Idil·lis i elegies/Que a casa de Glicera, dieu, la taula és llesta?
| ← Però, no m'ha jurat que em seria infidel? | Que a casa de Glicera, dieu, la taula és llesta? Idil·lis i elegies |
L'art els transports de l'ànima feblement interpreta → |
XX
Que a casa de Glicera, dieu, la taula és llesta?
Que la bella Saxona també serà a la festa?
¿I Rosa, la que mai de freturar no es cansa
i esperona la nostra cupiditat quan dansa?
¿Dieu que sa germana, aquella tan biçarra,
combinarà amb son cant el so de la guitarra?
¿Que hi serà també Júlia, la del riure esclatant
i el pit com l'alabastre de sòlid i brillant?
Ho crec, perquè l'he vista sovint en manta orgia,
mig nua, els llargs cabells esparsos de follia:
mai Citeró en ses nits d'orgia no esguardà
cap Menada més bella pels boscos seus trescar.
Sí, sí, jo vinc també. Oh, amics, estic content!
Però, i si Camil·la demà n'hagués esment?
Oh, déus, quina tempesta al meu damunt cauria
si ella sabés que jo també vaig ser a l'orgia!
Vosaltres no ho sabeu com és imperativa!
Si alabo uns ulls, uns llavis, una faç expressiva,
0 si, prop d'una bella segut, en un banquet,
rient, els nostres llavis murmuren baix, baixet,
ella ho veu tot; i em repta, després, amb ferotgia:
un mot, un gest, la cosa més lleu és traïdoria,
1 és públic que la bella festejo en totes parts;
i quan sos ulls lloava cercava sos esguards.
I fins em costa plors! Mes que no en féu despendre
a sa mare immortal Memnon damunt sa cendra.
I encara, si en les seves venjances no em colpís
com fa sovint! Ple d'ira, llavors, jo faig aixís
com si volgués tornar-m'hi, prò amb una mà tan lleu
que acabo per besar la seva, a pesar meu.
Sos braços, com són forts en les lluites d'amor!
La seva veu és dolça fins quan està en furor.
I així jo l'amo, abans injusta que indolent;
els seus furors em diuen com m'és obedient.
Si jo tinc por de perdre-la, igual és son temor;
i aquesta inquietud és filla de l'amor.
La plàcida certesa no escau als cors sensibles.
Deixo pels enemics les amants apacibles.
Jo vull la brega, i, sia quin sia mon destí
veient uns ulls tan bells irritats contra mi,
plau-me de provocar les mutuals alarmes,
i vull plorar, i vull veure coberts sos ulls de llarmes;
i refusar un ultratge, desfer una acusació
i sempre perdonar, i demanar perdó.
Mes quin brogit, amics! Són les veus de l'orgia.
Entrem. Oh, quina nit de joia i de follia!
Els braços d'ells cenyeixen el si de les beutats
i els bells tresors, defesos en va, són profanats.
Oh, el diví encant sollat per l'obscena requesta!
Bé cal, bé, que del Sena, als crits de nostra festa,
al lluny l'onda ressoni, brillant del nostre esclat;
bé cal que dins son llit el marxant, desvetllat,
als nostres crits l'orella gelosament desclosa,
redobli les carícies i els besos a l'esposa.