Jo! Memòries d'un metge filòsof/Epíleg
Han passat dotze anys. Acabo de passar una crisi mental horrible. Aprofito aqueix espai de lucidesa per escriure el present epíleg que judico necessari per a completar les meves memòries. Em trobo en un paratge deliciós, a l'ombra d'uns tells, enfront d'unes muntanyes blaves i d'una badia amarada de sol que no sé com s'anomena. Aquí, en aquest reconet de pau, on els meus companys d'infortuni no em destorben, el pensament recobra claredat i virior. He passat pel món ideològic com un Jueu errant, empès per una ansietat i per una impaciència morboses. He fet una breu estada en totes les sinagogues i sanedrins del que podríem anomenar judaisme intel·lectual, raça ingrata i cruel, maleïda del Senyor. Enlloc no m'han ofert un seient per a reposar ni un plat de vianda per a retornar-me. No valia pas la pena d'anarme'n a París per a malparlar dels catalans ni de ficar-me a Suïssa per a anatematitzar els francesos. No he assolit, encara, una terra que ofrenés hospitalitat al meu talent i em concedís crèdit i lleure per a parir la meva obra. Segueixo sense pàtria.
Cal, però, fer-me justícia a mi mateix. M'afecta un desequilibri psíquic. Em manca el do de la perseverància, de la tenacitat. Sóc enlluernador i no sòlid. A més, no he sabut reprimir els meus impulsos agressius. En compte de prescindir dels insignificants, dels hipòcrites, dels presumits, dels viciosos i de les infinites varietats i formes de l'estupidesa humana, he conviscut amb ells a fi de tenir-los més a mà a l'hora de l'acometivitat maniàtica. No hi ha enemic menyspreable. Un hom no es burla impunement de les tribus d'imbècils que pul·lulen arreu. Havem de respectar tots els éssers creats per repugnants que siguin; per nosa que ens facin. Els més inofensius rumien i assoleixen la venjança llur.
En les meves memòries, escrites a cop calent a penes arribat a París, el meu procés psicològic té una justesa humana que jo no he de sostraure a la consideració dels meus germans. Tot el que es refereix a mi, és veritat. Potser—ho confesso lleialment—no és tan veritat el que atribueixo als altres.
Els personatges principals que actuen a l'entorn meu són judicats amb una certa passió ben comprensible. Poseu-vos al meu lloc. Ells han deixat d'existir. Seria inútil que algú s'entossudís en reconèixe'ls entre els vius. El mar va engolir la Merceditas, En Rozas i la meva filla en un naufragi ocorregut a l'altura de les Bermudes, quan anaven a amagar el seu estat irregular i posar a guany els estalvis d'un i altre, en la pròdiga Amèrica.
Jo poc em pensava d'escriure un epitafi. Els epitafis exigeixen pietat i serenor. Jo no voldria pas que un anatema, fill de la meva ploma intemperant, ennegrís per sempre la memòria dels nàufrags.
La meva muller degué sofrir molt de les meves excentricitats i del meu cinisme. Hagué de suportar, tant sí com no, les meves lectures, d'autor impacient. La desvetllava de bella nit per a ofrenar-li les primícies d'una rèplica sagnant o d'una digressió filosòfica. Mai no vaig ésser un marit sensat ni respectuós. Parlava amb ella com amb una barragana i li suscitava conflictes—pel gust de veure-la enrogir—amb els meus amics. En Rozas fou galant i amable amb ella, i, encara que mancat de talent, tanmateix sabé fer-li la vida agradosa i retre-li els honors de dama, dignificant-la, tot el possible, dintre aquelles relacions il·legals.
Que s'estimaren de cor i que els uní una afinitat de sentiments i de genis, ho demostra que romangueren fidels l'un de l'altre alguns anys, fins que el mar va engolir-los. Un sobrevivent del naufragi digué, ple d'admiració, que En Rozas s'ofegà per salvar Merceditas. Jo, per l'interès que m'inspirava la meva filla, no vaig deixar de procurar-me noves de la vida que duien. Em valia dels pocs amics que vaig deixar i alguna vegada d'agències detectivesques. Els informes coincidien. Eren, en apariència, un matrimoni model. L'Agnès estava alegre i vestia luxosament. El seu aspecte era el d'una nena feliç, volguda i afalagada. Els estic agraït. Després d'això, recabo del llegidor el respecte que es mereixen els dos amants. Retocar les meves Memòries en el que fa referència a ells dos, seria descaracteritzar el meu estat espiritual d'aquella època. Tal com era llavors i tal com sofria llavors—a desgrat de la meva aparent inhibició—vull aparèixer. No defujo la crítica de la gent honrada.
L'episodi de la mansarda és l'únic que exigeix, tal volta, una rectificació. Probablement va partir de mi i no d'ella la insinuant i descarada comparança amb el gat.
M'ha succeït molt sovint confondre l'actiu amb el passiu, sobretot en aquests fets trastornadors, durant els quals un perd el seny i la memòria.
S'atansa un visitant. Es un pare caputxí, ambaixador de Déu. Fa dies que negocio amb ell la meva submissió a l'Església. Estem de poca cosa. Una amnistia pels àngels rebelats i un permís especial de blasfemar en certs dies de precepte.
Crec que tot l'element catòlic espera aquest tractat de pau. Jo sóc el Papa de l'Anticrist damunt la terra, o no sóc res.