Jo! Memòries d'un metge filòsof/Advertiment
Abans que t'endinsis en aquest tripijoc psicològic que t'ofereixo, estimat lector, i t'escandalitzis de certes gosadies de llenguatge i estridències de pensament que hi trobaràs, desitjo fer-te avinent que refuso, des d'ara, en absolut, tota concomitància ideològica amb el doctor Daniel Pérez, autor de les "Memòries", l'ètica i la lògica del qual considero nefandes i desvergonyides. El seu Jo, amb majúscula, res té que veure amb el meu jo, amb minúscula.
La meva responsabilitat es concreta en haver desxifrat, ordenat i revestit amb el meu vulgar estil, unes notes embrionàries, inconnexes i subtils que, per un atzar providencial, arribaren a les meves mans.
Heu's aquí de quina manera:
Una contrarietat, molt explicable en homes com jo que mai han anat a l'hora, m'obligà a fer el trajecte de Sils a l'Empalme a peu, a fi de prendre un exprés que venia unes hores més tard i sols s'aturava a l'entroncament.
Caminaya de pressa, car la distància era llarga i el temps curt. Sobtadament, en un marge de la via, enxarxat dintre una mata d'argelagó, vaig entrellucar un objecte. Observant-lo de prop, vegi, amb sorpresa, que era una cartera de xarol, rebregada per l'ús, que vessava paperam.
No fou pas massa senzill d'abastar-la, però ja abastada, només en sedassejar-la d'un cop d'ull, vaig comprendre que es tractava d'una rara i meravellosa troballa, la millor de totes les que m'havia portat la sort durant el meu aprenentatge de prosista sincer, mancat d'inventiva.
Hi havia allí un gavadal d'impressions desordenades, escrites amb un enginy revés i filosòfic i servint-se d'una varietat de tintes, llapis i papers que feia rodar el cap, però en qualsevulla frase o paràgraf que desxifréssiu, hi gaudieu la vibració calda i maligne d'un esperit torturat i genial. Esquitxos de sang, restellades de nervis, ratxes impetuoses de follia i gebres d'incredulitat i sàtira, tot hi era a dosis massisses. Aquest tros d'ànima havia estat llançat, evidentment, per algun viatger de la finestreta d'un vagó, amb quin designi i per quina causa? Aquell acte fou executat per un rampellut o per un penedit, s'esdevingué lluitant amb la consciència o amb un adversari; es tractava de desfer-se d'un patifell enutjós o de salvar-lo d'un odi destructor confian-lo a l'atzar com hom hi confia un infant nascut de la deshonra?
Ni tu, gentil lector, ni jo, ni cap persona d'aquest món, podrem mai descobrir aquest misteri.
Hauria estat un pecat consentir que aquell document humà es deixatés en les aigües pluvials o fos escampat pels oratges o servís per fer niu les garses.
(D'aquesta opinió sembla participar el mateix doctor Daniel Pérez quan, en el capítol II de les seves memòries, justifica la pròpia ardidesa d'autobiògraf, parlant de certes vides que són un exemplar, les quals ningú té dret de servar inèdites.)
I vaig emparar aquell fill espuri i rebec recollint-lo de grat, escalfant-lo amb el meu alè i pujant-lo i nodrint-lo amb cura paternal, Ens a donar-li possibilitats d'anar per les seves.
Ara bé: no m'ha semblat just ni prudent ofegar-li la personalitat; no he volgut suprimir ni atenuar cap cosa que fos essencial per descarada i escruixidora que resultés als ulls del proïsme, a fi de no llevar al personatge l'estupenda originalitat que l'adorna.
El doctor Daniel Pérez és un tipus característic d'una època i d'un poble. Jo no podia pastar-lo altrament que amb la seva mateixa pasta. Històric o fantàstic, viu me'l lliurà la rara troballa i viu el sotmeto a la teva crítica. Desitjaria, lector dilecte, que a desgrat de considerar-lo estrafalari, et fos plaent i entretingut i li perdonessis les impietats i els sarcasmes. Amb això participaries del meu tarannà i de la meva indulgència, i esdevindriem carn i ungla.
Repeteixo, per tancar aquest preàmbul, que lluny d'estar identificat amb les teories, conceptes, criteris i sentiments del metge filòsof, jo ni els hauria gosat transcriure si no els considerés, precisament, reflexe d'un desvari, l'horror del qual, alliçonant, moralitza.