Invasió dels alarbs en la Cerdanya
INVASIÓ DELS ALARBS EN LA CERDANYA
Y RECONQUISTA
D'AQUESTA COMARCA PER LOS CRISTIANS
INVASIÓ
DELS ALARBS EN LA CERDANYA
Y RECONQUISTA
D'AQUESTA COMARCA PER LOS CRISTIANS
PER
JOSEPH FITER É INGLÉS
President de l' «Associació catalanista d' excursions científicas».
BARCELONA
ESTAMPA DE «LA RENAIXENSA»
porta-ferrissa, 18, baixos
1878
Al il-lustre catalanista y llorejat escriptor
En Lluis Cutchet
penyora d' admiració y respectuós afecte
«A este premio—l' ofert per D. Ramon Boniquet y Cot—aspiraba únicamente una obra en prosa, que lleva por título: Invasió dels Alarbs en la Cerdanya y reconguista d' aquesta comarca per los cristians, y por lema, Vensuts, mes no exterminats, que por no llenar rigurosamente las prescripciones señaladas en el tema, ha imposiblitado al Jurado para adjudicarle el premio; entendiendo, sin embargo, que debia mencionar muy especialmente el referido trabajo.»
Memoria del Sr. D. Narcis Font y Joseph, secretari del Jurat del Certámen que celebrá l' Asociacion literaria de Gerona, en 5 de Novembre de 1876.
.png){kind=small}
La invasió dels infidels tingué lloch en una época, en quina las opinions encontradas alimentavan los partits, y donavan orígen á odis entre 'ls germans. Aixís, donchs, los alarbs sense trovar una resistencia forta y una decidida unió, poguéren avansar fácilment terreno.
Mes en los Pirineus, devia succehirlos lo contrari: no era sols la naturalesa que s' oposava á las ventatjas del enemich; era la decissió dels habitants, puig com diu molt bé Cenac Moncaut: «si estavan establertas en aquells monts diferentas familias, no s' hi veya més qu' una creencia, un interés, un pensament.» Tots los antagonismes de rassa morian enfront de la resolució suprema de sostenir sa fé rel-ligiosa, resistir als alarbs y expulsarlos de la Pen-isla. Y aquest pensament, aquesta aspiració, subsistí sempre arrelada y 's deixa entreveure en totas las accions qu' aném á referir.
No cerquéu galanura d' estil en mon travall; la exposició sensilla dels fets, la deducció dels mateixos es lo que á mon entendre procedeix.
.png){kind=small}
.jpg)
Reunidas á Toledo las vencedoras hostas de Tarich y Muza, que com á torrent desbordat havían ja deixat rastre de son pas en la Pen-ísla, los capdills convinguéren un nou plan pera possessionarse de majors territoris. Tarich seguint en direcció contraria la corrent del riu Tajo y atravessant las serras d' Arcabica y Molina baixá á las fértils terras que rega l' Ebre, y 's deturá enfront los murs de Saragossa. Muza 's dirigí per las serras á Sentica y á Salamanca, y apoderantse d' Astorga 's remontá per las corrents del Duero, passant l' Ebre y reunintse ab l'ecsércit de Tarich, qu' assetjava l' antiga César augusta. Presa aquesta ciutat y partintse l' exércit, entraren sens resistencia en Huesca, Tarassona, Calahorra, Lleyda y Tarragona, tractant de dirigirse desde aquí cap als monts d' Afranch. Tarich baixá seguint lo curs del Ebre, y prengué Tortosa, Murviedro, Valencia, Xátiva y Denia.
Mentres tal succehía, presos del terror que sempre infundeixen tals contratemps, los cristians de la part oriental de Catalunya no podían resistir l'embestida dels alarbs y Muza-ben-Noseir, s' apoderava successivament de Barcelona, Gerona y Ampurias (1).
Es fácil suposar qu' en nostra terra 's trovarían los goths fugitius de gran part d' Espanya, qu' empenyats per los muslims, cercavan hospitalitat en los punts que tenían per segurs y ho creyém aixis perque Catalunya sobre ésser lo darrer lloch de la Pen-isla conquerit per Muza, conta ab lo refugi dels Pirineus que 'ls perseguits devian cercar com á fort baluart pera guarirse de sos perseguidors.
Figurémnos, donchs,—encar que no 'ns sia fácil formarne cabal concepte—aquella gent obligada á desamparar sas maysons, sofrint tot lo pes d' una invasió estranya; gentiu innombrable que com á onadas de mar tempestuosa 's movía y pres de terrorífich esglay havía de abandonar lo lloch que creya inexpugnable. En ocasió parescuda, difícil es preparar la defensa. ¿Cóm aturar lo vensut qu' abat la desgracia y sent rendidas sas forsas, al vencedor cobert de gloria y que potent com es, no trova obstacles ni tem oposició de cap mena?
A mida, donchs, que 'ls alarbs avansavan, s' apoderavan del camp. Es de presumir que Muza pretenía dominar tot lo qu' era regne de Goths, aixís se compren per la direcció que prengué aquell capdill envers lo Pirineu pera salvar las montanyas y ficarse endins de la Galia Narbonesa.
Vencent las defensas parcials que 'ls hi feren los habitants de nostra terra, los muslins 'ls acorralaren fins al peu del Albórtat (2).
La invasió de la comarca cerdana tingué lloch en l' any 714. Alashoras, desde 'l peu del Canigó fins á la ratlla de Valencia, restá en poder dels Alarbs la Catalunya (3).
En las vertents de la pirenaica serra s' havían recullit los innombrables cristians fugitius del vencedor. Muza 's dirigí també allá pera portar á cap lo plan de dominar la Galia. Los Pirineus aixecantse á son enfront com gegantinas murallas, oferían tan sols pera pujarhi ports estrets y perillosos, oberts per las ayguas en la roca, y que 'ls alarbs creyan esser deguts als antichs loniens, y produhits ab ajuda del foch, de la sal, y del vinagre (4).
Los cristians allí refugiats, degueren impedirli lo pas, ja que tots los historiadors consultats diuen, que 'l capdill va limitarse á provar fortuna en accions de poquíssima importancia, en «algarás». En aquells monts, en la Cerdanya devía revifarse l' abatut esperit dels vensuts habitants de nostra terra: allí devian donarse alashoras los primers crits d' Independencia. Y 'l suposarho, es perque los que s' hi havian retirat, passats los primers jorns despertaren com se diu, del somni que 'ls tenia rendits y comprengueren que molt podian y mes devian fer pera lliurar á sa esclavitjada patria. Francisco Compte diu, que molts dels refugiats en las montanyas ceretanas s' establiren en las fragositats del Canigó, d' ahont no eixiren durant molt temps.
Los cristians retirats en lo Pirineu transformaren poch á poch aquells monts en fortalesas; los ports, los torrents, las alturas y fins las cavernas, foren aprofitadas pera construirhi obras de fortificació, responent á un sistema estratégich que havia de produhir resultats beneficiosos ja que al adoptarlo s' escoltava la veu del patriotisme y no s' ambicionava la gloria, sino lo profit que 'n reportarian la nació y las creencias. En los punts mes alts de la carena s' establiren torras d' observació y desde ellas 's trasmetia la veu d' alarma per medi de signes convencionals (5). En la part de la Cerdanya 's conta que mes qu' en altres llochs s' estengué la construcció d' aquells observatoris y l' erudit Mr. Cenac dona com á certa la existencia de 'ls següents en ella: Creus, Falcó y Llegal en las sinuositats del cap de Creus; Brave, Carroche, Embaillé, Matellon y Massana en las alturas pirenaicas, Rosa prop de Puigcerdá; Riou no lluny de Belver y San Climent á la vora de Castellbou.
Las investigacions dels moderns orientalistas asseguran que Muza no pogué trasposar las vertents del Pirineu que miran á Catalunya, y aixó donaria lloch al cambi de direcció prés per lo gros del exércit alarb que tenia invadida la Cerdanya. En lloch de ficarse terra endins de la Galia, 's compartí en tres grans divisions. Una d' ellas restá en la Cerdanya y las altres dugas, comandadas per Muza s' endressaren als monts d' Asturias y Galicia. Durant aquesta expedició, l' Emir fou destituit per manament del Califa.
Lo cronista Pujades, no suposa pas lo desenrotllament dels fets tal com nosaltres los acavém de mentar. Ell ab sa lleugeresa ó ab sa bona fé, creu que la invasió de la Cerdanya no fou pas únich y esclussíu efecte del poder alarb que per tot s' estenia, sino qu' inventa ó segueix una fabulosa historia suposant en pactes ab los invasors á un governador goth d' aquella comarca nomenat Moños, del quin no se 'n té noticia certa. No es pas precís combatre aquesta opinió puig sols deu dirse que ni fetxas, ni noms, ni fets concertan ab la vera historia fruit de la crítica mes imparcial.
Lo Sr. Bofarull assegura que 'l succesor de Muza fou Abu-Nashr (6). La major part dels historiadors, y 'l mentat senyor en la seua erudita obra reconeix després, que al marxar cap á Damás lo capdill infidel, encarregá lo govern de la Pen-isla á son fill Abd-al-Aziz que al cap de poch temps fou assassinat per sas mateixas tropas, sense que mentres maná, pogués avansar la conquista en la Cerdanya. Muza al esser destituit encomaná á Naasman-ben-Abdalah lo govern de las hostas que tenian en observació las fronteras del Nort d' Espanya.
Mort Abd-al-Aziz, son cosí Ayub-ben-Abibel-Lakhmi, fou proclamat Emir d' Espanya. Un de sos primers actes, va esser lo de repartir en quatre gran divisions segons los punts cardinals, la nació que governava, y Cerdanya formá part del «Al Djuj» (lo Nort): després d' haver visitat alguns llochs de son regne, inspeccioná los ports del Pirineu, fenthi construir atalayas junt al Tech.
No es prudent arriscarse á sentar lo que devía succehir alashoras en aquella part de Catalunya. Es de creure que sempre que 'ls invasors arrivavan fins al Pirineu, los cristians en ell recullits, devian defensarse, ó bé si pocas eran las forsas ab que contavan, deixant lo pas lliure s' anirian á establir en un punt mes inespugnable.
En lo temps d' Ayub com en lo de Muza, los fugitius replegats en aquellas altas montanyas, devian resistirse per quant es de suposar que lo desitx del nou capdill no fora tan sols lo intent d' inspeccionar aquells passos sino provar fortuna, pera penetrar en la Galia, lo que no arrivá á fer, segons los historiadors que parlan de la expedició del Emir.
Ayub fou destituhit en 716, y nomenat pera succehirlo Al-Haur-ben-Abd-al-Rhaman-al-Kaizi, mes conegut baix lo nom vulgar de Horr, que ab son despótich govern aumentá mes y mes lo nombre de fugitius de Catalunya, qu' anavan á guarirse en los monts de la Cerdanya. Com sos antecessors volgué provar fortuna tractant de ficarse en lo pais de Afranc, mes també com sos antecessors tingué de cedir als esforsos dels cristians que 's recullian en lo Pirineu. Diuen los historiadors Alarbs, que sas tropas arrivaren alashoras fins al Garona. No citarém aqui un á un los escriptors consultats respecte á aquest extrem, mes reconeixen per punt general que l' «Horr» arriva á Narbona y Carcassona. Per deducció compreném, que 'ls esforsos dels naturals los devian fer allunyar, puig després, mes en avant, l' Emir Al-Samah tingué de seguir las petjadas d' aquella expedició.
En 718, á causa de sa crudeltat Al-Haur va esser destituit.
«Guerra Santa» tingué de cridar son succesor Al-Samah al volguer apoderarse de la Galia Narbonesa, y concertant las fetxas notém com diu molt bé lo Sr. Bofarull, que mentres aquest crit trovava eco en los pits dels muslims, no era menys escoltada per los cristians la consigna que 'ls hi donava Pelay desde las montanyas d' Asturias. Deu suposarse que las novas dels plans d' invasors y vensuts cundirian á la vegada com lo llamp entre 'ls cristians retirats en los Pirineus, y si devian prevenirse contra 'ls primers, molt deurian esperarne dels bons resultats dels segons.
Al-Samah, á mida qu' anava conquistant la Cerdanya establía la organisació adoptada per los Alarbs en las demés encontradas que senyorejavan. Fixá los tributs que li pertocavan per sas lleys, y nomená comptes y vicaris pera regir las vilas cristianas deixantlos á tots baix la vigilancia dels walis.
Cert es, que 'l nou Emir pogué entrar en la Galia atravessant los passos de Cerdanya, mes, cert també que al franqueijarlos los cristians obehian á un projecte qu' havian de portar á cap. Al-Samah, ab la nombrosa host que comandava s' apoderá de las comarcas de Narbona y Carcassona y 's dirigí despres á establir lo cercle de Tolosa.
Mestrestant, Eudes, duch d' Aquitania reunia son exercit pera veure de contrarestar la invasió. Prenent en compte los reduits limits del país que comandava, 's sobreentent que las llegions d' Eudes no eran exclusivament formadas per sos vasalls, sino que d' ellas formavan part en cert número los espanyols refugiats en lo Pirineu.
Lo exércit del Senyor d' Aquitania desitxós de treure als Alarbs de la part de la Galia que ja tenian conquistada, los aná á trovar enfront los murs de Tolosa. Terrible fou l' embestida y res pogué deturar als cristians. Los invasors sofriren una espantosa derrota; molts de sos primers capitans moriren en lo combat, contantshi entre ells al mateix Al-Samah. Aquesta acció tingué lloch á 11 de Maig de 721. A mida que dequeyan las forsas dels vensuts, se redoblavan las dels vencedors y sort encare pels alarbs que Ab-d-al-Rhaman-Ben-Abd-Allah-al-Gafeki dirigí la retirada, puig sens aquella direcció á bon segur que ni restos haurian quedat del exércit mahometá. Los muslims apenys reposats de son esglay proclamaren per Emir al capdill que 'ls havia salvat en sa retirada.
Quant l' Emir Al-Samah emprengué la conquista de la altre banda de Pirineu, deixá com á governador de la Pen-isla al capdill Ambisah-ben-Solim-el-kebi, qui al tenir coneixement de la elecció feta per l' exercit protesté, y lo Califa destituhí al Gafeki, nomenant Emir á Ambisah-ben-Solim.
Tot just lo nou governador hagué pres la direcció dels negocis quan tingué de sofocar una revolta dels cristians establerts en lo Pirineu, que baixant per la ratlla d'Aragó arrivaren á apoderarse de Tarassona. Alashoras donchs, los refugiats en la serra pirenaica no 's contentavan ja mantenintse á la defensiva, sino que moguts per l' entussiasme s'arrivaren á pronunciar en mohiment ofensiu. Res hi feya que no cullissen de sopte los fruits que desitxavan, y que finalment havian d' obtenir.
Mentres tant Ambisah, reorganisava son exercit y en 722 recullí un important llorer en una expedició; atravessant la Cerdanya pogué entrar en la Galia y contant ab poderós concurs, establí lo siti de Carcassona. Los cristians se resistiren com á braus, mes al fi tingueren de cedir al nombre de sos enemichs. A ultims del any 724 ó á primers del 725, que en aquest punt difereixen los autors, morí Ambisah en un combat.
Diferents Emirs se succehiren alashoras, depostos á la mellor per los Califas, y durant aquells anys, res de nou esdevingué á la comarca cerdana. En lo de 728 fou nomenat altre cop walí d' Espanya Ab-al-Rhaman-ben-Abdallah. També son primer intent va esser apoderarse de la Galia, y en los dos primers anys de son govern reuní tots los elements que cregué necessaris pera lo bon éxit de sa empresa. Lo crit de «Guerra Santa» torná á ressonar y fins semblava que la lluyta havia d' esser decissiva. En 731 estava tot á punt pera comensar la conquista. Alashoras governava la comarca cerdana Otman-ben-Abu-nezah, y en lo plan d' Abd-al-Rhaman entrava lo fer anar de vanguardia la divisió mahometana per aquell comandada. Abu-nezah sobre ser enemich á mort del Emir d' Espanya, estava lligat ab compromisos als quins no podia mancar estimant lo seu honor; compromisos contrets sense coneixement d' Abd-al-Rhaman. Lo governador alarb de la Cerdanya, s' havia enamorat en certa excursió, d' una filla d' Eudes nomenada Lampegia, segons uns, y Lampagia ó Monisa segons altres. (7) La cristiana correspongué á las amorosas paraulas de Abu-nezah, y per una d' aquellas unions gens comunas en aquells temps, arrivá á esser sa muller. L' alarb pera obtenir la ma de la hermosa, convingué un tractat ab lo duch d' Aquitania, comprometentse á no molestarlo en lo mes mínim.
Al rebre donchs la ordre del Emir, Abu-nezah devia, en lloch de complirla exposarli sos compromisos y Abd-al-Rhaman, compendria la situació, per demés crítica, en que 'l colocava son subordinat. L' acte d' insubordinació existia de ple. Abu-nezah destorbava del tot los plans d' Abd-al-Rhaman y aquest cregué que lo únich que podia ferse era atacar d' improvís al revoltat capdill. Al efecte enviá á Cerdanya un capitá siriach, Gedhy-ben-Zeyan, seguit d' un fort cos d' exercit, ab la ordre de portarli viu ó mort al walí d' aquella terra. Aixís fou. Zeyan lo trová en una ciutat que 'ls cronistas orientals anomenan Medina. (8) Sorprés lo capdill tingué apenys lo temps necessari pera escapar ab sa muller, y cercar refugi en la serra pirenaica. Allí devia correr també Gedhy y trovantlo prop d' una font, ahont lo fugitiu s' havia assegut á descansar (9) inutilment tractá defensarse, perque abrahonahtse contra ell los alarbs, ben aviat ne donaren compte y llevantli lo cap y esclavitsant á Lampegia, los portaren com á presents á Abd-al-Rhaman. Alguns autors suposan que en consemblanta ocasió, Abu-nezah, fou ajudat pels cristians recullits en lo Pirineu, cosa que nosaltres creyém difícil, perque la sorpresa, fou de sopte y per lo tant havia d' esser ignorada per la major part d'ells.
Aixó esdevingut, Abd-al-Rhaman volgué de nou penetrar en la tan desitxada terra, mes en lloch de dirigirse com fins alashoras per la Cerdanya catalana va entrar en la Galia per Roncesvalles. De moment, res impedí sa triomfanta martxa, mes cambiá la fortuna, y 'ls muslims se vegeren sorpresos per lo nombrós exércit de Carles Martel que 'ls derrotá en Poitiers per Octubre del any 732. Aquell combat costá la vida al mateix capdill alarb que tanta gloria havia conquerit. Apesar del odi que mutuament se tenian, formaren part del exércit, franchs y aquitans, no essent pas aventurarse á infundadas suposicions lo creure que també s' hi reunirian en cert nombre los refugiats en lo Pirineu cerdá, puig encare que de nacions diferentas, un sol era lo interés que 'ls animava.
Nomenat Emir del exércit d' Espanya Abd-al-Malek-ben-Kotan-al-Ferhi pretengué venjar l' ultratge, mes en va, perque al arrivar al peu de la Cerdanya, li eixiren á pas los cristians obligantlo á retrocedir.
Tot just un any governá nostra terra Ocbah-ben-alhegaya y quant en lo de 737, per ordre del Califa 's dirigia á la Galia, fou repentinament cridat al Africa pera sofocar una nova revolta dels bérberes.
La situació dels infidels anava comprometentse cada jorn en l' altre banda del Pirineu, tant, que á la fí vegeren son domini reduhit á la estreta comarca limitada per lo Ródano y aquells monts. Semblants contratemps per una part y per altre la guerra civil encesa sobre l' any 740, entre 'ls alarbs degueren reanimarne l' abatut esperit dels cristians de Cerdanya, que devém suposar pensarian alashoras seriament en pendre la ofensiva.
Los emirs que 's succehiren durant aquells anys poch se preocuparen en fer novas irrupcions per la comarca cerdana, puig lo sofocar las revoltas encesas en la Pen-isla, era per ells assumpto mes important y 'ls hi atreya sa preferent atenció. Ja en 747 fou nomenat Emir Yusuf-ben-Abdal-Rhaman qu' ab sa política lográ restablir la calma entre sos correl·ligionaris. Aquell governant va dividir lo país conquistat per los mahometans en cinch provincias, y Cerdanya formá part de la que ab lo nom de Sarkosta comprenia la Galia Narbonesa y Catalunya.
A mitxans del segle viii no havia cambiat la situació de Cerdanya.
En 752, Pepin lo breu, rey dels Franchs aná á assitiar Narbona qu' estava encare en poder dels alarbs, y després de tres anys segons uns y de set segons altres (10) s' entregá la plassa gracias al compromís que lo sitiador feu de respectar vidas é hisendas als habitans cristians de la ciutat, que assessinaren als muslims que 'ls subjugavan. Marca diu que quant aquell siti, 's someteren també á Pepin, lo Roselló, lo Conflent y part de Catalunya, que si be es cert que de moment no tingué cap ventatja positiva puig se concreta á cambiar de senyors, cobrá coratge per empendrer ab mes esfors la reconquista. Desde aquell moment Cerdanya pertanyía á la casa Franca. Suposan moderns orientalistas que si Pepin arrivá á entrar en Catalunya, tingué d' abandonarla ben aviat, no per oposició dels naturals sino per efecte de las paus que 's firmaren entre aquell rey y 'l capdill alarb Abd-al-Rhaman. Mes lo cert es, y 'ls mateixos autors ho reconeixen, que per aquells temps governava la Cerdanya un senyor cristiá nomenat Galindo, que per lo exposat fins ara devém suposar tributari del monarca franch.
Havém deixat d' esmentar als «Nou barons de la fama» perque sa existencia, combatuda avuy ab recta crítica y ben apoyada disertació 'ns apartaria bon xich de nostre objecte, y en lloch, de seguir los passos que 'ns marcan las historias y las veras crónicas, nos confondriam en lo camí de la llegenda. Pujades diu que las companyías d' aquells senyors, s' establiren en lo Pirineu catalá, edificant forts en las escabrositats de la serra pera sa propia defensa. Lo mes natural, es, que com ja havém indicat, semblantas obras deguessen son orígen als cristians que desde 'l comens del segle viii, havian acudit allí pera cercar refugi. Y si aixis no fos, ¿devia creure lo Cronista que las lluytas sostingudas en la Cerdanya ho foren sempre com aquell qui diu á camp ras? De cap manera.
Mes, torném á empendre nostra interrompuda narració. Mort Pepin lo breu en 768, lo succehiren sos dos fills Carlomagne y Carloman. Al primer d' ells correspongué heretar lo país d' Aquitania y Septimania, de quina 'n formava part la Cerdanya.
Portat per l' ambició de conquistar novas terras pera extendre sos ja prolongats dominis y segons Romey y Dozzy, avingut ab lo governador alarb de Barcelona y ab altres dos capdills infidels nomenats Abderhaman-ibn-Habib y Abul-Aswad Carlemagne, arrivá á entrar en Espanya ab sas hostas, unintshi lo governador de la Cerdanya seguit de bon nombre de sos subdits.
Creuhen uns que certas revoltas promogudas en lo regne de Carlemagne, reclamaren sa presencia, y altres asseguran que 'ls mahometans compromesos mancaren á sa paraula; lo cert es que 'l rey dels franchs ab sas tropas tingué d' abandonar las ilusions qu' havía concebut. Per lo que sembla 'ls alarbs tornaren á senyorejarse alashoras de la Cerdanya puig poch després son governador Galindo era tributari del Emir de Barcelona.
Relativas á aquesta expedició no deixan d' ésser com sempre curiosos los detalls que 'ns dona Pujades sortint á relluhir per supost, los nou barons de la fama, y ademés, esmentant uns comptes de Cerdanya respecte á quins no s' han pogut encara adquirir noticias positivas.
En l' any 786, las legions francas tornaren á invadir Catalunya, arrivant á apoderarse de Gerona. Del tot han provat los moderns escriptors qu' es complertament falsa la vinguda de Carlemagne á Catalunya en aquella ocasió.
Al atravessar los franchs lo Pirineu per la part de la Cerdanya, se 'ls hi devían juntar las familias cristianas allí refugiadas y per tants anys subjectes á tristos y desoladors contratemps.
Formant un poderós exércit, anavan los franchs guiats per lo desitx d' obtenir la victoria, y 'ls cristians, de sanch gotha, portats á la lluyta per sa fé, per son honor y per lo deber constant que tenían de defensar sa antiga patria. Tampoch los fou favorable la fortuna puig si bé es cert que obtinguéren algunas ventatjas no havían de trigar á pérdrelas. Los alarbs feren un nou esfors; Abdalá-ben-Abd-el-Melek-el-Merwan, entrá en Catalunya enfront d' una host nombrosa, y devastant plans y serras y després d' haver assaltat Gerona degollant á sos vehins, passá 'l Pirineu ficantse terra endins de la Galia. Los franchs y cerdans presos de terrorífich esglay trovaren tan sols salvament en la fugida. En aquesta irupció foren destruidas algunas de las esglesias qu' en la serra pirenaica edificaren los cristians particularment baix lo govern de Carlemagne.
Anava á finir lo segle viii y s' organisá una expedició comandada per Lluis lo Piadós. Havia d' ésser lo major esfors fet fins alashoras. Los refugiats en la Cerdanya, en unió del exércit franch feren recular als alarbs que en part tornavan á ocupar sas terras, y 'l llor de la victoria coroná sa decissió. Desde aquell temps las tropas infidels no tornaren á profanar ab sa planta las hermosas planuras y las escabrosas montanyas ceretanas. Los habitants de Cerdanya, havían recobrat al fí sa benvolguda independencia, tornant per l' honra de son país y sentant son nom com corresponía. ¡Gloria á ells que foren los primers de nostra terra en llibertarse de sos opresors!
NOTAS
(1) D. José Antonio Conde.—Historia de la dominacion de los Arabes en España. 1.ª part. cap. 16.
(2) Los alarbs donaren lo nom de Gibal-Albortat als monts Pirineus. Aquest mot significa montanyas de las portas, y fou apropiat sens dupte á causa dels molts passos ó ports que atravessan la serra pirenaica.
(3) Pujades al mentar aquest fet, seguint la opinió de Beuter y de Tomich diu ab son clássich llenguatxe que «de Cerdanya devia naixer lo reparo de Catalunya,»
(4) Ibn-Said, 704, fol. 39.—Cenac Moncaut.—Histoire des peuples et des Etats des Pyrennées. Part. 4.ª, cap I.
(5) Cenac Moncaut.—Obra citada.
(6) Historia crítica civil y eclesiástica de Cataluña, por D. Antonio de Boferull, tomo II, cap. I, pl. 18.
(7) Abu-nezah es lo mateix Moños de Pujades y 'l Munuza que després han citat alguns historiadors de nostra terra, sí be los mentats noms están complertament destituits de fonament.
(8) Inseguint lo parer d' Henry, Medina Albab no era altre que la actual Llivia.
(9) Segons lo Sr. Balaguer en sa «Historia de Cataluña», á dos ó tres horas de Llivia hi ha una font que 'ls habitants anomenan font de la reina y no fora estrany que en aquell punt tingués lloch lo cas qu' havem mentat.
(10) Segons Romey, lo siti de Narbona durá set anys.
.png)