Fidelitat

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Fidelitat

de
Jordi Cots i Moner

Fidelitat. Recull de poemes. Barcelona, Els llibres de l'Ossa menor, núm.2. 1949.


Portada de Fidelitat, 1949

 
FIDELITAT de Jordi Cots i Moner

Pròleg
Avui tots els homes seran...
Viure amb fe cada hora santa...
Res no serà que avui no sigui...
Ploraré sobre els teus cabells...
Ara vindrà la mort...
Primavera
Silenci
El nostre temps és una alba
Fidelitat
Quan jo et parlo, una vall...
He de deixar que la força...
No és un somni...
Com per callar...

Pròleg

I aquella mateixa tarda, quan el sol li pujava a la cara pel carrer del poblet, em va ensenyar el llibre que tenia entre les mans. I començàrem a parlar, ell reclinat a la cadira llarga, jo al dintell de la porta del carrer, dret. La gent anava i venia, feinera o d'estiueig i garlaven a les portes o tornaven del bosc, entretinguts pels carros de llenya. De tant en tant, algú ens destorbava. L'aire s'anà aclarint i la claror baixa feia més intens el diàleg. Tagore, Nietzsche, la poesia oriental, Rilke, Maragall. Més que les seves lectures era el seu món interior passat per altres poetes. Vaig notar que llegia poc, que assaboria molt, que vivia intensament sempre.

Ell tot just havia arribat allà dalt. El precedia una fama de bon noi divertit i ple de vida.

M'ensenyà una prosa poemàtica al cap de pocs dies.

Ja havia deixat la cadira on la lleu convalescència li jeia. Ja duia un pas normal anant a passeig. Un pas sòlid i alat alhora. Vaig notar també que el paisatge per a ell era un tot, que no el sabia veure separat, sinó estès i endins, concretat en una frase. Mentrestant, escrivia. Aquella noia de la finestra ens va dir que li agradaven els poemes en prosa que ell li deixava llegir. El paper era blanc, lluent, i la lletra gran, dibuixada.

Els dies de setembre, el mar de boires que s'estirava a la plana de Vic, la fantasia del cel sobre les fagedes: el diàleg hagué de continuar a Barcelona. Els seus escrits apassionats anaven venint, i cada vegada eren més nus, tenien més precisió. Jo l'incitava al vers, a arribar fins al miracle. Era possible que hi arribés fent un salt? Jo creia que sí, i ell, inquiet, esperava. Un dia pel carrer, caminant de pressa com la gent, em donà un paper plegat que era el primer poema. El poema no tenia precedents sinó en aquelles proses vagues. No en necessitava. El vaig veure, sense aturar-nos, sota la caiguda transparent de la llum vespral. No el vaig llegir, només el vaig veure. El poema era un rostre definitiu.

Però la meva experiència al seu costat, ja havia començat feia temps. Confesso que jo sabia que era un poeta. Ho sabia per dins, perquè quelcom se'ns feia més comunicatiu que les paraules. Els seus versos anaren arribant, des d'allà on en un principi eren. Ell no els feia, ja els tenia des de sempre. Són tot un vers, una única poesia. Així, ell mai no farà libres, sinó el llibre. El llibre que és, cap enfora, l'ordre creador que existeix a dins. Jo vaig descobrir tot això, i fou per a mi l'aventura espiritual més intensa que he tingut des que, a l'adolescència, vaig topar amb les «Estances« de Carles Riba. Ara, en topar-me amb ell, jo sabia moltes més coses que mi mateix, moltes més que quan era un noi i confonia la mort amb els enterraments. Ara jo sabia coses de la mort i de la vida, com un vell. Però ell em tornava a les veritats senzilles, als homes «temorosos de coses altes«. Res no volien dir l'amistat ni la companyonia, els gustos ardents i la mà plana a l'espatlla: era agafar els misteris amb els dits i deixar-los al damunt de la taula, com flors.

Com he viscut aquelles paraules! A través de músiques, de riure, de vent, de passejades, de dolor imprecís! Ell «vivia amb fe cada hora santa« i la comunicava. L'estiu ens ajuntà novament, com als primers dies. Ara ell tornava a veure les cases i el bosc, les carenes i el sol, tot igual. Però ja duia arrencat el plor feliç dels seus versos. Ho havia dit amb paraula exacta en el vers més exaltat, més purament verge que jo conec, divisa del poeta i de l'home, definició de la seva poesia: «Res no serà que avui no sigui." Tot era, tot existia aleshores. Tot és, tot existeix ara. Tot serà sempre. Ningú ni res no podran destruir un món que no demana cap cosa temporal, que no comença ni s'acaba, que s'ho fa tot seu i és del tot incommovible.

La seva alegria és pròxima al turment. Però no hi arriba perquè sap estimar tal com són, els impossibles. Si els sabéssim dir, els podríem perdre. Dir és la mort, exclamar-se és la vida. Pensar en la força és penetrar-la anticipadament, per a ell, i és servir-se'n amb fidelitat.

..."Com m'han sorprès totes les coses pures«...! Com l'han sorprès totes les coses pures! No hi ha passat la creació, sinó un desig de vida. Així viu i així veu el paisatge, tal com se li ha fet seu als voltants de la seva petita ciutat, i als carrers íntims tocats de pluges, i a les vores del seu estany amb primaveres cenyides de neu i la romànica senyoria de les diades del poble. Així s'ha fet seu el delit musical de la gran música, marcant-li els hiverns a Barcelona amb insistència vital. Així, tot se li fa meravella, i li salta de poema en poema: la casa dels pares en el primer, l'amiga en el segon, els amics feliços en el tercer, els amants en el cinquè, l'amada en el vuitè i en els altres. Les coses pures, les que no hi ha nom per a dir-les, regnen en el seu cor. Les té al voltant, les té a la sang, les té als pulmons i als ulls. Les té físicament, amb la força del braç i el trenc de la veu.
Vaig sentir-li aquesta força ja de bon antuvi, abans de veure-li cap poema,i vaig tèmer per ell, i em vingué el pensament que se'ns moriria jove. Tenia pressa per ell, que li arranqués el plor, l'alegria santa dels seus poemes.

El salvà el menyspreu per la pols de la mort i l'orgull de saber-la ben neta i segura. No es cremà per dins, com jo temia, perquè hi havia Déu a dins que li passava una aigua amb els poemes: on ens diu vers rere vers el que ell diu que no sap dir, on ens explica el que ell diu que no pot explicar.»
No li sabria pas fer un estudi literari. Fóra tan fàcil! Les coses fàcils no són dignes de nosaltres: o el treball o les roses.

Joan Triadú
Anglaterra. Cheshire.
Novembre de 1949

___


Fidelitat

I
Avui tots els homes seran...

Avui tots els homes seran,
temorosos de coses altes,
indecisos, repatriats
a la pàtria que no recorden,
-qualsevol-, després de l’espera.
I no gosaran interrompre
el silenci que de fa temps
habita la casa dels pares.
Faran camí, deixant enrere
el crit de joia i l’abraçada,
sense recança, com orats,
cercant amb dolor un altre cel.

II
Viure amb fe cada hora santa...

Viure amb fe cada hora santa,
com si l’endemà partíssim
cap a un país estranger,
sense comiats l’hora nostra.

I arrencar del cel la pluja,
i el temps dels teus ulls, amiga,
ocell, flor de neu, per mirar-te.

Oh el ritme greu de la mort,
la mort en els meus cabells,
segura com una rosa!

III
Res no serà que avui no sigui...

Res no serà que avui no sigui.
I sempre aquest plor que somou
l'amant, sense una oració,
el dolor i la joia en un crit!
Avui les banderes plegades
al meu braç, en una ferida,
i en rostres estranys un silenci!
com d'orats o de noia santa.
Però han de trobar-me despert
les cançons i els amics feliços,
les mans esquinçades de flors.
Cap veu, llavors, dins el meu cor,
no confondrà el seu cant, ni serà un record amable.


IV
Ploraré sobre els teus cabells...

Ploraré sobre els teus cabells.
No m’és donat de mirar sense un plor,
i he de torbar la teva pau
que, com una llei, em sorprèn,
perquè temo el teu dolor
i no trobo flors per donar-te.

Ploraré sobre els teus cabells,
amiga: no sé posar-te un nom.
No posseiré la paraula!
Potser serà un dia en la tempesta,
i en un rar moment sentiràs
el meu cant. Llavors partiré
com de tu, sense juraments.

V
Ara vindrà la mort...

Ara vindrà la mort com un ponent,
i els noms que hem donat a les coses
es faran estranys, inconeguts,
com després d’una lluita suprema.

Sols restaran fidels els amants
que avui no s’han trobat encara.
I és en va que diem el dolor:
ningú no sap la nostra joia.

VI
Primavera

Serà això: que els joves provaran de somriure.
No sabran parlar, no donaran cap resposta,
i com admirats, sense camins, els ocells
un vent de tempesta ara duran sota els boscos.

La gran prometença al vostre cant es compleix,
temibles tan sols perquè del foc que us envolta
no podreu guanyar-vos el futur, solitaris,
mentre tota cosa ara us espia les mans,
on us neixen flors, i viatgeu sota els arbres,
com si fos això el que s’esperés de vosaltres.

VII
Silenci

Qui sap per quina gran joia el meu plor?
Que és el silenci com si un estranger
ens ensenyés les cançons, quan tu calles.

I és com si avui en aquest dolç país
d’on ve el silenci, la música, els somnis,
algú es jugués la seva eternitat
per tu i per mi, que hem après a mirar-nos.

Oh aquest corrent de les aigües, silenci!

VIII
El nostre temps és una alba

El nostre temps és una alba, i un mar
que esventa ocells i en les platges esborra
des del principi, les meves petjades,
perquè jo pugui explicar a l'amada
com m'han sorprès totes les coses pures
que el temps em deixa a les mans, i la sang
que més enllà encara haurà de torbar-nos,
però que avui hem de fer-ne cançons,
fidels al plor, i a la la joia i la pau!

IX
Fidelitat

Serà una lluita de fidelitat.
Serà una pluja en totes les finestres,
sobre la terra, i sobre els cors eixuts.
Ara les coses que ens hem dit en somnis,
dins de nosaltres han de fer-se carn,
i el clam d'aquest saber del pit, amada,
de com t'has fet més forta que la mort!
Tota la joia que amaguen els arbres
es manifesta avui als cors fidels,
amb aquest vent que es mou a les entranyes.

X
Quan jo et parlo, una vall...

Quan jo et parlo, una vall a dins se m'obre
per endur-se'ns vessant-se com una aigua,
que, en mirar-te, no ve de mi aquest càntic.

Es fa meva la llum que neix de tu
i dels dies que són com rius per sempre:
així em viuen als braços els espais
que travesso amb el pit, mes per romandre
en l'altura on la mort no és cap misteri.

XI
He de deixar que la força...

He de deixar que la força em transporti
quan m'abassega a l'abisme, i partir
cap aquests altres espais; i és el foc
que em dóna el vol, per després fer-se llum.

Serà llavors que en la pau pujaré,
endut als cims de tempesta, a sentir
l'última veu, la més pura, entre els vents.

XII
No és un somni...

No és un somni, tampoc no és el dolor.
On jo cerco és en va, no sé en cap nom
reconèixer el meu plor, però en el pit
les muntanyes se m'alcen vers la pau.

Aquí els braços se'm trenquen a la llum,
que pressento quan som tan sols un cant:
l'esperança, llavors, es fa més alta.

XIII
Com per callar...

Com per callar, ara he pres contra mi
les flors dels arbres, i així els oceans
que he esperat, dintre meu creixeran;
però si vaig a parlar, ja és la mort.
Perquè serà encara aquí que he de veure
com tot, amb mi, vindrà a moure's, les valls
i els camps cremant, mes no trobo camins:
tan sols després, en la mort, podrem dir-ho.