Idil·lis i elegies/Donzella, davant nostre ton cor no vol parlar

← L'amor i el pastor

Donzella, davant nostre ton cor no vol parlar Idil·lis i elegies

A Abel →

III

Donzella, davant nostre ton cor no vol parlar.
No rius i fuges; sembla que res no et plagui ja.
Debades t'ofereix la seda sos encants
per fer-ne flors; et llisca l'agulla de les mans.
Ames només l'ensomni i vas errant i muda;
la rosa pal·lideix en ta boca espremuda.
Mes, jo conec de temps què cosa és tal llangor:
i no em diràs que sigui res més sinó l'amor.
Les belles fan amar i amen ensems; les belles
ens subjuguen, però feliç qui és amat d'elles.
Sies manyaga, feble; bé cal ser-ho un instant;
sies fidel, si pots... Mes, digue'm com i quan,
quin jove d'ulls blavencs, fervent, mes sense audàcia,
de canells bruns, de front ple de llum i de gràcia...
Enrogeixes? Creuria que ja t'he dit son nom.
No obstant, jo sé qui és. Entorn d'aquest tocom
l'he vist cent cops, llavors que deixes ton treball
i, sens que et vegi, guaites com passa amunt i avall.
Ell fuig, i el teu esguard, al seu trepig atent,
quan ja no es veu, encara el segueix llargament.
En aquest bosc veí, on tres festes brillants
fan córrer pel bon temps les nimfes triomfants,
ningú com ell tan destre ni tan ardit no hi ha
per a junyir un corcer al voler de la mà.