ens diu Jacob Gavisons que era costum a Espanya explicar el dia Sefirah el Llibre dels Proverbis y tal vegada l'obra de Rabbenu Jona es la reunió d'alguns d'aquests sermons que la seva sobtada mort no li va permetre acabar (manquen els capítols 5, 7, 8 y 9, del 6 no més n'hi ha'l versícul 24 y del capítol 25 en amunt manquen tots) y en alguna de les seves parts ordenar y polir. Sempre serà, però, la seva obra ben característica dels que intentaren defensar el judaísme contra els malalts de palidesa de la Sabiduría grega.

VII. A l'acabar aquesta ràpida ressenya no'm sé estar de reunir en brevíssim compendi uns quants elements d'informació, minúscula part dels que avuy se podríen recullir, pera senyalar un índex de la considerable cultura dels jueus catalans a l'Edat Mitja. La nostra joventut erudita té aquí un camp d'exploració, sino ben verge, d'un conreu inferior a les seves promeses d'un fruit saborós y esplèndit.

L'Aljama de Barcelona, diu Isidore Löeb, fou una de les d'Espanya que, junt ab la de Girona, produí més sabis y escriptors jueus, y ho demostra donant una llista de 55 hebreus de l'Edat Mitja que o nasqueren o passaren bona part de la vida a la nostra ciutat ^[88]. Parlant d'ella digué Isaac ben Schéschet «que l'aire que's respira a Barcelona torna intelligent» y el gran historiador Graetz en fa «el veritable centre del Nort de l'Espanya per la seva situació a la vora del mar y el seu moviment comercial; el poeta Harizi l'anomena la comunitat dels prínceps y dels grans» ^[89].

L'Academia de Sora estava regentada encara per un teixidor (any 928) y l'exilarca no havía nomenat gaon a Saadia ben Josef, el creador de la filosofía religiosa entre'ls jueus de l'Edat Mitja, que no publicà el seu Tractat de les Creencies y Opinions fins a l'any 934, quan ja havía sortit de l'Aljama de Tortosa, ciutat culta que donà un segle després el gran mahometà Ibn Abi-Randaqa, l'autor del Sirâdj el-Moloûk (Lluminar dels Reys), un dels tres sabis que, segons Graetz, crearen la civilisació hispan-jueva, Menahem ben Saruk (910-970). Els altres dos eren orientals. Prosista elegant, noble y clar fou el primer de distingir l'arrel en els mots hebreus y de separarne les lletres servils y les demés adicions ^[90]. El seu lèxich hebreu Mahbérét ont indicava regles gramaticals, rectificava opinions dels seus antecessors y donava les arrels ab les llurs inflexions y modificacions, ens diu en Bonilla ^[91] que fou editat per H. Filipowski a Londres en l'any 1854 ^[92].

Després de la mort de Ibn Gabirol s'inicià a Espanya en el període dels cinch Isaac un moviment talmudista. Un d'ells nasqué a Barcelona (any 1043), Isaac ben Reuben Albargueloni (el barceloní), poeta litúrgich que escrigué alguns azharots, traduhí a l'hebreu el tractat d'Haï sobre'l dret comercial talmúdich y escrigué un llibre sobre'l dret civil del Talmud. A l'establirse a Denia se'n hagué d'anar vençut l'Isaac ben Moissés ibn Saknaï que, no obstant, meresqué el títol de gaon a Pumbadita ^[93]. Per aquell temps R. Juda ben Barzilai Albargueloni (1070-1130) escrivía l'obra Aron ha-Hadot (Arca del Testament) que consta de 22 tractats filosòfichs y, segons Wolf, se conservava en la Biblioteca dels Médicis a Florencia, així com un Comentari al Sefer Yecirah (edició Halberstam, Berlin 1885) ^[94].

Louis-Germain Lévy ^[95] y Graetz ^[96] citen breument a un jueu de Barcelona, Abraham bar 'Hiya (1065-1136), que degué ser ministre de la policía d'un príncep mahometà (zahib as schorta) d'ont vé que l'anomenessin Savosorda. Fou matemàtich y astrònom; donà varies traduccions d'obres àrabs y escrigué una obra neo-platònica Héghyon ha-Néfesch (Meditacions de l'ànima) que's conserva a la Biblioteca Vaticana ^[97].

Fou per aquell temps que'ls almohades obligaren als jueus del mig-dia d'Espanya a escullir entre l'islamisme, l'emigració o la mort de que'n pervingué un gran avenç en la cultura de les aljames dels Estats cristians, sobre tot després de la mort de Moissès d'Egipte. Un hebreu carregat d'honors y de riqueses devingué'l protector dels seus correligionaris, Schéschet ben Benveniste el Naci († 1203). Metge, filosoph, poeta y talmudista, el seu coneixement de la llengua àrab li valgué que'l rey d'Aragó li confiés diverses missions diplomàtiques ^[98]. Samuel ibn Hasdai Hallevi (1165-1216) fou anomenat pel poeta Harizi la font de la sabiesa, el pregón occeà del pensament. Tingué cinch fills: més lluny parlarè d'un d'ells, Abraham ben Hasdai ^[99]. Cal anomenar també a Zerahya Hallévy Girondi, que fou molt atacat pels sabis del seu temps per mor de la gosadía ab que examinava y atacava, si era del cas, els treballs dels més grans talmudistes ^[100].

La vella ciutat jueva de Girona se converteix a la mort de Maimón en un fogar de cultura hebraica ortodoxa y en un centre d'ahont va a irradiar per molt temps aqueix portentosament desviat moviment de la Kabbala que representa un esforç pera trobar en les paraules, en les lletres y en les xifres de la Torah y del Talmud ocults y misteriosos sentits d'extranya y monstruosa trascendencia. «La petita comunitat de Girona, escriu Graetz, va donar alguns homes de mèrit que s'anomenaren Girondí; comunitat rigorosament ortodoxa, refractaria a tota influencia filosòfica y lligada al Talmud.» Fou en aquell temps que nasqué en ella R. Jona ben Abraham ^[101].

Cosí d'ell fou un dels més notables rabins de Catalunya, Moissès ben Nahmàn (1195-1270) nascut a Girona, fill de la germana de R. Abraham, pare de R. Jona. En la polèmica entre maimonistes y antimaimonistes se decantà per aquests, si be aconcellant a tots la prudencia, la calma, la reflexió, així com el respecte a Moissès d'Egipte que fou un sant y un mestre incomparable ^[102]. Era metge, estava familiarisat ab la literatura filosòfica y tenía altres coneixements profans. «Així com Maimón, diu Graetz, explicava el judaísme per la raó, Nahmàn l'explicava pel sentiment.» No fou, però, home d'una fe cega y de vegades se resistía contra les formes antropomòrfiques de que's val el Talmud pera parlar de Deu. Així s'acullí a l'ensenyança secreta de la Kabbala y se'n feu el principal propugnador.

En el mes de Juliol de 1263 el rey Jaume I^er ordenà a Nahmàn que's presentés a Barcelona pera sostenir una polèmica ab el jueu renegat Pau Cristià, que s'havía fet de l'Ordre de Pares Predicadors. Després de fixar de comú acord l'ordre del dia la controversia es començà el dia 20 de Juliol en el Palau Real, en presencia del Rey, de Sant Ramón de Penyafort, de Arnau de Segarra, del frare menoret Pere de Gènova y de vehins cristians de Barcelona. A la quarta sessió va suspendres la controversia, el Rey visità al cap de vuit díes la Sinagoga y regalà a Nahmàn 300 maravedissos pera despeses de viatge. D'aquest inoit espectacle n'hi ha dos recensions: una Acta en llatí que sosté, naturalment, la victoria cristiana, y una relació escrita pel mateix Nahmàn, a prechs del bisbe de Girona, també naturalment, favorable al punt de vista jueu. Dos anys més tart s'intentà un procés contra Nahmàn per haver parlat mal de la religió cristiana, mes el Rey se negà a permetre que fos molestat el Rabí de Girona ^[103].

Tal vegada el temor de la persecució llençà a Nahmàn, vell de setanta anys, al voluntari exil. Abandonà el seu país, els seus dos fills, la seva escola y els seus amichs pera anar a la Terra Santa aont l'esperava crudel desconort al trobarla devastada pels tartres. Assentat al Mont dels Olivets va plorar davant de les ruínes del temple, y encare se trobà ab prou energía pera organisar comunitats, aixecar sinagogues, fundar una escola, donar a coneixer el misticisme de la Kabbala, escriure el seu Comentari sobre la Torah, fins a veures voltat de nombrosos deixebles que arribaven fins de la regió de l'Eufras, entre altres el cèlebre carraïm Ahron ben Joseph l'Antich.

Encare que'ls més antichs adeptes de la Kabbala diuen haver rebut les seves doctrines del R. Isaac el Ceguet, pot ben dirse que'ls primers de sistematisarla foren Azriel y Ezra, dos germans, o tal vegada un home mateix ab dos noms, a qui se sol confondre per l'identitat de les seves idees. Perxò diu Graetz, que «fou a Girona, la ciutat natal d'Ezra, d'Azriel, de Jacob ben Schéschet y de Nahmàn ont la Kabbala se desenrotllà y adquirí autoritat avans d'infestar altres regions ab les seves ensenyances funestes» ^[104].

Azriel y Ezra son els veritables autors del cèlebre Llibre de la Resplandor (Bahir), obra mística que revestiren d'una forma antiga atribuintla a un doctor del Talmud, Nehonnia ben Haccana. Però Azriel encare volgué restar fidel a l'esperit filosòfich pera fer acceptable la Kabbala als pensadors, mentres que Jacob ben Schéschet, de Girona (1243) volgué oposar aquesta doctrina als filosophs a qui omplía d'injuries. Nahmàn fou, com digué el poeta En Vidas Dafiera, «una fortalesa sólida per la Kabbala» ^[105].

Als començaments del sigle xiii el fill de Sabbatai Levi, Juda ben Isaac ben Sabbatai, nascut a Barcelona, escrigué als vint anys (1208) en istil agradable y atraient una novela satírica contra les dònes «Ofrena de Judà» o «L'enemich de les dònes». Un personatge figurat, Zerah, fill de Tahkemoni, es castigat pel seu odi a les dònes al contraure un casament d'amor ab una hermosa noya que un cop casada devé una veritable Xantipa ^[106]. Escrigué també un diàleg entre la Sabiduría y la Riquesa, y ell juntament ab Joseph ben Sabara, metge de Barcelona, que escrigué la novela de les Delicies (Schas chonim), foren els darrers representants de la poesía neo-hebràica de l'època de Maimón.

Abraham ben Hasdaï en la llista donada per Isidore Löeb vivía pels anys 1235-1240 y el troba citat en el Catàleg de la Biblioteca Bodleiana de Steinschneider, p. 673. En la mateixa llista apareix Abraham ben Samuel Hallevi ben Hasdaï, com vivint a l'any 1232 ^[107]. En Bonilla parla d'un jueu d'aqueix darrer nom que vivía a Barcelona, cap a l'any 1230 ^[108]. Un y altre semblen ser la mateixa persona a qui Graetz anomena Abraham ibn Hasdaï, fill de Samuel ibn Hasdaï ^[109]. Ve a confirmarho el que C. Huart atribueix a un Abraham ben Hasdaï la mateixa traducció de el-Ghazâlî que Bonilla atribueix a Abraham ben Samuel Hallevi ben Hasdaï ^[110]. Fou un entusiasta maimonista que va fer adoptar a Barcelona la costum de llegir y explicar cada sabbat un capítol del Moréh. Va escriure arreglantlo del àrab un diàlech «El Príncep y el Nasirià» en vers y traduí algunes obres filosòfiques de Moissès d'Egipte, d'el-Ghazâlî y d'altres.

Catalunya y el Mig-día de França havíen arribat a ser el centre dels estudis filosòfichs en el món israelita. Un deixeple de Nahmàn y tal vegada de R. Jona Gerundi, el R. Salomó ben Adret, de Barcelona (1245-1310), fou per quaranta anys, com diu Graetz, la més alta autoritat relligiosa, no solzament pels jueus d'Espanya, sino també pels d'Europa y fins pels de l'Assia y de l'Africa. El Talmud, diu el mateix autor, no tenía secrets pera ell, y en les seves ensenyances, se mantenía allunyat de les argucies y de les sotileses. Posseía naturalment alguns coneixements profans y fins se mostrava partidari de la filosofía, mes com a modesta servidora de la relligió. De totes les parts del món, de França y d'Alemanya, de la Bohemia y d'Italia, fins de la Palestina y del Nort de l'Africa se li feyen consultes religioses. Y la seva direcció era admesa perque se sabía que contra tota escomesa de dins y de fòra defensaría el judaísme coratjosament ^[111].

Primerament publicà un treball polèmich contra'l Pugio fidei, de Ramon Martini y en les seves respostes a les comunitats de Palerm, y d'Avila, que li demanaren concell sobre si eren o no el Messíes (Abulafia) o un profeta els que allí predicaren dientsho, tractà a un d'ells de mig-sabi, d'home perillós y culpable, y a l'altre de falsari, afegint ab veritable grandesa de pensament «que l'esperit de Deu no devalla may sobre un ignorant».

Salomó ben Adret fou solicitat per a que condemnés els estudis filosòfichs, y la lluita entre maimonistes y antimaimonistes va encendres de nou, fins que a l'any 1305, Adret llençà l'excomunió contra tots els que's donaríen als estudis profans abans de la majoría d'edat (25 anys). Els incidents apassionats d'aquesta lluita han sigut molt ben descrits per E. Renan ^[112], F. Fernández y Gonzàlez ^[113], J. R. Perles ^[114], Graetz y molts d'altres. Saige suposa que la decisió fou presa a Barcelona per una mena de concili que va presidir Adret a l'any 1305 ^[115]. Ab les cartes que's varen creuar entre Salomó ben Adret y altres rabins de Barcelona y'ls del Mig-día de França se formà una colecció anomenada Minhat Quenaoth (Ofrena del zel), publicada a Presbourg l'any 1838 per M. Bilischer. M. Neubauer, en el vol. I dels Archives des Missions scientifiques (3.^e serie), plana 572, donà a coneixer un manuscrit que contenía una col-leció d'aquestes més complerta de la biblioteca de Parma (de Rossi Cod. 1348, número 194) ^[116].

La ciutat catalana de Perpinyà s'havía fet el centre dels estudis profans y en front de les pretensions de Salomó ben Adret s'hi manifestaren Lévy ben Hayym (1240-1305) de Vilafranca, alegorista, que no veia en el judaísme sino un conjunt de doctrines filosòfiques, el qual fou acullit per el poeta Samuel Sulami, en la seva casa de Perpinyà, y el Rabí de la comunitat Menahem Meïri, dit també Don Vidal Menahem ben Salomó Meïri (1249-1320) que fou amich de la ciencia y adversari de la fe cega ^[117]. Al primer en Renan el fa, com sembla ser de cert, fill de Vilafranca de Conflent (a deu llegües de Perpinyà), li diu Lévi ben Abraham, senyala per termes de la seva vida 1245-1314 y li atribueix un Tractat d'Astronomía, un titulat «Els Misteris de la Lley», un Llibre enciclopèdich, un Ornament de Gracia y un que anomena «Capses de perfums y d'amulets» y que parla en vers d'ètica y de filosofía. Al segon el considera «un dels més cèlebres comentaristes del Mig-dia de França», autor d'uns comentaris sobre'l Talmud «La gran composició» que's conserva en tres volums, enquadernats en sis. Es interessant una Introducció que escrigué al comentari d'Aboth ab l'historia de la tradició oral ^[118].

En el Minhat Quenaoth s'hi contenen cartes d'altres jueus catalans que'ns haurem de limitar a nomenar: la carta XI l'escriu Don Bonafos Vida, de Barcelona; la carta XII es de Don Crescas Vidal, de Perpinyà; la carta XX va firmada per R. Mordekaï, de Barcelona, y la carta CXXII ^[119] té per autor un Makir ben Schéschet, de Barcelona.

Diu Renan que l'intolerancia de Salomó ben Adret y d'Abba-Mari no va tenir conseqüencies, perque després de la condemnació llençada pel Sínode de Barcelona, els filosophs no foren molestats y en tot el segle xiv la filosofía triomfà ^[120]. Això podrà dirse del Mig-día de França, pro el cas es que a Barcelona en els cinquanta anys (fins a l'any 1355) que havía de durar l'excomunió, el moviment filosòfich va parar casi be del tot. Quan ja acabava el termini de l'excomunió la pesta negra aterrorisà l'Europa y les multituts assaltaren els calls juhichs. En el mes de Maig de 1348 el poble va saquejar el call de Barcelona y va assessinar una vintena de jueus. Fins a les derreríes del xiv.^en segle no apareixeràn els grans filosophs de les aljames de Catalunya. Calonymos, el jueu provençal que va estar a Catalunya cap a l'any 1322 va dedicar un llibre a deu homes notables que manifesta haver conegut a la nostra terra; 1.^er El metge Abraham Caslari; 2.^on El Mestre Bendig; 3.^er Don Jona Cavalier; 4.^rt Don Todros Isaac; 5.^è Don Juda des Cortel; 6.^è Don Bonafos Schealtiel; 7.^è Don Bonsenyor Gracian; 8.^au Don Hasdai Crescas; 9.^è Don Samuel Benvenist; 10 Don Astruch Crespin ^[121].

A les derreríes del xiv.^en segle se començava un renaixement filosòfich presidit per tres figures de notable relleu: Isaac ben Schéschet Barfat (1336-1408); Isaac ben Moissès Lévi, més conegut ab el nom de Profiat Duràn, y encare més ab el de Efodi, y Hasdai Crescas.

Schéschet Barfat, el contradictor de Galipapa, fou un notable talmudista, deixeble del fill de Ben Adret, pero més intransigent que aquest, ja que per ell els estudis profans havíen de prohibirse tant a la joventut com a la vellesa ^[122]. Efodi escrigué una gramàtica notable, dedicà un dels seus llibres a Crescas que li havía confiat en altre temps l'educació dels seus fills; va compondre un comentari d'Abraham ibn Ezra, y fou metge, astrònom y filosoph. Probablement era fill de Perpinyà, si be va passar llargues temporades a Barcelona, aont se trobava per la matansa de 1391. Ell mateix se diu català, mes això no impideix a Renan posarlo entre'ls jueus notables del Mig-día de França ^[123]. Encare que lo més notable d'ell son els seus estudis gramaticals, escrigué també uns Comentaris de Abraham ibn Ezra, y una obra de polèmica contra el cristianisme citada vulgarment per Alteca Boteca.

Hasdai Crescas va neixer a Barcelona l'any 1340. Fou deixeple de Nissim ben Ruben y condeixeble de Ben Schéschet. Probablement el seu pare es l'Hasdai Crescas que hem trobat entre'ls que Calonymos distingía ab la dedicació de la seva obra. Es de suposar que també es el seu pare l'Azday Cresques a que fa referencia un document que'm comunica el Sr. Miret y Sans, lletra del rey Pere III que manava al seu tresorer en el mes de Janer de 1357 inspeccionés tota qüestió que alguns jueus poguessin promoure contra'ls fills y hereus del difunt Azday Cresques, juheu de Barcelona, amb motiu de certs préstechs que aquest havía cercat per atendre a necessitats del Tresor Reyal ^[124]. A l'any 1378 fou empresonat per una falsa acusació ^[125]. El día 5 d'Agost de 1391 a Barcelona (y no el 15 com diu erradament Graetz), y a hora de despertada «tot lo Call fou robat e morts diverses juheus e daltres fets xristians». El día 7, després de posar en llibertat als presos com autors de la bullanga, la gent del poble, «vengueren al Castell nou hon se eren recullits los juheus e aquell combateren matent foch a les portes e a la dita ora vengueren pageses e sagramental de fora qui obrien la cort e scrivania del batle e prengueren los libres quey trobaren los quals cremaren en lo foch en la plaça de Sant Jacme. E lo die de dimarts seguent (día 8) tots los juheus qui eren en lo dit castell e la maior partida se faeren xristians sino forsa CCC. quin moriren...» ^[126]. El día 14 de Desembre foren penjades XI persones per raó del robament del Call y'l día 22 foren penjades X persones per el coll y II escorterades per la mateixa causa. Encare el 26 de Janer de 1392 foren penjades tres persones més.

En aqueixes revoltes Hasdai Crescas va perdre el seu únich fill ^[127], assessinat per les turbes. Efodi es va deixar batejar, si bé més tart se passà de nou al judaísme. Per decret de 18 de Maig de 1393 el rey Joan I va encarregar a Benvenist de la Cavallería y a l'Hasdai Crescas, judeo aljame civitatis Cesaraugustae la reconstitució de la destruída y saquejada aljama de Barcelona, intent que no tingué èxit. L'haver passat com se veu a Saragossa en Crescas deu fer dir a Renan que era fill d'aquella ciutat, donchs no he trobat altrament en què podría fixarse ^[128]. Va morir a l'any 1410 ^[129]. En Isaac ben Schéschet es tal vegada el que fugí a Alger aont se conserva la seva tomba ab aquesta inscripció: «Aquest monument fou restaurat per la comunitat israelita d'Alger en honor del rabí Isaac Barschichat, nascut a Espanya, mort a Alger a l'any 1408 a l'edat de vuitanta dos anys» ^[130].

De Saragoça estant Hasdai Crescas escrigué el día 19 d'Octubre de 1391 una carta als Jueus d'Avinyó explicant la matansa de Barcelona. Aquesta carta s'ha publicat en Schevet Jehuda, edit. Wiener, p. 129. Haventli preguntat uns senyors cristians perquè no's convertíen els israelites, contestà a l'any 1398 ab un escrit polèmich en llengua romànica que s'ha perdut, però se'n conserva una traducció hebraica de Josep ibn Schem-Tob ab el títol de Ruina dels Principis cristians, feta a Alcalà d'Henares el 1451. Deu esser el que's troba així descrit entre'ls manuscrits judàichs del British Museum; «Orientalia 47.—Traité polémique contre la religion chrétiène, par Chasdai Crescas ben Abraham, traduit de l'espagnol en hebreu, avec des notes et additions, par Joseph ben Schémtob en 1451 de notre ère. Sur papier du 16^e siècle» ^[131]. La seva obra mestra fou un llibre filosòfich titolat Or Adonaï (La llum del Senyor). No se sab que hagi pogut realisar el seu propòsit de completar aquest treball que tracta de les creencies, per un altre Ner Elohim (La llantia divina), que havía de tractar dels debers y de les pràctiques.

No puch fer aquí un estudi de les idees de l'Hasdai Crescas, que fou tal vegada el primer jueu que va empendre una crítica del peripatetisme, atacant a Aristòtil, a Maimón y a Gerson. Hauré de limitarme a dir que'l seu nom correspòn a un dels més grans pensadors del judaísme y que ha sigut immortalisat pel respecte que va inspirar a Spinoza ^[132].

Les aljames de Catalunya no varen referse més com a unitats espirituals que donessin vida y renovació a un pensament. L'incendi, el saqueix y la matança que havíen començat a Sevilla (6 de Juny) aont foren morts 4,000 israelites, s'extengueren cap a Castella y Valencia (9 de Juliol), y en el mes d'Agost destruiren els calls juichs de Barcelona (5 d'Agost), Girona (día 10), Lleida (día 13), Perpinyà (día 17) y Tarragona. Per això al morir Crescas y Schéschet a l'exil, el darrer perfum de lo que havía estat la societat israelita a Catalunya, s'esvaí per sempre. Un decret del rey Martí (any 1401) y un altre del rey Anfòs de l'any 1424 prohibiren l'establiment del nou call juich a Barcelona.

Les prèdiques de Sant Vicens Ferrer y les butlles del papa aragonès Benet XIII crearen pel judaísme un ambient de disolució. Encara a les terres aragoneses ahont no havíen arribat la degollació dels jueus y l'incendi dels calls, els deixebles d'Hasda Crescas, entre'ls que sobressortía el R. Josep Albo, manteníen viva la cultura filosòfica. Per això quan el Papa Luna va cridà els jueus a la controversia de Tortosa, que durà del Febrer de 1413 al 12 de Novembre de 1414, en quin temps se celebraren seixanta vuit sessions, casi tots els hebreus cridats foren aragonesos, prenent relleu entre ells no més un rabí català, Bonastruc de Girona. Les conversions devingueren nombroses a Aragó y fins a l'any 1492 en que foren expulsats, cap altra figura tornà a despertar un fort interés espiritual en el judaísme de Catalunya. Els nostres jueus compresos ab tots els demès d'Espanya sota'l nom genèrich de sephardims, s'escamparen principalment per l'Italia y per la Turquía, sense que poguem en l'estat actual dels estudis hebràichs distingir clarament quina llum portaren a les terres de la nova diàspora.

Aquí s'hauría acabat el breu compendi de la cultura dels jueus catalans a l'Edat Mitja, que no vol respondre a cap altre intent d'investigació que'l de mostrar el seu gran interés, sino fos estat la recança de donar a l'oblit noms de nobles enginys que no poden ser extranys a una historia literaria de Catalunya. No es que m'hagi proposat donar aquí una llista complerta d'escriptors jueus catalans <ref>Vegis Isidore Löeb. Obra citada, p. 64 que publica una llista de 55 noms, dels que sols la meitat han sigut inclosos en aquest breu compendi.</re>, mes hi ha un nucli massa nombrós y interessant perque's deixi passar per alt.

Al Mig-día de França, ençà de les terres que'ls hebreus anomenaven el Çarfat, se formà un centre d'intensa cultura jueva que tenía les aljames més intelligents a Montpeller, Lunel, Narbona y Beziers. No's tracta de la Provença ni del Llenguadoch, perque poques vegades arriba l'expansió fins a Tolosa, Marsella o Avinyó, sino principalment al territori pròxim a la costa mediterrania fins a Lunel. Els jueus d'aquest país estigueren en íntima y constant relació amb els de Catalunya, talment que hi ha una època en que l'hegemonia espiritual del judaísme la sostenen ab un caràcter propi els israelites catalans ab els de les riberes del Llenguadoch. Quan els jueus emigraren del Mig-día d'Espanya y s'en portaren cap al llevant del Nort el prodigiós llevat d'una brillant y graciosa cultura, els reys catalans dominaven la Galia meridional poguentse afirmar que en la major part del temps que va durar la civilisació jueva en aquell país, la ciutat de Montpeller fou dominada pels reys de Catalunya o de Mallorca.

Quan s'escrigui l'historia literaria dels jueus catalans, serà donchs difícil deixar de tenir presents els de la Galia meridional fins a Lunel. Catalunya arribava propiament fins a l'estany de Salces, que encara avuy pot considerarse frontera de la llengua catalana. Però de més a més quan el rey de França expulsà'ls jueus del seu territori a l'any 1306, la majoría dels originaris del Mig-día emigraren a Perpinyà, y d'allí a Barcelona y a Mallorca. Estori Parhi, el provençal, en efecte se'n anà a Perpinyà y després s'establí per molt de temps a Barcelona ^[133]; Calonymos ben Calonymos s'establí a Girona y viatjà per Catalunya, lo mateix que'l liturgista Ahron Kohen, que de Catalunya se'n anà més tart a Mallorca. En cambi les persecucions del any 1348 y de 1391 a Barcelona, degueren escampar molts israelitas catalans pel Mig-día de França.

¿D'ahont son aquests jueus que van constantment de Catalunya al Llenguadoch y d'aquest a Cataluyna, sense contar que'ls del Rosselló habiten propiament en terres de llengua catalana? Schem Tob, fill d'Isaac (1258-1264), es induptable que va neixer a Tortosa, però diu Renan que les seves traduccions les feu a França, y ab això en té prou pera inclòurel en l'historia de la literatura francesa ^[134]. R. Jehuda ben Barzilai, fill de Barcelona, s'establí a Provença als començaments del xii^en segle: escrigué un llibre ritual, uns comentaris sobre'ls actes civils, un comentari sobre'l tractat Holin y unes notes sobre'l llibre Yecirah. També se l'incorpora a l'historia literaria de França ^[135]. Ja hem parlat d'Abraham ben Hiyya (1065-1136), a qui Renan tracta com a francès perque va viatjar pel Nort de França ^[136]. R. Ahron Hal-Levi, mort abans de 1303, «una de les més grans celebritats del món rabínich», també es inclòs entre'ls jueus de la Galia meridional. Se sab que fou deixeble de Moissès ben Nahmán de Girona y Fürst ^[137], Steinschneider y Graetz li diuen Ahron de Barcelona ^[138].

Tres jueus notabilíssims que, segons totes les probabilitats foren llenguadocians, tingueren no obstant una relació tan íntima ab els seus germans de Catalunya, que molts els han considerat catalans. Tots ells degueren emigrar de França del 1306 al 1315 al menys, y probablement no hi esperaríen les matances dels pastoureaux (1320) ni les de l'any següent. Iedaïah Penini (1260-1336) a qui Salomó ben Adret anomenava en Bonet Abram, fou segons E. Renan «el més cèlebre poeta de la Provença». En cambi Bartolocci ^[139] diu que era espanyol y que floría a Barcelona ^[140]. Josep Caspi, notable filosoph y exegeta (1279-1340), segons Renan era fill de Largentière. Contrariament Bartolocci, Wolf ^[141], De Rossi y Fürst, diuen que era català, nascut a Barcelona. Y'l gran filosoph Lévi ben Gerson (1288-1344), anomenat en llatí Leo Hebraeus, el que segons E. Renan «després de Maimón fou el més cèlebre dels filosophs y exegetes jueus de l'Edat Mitja», degué tenir en la seva vida tan íntimes arrels a Catalunya, que si be sembla resultar provençal, Bartolocci creu que va neixer a Espanya (Catalunya), y que era net de Moissès ben Nahmàn per part de mare. Wolf repeteix lo de Bartolocci, però'l fa morir a Perpinyà, y Fürst sosté que era fill de Banyoles d'a prop de Girona (y no de Bagnols de França), y que va morir a Perpinyà ^[142].

Així l'historia literaria dels jueus catalans aumentaría la seva importancia fins a resumir y a sintetisar tot un moment històrich notable del judaísme occidental. Perque altres noms s'afegiríen encare als ja donats. Moissès de Narbona (mort en 1362), si be perteneixía a una familia originaria de Narbona sembla que fou fill de Perpinyà. El gran filosoph, segons diu el mateix E. Renan, degué estar familiarisat ab la llengua catalana, com sembla català el seu nom corrent, Vidal Bellsom, havent escrit totes les seves obres a Perpinyà ^[143]. Pérez Trévot, notable Lexicògraf, autor del diccionari Maqré Dardeqé, se diu a sí mateix francès y català, y quan parla de persecucions sembla referirse al saqueig dels calls de Catalunya al mes d'Agost de 1391 ^[144]. Azaria, fill de Josep ibn Abba Mari, que per nom vulgar se deya Bonafós Bofill Astruc, el traductor de Boeci, era natural de Perpinyà, y quan fou a Italia ell mateix deya que havía sigut expulsat de Catalunya ^[145].

L'historia literaria del Çarfat (la França al nort de Lyó) no té res que veure ab les comunitats jueves de Montpeller, de Narbona y de Lunel, mentres que ni Renan ho ha intentat, ni cap investigador respectuós de la veritat històrica sería capàs d'escriure una relació d'aquella bella y graciosa renaixensa de la sinagoga d'Occident pels xiii^en y xiv^en segles, desarticulant la producció de les comunitats llenguadocianes del cos judàich que tenía per centre espiritual a Catalunya.

Institut, Barcelona.

ÍNDEX

Planes

I.—La renaixensa dels estudis filosòfichs en l'Orient aràbig al sigle X

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3

II.—Recenssio de la Historia de la Filosofia Española (sigles VIII-XII: judíos) de D. Adolf Bonilla y San Martín

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

5

III.—Algunes notes al entorn de la nova edició de Cuzary. (Diálogo filosófico por Yehudá Ha-Leví, traducido del árabe al hebreo por Yehudá Abentibbon, y del hebreo al castellano por R. Jacob Abendana)

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

9

IV.—Una obra de Louis-Germain Lévy sobre Moissès ben Maimón

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

14

V.—Altres publicacions sobre Moissès ben Maimón

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

21

VI.—El jueu català Rabbenu Jona segons la nova publicació del R. Dr. A. Löwenthal

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

22

VII.—Breu assaig sobre la cultura filosòfica dels jueus catalans

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

26

↑ Clément Huart: Littérature Arabe. París, 1902, p. 278 ss.
↑ Huart. Obra dita, p. 279 y ss., cita Yohannâ ben Batril († 815), que traduí la Política d'Aristòtil; Abd-el-Mésih, que traduí La Teología d'Aristòtil, segons Porfiri; Qostâ ben Louga de Baalbek, traductor de gran nombre d'obres gregues Abou-Zêïd Honêïn ben Ishaq, que traduí l'Antich Testament, el Timeu y la República de Platò, els Aforismes d'Hippocras, les obres de Galen y de Dioscorides y d'altres. El seu fill traduí les Categories d'Aristòtil; Hobêïch ben el-Hasan, Abou-Bichr Mattâ ben Yoûnous y altres.
↑ Teftazâni, comentador dels Aqácid de Neséfi, citat per Louis-Germain Lévy, Maimonide. París, Alcan, p. 4.
↑ Graetz. Histoire des Juifs, traducció francesa de Moïse Bloch. París, 1893, tom 4, p. 8.
↑ Graetz. Obra citada, p. 17.
↑ Historia de la Filosofía Española (Siglos viii-xii: judíos), por Adolfo Bonilla y San Martín. Vol. II, Madrid 1911.—494 pàgines en 8º.
↑ Abengabirol ocupa 118 planes, Maimon 142 planes, els antecedents 85 planes y tot el reste de filosophs jueus espanyols 70 planes, de les quals 30 se dediquen a Juda Halevi. Els apèndix y notes finals se'n emporten el reste.
↑ Cita l'obra per la traducció que ab el títol Les Juifs d'Espagne, publicà G. Stee. Levy. París, 1872.
↑ S. Karppe. Les origines et la nature du Zohar. Precedeix a l'obra un Etude sur l'histoire de la Kabbale. París, Félix Alcan, 1901.
↑ Jewish Encyclopedie, 12 tomos en 4.^rt major. New-York y Londres-Fuuk and Wagnalls Company, 1906.
↑ Munk. Mélanges de philosophie juive et arabe. París, 1859, p. 1-306.
↑ Avencebrolis (Ibn-Gabirol) Fons vitæ ex arabico in latinvm translatvs ab Iohanne Hispano et Dominico Gvndissalvo. Ex codicibvs Parisinis, Amploniano, Colvmbino primvm edidit Clemens Bæumker; Monasterii (Münster), 1895. Formis Aschendorflianis.—Un volum de XXII +558 pàgines en 4.^rt major.
↑ Ibn-Gebirol (Aven-Cebrol). La Fuente de la Vida, traducida en el siglo xii por Juan Hispano y Domingo González del árabe al latín, y ahora por primera vez al castellano por Federico de Castro y Fernández. Madrid. B. Rodríguez Serra.
↑ Cuzary. Diálogo filosófico, por Yehudá Ha-Leví. Siglo XII, traducido del árabe al hebreo por Yehudá Abentibbon, y del hebreo al castellano por R. Jacob Abendana. Publícalo D. Adolfo Bonilla y San Martín, con un apéndice de D. Marcelino Menéndez y Pelayo. Madrid, MCMX.—XXVII + 561 págines en 8.º
↑ Le Guide des Egarés. Traité de Théologie et de Philosophie, par Moïse ben Maimoun, dit Maïmonide. Traduit pour la première fois sur l'original árabe et accompagné de notes critiques, littéraires et explicatives por S. Munk. París, volum primer 10 + XVI + 464 planes. Volum segon, XVI + 382 planes. Volum tercer, XXIV + 532 + 135 planes. Anys 1856, 1861, 1866. En 4.^rt
↑ Obra citada, p.p. 163 y 164.
↑ Obra citada, p.p. 164 y 165.
↑ Maimón no parlava en la Guía, de la Ressurrecció dels morts y per defensarse de l'acusació d'heterodoxia que del seu silenc li'n va pervenir, escrigué el Tractat de la Ressurecció un any després de la terminació de la Guía.
↑ H. Graetz. Obra citada, volum IV, p. 87.
↑ Cuzary. Diálogo filosófico por Yehudá Ha-Leví (siglo xii), traducido del árabe al hebreo por Yehudá Abentibbon y del hebreo al castellano por R. Jacob Abendana, publícalo Don Alfonso Bonilla y San Martín... con un apéndice de Don Marcelino Menéndez y Pelayo... Madrid, MCMX. Te. XXVIII + 561 p. p. en 8.º
↑ Obra citada. Discurs III, 54. p. 202.
↑ Obra citada. Discurs I, plana 11.
↑ Obra citada. Discurs V, 7, p. 295. Diu: y todo lo que significó David (Psal., 104:21), quanto se engrandescieron tus obras A, (Jehová), todas ellas con sabiduría hiziste, fue para refutar la opinión de Epicuro el Griego, que dizia que el mundo era por accidente.
↑ Obra citada. Discurs IV, 27, p. 273. Diu: y ansi dize Platon, de un Propheta que fue en tiempo del Rey Marino, que dixo por revelación de Dios a un Philosopho que se ocupaba en el estudio de la Philosofía: no llegarás a mí por estos caminos, sino por lo que te enseñare el que constituy por mensajero entre mi y mis criaturas.
↑ El Séfer Iecira (Llibre de la Creació), escrit probablement al segle viii, no es tal vegada més que una copia judaisada del llibre indi Oupnekhat Tchehandek. Fou comentat pel gaon Saadia y després per Isaac Israéli, Sabbatai Donnolo y Juda ben Barzillai. Si be en el Cuzary se li dedican unes 16 planes, pot sostenirse que les seves influencies kabbalístiques no influeixen més que superficialment en Juda Halévy, al parlar dels noms de Deu y en pochs llochs més.
↑ Obra citada. Discurso III, 38. p. 184.
↑ Kaufman. Geschichte der Attributenlehre.
↑ Obra citada. Discurs V, 20, p.p. 330-338.
↑ Vegis el regust neoplatònich d'aquestes afirmacions: «...los entes tienen grados superiores y inferiores...; y la mínima planta es más excelente en grado que el más sublime de los minerales; y la mínima bestia, es mayor en grado que la mejor planta; y el mínimo hombre, es mayor en grado que la mejor bestia; y ansi mismo el mínimo hombre de los que professan la ley Divina es más excelente en grado que el mejor de las Naciones idólatras..., por quanto la ley que es de Dios, haze adquirir a las almas el hábito de los Angeles...; y ...la continuación en las obras de esta ley, haze conseguir el grado de la prophecia, que es el grado més próximo a Dios de los grados humanos...» Obra citada. Discurs V, 20, p.p. 342 y 343.
↑ Obra citada. Discurs III, 50, p. 107 y 108.
↑ Obra citada. Discurs I, 99, p. 55.
↑ Obra citada. Discurs III, 38, p. 183.
↑ Obra citada. Discurs III, 53, p. 202.
↑ Obra citada. Discurs IV, 13, p. 247.
↑ Obra citada. Discurs IV, 16, p. 254.
↑ Obra citada. Discurs II, 68, p. 122.
↑ Obra citada. Discurs V, 14, p. 323.
↑ Les Grands Philosophes Maimonide, par Louis-Germain Lévy. F. Alcan. París, 1911.—284 pàgines en 8º.
↑ Graetz. Obra citada, p. 146.
↑ Louis-Germain Lévy. Obra citada, p. 24.
↑ Obra citada, ps. 64 a 81
↑ Louis-Germain Lévy. Obra citada, p. 134.
↑ Histoire Générale de la Philosophie. París, 1844, p. 220, nota.
↑ Guide des égarés, I, cap. 60, p. 261. Traducció de Munk.
↑ Louis-Germain Lévy. Obra citada, p. 129.
↑ Obra citada, p. 131.
↑ Obra citada, p. 135.
↑ Obra citada, p. 137.
↑ Obra citada, p. 137.
↑ Obra citada, p. 138.
↑ Obra citada, p. 139.
↑ Obra citada, p. 139.
↑ Vid. Arxius de l'Institut de Ciencies, n.º 2, p. 103.
↑ Louis-Germain Lévy. Obra citada, p. 118,
↑ Obra citada, p. 116.
↑ Obra citada, p. 117.
↑ Obra citada, p. 119.
↑ Obra citada, p. 120.
↑ Obra citada, p. 122.
↑ Obra citada, p. 123.
↑ Obra citada, p. 215.
↑ Obra citada, p. 215.
↑ Graetz. Histoire des Juifs, tom 4, p. 157.
↑ Louis-Germain Lévy. Obra citada, p. 219.
↑ Montefiore Prize essay, by Normande M. Bentwich—Maimonides.—Publicat en The Jewish Literary Annual, for 1908.
↑ Obra citada, p. 17.
↑ Obra citada, p. 13.
↑ N.º XII.—Selections from the Arabig Writings of Maimonides, edited with introduction and notes by Israel Friedlaender. Ph. D.—Leiden, 1909.
↑ Obra citada, ps. XIV a XXIII.
↑ Obra citada, p. XIV.
↑ «Ueber Text und Sprachgebrauch von Ibn Abi Usaibi'a's Geschichte der Aerzte» in Sitzunsberichte der Königlich bayerischen Akademie der Wissenschaften. Philosophisch-philologische Classe, 1884, p. 890-933.
↑ Friedlaender. Obra citada, p. XV.
↑ S. Munk. Mélanges de philosophie juive et arabe. Paris, A. Franck, 1859, p. 487.
↑ R. Jona Gerundi und sein ethischer Kommentar zu den Proverbien, von Rabbiner Dr. A. Löwenthal-Gedruckt mit Unterstützung der Zunzstiftung und der Gesellsachft zur Förderung der Wissenschaft des Judentums, zu Berlin.—Berlín, M. Poppelauer, 1910.
↑ Obra citada, p. 3.
↑ Obra citada, p. 5.
↑ Obra citada, p.p. 6 y 7.
↑ Obra citada, p.p. 9 a 11.
↑ Obra citada, p.p. 12 y 13.
↑ Obra citada, p.13.
↑ Obra citada, p.p. 14 a 18.
↑ Obra citada, p.p. 19 a 22.
↑ Obra citada, p.p. 24 a 25.
↑ Obra citada, p. 25.
↑ Obra citada, p. 27.
↑ Obra citada, p. p. 27 a 33.
↑ Obra citada, p. 34.
↑ Revue des Études Juives, tome 4º, p.p. 64-66.
↑ Graetz. Obra citada, p. 118.
↑ Graetz. Obra citada, p.p. 20, 24, 27, 28 y 32.
↑ Adolf Bonilla, Obra citada, p. 93.
↑ Vegis: S. Gross. Menahem ben Saruk, Berlin, 1872.
↑ Graetz, Obra citada, p.p. 61, 62, 63.
↑ Vegis: Bonilla. Obra citada, p. 411 y Isidore Löeb. Obra citada, p.p. 65 y
↑ Louis-Germain Lévy. Obra citada, p. 6.
↑ Graetz. Obra citada, p. 82.
↑ Bonilla. Obra citada, vol. I, p. 372 y vol. II, p. 412.
↑ Graetz. Obra citada, p. 119.—Isidore Loeb. Obra citada, p.p. 66, 69.
↑ Graetz. Obra citada, p. 119.—Pot consultarse amb fruit l'Itinerari de Benjamí de Tudela, traducció de Baratier en els Voyageurs anciens et modernes, de E. Chartou.
↑ Graetz. Obra citada, p. 119.
↑ Graetz. Obra citada, p.p. 119, 173 y 179. Vegis també R. A. Löwenthal. Obra citada y el paragraf VI del present treball—Louis-Germain Lévy. Obra citada, p.p. 233 y 234.
↑ Louis-Germain Lévy. Obra citada, p. 234.
↑ Vegis sobre la controversia, en primer terme l'Acta, publicada por E. C. Girbal, en Los Judíos de Gerona, Girona 1870, y per P. Denifle en el seu treball: Quellen zur Disputation Pablos Cristiani sint Moses Nachmani zu Barcelona 1263 en l'Anuari històrich de la Görres-Gesellschaft, any 1887, de la plana 225 a la 244. Vegis també: La Controverse de 1263 à Barcelone entre Paulus Christiani et Moïse ben Nahman, par Isidore Loeb, a la Revue des Etudes Juives, tome xv, pag. 1 a 18.—Graetz en parla en l'obra citada, planes 203 a 206, ont diu que Nahmàn va representar el judaisme davant de la cort del rey d'Aragò ab tant d'homar com en altra temps Filón d'Alexandría davant d'un emperador romà.—D. Francisco de Bofarull y Sans confon (Los Judíos en el Territorio de Barcelona, Reinado de Jaime I.—Barcelona 1910), un tal Astruch de Porta, jueu de Vilafranca del Panadés, al qual se refereixen dos documents en que'l rei l'absol de penes que li foren imposades per haver renegat de Jesucrist, amb el Bonastruch de Porta, mestre jueu de Girona, que no es altre que Moissés ben Nahmàn, al que's refereix un document interessantíssim de l'Arxiu de la Corona d'Aragó (Reg. 13, fol, 265), en que'l propi rei dóna noticia de com anà la controversia amb Pau Cristià. L'Astruch de Porta, vilafranquí, era fill de Vidal de Porta, germà de Benvenist de Porta y pare de Vidaló de Porta, segons se desprèn d'un document de Jaume I^er, del 11 de Novembre de 1264.
↑ Graetz. Obra citada, p. 186.
↑ Graetz. Obra citada, p.p. 181 a 187. Vegis sobre la Kabbala, Karppe, Les Origines et la nature du Zohar. Precedeix a l'obra un Etude sur l'Histoire de la Kabbale, Paris, Fèlix Alcan. 1901.—S. Munk. Mélanges de philosophie juive et arabe. Paris, 1859.
↑ Ernest Renan. Les Ecrivains Juifs français du xiv.^e siècle.—Forma part del Tome XXXI de l'Histoire Littéraire de la France.—Paris. Imprimerie Nationale, MDCCCXCIII, p.p. 351 a 789.—Vegis p.p. 370 y 371.—Graetz. Obra citada, p.p. 188 y 189.
↑ Isidore Löeb. Obra citada, p. 64.
↑ Adolf Bonilla. Obra citada, p.p. 412 y 413.
↑ Graetz. Obra citada, p.p. 119, 179, 189.
↑ Clément Huart. Littérature arabe, p. 269.
↑ Graetz. Obra citada, p.p. 212 a 214, 231, 232, 240, 242, 246, 251.
↑ E. Renan. Les Rabbins français du comencement du quatorzième siècle. Se troba en les p.p. 431 a 734 del tomo XXVII de L'Histoire littéraire de la France. París. Libraire Universitaire H. Walter, 1900.
↑ F. Fernández y González. En les p.p. 392 y següents de la Historia de los Judíos, de J. K. Hosmer, traducció castellana de E. Toda. Madrid, 1893.
↑ J. Perles. R. Salomó ben Abraham ben Adereth. Sein Leben und seine Schriften nebst handschiftlichen Beilagen, etc. Breslau, 1863.—També pot consultarse la col-lecció Teschouboth o Responsa d'Addereth et d'autres rabbins et gueonim. Constantinoble, 1516. Sense paginació. 3 parts en 4.^t
↑ Gustave Saige. Les Juifs du Languedoc antérieurement au XIV^e siècle. París. Alphonse Picard, 1881, p. 111.
↑ Respecte al nom de Salomó ben Adret vegis: Isidore Löeb. Obra citada, p. 67. El Minhat Quenaoth conté a davant de tot un prefaci d'Abba Mari (de Lunel), després ve un tractat en 18 capítols que constitueixen la professió de fé d'Abba Mari, i segueixen al final 104 cartes. Renan dóna un anàlisi de cada una de les 104 cartes, fixantse més en les escrites per jueus dels que considera francesos. Renan. Obra citada, tomo XXVII, p.p. 652 a 694.
↑ E. Renan (obra citada, p. 701), suposa que Sulami, era fill de L'Escala, prov. de Girona. Gustave Saige (obra citada p.p. 122 y 123), creu que era de Narbona. A Lévy ben Hayym en Saige l'anomena Lévy ben Abraham y el fa fill de Beziers (obra citada, p.p. 121 a 125). En Graetz l'anomena Lévi ben Hayym y el suposa nascut a Vilafranca, aprop de Perpinyà (obra citada p. 238), exactament com Louis-Germain Lévy (obra citada, p. 234). Sobre Menahem ben Salomon Meïri, vegis Saige. Obra citada, p. 113
↑ L. Renan. Obra citada, tomo XXVII, p.p. 628 a 647 y 528 a 547. Escrigué ademés una obra titulada «De la Penitencia».
↑ Aquesta carta que no es a l'edició de Presburg se trova al manuscrit de la Biblioteca de Parma, de que donà compte M. Neubauer en el vol. I, p. 572 dels Archives des missions scientifiques, 3.ª serie.
↑ E. Renan. Obra citada, tome XXVII, p.p. 652-694.
↑ E. Renan. Obra citada, tome XXXI, p. 451. En J. Miret y Sans, m'ha fet la gracia de comunicarme un document extret del registre n.º 1239 de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, datat a 18 d'Agost de 1373, ont el rey Pere III mana «sots pena de cent morabatins dor que dins VIII dies primer vinents» li sien presentats «rabí Mosse Alexa juheu de Tortosa et rabbi Saltell Gracian juheu de Leyda et Mosse Ranalla fill den Salomo Ranalla quondam juheu de Gerona et an Adret Dani juheu de Cervera» perque'ls ha de menester a Barcelona «per declarar algun fet quis ha a declarar et determinar segons dret ebraich». Una lletra semblant fou enviada a «rabbí Salomó Abram, Bonafos Vidal, Cresques Naci, Saumel Caracossa de Perpenya, Maestre Mahir Cresques juheu de Perallada» i a «Saltell Gran, Salomo Içach, Jucef Belshom, Astruch Lobell Gran, Abram Içach, jueus de Gerona». El dia que s'escrigui l'historia dels rabins de Catalunya constituiràn aquests noms una preciosa indicació.
↑ Graetz. Obra citada, p.p. 301 y 302.
↑ Graetz. Obra citada, p.p. 320 y següents; Ernest Renan. Obra citada, tomo XXXI, p.p. 740 a 753.
↑ El mateix erudit company d'Institut a qui dech tant justes y serioses indicacions, m'ha comunicat el següent document de Pere III datat a Barcelona a 26 de Juliol de 1373, que demostra com ja era consultat en aquell temps en Crescas per les decissions a pendre en afers de jueus, com a home molt entès. La part principal diu: «Petrus... &: Magistro Nescim et Nazday Cresques judeis Barchinone et aliis judeis quibus presentes fuerint presentate graciam suam. Precepimus quod licet LXX anni sunt elapsi temporibus videlicet quorundam Magistrorum ebrayc orum unius scilicet de Gerunda et alterius nominati Ran Biona et alius vocati Biona et alterius eciam de Barchinona Salomon nuncupati contracta fuissent et contraerentur indistincte et absque alicuius dubietatis scrupulo plura matrimonia per diversos judeos et judeas cum filiis et filiabus Bissach Castellon... et huius modi matrimonia reputata fuissent et essent ac sint licita... quam obrem volentes clarius informari quid secundum jus ebraycum de premissis habet essenciam veritatis vobis et cuilibet vestrum decimus et mandamus... infra XV dies a presentacione presentium vobis facta proxime secuturos intencionem vestram postponitis quorumlibet odio et amore nobis de et super predictis juxta scienciam et arbitrum vestri in scriptis veridice declaretis ut ipsa visa et recognita possimus super predictis salubriter providere.»
↑ En Ferràn de Segarra que està fent un despullament dels pergamins de l'Arxiu de la Parroquia de Santa Agna (Barcelona), m'ha comunicat un document datat el dia «quinto idus febroarii anno domini Millesimo trecentesimo septimodecimo» en que l'Açday Cresches apareix com a procurador: Diu aixís en la seva part per nosaltres més interessant: «....Bonus Juda Malets filius Cresches Çarch quondam judei Barchinone facio, constituo et ordino vos Açday Cresches judeum Barchinone procuratorem meum certum et especialem ad tradendum pro sue et nomine meo Bernardo Payares notario Barchinone vel cui voluerit loco sui possessionem et quasi cuiusdam pecie terre.:..:»
↑ Manual de Novells Ardits, vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barcelontí. Volum primer. p.p. 17 y 18. Consultis també: Isidore Löeb. Obra citada, p.p. 55 a 77.
↑ Probablement es el Salamono Cresques que ve després de l'Atzay Cresques en la relació publicada per Isidore Löeb (obra citada, p. 62), de l'any 1383.
↑ E. Renan. Obra citada, tome XXXI, p. 740.
↑ Com se veu trobem tres noms d'Hasdai Crescas en el xiv^en segle, un a la dedicatoria del llibre de Calonymos cap a l'any 1322, un altre que mor abans del mes de Janer de 1357 y un altre en el document copiat de 1373. El primer y el segon podrien esser una sola persona, pare del nostre filosoph. Hamy (E.—T) en un estudi sobre Cresgues lo Juheu, note sur un géographe juif catalan, de la fin du XIV^e siècle (Extrait du Bolletin de géographie historique et descriptive, 1891, n.º 3) confón a Jafuda Cresques amb el nostre filosoph y atribueix al personatge així imaginat actes realisats pel pare del primer. Dels textes publicats per en A. Rubió y Lluch en Documents per l'Historia de la Cultura Catalana Mig-Eval, vol. I, p.p. 295 y 345, queda definitivament posat en clar que Cresques Abraham, mort abans del 26 de Mars de 1381, era el cartògraf mestre de mapa mundis y bruixoles, que treballava mentres vivía per l'infant Joan. En Jafuda Cresques, fill del anterior, acabà l'obra del seu pare. Mes un y altre, originaris de Mallorca, no tenen res que veure ab els Hasdai o Atzai Crescas de Barcelona.
↑ David Raufmann. Revue des Études Juives, tomo IV, p. 320.
↑ H. Derenbourg, Revue des Études Juives, tomo 23, p. 101.
↑ Entre les obres que tracten del gran jueu català vèginse: Louis-Germain Lévy. Obra citada, p.p. 240 a 249; M. Joël, Don Chasdai Creskas'religions philosophische Lehren. Breslau, 1866; Bloch, Die Willensfreiheit von Chasdai Creskas, Munich, 1879; Neumark, Creskas und Spinoza en Hebrais die Zeitschrift Literatur und Wissenschaft des Judentums (Berlín 1909).
↑ Ernest Renan. Obra citada, tome XXXI, p.p. 451 y 464.
↑ E. Renan. Obra citada, tome XXVII, p. 592.
↑ E. Renan. Obra citada, tome XXVII, p. 518.
↑ E. Renan. Obra citada, tome XXVII, p. 523.
↑ Julius Fürst Biblioteca judaica. Leipzig, 1849-1863, 3 volums.
↑ E. Renan. Obra citada, tome XXVII, p.p. 523 a 528.
↑ Bibliotheca Magna rabbinica, auctore D. Julio Bartolocci de Celleno. Rome, 1675-1693, 4 vo in fo.
↑ E. Renan. Obra citada, tome XXXI, p.p. 359 a 402.
↑ Christophori Wolfi. Bibliotheca hebraea. Hamburgi et Lipsiae, 1715, 4 vol, in 4.º
↑ E. Renan. Obra citada, tome XXXI, p. 586.
↑ E. Renan, Obra citada, tome XXXI, p. 660.
↑ Id., Obra citada, tome XXXI.
↑ Id., Obra citada, tome XXXI.

[1] Clément Huart: Littérature Arabe. París, 1902, p. 278 ss.

[2] Huart. Obra dita, p. 279 y ss., cita Yohannâ ben Batril († 815), que traduí la Política d'Aristòtil; Abd-el-Mésih, que traduí La Teología d'Aristòtil, segons Porfiri; Qostâ ben Louga de Baalbek, traductor de gran nombre d'obres gregues Abou-Zêïd Honêïn ben Ishaq, que traduí l'Antich Testament, el Timeu y la República de Platò, els Aforismes d'Hippocras, les obres de Galen y de Dioscorides y d'altres. El seu fill traduí les Categories d'Aristòtil; Hobêïch ben el-Hasan, Abou-Bichr Mattâ ben Yoûnous y altres.

[3] Teftazâni, comentador dels Aqácid de Neséfi, citat per Louis-Germain Lévy, Maimonide. París, Alcan, p. 4.

[4] Graetz. Histoire des Juifs, traducció francesa de Moïse Bloch. París, 1893, tom 4, p. 8.

[5] Graetz. Obra citada, p. 17.

[6] Historia de la Filosofía Española (Siglos viii-xii: judíos), por Adolfo Bonilla y San Martín. Vol. II, Madrid 1911.—494 pàgines en 8º.

[7] Abengabirol ocupa 118 planes, Maimon 142 planes, els antecedents 85 planes y tot el reste de filosophs jueus espanyols 70 planes, de les quals 30 se dediquen a Juda Halevi. Els apèndix y notes finals se'n emporten el reste.

[8] Cita l'obra per la traducció que ab el títol Les Juifs d'Espagne, publicà G. Stee. Levy. París, 1872.

[9] S. Karppe. Les origines et la nature du Zohar. Precedeix a l'obra un Etude sur l'histoire de la Kabbale. París, Félix Alcan, 1901.

[10] Jewish Encyclopedie, 12 tomos en 4.^rt major. New-York y Londres-Fuuk and Wagnalls Company, 1906.

[11] Munk. Mélanges de philosophie juive et arabe. París, 1859, p. 1-306.

[12] Avencebrolis (Ibn-Gabirol) Fons vitæ ex arabico in latinvm translatvs ab Iohanne Hispano et Dominico Gvndissalvo. Ex codicibvs Parisinis, Amploniano, Colvmbino primvm edidit Clemens Bæumker; Monasterii (Münster), 1895. Formis Aschendorflianis.—Un volum de XXII +558 pàgines en 4.^rt major.

[13] Ibn-Gebirol (Aven-Cebrol). La Fuente de la Vida, traducida en el siglo xii por Juan Hispano y Domingo González del árabe al latín, y ahora por primera vez al castellano por Federico de Castro y Fernández. Madrid. B. Rodríguez Serra.

[14] Cuzary. Diálogo filosófico, por Yehudá Ha-Leví. Siglo XII, traducido del árabe al hebreo por Yehudá Abentibbon, y del hebreo al castellano por R. Jacob Abendana. Publícalo D. Adolfo Bonilla y San Martín, con un apéndice de D. Marcelino Menéndez y Pelayo. Madrid, MCMX.—XXVII + 561 págines en 8.º

[15] Le Guide des Egarés. Traité de Théologie et de Philosophie, par Moïse ben Maimoun, dit Maïmonide. Traduit pour la première fois sur l'original árabe et accompagné de notes critiques, littéraires et explicatives por S. Munk. París, volum primer 10 + XVI + 464 planes. Volum segon, XVI + 382 planes. Volum tercer, XXIV + 532 + 135 planes. Anys 1856, 1861, 1866. En 4.^rt

[16] Obra citada, p.p. 163 y 164.

[17] Obra citada, p.p. 164 y 165.

[18] Maimón no parlava en la Guía, de la Ressurrecció dels morts y per defensarse de l'acusació d'heterodoxia que del seu silenc li'n va pervenir, escrigué el Tractat de la Ressurecció un any després de la terminació de la Guía.

[19] H. Graetz. Obra citada, volum IV, p. 87.

[20] Cuzary. Diálogo filosófico por Yehudá Ha-Leví (siglo xii), traducido del árabe al hebreo por Yehudá Abentibbon y del hebreo al castellano por R. Jacob Abendana, publícalo Don Alfonso Bonilla y San Martín... con un apéndice de Don Marcelino Menéndez y Pelayo... Madrid, MCMX. Te. XXVIII + 561 p. p. en 8.º

[21] Obra citada. Discurs III, 54. p. 202.

[22] Obra citada. Discurs I, plana 11.

[23] Obra citada. Discurs V, 7, p. 295. Diu: y todo lo que significó David (Psal., 104:21), quanto se engrandescieron tus obras A, (Jehová), todas ellas con sabiduría hiziste, fue para refutar la opinión de Epicuro el Griego, que dizia que el mundo era por accidente.

[24] Obra citada. Discurs IV, 27, p. 273. Diu: y ansi dize Platon, de un Propheta que fue en tiempo del Rey Marino, que dixo por revelación de Dios a un Philosopho que se ocupaba en el estudio de la Philosofía: no llegarás a mí por estos caminos, sino por lo que te enseñare el que constituy por mensajero entre mi y mis criaturas.

[25] El Séfer Iecira (Llibre de la Creació), escrit probablement al segle viii, no es tal vegada més que una copia judaisada del llibre indi Oupnekhat Tchehandek. Fou comentat pel gaon Saadia y després per Isaac Israéli, Sabbatai Donnolo y Juda ben Barzillai. Si be en el Cuzary se li dedican unes 16 planes, pot sostenirse que les seves influencies kabbalístiques no influeixen més que superficialment en Juda Halévy, al parlar dels noms de Deu y en pochs llochs més.

[26] Obra citada. Discurso III, 38. p. 184.

[27] Kaufman. Geschichte der Attributenlehre.

[28] Obra citada. Discurs V, 20, p.p. 330-338.

[29] Vegis el regust neoplatònich d'aquestes afirmacions: «...los entes tienen grados superiores y inferiores...; y la mínima planta es más excelente en grado que el más sublime de los minerales; y la mínima bestia, es mayor en grado que la mejor planta; y el mínimo hombre, es mayor en grado que la mejor bestia; y ansi mismo el mínimo hombre de los que professan la ley Divina es más excelente en grado que el mejor de las Naciones idólatras..., por quanto la ley que es de Dios, haze adquirir a las almas el hábito de los Angeles...; y ...la continuación en las obras de esta ley, haze conseguir el grado de la prophecia, que es el grado més próximo a Dios de los grados humanos...» Obra citada. Discurs V, 20, p.p. 342 y 343.

[30] Obra citada. Discurs III, 50, p. 107 y 108.

[31] Obra citada. Discurs I, 99, p. 55.

[32] Obra citada. Discurs III, 38, p. 183.

[33] Obra citada. Discurs III, 53, p. 202.

[34] Obra citada. Discurs IV, 13, p. 247.

[35] Obra citada. Discurs IV, 16, p. 254.

[36] Obra citada. Discurs II, 68, p. 122.

[37] Obra citada. Discurs V, 14, p. 323.

[38] Les Grands Philosophes Maimonide, par Louis-Germain Lévy. F. Alcan. París, 1911.—284 pàgines en 8º.

[39] Graetz. Obra citada, p. 146.

[40] Louis-Germain Lévy. Obra citada, p. 24.

[41] Obra citada, ps. 64 a 81

[42] Louis-Germain Lévy. Obra citada, p. 134.

[43] Histoire Générale de la Philosophie. París, 1844, p. 220, nota.

[44] Guide des égarés, I, cap. 60, p. 261. Traducció de Munk.

[45] Louis-Germain Lévy. Obra citada, p. 129.

[46] Obra citada, p. 131.

[47] Obra citada, p. 135.

[48] Obra citada, p. 137.

[49] Obra citada, p. 137.

[50] Obra citada, p. 138.

[51] Obra citada, p. 139.

[52] Obra citada, p. 139.

[53] Vid. Arxius de l'Institut de Ciencies, n.º 2, p. 103.

[54] Louis-Germain Lévy. Obra citada, p. 118,

[55] Obra citada, p. 116.

[56] Obra citada, p. 117.

[57] Obra citada, p. 119.

[58] Obra citada, p. 120.

[59] Obra citada, p. 122.

[60] Obra citada, p. 123.

[61] Obra citada, p. 215.

[62] Obra citada, p. 215.

[63] Graetz. Histoire des Juifs, tom 4, p. 157.

[64] Louis-Germain Lévy. Obra citada, p. 219.

[65] Montefiore Prize essay, by Normande M. Bentwich—Maimonides.—Publicat en The Jewish Literary Annual, for 1908.

[66] Obra citada, p. 17.

[67] Obra citada, p. 13.

[68] N.º XII.—Selections from the Arabig Writings of Maimonides, edited with introduction and notes by Israel Friedlaender. Ph. D.—Leiden, 1909.

[69] Obra citada, ps. XIV a XXIII.

[70] Obra citada, p. XIV.

[71] «Ueber Text und Sprachgebrauch von Ibn Abi Usaibi'a's Geschichte der Aerzte» in Sitzunsberichte der Königlich bayerischen Akademie der Wissenschaften. Philosophisch-philologische Classe, 1884, p. 890-933.

[72] Friedlaender. Obra citada, p. XV.

[73] S. Munk. Mélanges de philosophie juive et arabe. Paris, A. Franck, 1859, p. 487.

[74] R. Jona Gerundi und sein ethischer Kommentar zu den Proverbien, von Rabbiner Dr. A. Löwenthal-Gedruckt mit Unterstützung der Zunzstiftung und der Gesellsachft zur Förderung der Wissenschaft des Judentums, zu Berlin.—Berlín, M. Poppelauer, 1910.

[75] Obra citada, p. 3.

[76] Obra citada, p. 5.

[77] Obra citada, p.p. 6 y 7.

[78] Obra citada, p.p. 9 a 11.

[79] Obra citada, p.p. 12 y 13.

[80] Obra citada, p.13.

[81] Obra citada, p.p. 14 a 18.

[82] Obra citada, p.p. 19 a 22.

[83] Obra citada, p.p. 24 a 25.

[84] Obra citada, p. 25.

[85] Obra citada, p. 27.

[86] Obra citada, p. p. 27 a 33.

[87] Obra citada, p. 34.

[88] Revue des Études Juives, tome 4º, p.p. 64-66.

[89] Graetz. Obra citada, p. 118.

[90] Graetz. Obra citada, p.p. 20, 24, 27, 28 y 32.

[91] Adolf Bonilla, Obra citada, p. 93.

[92] Vegis: S. Gross. Menahem ben Saruk, Berlin, 1872.

[93] Graetz, Obra citada, p.p. 61, 62, 63.

[94] Vegis: Bonilla. Obra citada, p. 411 y Isidore Löeb. Obra citada, p.p. 65 y

[95] Louis-Germain Lévy. Obra citada, p. 6.

[96] Graetz. Obra citada, p. 82.

[97] Bonilla. Obra citada, vol. I, p. 372 y vol. II, p. 412.

[98] Graetz. Obra citada, p. 119.—Isidore Loeb. Obra citada, p.p. 66, 69.

[99] Graetz. Obra citada, p. 119.—Pot consultarse amb fruit l'Itinerari de Benjamí de Tudela, traducció de Baratier en els Voyageurs anciens et modernes, de E. Chartou.

[100] Graetz. Obra citada, p. 119.

[101] Graetz. Obra citada, p.p. 119, 173 y 179. Vegis també R. A. Löwenthal. Obra citada y el paragraf VI del present treball—Louis-Germain Lévy. Obra citada, p.p. 233 y 234.

[102] Louis-Germain Lévy. Obra citada, p. 234.

[103] Vegis sobre la controversia, en primer terme l'Acta, publicada por E. C. Girbal, en Los Judíos de Gerona, Girona 1870, y per P. Denifle en el seu treball: Quellen zur Disputation Pablos Cristiani sint Moses Nachmani zu Barcelona 1263 en l'Anuari històrich de la Görres-Gesellschaft, any 1887, de la plana 225 a la 244. Vegis també: La Controverse de 1263 à Barcelone entre Paulus Christiani et Moïse ben Nahman, par Isidore Loeb, a la Revue des Etudes Juives, tome xv, pag. 1 a 18.—Graetz en parla en l'obra citada, planes 203 a 206, ont diu que Nahmàn va representar el judaisme davant de la cort del rey d'Aragò ab tant d'homar com en altra temps Filón d'Alexandría davant d'un emperador romà.—D. Francisco de Bofarull y Sans confon (Los Judíos en el Territorio de Barcelona, Reinado de Jaime I.—Barcelona 1910), un tal Astruch de Porta, jueu de Vilafranca del Panadés, al qual se refereixen dos documents en que'l rei l'absol de penes que li foren imposades per haver renegat de Jesucrist, amb el Bonastruch de Porta, mestre jueu de Girona, que no es altre que Moissés ben Nahmàn, al que's refereix un document interessantíssim de l'Arxiu de la Corona d'Aragó (Reg. 13, fol, 265), en que'l propi rei dóna noticia de com anà la controversia amb Pau Cristià. L'Astruch de Porta, vilafranquí, era fill de Vidal de Porta, germà de Benvenist de Porta y pare de Vidaló de Porta, segons se desprèn d'un document de Jaume I^er, del 11 de Novembre de 1264.

[104] Graetz. Obra citada, p. 186.

[105] Graetz. Obra citada, p.p. 181 a 187. Vegis sobre la Kabbala, Karppe, Les Origines et la nature du Zohar. Precedeix a l'obra un Etude sur l'Histoire de la Kabbale, Paris, Fèlix Alcan. 1901.—S. Munk. Mélanges de philosophie juive et arabe. Paris, 1859.

[106] Ernest Renan. Les Ecrivains Juifs français du xiv.^e siècle.—Forma part del Tome XXXI de l'Histoire Littéraire de la France.—Paris. Imprimerie Nationale, MDCCCXCIII, p.p. 351 a 789.—Vegis p.p. 370 y 371.—Graetz. Obra citada, p.p. 188 y 189.

[107] Isidore Löeb. Obra citada, p. 64.

[108] Adolf Bonilla. Obra citada, p.p. 412 y 413.

[109] Graetz. Obra citada, p.p. 119, 179, 189.

[110] Clément Huart. Littérature arabe, p. 269.

[111] Graetz. Obra citada, p.p. 212 a 214, 231, 232, 240, 242, 246, 251.

[112] E. Renan. Les Rabbins français du comencement du quatorzième siècle. Se troba en les p.p. 431 a 734 del tomo XXVII de L'Histoire littéraire de la France. París. Libraire Universitaire H. Walter, 1900.

[113] F. Fernández y González. En les p.p. 392 y següents de la Historia de los Judíos, de J. K. Hosmer, traducció castellana de E. Toda. Madrid, 1893.

[114] J. Perles. R. Salomó ben Abraham ben Adereth. Sein Leben und seine Schriften nebst handschiftlichen Beilagen, etc. Breslau, 1863.—També pot consultarse la col-lecció Teschouboth o Responsa d'Addereth et d'autres rabbins et gueonim. Constantinoble, 1516. Sense paginació. 3 parts en 4.^t

[115] Gustave Saige. Les Juifs du Languedoc antérieurement au XIV^e siècle. París. Alphonse Picard, 1881, p. 111.

[116] Respecte al nom de Salomó ben Adret vegis: Isidore Löeb. Obra citada, p. 67. El Minhat Quenaoth conté a davant de tot un prefaci d'Abba Mari (de Lunel), després ve un tractat en 18 capítols que constitueixen la professió de fé d'Abba Mari, i segueixen al final 104 cartes. Renan dóna un anàlisi de cada una de les 104 cartes, fixantse més en les escrites per jueus dels que considera francesos. Renan. Obra citada, tomo XXVII, p.p. 652 a 694.

[117] E. Renan (obra citada, p. 701), suposa que Sulami, era fill de L'Escala, prov. de Girona. Gustave Saige (obra citada p.p. 122 y 123), creu que era de Narbona. A Lévy ben Hayym en Saige l'anomena Lévy ben Abraham y el fa fill de Beziers (obra citada, p.p. 121 a 125). En Graetz l'anomena Lévi ben Hayym y el suposa nascut a Vilafranca, aprop de Perpinyà (obra citada p. 238), exactament com Louis-Germain Lévy (obra citada, p. 234). Sobre Menahem ben Salomon Meïri, vegis Saige. Obra citada, p. 113

[118] L. Renan. Obra citada, tomo XXVII, p.p. 628 a 647 y 528 a 547. Escrigué ademés una obra titulada «De la Penitencia».

[119] Aquesta carta que no es a l'edició de Presburg se trova al manuscrit de la Biblioteca de Parma, de que donà compte M. Neubauer en el vol. I, p. 572 dels Archives des missions scientifiques, 3.ª serie.

[120] E. Renan. Obra citada, tome XXVII, p.p. 652-694.

[121] E. Renan. Obra citada, tome XXXI, p. 451. En J. Miret y Sans, m'ha fet la gracia de comunicarme un document extret del registre n.º 1239 de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, datat a 18 d'Agost de 1373, ont el rey Pere III mana «sots pena de cent morabatins dor que dins VIII dies primer vinents» li sien presentats «rabí Mosse Alexa juheu de Tortosa et rabbi Saltell Gracian juheu de Leyda et Mosse Ranalla fill den Salomo Ranalla quondam juheu de Gerona et an Adret Dani juheu de Cervera» perque'ls ha de menester a Barcelona «per declarar algun fet quis ha a declarar et determinar segons dret ebraich». Una lletra semblant fou enviada a «rabbí Salomó Abram, Bonafos Vidal, Cresques Naci, Saumel Caracossa de Perpenya, Maestre Mahir Cresques juheu de Perallada» i a «Saltell Gran, Salomo Içach, Jucef Belshom, Astruch Lobell Gran, Abram Içach, jueus de Gerona». El dia que s'escrigui l'historia dels rabins de Catalunya constituiràn aquests noms una preciosa indicació.

[122] Graetz. Obra citada, p.p. 301 y 302.

[123] Graetz. Obra citada, p.p. 320 y següents; Ernest Renan. Obra citada, tomo XXXI, p.p. 740 a 753.

[carta26jul1373-124] El mateix erudit company d'Institut a qui dech tant justes y serioses indicacions, m'ha comunicat el següent document de Pere III datat a Barcelona a 26 de Juliol de 1373, que demostra com ja era consultat en aquell temps en Crescas per les decissions a pendre en afers de jueus, com a home molt entès. La part principal diu: «Petrus... &: Magistro Nescim et Nazday Cresques judeis Barchinone et aliis judeis quibus presentes fuerint presentate graciam suam. Precepimus quod licet LXX anni sunt elapsi temporibus videlicet quorundam Magistrorum ebrayc orum unius scilicet de Gerunda et alterius nominati Ran Biona et alius vocati Biona et alterius eciam de Barchinona Salomon nuncupati contracta fuissent et contraerentur indistincte et absque alicuius dubietatis scrupulo plura matrimonia per diversos judeos et judeas cum filiis et filiabus Bissach Castellon... et huius modi matrimonia reputata fuissent et essent ac sint licita... quam obrem volentes clarius informari quid secundum jus ebraycum de premissis habet essenciam veritatis vobis et cuilibet vestrum decimus et mandamus... infra XV dies a presentacione presentium vobis facta proxime secuturos intencionem vestram postponitis quorumlibet odio et amore nobis de et super predictis juxta scienciam et arbitrum vestri in scriptis veridice declaretis ut ipsa visa et recognita possimus super predictis salubriter providere.»

[125] En Ferràn de Segarra que està fent un despullament dels pergamins de l'Arxiu de la Parroquia de Santa Agna (Barcelona), m'ha comunicat un document datat el dia «quinto idus febroarii anno domini Millesimo trecentesimo septimodecimo» en que l'Açday Cresches apareix com a procurador: Diu aixís en la seva part per nosaltres més interessant: «....Bonus Juda Malets filius Cresches Çarch quondam judei Barchinone facio, constituo et ordino vos Açday Cresches judeum Barchinone procuratorem meum certum et especialem ad tradendum pro sue et nomine meo Bernardo Payares notario Barchinone vel cui voluerit loco sui possessionem et quasi cuiusdam pecie terre.:..:»

[126] Manual de Novells Ardits, vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barcelontí. Volum primer. p.p. 17 y 18. Consultis també: Isidore Löeb. Obra citada, p.p. 55 a 77.

[127] Probablement es el Salamono Cresques que ve després de l'Atzay Cresques en la relació publicada per Isidore Löeb (obra citada, p. 62), de l'any 1383.

[128] E. Renan. Obra citada, tome XXXI, p. 740.

[129] Com se veu trobem tres noms d'Hasdai Crescas en el xiv^en segle, un a la dedicatoria del llibre de Calonymos cap a l'any 1322, un altre que mor abans del mes de Janer de 1357 y un altre en el document copiat de 1373. El primer y el segon podrien esser una sola persona, pare del nostre filosoph. Hamy (E.—T) en un estudi sobre Cresgues lo Juheu, note sur un géographe juif catalan, de la fin du XIV^e siècle (Extrait du Bolletin de géographie historique et descriptive, 1891, n.º 3) confón a Jafuda Cresques amb el nostre filosoph y atribueix al personatge així imaginat actes realisats pel pare del primer. Dels textes publicats per en A. Rubió y Lluch en Documents per l'Historia de la Cultura Catalana Mig-Eval, vol. I, p.p. 295 y 345, queda definitivament posat en clar que Cresques Abraham, mort abans del 26 de Mars de 1381, era el cartògraf mestre de mapa mundis y bruixoles, que treballava mentres vivía per l'infant Joan. En Jafuda Cresques, fill del anterior, acabà l'obra del seu pare. Mes un y altre, originaris de Mallorca, no tenen res que veure ab els Hasdai o Atzai Crescas de Barcelona.

[130] David Raufmann. Revue des Études Juives, tomo IV, p. 320.

[131] H. Derenbourg, Revue des Études Juives, tomo 23, p. 101.

[132] Entre les obres que tracten del gran jueu català vèginse: Louis-Germain Lévy. Obra citada, p.p. 240 a 249; M. Joël, Don Chasdai Creskas'religions philosophische Lehren. Breslau, 1866; Bloch, Die Willensfreiheit von Chasdai Creskas, Munich, 1879; Neumark, Creskas und Spinoza en Hebrais die Zeitschrift Literatur und Wissenschaft des Judentums (Berlín 1909).

[133] Ernest Renan. Obra citada, tome XXXI, p.p. 451 y 464.

[134] E. Renan. Obra citada, tome XXVII, p. 592.

[135] E. Renan. Obra citada, tome XXVII, p. 518.

[136] E. Renan. Obra citada, tome XXVII, p. 523.

[137] Julius Fürst Biblioteca judaica. Leipzig, 1849-1863, 3 volums.

[138] E. Renan. Obra citada, tome XXVII, p.p. 523 a 528.

[139] Bibliotheca Magna rabbinica, auctore D. Julio Bartolocci de Celleno. Rome, 1675-1693, 4 vo in fo.

[140] E. Renan. Obra citada, tome XXXI, p.p. 359 a 402.

[141] Christophori Wolfi. Bibliotheca hebraea. Hamburgi et Lipsiae, 1715, 4 vol, in 4.º

[142] E. Renan. Obra citada, tome XXXI, p. 586.

[143] E. Renan, Obra citada, tome XXXI, p. 660.

[144] Id., Obra citada, tome XXXI.

[145] Id., Obra citada, tome XXXI.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

[17]

[18]

[19]

[20]

[21]

[22]

[23]

[24]

[25]

[26]

[27]

[28]

[29]

[30]

[31]

[32]

[33]

[34]

[35]

[36]

[37]

[38]

[39]

[40]

[41]

[42]

[43]

[44]

[45]

[46]

[47]

[48]

[49]

[50]

[51]

[52]

[53]

[54]

[55]

[56]

[57]

[58]

[59]

[60]

[61]

[62]

[63]

[64]

[65]

[66]

[67]

[68]

[69]

[70]

[71]

[72]

[73]

[74]

[75]

[76]

[77]

[78]

[79]

[80]

[81]

[82]

[83]

[84]

[85]

[86]

[87]

[88]

[89]

[90]

[91]

[92]

[93]

[94]

[95]

[96]

[97]

[98]

[99]

[100]