Idil·lis i elegies/Oh, jorns del meu abril, jorns coronats de roses!
XVI
Oh, jorns del meu abril, jorns coronats de roses!
En va al vostre depart el meu llarg dol oposa's.
Bells jorns, erms que sovint entremesclats de plors,
que fins als erms més àrids sabia trobar flors!
Ben tost damunt ma testa les flors foren marcides.
Oh, flors!, com prest l'embat de les hores partides
se us endugué, molt lluny de mi, sense retorn!
Oh, si, després de tot, jo pogués al meu torn,
camperol benestant, en mon humil demora,
oferir als meus amics una ombra protectora!
Tenir la llar disposta per rebre'ls com és deure;
al vespre, entorn la taula, per sopar, fer-los seure,
i parlar de mil coses, i fer retret ensems
de quan a casa d'ells jo anava en altre temps
i pels verals feliços, exuberants i rics
de Montigni, que es perd dins sos boscos antics,
0 vora el Marne lent, que en un llarg cercle d'illes
fecunda el bosc, les herbes i les prades senzilles,
pobre i content, anava gustant a cor obert
les muses i la pau, l'estudi o el plaer.
Qui no sap ésser pobre és nat per l'esclavatge
1 adula els rics, i n'és servent, i els homenatja,
i blega, en ser davant de llurs altívols fronts,
la testa a la demanda i l'ànima als afronts,
per tal d'aprofitar-se d'aquestes manyes vils
i afavorir al seu tom altres testes servils.
Jamai llurs vergonyosos tresors no he cobejat.
És un tresor tan dolç la lliure pobretat!
És tan bell poder dir: jo mateix, jo, m'he fet;
tan sols a mi i a l'art dec tot mon benifet,
abella diligent que amb seny i persistència
ha sabut construir la seva residència
feta de cera i mel, industriós asil
a on el viure llisca innocent i tranquil;
i no vendre als magnats mes cançons envilides,
ni oferir als ignorants mes virtuts ennoblides,
i a l'amistat tan sols i a les dolces blanícies
d'un encens lliure i pur oferir les carícies,
car sols així hom dorm tranquil, i sols així
davant son propi cor no s'ha d'avergonyir.
Si la sort enemiga m'assetja i em desola,
ploro un instant, mes prompte la tristesa s'envola,
puix que les arts, als cors que en fan llur nodriment,
de tots els mals hi aboquen l'oblit indiferent.
Les delícies de l'art han nodrit ma jovença.
Tantost, seguint les vores del riu, la meva pensa
confiava al paper, sense esforç, simplement,
mos rims, fills de l'amor i de l'isolament,
com de mos cars pinzells les insegures proves
amb nous colors cercaven arreu belleses noves...
Oh, Belles Arts! Del viure vosaltres sou l'encís.
Esborra el més ombriu enuig vostre somrís,
oh, amigues veritables, amants sempre propícies
que a l'or mai no heu venut l'amor i les carícies.
Oh, Belles Arts magnànimes! Els vostres protegits
solen mostrar-se als vostres favors desagraïts.
Mes jo no he compartit llur feina vergonyosa:
al front dels elegits per la sort capriciosa
els vostres llors insignes jamai no he doblegat:
jo he respectat els dons que vosaltres m'heu dat.
Jo no vull pas, a canvi de lloances servils,
mercadejar amb vosaltres cercant almoines vils,
ni arreu, de mes estrofes ambiciós lector,
fer que trobin plaent mon estre adulador.
Abel, oh, jove Abel! Trudaine i son germà!
Oh, velles amistats del meu temps jovençà,
quan tots quatre, callats, a aquell mestre inclement
oferíem la mà disposta al puniment.
Oh, el meu germà, i Lebrun, i les Muses galanes;
i de Pange, que, volent-les, deixà les nou germanes!
Vet aquí tot l'estol que, en venir les vesprades,
els meus versos em feia llegir tantes vegades,
l'orella atent, amiga i alhora rigorosa.
Oh, si pogués reveure-us i en la vostra amorosa
companyia restar, quan rera el meu esguard,
mon pas hagués seguit mil terres, a l'atzar,
cercant les novetats que alegren el viatge,
corrent pertot, pertot cercant al meu passatge
un àngel d'ulls divins que em vulgui aconhortar,
que m'escolti i m'estimi, o que es deixi estimar.