Jo! Memòries d'un metge filòsof/II
Ara ja em coneixeu. Jo he fet els possibles per fer-me conèixer. Puc començar les meves confessions. Els que creuran, però, que vaig a referir-me a coses enlairades, a la meva actuació com a constructor espiritual, a les meves descobertes científiques, a la història, en fi, de la meva raó en contacte amb el món psíquic, van molt errats. Poden deixar-me; encara hi són a temps.
De la meva vida ideològica en parlarà la meva obra; de la meva vida natural sóc jo mateix l'únic que puc parlar-ne. No tots els meus actes tenen una explicació prou clara, atenent-se a les lleis socials d'ús corrent. Les causes que els determinaren poden escapar, àdhuc a la sagacitat dels meus amics íntims, i corro el risc de veure'm jutjat com un absurde humà, a la faisó d'un protagonista desconcertant: tràgic com un personatge rocambolesc i a l'ensems idiòtic com un heroi de Boccaci.
Crec, demés, que hi ha vides que són un exemplari—que alliçonen i diverteixen—i per a tal, ningú no té el dret de mantenir-les inèdites.
Com una aigua mineral o una institució humanitària, haurien d'ésser declarades d'utilitat pública.
En aquest sentit, l'explotació de tresors psicològics, tan si es tracta de sotscavar en la nostra existència com en l'aliena, és perfectament legal.
Dit això, vaig a entrar de ple en el fons tenebròs de mi mateix.
***
La primera revelació penosa i humiliant que he de fer-vos, és que jo vaig casar-me un any després d'assolir el doctorat. I vaig casar-me amb tots els ets i uts; desmentint totes les meves creències com a filòsof, com a metge i àdhuc com a bohemi. Ja arribarà el moment d'explicar-vos el gènesi d'aquest pas culminant de la meva història. Bastarà dir-vos que la que fou la meva muller, havia estat abans la meva amistançada i que m'havia donat una filla.
Encaboriat amb fenòmens més envetricollats que aquest, vaig rebre el fruit de la nostra passió il·lícita i eventual, amb una absoluta indiferència. No tenia cap motiu de plànyer-me'n ni d'alegrar-me'n. Era un resultat natural que no havia previst, però que tampoc havia deixat de preveure. L'infant, així que deixà d'ésser aquell escarni de granota gelatinós i rosat, i prenguè formes d'àngel, va fer-me certa gràcia. Estava convençut que la petita era ben normal i ben meva, i en començar a xisclar i a pernejar, a enrodonir-se i donar mostres de prematura vivor, el sentiment paternal esclatà en mi de sobte.
Llavors se'm va ocórrer que no l'havíem batejada. L'anomenaven provisionalment el Picarol, i si bé la llevadora ens havia fet certes advertències i comminat amb certes responsabilitats imprecises, nosaltres les havíem oblidades. La seva mare prou feina tenia d'avivar aquell ésser tan delicat i tendre, i preocupar-se de les seves ganyotes. Jo, a penes si servava noció de l'existència del Jutjat municipal i del Registre civil.
Higiènicament, la influència d'aquestes institucions no estava pas demostrada, i per tal les amenaces d'aquella dona empírica, em feien el mateix efecte que una de tantes absurditats que solen retreure les comares durant el període puerperal.
Quins deutes podria haver contret amb les lleis aquella petita filla de bolquers? Segurament amb la mateixa llibertat que havia vingut al món, podria romandre-hi.
Però, de tota manera, seguint la consuetud—cap mal no hi havia en seguir-la—havíem de posar-li un nom. Estiguérem sis mesos discutint-lo. Cercàrem en la Mitologia, entre els déus; en la Història, entre els herois; en la Botànica, entre les flors, i en l'Astrologia, entre els estels. Uns eren pretensiosos, altres cursilejaven, aquest tirava a llarg, el següent tirava a curt, com el d'un animaló domèstic; i quan no eren ampulosos ni ridículs, i estaven bé de proporcions, sonaven massa a lliure-pensament, a acràcia o a espiritisme. Fet i fet envestírem el santoral. Ella, la que tenia d'ésser més tard la meva muller, mirant l'avenir, opinava que un nom extret del calendari romà no compromet a res ni perjudica les idees ni les creències ni les professions. Qualsevol noia pot anomenar-se Marta, Maria, Carme, Anna, Gertrudis, amb absoluta impunitat. Siga el que es vulgui el destí, mai el nom esdevindrà una ironia. Però, ai! de la cosidora que es digués Via-làctea, ai! d'una Ceres mecanògrafa, ai! d'una Llibertat mestressa auxiliar, ai! d'una Asfodèlia cotillaire, i pobra d'una Electra amb vocació de monja! Llavors vindria el turment de consciència si haguéssiu estat vosaltres els padrins.
En realitat el nostre Picarol tenia molt incert el seu esdevenidor.
Ester era un bell nom que no comprometia gran cosa, però la seva mare, que era madrilenya i aficionada als diminutius, li diria Esterita. En cercàrem un altre. Entretant traduïem al castellà per un editor barceloní, una obra filosòfica d'Emili Boutroux. Dic traduïem perquè ella, la mare de la meva filla, col·laborava assíduament i eficaçment a les meves tasques, sobretot en aquelles que jo anomenava preufets. Tenia una lletra bonica i clara, sabía el francès, i era força intel·ligent, tot el que pot arribar a ésser-ho una pedagoga amb el cervell convertit en estiva de nocions i formularis.
Sigui com es vulgui, entre tots dos despatxàrem Boutroux en tres o quatre nits. Calgué més temps per cobrar el nostre treball. L'editor ens feia passar de noves escandalosament. Pledejàrem i amb l'enuig de pledejar, el bateig de la petita restà oblidat una altra temporada.
Quins dies aquells, vivint de trampes, menjant fred, cercant una pesseta per comprar un pot de llet condensada pel nostre Picarol; segregant articles de col·laboració a la llum d'un bec de gas sense pàmpol, amb una visera de paper sobre els ulls per no cremar-me'ls; pujant quints pisos després de vetllar tota la nit, sempre amb l'esperança il·lusòria de trobar algun malalt que es compadís del seu metge; empenyant i desempenyant el rellotge, els llibres de consulta, i les eines quirúrgiques!...
Sobtadament una tarda, l'editor, acovardit, va cridar-me. Féu grans escarafalls, va planye's del meu geni viu i de la meva pressa injustificada en cobrar aquella traducció, que era un detestable negoci i que sols havia emprès per afavorir-me, acabant per allargar-me 200 pessetes. Jo, fredament, vaig prendre els billets, vaig firmar el rebut i vaig dir-li lladre.
Aquella vetlla la meva dona em veié arribar amb un pollastre rostit, un tortell i una ampolla de "manzanilla".
Els rics, que mai han estalviat el pa ni el vi, no poden conèixer l'alegria de sobtar l'amada amb uns paquets misteriosos lligats amb cintes tricolors i depositar-los, solemnialment, a la seva falda, entre les cametes del fill.
L'eixera va finir batejant el nostre Picarol. Fet i dit. Jo sopava en mànegues de camisa, i vaig anar a cercar el meu jaqué, curosament penjat en el respatller d'una cadira. Ella va emmantellinar-se amb la gràcia típica d'una gatita de Madrid. La nena ens mirava asseguda en la seva trona. Tenia un posat sedasser, com si la nostra maniobra l'interessés sobradament.
Havia deixat de mossar l'os d'una cuixa de pollastre i sonreia d'una faisó entenimentada, com si nosaltres fóssim les criatures i ella la dona gran. Mostrava l'única dent a penes vistent en el rosa fresc de les seves genives torturades.
En un rapte d'amor feréstec, la seva mare la sosllevà de la cadira, enlairant-la tant com els seus braços triumfadors li permeteren. Li havia caigut una sabata, i, com no duia mitjons, restà son peuet descalç, grassó, moradenc, amb les petites ungles esblanqueides, talment com una galofreria, l'exquisidesa de la qual jo vaig voler gustar, entre glopades del vi perfumat.
Un xiscle de falziot posà més alegria i esbojarrament en la nostra llar petitona, curulla d'amor i delícies en aquells instants.
Però, un bateig és cosa greu. Apaivagàrem el nostre Picarol. Sa mare procurà mantenir-la amb el caparronet baix a fi de rebre l'ablució sagramental, mentre es planyia de l'escassa solemnitat de la cerimònia.
Jo vaig fer-li notar que el bateig de Jesús mano a mano amb Sant Joan, vora el riu, havia estat incomparablement humil respecte del nostre, i no obstant passà com un fet històric de primera magnitud. No calia pas enyorar de cap manera els padrins, ni la llevadora, ni els convidats, ni els confits, ni la xocolata, expressió de la vulgar menestralia. Pel demés, de sacerdot en faria jo, i d'aigua beneita la "manzanilla" i, de seguida, vaig pronunciar en un llatí correctíssim, unes terribles paraules, escarni del ritual i de la significació purificadora de l'acte.
La meva futura muller va interrompre'm, endevinant la irreverència, espaventada de la venjança de Déu si es prenia seriosament la nostra paròdia.
—¡Danielito, hijo mío, no seas asaúra!—Era aqueixa la suprema demostració verbal del seu disgust, quan jo traspassava certs límits en les meves bromes sacrílegues.
Però ja a raig d'ampolla, la nostra filleta havia rebut en ple occípit l'oblació cristianitzant. Ego te baptiso in nomine Patris et Filis et Spiritu Sanctus... Llestos. Abans havia pronunciat uns noms—els convinguts amb anticipació—i perquè no se'ns oblidessin, vaig anar a la carbonera, vaig prendre un tros de carbonissa i sobre el paper descolorit, infecte, del nostre sota-teulat vaig escriure: Agnès, Sahara, Urània. Una barreja perfectament eclèctica i neutral.