Himnes homèrics (Joan Maragall; 2a edició)/I. A Apolló Deli

I

A Apolló Deli

Sempre el recordo i mai l'oblido, Apolló, que fereix
de lluny, del qui els déus mateixos se temen veient-lo passar
pel gran palau de Zeus: tots s'alcen en llurs setials
quan ell hi arriba, estès son arc gloriós. Sols Leto
resta al costat de Zeus, dels llamps amador : és ella
qui afluixa la corda tivanta i tanca el buirac, traient-lo
amb ses mans del muscle robust, i el penja, en clau d'or,
de la pilastra pairal; prenent després per la mà
al fill, se l'emmena i el porta a son trono, deixant-l'hi assegut.
El Pare Zeus fa gran festa al fill estimat,
li allarga l'auria copa plena del nèctar diví.
I els altres déus s'asseuen de nou; i Leto, l'augusta,
està joiosa d'havê infantat el fortíssim arquer.
Salut, Leto! i sortosa tu que infantares tals fills:
el rei Apolló, primer, i després Artemis, que's plau
també en ses sagetes. Aquesta en Ortigia l'hagueres, i aquell
en Delos rocosa, llavors que al peu del Cintios, el puig
de l'alta muntanya, te vas ajupir davall la palmera

i avora de l'Ínop. Mes ara, a tu, ja tant celebrat
en himnes, oh Febos! jo ¿com cantar-te podré,
a tu, que mous tot cant, ja sia terres endins,
llà on se fan els ramats, o bé en les illes arreu?
a tu, a qui canta tot cim de muntanya i tot lo que és alt,
i els rius corrent a la mar, i el promontori igualment
que sobre d'ella s'inclina, i l'aigua closa dels ports?
Doncs diré com, joia del món, t'infantà Leto
al peu del Cintios i en l'aspra Delos voltada de mar.
Les fosques ones, portades pels vents harmoniosos,
la baten entorn. D'allí t'alçares tu a dominar
damunt els mortals : els que són a Creta, i a Atenes ciutat,
i a l'illa d'Egina, i a Eubea també, famosa en ses naus;
a Peparetos marina, i a Egas Piressia, i a l'Atos tracià;
a Samotracia igualment, al Pelió punxagut,
a les muntanyes de l'Ida emboscat, a Focea i Esciros,
a l'alta Autòcane, i a Imbros poblat, i a Lemnos adusta;
a Lesbos sagrada, la terra de Màcar eoli, i encara
a Guios, la més feconda de totes les illes del mar;
i a Mimant rocosa, i Coricos, la que té els cims tant braus;
i a Claros esplèndida, a Esagia, muntanya eminent;
i a l'alta Micala, a Miletos, i a Coos, poblada ciutat;
i a Cnidos, tant alta també; a Càrpatos, batuda pels vents;
i a Naxos i Paros, i a l'aspra Ranea, i en tots aquells llocs
que Leto seguía volent infantar an al-lluny-feridor.
A cad'una d'aquestes terres anà i demanà acolliment;
prò, estemordides totes del cas, cap d'elles gosà,
tant fèrtils com eren; i Leto, l'augusta, a Delos llavors

vingué, i a aquesta illa parlà amb alades paraules aixís:
— Volguesses, Delos, ésser tu la patria del fill
que haig de tenî i s'ha de dir de nom Febos Apolló,
i fer-li un temple molt gran : aixís com ara ningú
per res se t'acosta, ni els homes te reten mai cap honor
perquè no ets rica i no tens ovelles ni bous, aleshores,
fins no havent-hi per tu veremes, ni plantes als camps,
tenint el temple dins teu d'Apolló, al-lluny-feridor,
la gent acudiríen portant ofrenes al déu,
i sentiríes sempre una immensa flaire de carn
pels sacrificis fets en honor del teu sobirà,
i els déus te lliuraríen de tot domini d'estrany;
car altrament no't dóna res l'estèril terrer.—
Aixís li diu, i Delos, tota joiosa, respòn:
—Leto, la filla gloriosa de Ceos el gran : de bon grat
jo acolliré la niçaga d'al-lluny-feridor, perquè és cert,
que tinc molt mala fama entre'ls homes, i amb lo que tu'm dius
sería molt honrada; mes no't vull ocultar
que'm temo del que diuen la gent : m'han dit que Apolló
serà molt soberc, perquè ha d'ésser senyor al damunt
dels déus i els mortals que viuen sobre la terra feconda.
Per'xò jo sento una gran temença en mon cor
que, quan en mi haurà vist la llum primera del sol,
menysprearà l'illa per l'aridesa tant gran
i amb un cop del seu peu me giri del mar en l'abís,
deixant-me sepultada per sempre dins l'aigua en furor;
i que ell se n'anirà a una altra terra suau,
bastint-s'hi un temple en la sagrada espessura d'un bosc.

I, en tant, les negres foques i els pops faràn dintre meu
llurs caus amagats, i restaré oblidada del món.
Mes, si ara, tu, dea, me fessis el gran jurament
de que son temple bell aquí el déu bastirà
tenint-hi son oracle damunt els homes, llavors...
Aixís digué; i Leto donà son gran jurament:
— Doncs sia aixís per la Terra, per l'ample cel allà dalt,
per l'aigua soterrania d'Estix, i aquest és el gran
jurament més sagrat que puga existir pels déus benhaurats,
que aquí restarà per sempre més el temple flairós
de Febos i el sant recinte pel qual honrada seràs
damunt de totes les illes. — Aixís digué el jurament
amb tots els seus mots; i Delos va gaudir-se del nàixer
d'al-lluny-feridor. Nou dies i nou nits va patir
Leto, doncs, travessada pels horribles dolors
del part; i totes les dees més grans estaven-li entorn:
Diona, Rea, Temis, que els rastres de culpa segueix,
i Amfitrite sonora, i altres immortals, menys Hera,
blanca de braços, que estava al costat de Zeus nuvolós.
Mes res ne sabía Ilitia, que calma dolors com aquells,
restant descuidada al cim de l'Olimp en núvol daurat
per art de la blanca de braços Hera, gelosa llavors
del bell fill que Leto dels cabells formosos anava a tenir.
Doncs les altres dees digueren a Iris que anés
cercant a Ilitia, oferint-li tot d'or un bell collaret
de nou colzades de llarg, per fer-la venir d'amagat
d'Hera dels braços blancs, no fos que la'n desdigués.
Iris, dels peus lleugers com el vent, entès que ho tingué,

al punt llançava's corrent, ràpida, espai a través,
fins l'alt Olimp, sojorn dels déus; i, un cop allí fou,
cridà a la porta a Ilitia, i, fent-l'hi venir, li digué
en breus alades paraules tot quant li fou comanat
per les dees d'olímpics palaus, posant-li en el cor.
Lleugeres com colomes de bosc ambdues partint,
i a Delos arribada Ilitia, que calma els dolors,
fou presa Leto tot seguit de l'afany d'infantar;
i, nuant els seus braços entorn del tronc del palmer
i doblant els genolls damunt de l'herba del prat
(que la terra somreia al dessota), l'infant sortí a llum.
I totes les dees, llavores, xisclaren de joia a l'entorn.
I fores tu, poderós, en l'aigua clara rentat
purament, castament, i, posant-te uns bolquers blancs i fins i tot nous,
te'ls cenyiren amb auri cinyell. Apolló, el qui du el glavi d'or
no fou pas per sa mare alletat : Temis fou qui, amb ses mans immortals,
en sos llavis posà la dolça ambrosía i el nèctar diví.
I Leto restà molt joiosa d'haver-lo infantat, a l'arquer.
Mes, oh Febos! tot just nodrit dels divins aliments,
ja l'auri cinyell no pogué contenir el teu cos palpitant:
cap llaçada hi valgué, i els lligams esclataren; i al punt
Febos Apolló va dir a les deitats immortals:
— Doneu- me la cítara amiga i doneu-me l'arc ben corbat,
que vull portà a tots els homes els vers missatges de Zeus.
Aixís dient, Febos d'intonsos cabells, al-lluny-feridor,
se'n va per la terra, la d'amples camins, amb gran meravella

de les immortals; i l'illa de Delos tota ella s'omplí
d'una auria florida, com cim de muntanya que's cobreix de flors,
joiosa de veure's damunt, de Zeus i Leto el rebrot,
i aixís escollida entre totes les illes i terres d'endins
per ésser-ne estada preferta i tant amada en son cor.
I tu, llavores, de l'arc argentat, al-lluny-feridor,
te n'anares ja per pujar a l'aspre Cintios, o ja,
fugint de les illes i els homes, sembrares tos temples arreu
i els boscos sagrats amb arbres nombrosos; complaent-te molt
en els cims de muntanya i altures, i també a les vores dels rius,
que corren al mar; mes, oh Febos! aon ton cor més se plau
és sempre a Delos : els jonis, allí, arrocegant
ses llargues túniques, van amb les dones i els fills, en honor
de tu delitant-se en la sacra dança i la lluita i el cant.
Qualsevulla que'ls vegi llavores, diría que són immortals
i exempts de vellesa; alegrant-se de gracia semblanta
en homes i en dònes de bella cintura, de la gran multitud
de les ràpides naus que hi acuden amb tantes riqueses, i més
de la gran meravella que fan les Delies, les verges que són
d'Apolló servidores, d'al-lluny-feridor, per sempre famoses.
Elles fan la lloança del déu, i de Leto i d'Artemis,
que tira sagetes; recorden els homes i dones primers;
i quan entonen llur himne encisen a tots els humans.
Saben els cants i les dances sonores de totes les gents,
i semblen oir-se en una veu sola : l'acorden talment!
Salut a vosaltres, oh Delies! Propici vos sia Apolló
i Artemis i Leto! Recordeu's de mi, que sols vos demano
que un dia que vinga algú a aquesta terra (potsê un afligit

foraster) preguntant : — Qui és aquest home, l'aede tant dolç
que ve i us encisa amb son cant? — vosaltres digueu-li amb bon cor:
— Es un orb de la Quios rocosa, i de cants com els seus no n'hi haurà —
en tant jo estendré vostra gloria anant-la cantant per la terra,
de ciutat ben poblada en ciutat, i tot-hom la creurà tal com és.
Mes tampoc cessaré en la lloança d'Apolló de l'arc argentat,
al-lluny-feridor, del que Leto de formosos cabells infantà.