Jo! Memòries d'un metge filòsof/I

I

A vint-i-tres anys era doctor en medicina, i la meva erudició, en matèries filosòfiques i literàries, sobrepujava la de molts tinguts per eminències dintre el renaixement noucentista català.

Lluny de mi tota mena de petulància, però en arribar el cas, sempre podia citar un llibre més entre els que més en poguessin citar en llurs articles i disertacions d'ateneu.

Posseïa una gran memòria, una gran fluidesa d'idees, un gran aplom, una enorme irreverència, una subtil argumentació, molta agressivitat i un estil irònic i sinuós. No havia pas esmerçat els meus coneixements ni la meva agilitat intel·lectual en cap obra d'empenta, ni en cap descobriment científic. Pensava que això de treballar pels savis equival a contentar-se en romandre obscur, car són pocs els que us entenen i us admiren.

Per altra part, les meves facultats i el meu gènit, estaven renyits amb la constància, el mètode i l'esforç perdurable. Era home d'arrencada, de vivor i energies súbites. El fulletí, l'article periodístic, la conferència, anaven més directament al públic i s'avenien millor amb el tumultuari crear del meu cervell.

Això no vol pas dir que jo no tingués els meus projectes, que no hagués formulat agosarades concepcions, vastíssims plans d'obres cabdals d'un caràcter mèdico-filosòfic, transtornadores i blasfemes, però m'acontentava d'anunciar-les—ja n'hi havia prou per fer tremolar els homes sensats i les consciències hipòcrites—o, el que més, d'escriure'n uns quants capítols que publicava en forma seriosa, a càrrec de qualsevol editor aventurer. Un llibre que es dóna per quaderns, té, sobre els altres, l'avantatge de no espantar pel seu volum. És assequible als entusiastes que sempre disposen, per humils que siguin, de quaranta cèntims setmanals, i en interrompre la seva publicació, deixeu un interrogant que tortura i obsessiona. Tots els que us han començat a llegir senten l'afany de seguir llegint-vos; els amics esperen que la vostra darrera paraula serà la més estrident i rotunda; els enemics no s'atreveixen a formular llur judici, i experimenten, també, una decepció, a causa de no poder malferir-vos; en un sol mot: desperteu fretures, eviteu desenganys i us estalvieu escomeses.

L'obra completa és la realitat crua i palpable; l'obra començada, la il·lusió, la prometença, la incertitud, l'infinit, el sol i les tenebres.

Parlo com parlo alliçonat pels fets. De sobte, inesperadament, vaig trobar-me convertit en pare espiritual d'un estol de joves. La meva celebritat era indiscutible dintre Catalunya. Cert que llavors ens trobàvem en plena resurrecció de l'ànima catalana. Al nacionalisme calien genis, figures, eminències de tota llei, per oposar a les de l'Espanya castellana. Els dramaturgs, els novel·listes, els sociòlegs, els metges i els filòsofs, havien de completar la tasca dels poetes, iniciada ja de temps. De lírics n'hi havia prou; dels altres en mancaven.

Podia haver-me estalviat de remarcar aquestes circumstàncies, però jo vull ésser verídic en les meves memòries i, per altra part, no em cega pas la passió fins el punt de fer-me oblidar que la modèstia resulta essencialment agradosa als llegidors. I encara concorria en mi un altre motiu d'enlairament. Jo no era català. No us diré d'on era per no desmentir el fals origen que jo mateix, sarcàsticament, a fi de molestar el meu oncle—un famós catedràtic molt conegut pel seu furibund espanyolisme—vaig atribuir-me.

Resultaria vergonyós dir-vos en fred, ara, en l'hora de les meves confessions, el qualificatiu que llavors, en un esclat de gosadia humorística, solia aplicar als meus avantpassats. Però no seria sinó un acte lleial i justicier, de constatar que tal facècia, va fer esclafir la rialla als bons catalans, cimentant per sempre més la meva reputació de formidable iconoclasta. El sol gest d'afiliar-me a una raça baixa i trashumant, era un cartell de desafiament als patrioters centralistes. Amb mi rebaixava tota una nissaga d'enemics de Catalunya i els meus admiradors d'aquí m'agrairen el petit sacrifici que els feia, estigmatitzant el meu bressol. Ultra això, jo esdevenia defensor d'un poble incomprès i oprimit; un empassat de les files adversàries, la qual cosa, en totes les latituds de la terra, és corresposta amb aplaudiments i ditirambes.

L'honor i el prestigi que es deixa a un indret de frontera, es recobra en l'altre, i amb escreix. Això, considerant-ho amb calma, no té res d'absurd i, per contra, resulta perfectament humà.

L'atany de caminar a la vanguàrdia entre els engrescadors i tremebunds revolucionaris socials, havia extingit en mi tot sentiment de pàtria. Una punta d'egolatria, que amb els anys esdevingué sobirana de mon albir, m'ofrenava la certesa de trobar un tocom on seria comprès i exaltat; on la meva dictadura espiritual s'imposaria; on no em mancarien fidels i deixebles, ni altars ni encens.

Allí seria la meva pàtria; la pàtria mereixedora dels meus amors i exaltaments.

A Catalunya el meu geni entremaliat i protestatari, sonava a l'uníson amb la majoria dels joves estudiosos, eixits de les aules universitàries.

Era terra de doctors, i en anar a raure-hi, casualment, ja doctorat, vaig creure assolida la meva aspiració; vaig nacionalitzar-me de cor, desitjós d'estímul, de superar, de batre'm i fer soroll.

No podia queixar-me. En poc temps la meva firma desvetllava una curiositat insòlita i obtenia èxits remarcables. El meu nom i el meu cognom, ben vulgars per cert, eren confegits amb gran respecte. Jo els ennoblia anteposant-hi sempre, en escriure'ls, l'abreviatura Dr., i com ambdós eren breus i no els mancava sonoritat, la gent s'aficionà a pronunciar-los en un sol cop de llengua, el mateix que una imprecació belicosa.

En les redaccions dels periòdics era mostrat als visitants com una raresa. Després de la rotativa jo resultava la cosa més digna d'ésser admirada. Em presentaven als ingenus provincians un poc astorats, com un altre prodigi de la urbs. Un Pérez, doctor, que escrivia el català amb pintoresca llestesa, que parlava de matèries abstractes i defensava les reivindicacions nacionalistes, els produïa un inexplicable desconcert.

Demés la meva figura i el meu trajo resultaven dignes d'atenció. Duia el cabell llarg i partit en clenxa sobre el front; la barba, sense artifici d'estisora, enquadrava el meu rostre oval d'un tendríssim enrinxolament de pèl bru; les celles eren dos arcs perfectes, ni massa junts ni massa separats; els ulls, d'una dolcesa enganyadora, miraven dreturerament, envoltats de certa rojor parpebral, indecís de pregons estudis i d'ímprobes lectures; i el nas recte i proporcionat, els llavis fins i les dents simètriques i blanques, completaven la meva faç, que, no és per dir-ho, tenia en conjunt, una semblança notable amb la de Jesús-Crist.

Comprendreu que jo no havia pas deixat d'analitzar les meves fesomies davant del mirall. Es una obligació aquesta que tot home superior ha d'imposar-se; car la curiositat per si mateix no sols és la més digna i justificable de totes les curiositats, sinó la més útil i necessària. Mal anirà pel món aquell que desconegui la impressió que pot arribar a produir la seva cara en els altres i els averanys que suggereix.

Jo, per exemple, estava ben segur de desvetllar la simpatia i l'interès dels que em veien per primera vegada. Sols la boca tenia una significació enutjosa. A desgrat del bigoti, que s'esllanguia místicament pels costats ombrejant-la amb certa gràcia protectora, s'obirava massa que era d'una amplitud innoble que es plegava amb hipocresia, afinant i cloent més i més els llavis enigmàtics, com per contenir gosadies de llenguatge, estridències diabòliques i insults grollers... En somriure esdevenia un trau sòrdid, una escletxa de fredor i malignitat, d'impureses inconfessables i de traidories salvatges.

Tota la meva força de voluntat, tota la meva educació i ciència, lluitaven endebades contra aqueixa boca rara i paradoxal, que posava en mig dels trets suaus i evangèlics del meu rostre, una ganyota de Judes.

De la meva còrpora no en tenia res a dir; còrpora de jove dedicat a l'estudi, escassa de muscles, però harmònica i desenrotllada, ni alta ni baixa.

Respecte a la indumentària, he de declarar que, com a savi, descuidava un poc l'agençament personal. Quan podia, comprava robes fetes de colors foscos, barrets tous i xalines austeres. No us podria pas dir com ni de quina manera—sols recordo que fou després de doctorar-me—caigué sobre les meves espatlles un jaqué monumental. Era d'un drap magnífic, molt folgat i de mànegues llargues; cosa, aquesta darrera, que em permetia d'oblidar els punys de camisa, tan odiosos i vils per llur complicació de traus i botonadures.

A l'istiu aquest jaqué em feia suar excessivament, i, en dubtar de la seva servitud decorativa, jo me'n desempellegava d'un sol cop de mà. I tan graciós i ràpid, a força de practicar-lo, havia esdevingut aquest gest, que els bons amics el celebraven amb el mateix apassionat entusiasme amb què rebien els meus escrits filosòfics. Mai va perjudicar la meva reputació de doctor el mostrar-me en cos de mànegues, ni mai les meves disertacions profundes i atrevides, deixaren de convèncer per haver estat formulades d'aquesta guisa.

Resultava evident que l'expressió del meu geni infantil i democràtic era pels meus devots un encís, i en comparar-me amb altres intel·lectuals, inflats i vanitosos, tivats i hermètics, jo apareixia més original i més admirable.

Però jo vivia miseriosament. A penes vaig començar a exercir de metge va corpendre'm aqueix horrible escepticisme que ha anul·lat tants confrares, allunyant-los de l'espona del malalt per llençar-los al dilettantisme d'una clínica homeopàtica o a la xarlataneria indecorosa.

Escrivia les meves receptes amb un gest desolat i una ganyota de falsari, massa vistents per no encomanar el desengany. Demés, era massa jove i massa impulsiu per abstenir-me d'etzibar de tant en tant, frases irreverents, enormes heretgies, horripilants acusacions a la pietat divina i a la presumpció científica dels homes.

La meva llengua tallava fi. Les reputacions més ben fonamentades no resistien pas el seu tremp. Sabia arribar al viu, a les entranyes, que per això m'havia cremat les celles estudiant anatomia i lògica, i havia viscut en internats d'hospital i presenciat les fallides dels mestres.

Però la gent vol ésser aconsolada. Un optimisme irracional us donarà clientela i prestigi, si la sort us ajuda. Tot consisteix de bell antuvi en ensopegar casos aparatosos i en esvair l'alarma amb enginyoses sàtires a la pusil·lanimitat de la víctima. Però Déu us guardi també que un mort sigui el primer client que us toqui visitar.

Jo vaig ensopegar casos lleus, però va mancar-me l'aplom de formular el pronòstic amb veu d'oracle, deixant entendre, no obstant, que existia un perill remot de complicacions terribles.

No, mai seria possible que jo pogués avenir-me a les manyes de faranduler ni als procediments comercials.

Un doctor fent bufonades davant d'una criatura indigestada, em semblava la més alta expressió de la imbecilitat; visitant diàriament, per fórmula, un malalt incurable i cobrant les visites a preu d'eminència, el lladregot més refinat dels que pugen pels pisos.

Amb tot, jo vivia exclusivament d'un malalt incurable i de les indigestions dels infants. I per arribar a una tal ridiculesa havia trossejat tants cadàvers, fullejat tants volums, estudiat tantes llengües i gastat una pensió en viatges i matrícules a l'estranger?

A dir veritat, cada dia em repugnava més l'ofici de metge.

Sentia la meva ànima lluminosa, el meu seny torturat per grandioses gestacions, m'auriolava sempre la puresa heroica del meu pensament dirigit a les altures, i així, en aquest estat de gràcia, jo tenia que anar inspeccionant llengües brutes i palpant ventres, parlant de dejeccions, i combatent absurds culinaris?

Ah, la meva misió no podria ésser aquesta! Operant sobre els esperits no arriscava de convertir-me en un carnisser eminent. (L'eficàcia de la cirurgia m'atreia; però el subtil maneig de les ferramentes, m'esverava.)

Demés, els subjectes metafísics no us desmenteixen, no els trobeu mai de cos present l'endemà d'un fals diagnòstic.

La voluntat, la consciència, el lliure albir, i tot el que integra la part noble i immaterial de l'home, era més dúctil a les meves mans que el fetge, els ronyons i la melsa. La matèria em resultava agressiva. La sentia revenjar-se grollerament, amb inexplicables rebequeries, del meu urc científic. Em veia amb cor d'inventar un sistema filosòfic més fàcilment que no pas d'establir un règim eficaç contra l'atonia intestinal i les hemorroides. Combatiria Sant Agustí i Schopenhauer amb esperances d'èxit, però no el cuc solitari. Acceptava bonament la perplexitat que solen causar els estats morbosos de certes jerarquies, però m'exasperava en sentir-me vençut per les més vils i repugnants postermes.

Acostumat a cercar a Déu en les altures i mirar-lo fit a fit, a lluitar amb ell i a aniquilar-lo, resultava excessivament humillant de descendir al pus i a la femta acovardit per la seva sobirania i pel seu poder reconegut.

No creieu per això que no fos capaç d'altes disquisicions i formidables polèmiques sobre qualsevol tema de medicina. Coneixia les més agosarades teories i els més moderns descobriments, i no em mancava sagacitat per veure la flaca d'uns i altres, ni desvergonyiment per combatre llurs prosèlits.

En la tribuna jo podia passar per un metge entès i debelador. Des de Galè, que esmerçava els rats penats bullits amb aigua de pluja per fer cataplasmes contra el poagre, fins a Pasteur i Roux amb llurs sèrums èpics, jo trobava motius per a esplaiar la meva punxant oratòria. En veritat, tant m'importava el poagre dels antics, com les infeccions microbianes dels contemporanis. L'home, segons una frase càustica d'un gran poeta amic meu, era el cobaia del Senyor, i jo participava d'aquesta creència sense lamentar-ho molt.

Llevat dels meus admiradors i dels que demostraven grans disposicions d'ésser-ne, la resta de la humanitat em semblava menyspreable i impertinent.

A causa d'això,—sens dubte,—els mots imbècil i estúpid, eren familiars a la meva boca. Ningú no podria imaginar-se la manera particularíssima que jo tenia de pronunciar aqueixos qualificatius. Llevat de la vocal accentuada, totes les altres lletres relliscaven amb una graciosa suavitat per l'escletxa de la meva boca.

He d'advertir que jo parlava un català imperfecte, però graciosíssim. Tenia una gran facilitat per a les llengües; coneixia el francès, un poc l'anglès i alguns mots de l'alemany; però la llengua preferida era la italiana. Havia viscut tres anys a Bolònia perfeccionant els meus estudis, i vaig aficionar-me a l'idioma càlid i expressiu d'aquella terra. Es pot dir que sempre més vaig servar-ne un reflexe característic. Ara bé; l'asprositat del català i la seva fermesa, desapareixien en passar pels meus llavis, i per acabar-lo d'endolcir hi introduia inflexions de jàndalo, al que jo professava una veneració ancestral, amb perdó de l'orgull castellà del meu oncle, oriund de Màlaga. El cert és que aquesta barreja d'accents i de sonoritats es feia agradosa als meus oients i completava l'afabilitat del meu tracte expansiu, fàcil a la confidència, a l'abraç aparatós, al ditirambe, a la pocasolta jocunda i a l'àpat d'homenatge. No cal amagar-vos que em sentia un jove simpàtic, fascinador i dominant, i que abusava poc o molt d'aqueixes qualitats. En efecte, jo escollia d'entre els meus amics algunes víctimes sobre les quals esmerçava les meves predisposicions a la sàtira i a l'escorxament.

Sabia, però, fer-me perdonar, i no eren menys addictes aquells de qui més malparlava.