Jo! Memòries d'un metge filòsof/IV

IV

Com vaig tenir l'honor de fer-ho notar a la meva dona, res no havia canviat d'ençà del nostre matrimoni. Ja no existia cap motiu d'enuig entre nosaltres, i ens complaviem en acreditar la dita còmica: En casa no tenemos pan, pero nos reímos mucho.

Havia començat d'escriure un famosíssim estudi sobre l'Eficàcia social de la blasfèmia, tal era el títol. Els primers quaderns es venien com pa beneit, i perdoneu-me la comparació. Triomfava el meu enginy i la meva entremaliadura en aquelles planes d'escàndol, on es demostrava que els àngels rebels, en reivindicar la sobirania llur davant el Creador, no feien sinó el que devien. Aqueixa premissa obria camí a una infinitat de conseqüències. La més important pels meus llegidors, era que un bon renec, eixit de dintre, els apropava a un estat superior, a un estat que, admetent les sagrades jerarquies, podríem dir-ne de benaventurança. I després emprenia un estudi comparatiu de la manera de renegar en els diferents països europeus.

Això, en definitiva, no era sinó un cant de lloança a Itàlia. Allí, ja ho sabeu, la blasfèmia és una obra d'art. En afirmar tal cosa, no parlava sols el meu agraïment d'antic pensionat a Bolonya, sinó també la intenció indirecta d'estimular els catalans, ja quasi a frec de la perfecció italiana. Però, entre nosaltres, deia jo, els ulls, el gest, la ganyota, el foc de les entranyes, l'agilitat de la frase i del gest que la subralla, encara no participen del tot de l'heroisme dimoníac; es desintegren massa sovint del fervor protestatari i resten lamentablement passius. I és perquè no havem assolit de molt la convicció necessària del nostre dret a maleir, com tampoc el reconeixement íntim d'una veritat, o sigui: que la blasfèmia obliga, el mateix que una oració, als grans poders sobrenaturals, i per tal amb ella obtindríem allò que ens fos menester i hom desitja; esdevenint, demés, una mena d'expectorant saludable en aquells casos congestius d'ofec espiritual.

Ningú seria prou gosat de negar-me que la meva obra podia ésser declarada patriòtica.

Però l'editor—radicalíssim en política—va espantar-se al quart quadern.

Eren legió els que esperaven rebre de mi el nimbe de sants en aqueix nou Evangeli, i la covardia del fariseu va ensorrar-me; va retre'm a les portes de la misèria negra.

Però tingueu calma, que les desgràcies s'estalonen.

La interrupció de l'Eficàcia social de la blasfèmia—i tant si n'era llavors d'ineficaç la blasfèmia!—va coincidir amb la mort de l'únic client meu, aquell malalt crònic que pagava tots els meus honoraris amb insuperable exactitud i longanimitat: Vaig plorar-lo. L'home em duia força voluntat i m'admirava; i estic segur que la verinosa intenció dels meus escrits li produïa un efecte superior al de les meves medicines. Era un atàxic, i se'ls feia llegir per una nebodeta, la paciència de la qual no admet comparació si reflexionem que l'oncle no tenia fills i tenia rendes. Va cridar-me com a malalt, després de sentir-se al·ludit per les meves sàtires com a burgès estúpid. Tal cas de sumissió canina, no deixà d'impressionar-me, i, des de llavors, aquella desferra d'home, amb la mèdula convertida en pastetes a causa de la carnal opulència d'una muller insaciable, trobà en mi una assiduitat consoladora, i jo en ell, un protector. Adhuc endevinava el moment just que no hi havia una pesseta a casa, i cridava la seva matadora, a fi que em pagués les visites endarrerides i unes quantes a l'avenç.

Crec que en morir jo li en devia alguna. Va ésser generós fins en no esperar que quedéssim en pau.

Digressions a part, urgia de prendre un determini, car per riure's de la pobresa que envaeix la llar hi ha un cert límit. Les meves sabates, simbolitzaven el grau d'angoixa i nerviositat agressiva que anava ensenyorint-se de nosaltres. S'obrien de la puntera on la sola, eneriçada de claus, simulava la boca amenaçadora i feréstega d'un cocodril. Mossegaven d'intenció, com el seu amo. Precisament en aquests dies, la fama de conferenciant que jo havia arreplegat multiplicava les comandes. D'arreu de Catalunya, de l'Empordà, del Vallès, del Camp de Tarragona i d'altres comarques m'arribaven lletres redactades amb idolatria, el sentit de les quals, entre el xàfec d'adjectius encomiàstics, frases ponderatives, apel·lacions al meu cor apostòlic, al meu talent i al meu patriotisme catalanesc, restava amagat. M'oblidava de dir-vos que també s'apel·lava al meu desinterès. Era una època aquella de desinterès, la qual cosa feia que els savis i escriptors (caritativament caldrà afegir-hi els poetes) resultessin uns éssers inversemblables, sense pit ni moca, puix tenien el do de viure de perfums i encisos i d'abrigar-se amb remerciaments, segells i firmes.

Tots els directors de petites revistes i periodiquets, tots els presidents i secretaris de centres polítics i culturals, tots els comités pro això o pro allò i tots els infinits organitzadors d'infinits homenatges, festes i actes de ciutadania esperaven de mi un esforç de deseiximent.

Societats àcrates, federals, nacionalistes republicanes; avançats de qualsevol mena i gent mestissa, però de cara a Europa, pagant-me un bitllet ferroviari amb rebaixa i un sopar a la fonda, es declaraven honorats d'oir la meva paraula "vibrant", "calda" i "constructiva". Arreu on hi hagués senyeres, amb compassos, nivells, mans donant-se una encaixada, galls, barretines o casquets frigis, on hi veiéssiu pintures al·legòriques amb la matrona revinguda mostrant una cuixa fora de la túnica, l'obrer nervut arremangat de braços envoltats de rodes dentades, martells, encluses, xemeneies, navilis, locomotrius i globus; on rumbegessin lemes en la complicació dels quals no hi manquessin paraules sonores amb majúscula com Progrés, Justícia, Fraternitat, Ciència, Treball, Germanor, Vida, Art, Raó, Glòria, Fortitud, Llum, Humanitat, Saviesa i Sacrifici; allí m'hauríeu trobat un dia o altre, darrera una tauleta abrigada amb un cobrellit, sota un bust de personatge representatiu, amb "bolado" a tret de mà i una Junta directiva a l'entorn.

Les meves sabates, rosegades dels talons en la part externa—el que em donava l'aspecte garrell—amb aquella puntera ja descrita, a punt d'agredir i aferrar-se als objectes immediats, completaven els meus èxits, i contribuien a la meva glòria ascensional. Tothom creia de bona fe que les formidables elaboracions que es verificaven dintre el meu cap, em distreurien de mirar als peus; o bé—i això resultava més graciós encara—que les meves sabates tenien una significació d'atribut a la francesa, al descuit, a la germanor proletària; que reproduien, en fets, l'eterna protesta de Diògenes, contra els entonats, els rics estúpids, les gales oficials, els llampants uniformes, l'ermini, l'or, les sedes majestàtiques.

Darrerament, però, el meu humor no suportava gaire bé aquest prestigi de senyera de combat, que els meus admiradors atribuïen a la pedestre tragèdia. Ho pagava qui mal no hi mereixia. Recordo que una vetlla, després d'una conferència de caràcter didàctic, vaig sentir un violent impuls de desfogar-me. Era en un centre popular d'una ciutat industrial propera a Barcelona. Estava voltat d'una colla de joves fervorosos, els quals jo tenia el costum d'interpel·lar sobre els temes del meu discurs. Vaig escollir d'entre ells, el que m'era més antipàtic. En conjunt, em resultaven abominables en aquells moments. Vaig allargar el dit assenyalant-lo, vaig clavar-li els ulls i, impetuosament, sense retòriques ni preàmbuls, en un exabrupte desconcertador vaig preguntar-li si creia en Déu. M'era igual que respongués a la meva pregunta en sentit negatiu o afirmatiu; ell tenia que ésser rebregat entre les meves urpes i mossat i destroçat pels meus ullals.

La víctima resta perplexa mig minut. No tant pel que tenia que respondre com per l'inconexe que resultava la interpel·lació amb el fons de la meva conferència. El jove, evidentment, s'imaginà de complaure'm negant l'existència d'aquell inconegut sobre qui jo mateix, en altres ocasions, havia atiat el suprem coratge de la raó i de la humana supèrbia.

Malhaurat! Hagué d'oir com jo el comparava a un llimac, com li negava el dret de tenir ulls, de tenir orelles, de caminar sobre dues cames, de viure en la terra, de rebre la llum del sol, de gaudir dels espectacles naturals, d'haver nascut de dona i de pretenir reivindicar, pel seu ús, la llibertat de pensar i jutjar, de llegir i escriure.

Els altres reien forçadament, sumits en una desorientació profunda i còmica. Jo vaig demanar una cigarreta, i cent petaques s'obriren alhora disputant-se la meva preferència. Oh servilisme!

Un altre jorn, en una vila de l'Empordà, jo disertava en un gran local ple de gom a gom de gent obrera. La calor donava frisança als cossos i el fum dels fumadors irritava les goles. De tant en tant una oscil·lació d'inquietud es trametia com una onada per l'auditori, i escoltava impertinents i sorolloses manifestacions catarrals. Quan això succeia, deixava de parlar, esguardant fit a fit la gentada. En veure que amb la meva actitud de desafiament no aconseguia imposar-me, m'agafà una d'aquelles rauxes d'irritabilitat agressiva que venien a ésser explosions saludables del meu malhumor habitual.

Vaig avançar fins al caire de la tarima i amb les mans al darrera, sota els faldons del meu jaqué hieràtic, fent un esforç de voluntat per a traduir en fredor el meu despit, vaig dir reposadament:

—Ciutadans! m'han enganyat ponderant-me la cultura d'aquest país mediterrani; això no és pas Grècia.

De seguida vaig girar l'esquena i vaig retirar-me.

I aquesta necessitat imperiosa que sentia de suscitar conflictes, de topar amb les persones del voltant, de desorientar-les i punir-les amb el meu menyspreu, anava fent-se més violent i més irresistible. Darrerament vaig donar un espectacle lamentable.

Ens trobàvem en un cafè d'una població costera, voltats de col·legues i de personatges més o menys il·lustres de la rodalia. Acabava de disertar llargament en el Casino, sobre el perniciós alcoholisme. Era l'hora dels comentaris, de les observacions i de les lloances a la meva erudició, a la meva lògica i als meus profunds coneixements biològics. No sé per què ni com, aquell aeròpag d'eminències rurals que s'expressaven amb una entonació de falsaris, fent escarafalls d'horror a la intemperància, va electritzar els meus nervis. El més abstemi trascolava el vi de la terra amb tot el goig d'un carreter, prenia copetes d'estomacals o d'altres licors hipòcrites, els dies assenyalats, feia excessos i tard o d'hora havia fruït del dolç trastorn d'una embriaguesa incipient. En presentar-se l'amo del cafè—qui el mateix que els altres havia assistit a la conferència escoltant-me amb devota atenció—tots respongueren al seu afany d'obsequiar-nos, demanant orxata, llimonada, te, sinolco, gaseosa, o altra beguda conventual. Allò era decididament revoltador. Vaig demanar conyac amb un to de veu que no admetia rèplica. Passat l'estupor esclatà una col·lectiva protesta. Un dels metges, que desitjava consultar-me un cas clínic on la seva ignorància havia fracassat vergonyosament, intentà de bromejar oposant-se per la força a que jo consumés aquell atemptat absurd, les conseqüències del qual, segons ell, serien funestes pel meu crèdit i per la meva serietat, resultant-ne un desmèrit, un fracàs de jo mateix. Abans, però, que la seva mà arreplegués l'ampolla, jo ja l'havia engrapada arborant-la a tall de projectil.

Ignoro l'expressió que tenien els meus ulls en aquell instant, però recordo la pal·lior d'acovardament que va tenyir la cara del manefla i l'espectant i enutjós silenci que s'esdevingué.

I copa darrera copa, vaig buidar mitja ampolla mentre al·ludia, amb tota malignitat, la insospitada relació existent entre l'art de la polidesa i l'art de diagnosticar les malalties.

Aquestes escenes que acabo de narrar i altres de similars, però de la mateixa faisó desagradable, donaven la mida del meu estat espiritual.

Tot anava empitjorant dintre la nostra llar, i un jorn convinguérem, la meva esposa i jo, que era urgent d'encaminar-nos directament a la recerca d'un destí.

Deixàrem de llegir i comentar Spencer per lliurar-nos a un estudi minuciós de les planes d'anuncis, Gasetes i Butlletins oficials. La Mercè es volia passar llevadora. Jo ho considerava un afront. Sempre havia sentit pels marits de llevadores una mena de menyspreu i llàstima. A penes arribava a concebir-los d'altra manera que rescalfant-se el sopar o buidant gibrelletes. Demés, també em resultava inconcebible la unió i convivència d'un filòsof amb una dona que duu mangots i davantal blanc amb tot l'aspecte de mocadera.

Allà, pel febrer, aparegué a les seccions oficials dels diaris, la convocatòria a unes oposicions destinades a proveir la plaça de Director i Administrador del Manicomi Provincial de X.

Vaig apariar els documents i vaig estendre la sol·licitud.

A X. hi havia sojornat vint-i-quatre hores i havia estat objecte d'admiració i obsequis.

Recordava el comportament falaguer d'un grup d'intel·lectuals que no em deixaren ni un instant. Tenia ben present una estona de pastoreig pels jardins del Municipi i una conversa erudita descabdellada en un recó de fronda, ajassats en l'herbei atapeït i delitós.

Enlloc del món com allí el meu gest de transformista, el cop de mà deslliurador del meu jaqué, no havia trobat una acollida més franca i més entusiàstica.

En tornar a la ciutat, després del nostre esplai camperol, m'emportava la convicció que s'havia establert, entre jo i els meus hostes, una cordialitat perdurable.

Aviat vaig tenir-ne proves. Tan bon punt els arribà la nova de les meves pretensions, ells, l'èlite cultural de la història X. començaren de preparar l'opinió, d'esbombar els meus coneixements, de proclamar que era invencible i de demanar a tota la ciutat que fés del meu triomf qüestió d'honor, intervenint i vetllant a fi que la desvergonyida corrupció caciquil no sotcavés la independència dels jutges.

Dos eren els meus contrincants. Un d'ells regentava una casa de salut, instal·lada en un poblet de la província, de cara al mar i de cara al negoci. L'altre procedia de Sant Boi; un obscur subaltern del doctor Julià. Ambdós podien ésser uns psiquiatres pràctics, però resultaven eixarreïts de paraula. Me'ls engoliria!

Per l'abril, en mig d'un imposant desfici de verdor i de cantúries, de les quals jo, a desgrat de les meves preocupacions d'opositor, no deixava de fruir, vaig travessar la plana de X. enxovat dins un vagó de tercera amb una maleta plena de llibres per tot equipatge. No duia cap camisa, ni cap parell de mitjons, ni cap peça de roba interior, i tots els meus recursos financiers consistien en dues pessetes i uns quants segells postals.

El meu estat precari no minvava pas el meu coratge ni les meves il·lusions. Jo no era pas un home del segle XX, sinó el protagonista d'una novel·la d'aventures, contemporani de Gil Blas de Santillana. Vaig instal·lar-me en una fonda refiant-me de la Providència. Amb gran sorpresa meva, el fondista em digué de bell antuvi que no m'abstingués de res, donant-me a entendre que ultra els meus mèrits, coneixia l'escarransiment de la meva bossa, però que algú, ben acreditat, responia per mi.

No em commoc gaire fàcilment, però aquella delicada previsió dels meus amics de X. va esponjar-me el cor.

Vaig tenir una cambra clara i una taula abundosa, i, el que valia més que tot, em tractaven com un personatge, l'anomenada del qual honora l'establiment.

Començaren les oposicions. El primer exercici,—lectura de la memòria reglamentària,—fou un èxit. Formaven el Tribunal quatre catedràtics de la Facultat de Medicina de Barcelona i el Director interí del Manicomi.

Entre aquests jutges, la meva dona hi hauria trobat, de persistir en la dèria de passar-se llevadora, dos mestres excel·lents: un tocòleg i un professor de Medicina legal.

Dels altres tres, sols el president era digne del meu respecte. Encara podia dubtar del seu valer com a psiquiatra, però no de la seva benvolença i afecte personal. Ell contribuí al meu pensionat a Bolonya, usant per obtenir-lo, tota la força del seu prestigi i de les seves relacions. L'únic defecte del tal doctor era de mantenir-se fidel a l'amistat del meu oncle. Jo no podia fer-me il·lusions respecte l'actitud del meu parent. Era home biliós, dels que perseveren en la rancúnia, i no em perdonava pas d'haver-lo afiliat a una raça vil, després d'ésser-li deutor de tantes mercès. No participaria l'altre, poc o molt, d'aqueixa mala voluntat? Seria per a mi el mateix d'abans? Tal vegada caldria d'insinuar-li determinades predisposicions a la reconciliació immediata. No sempre són els temes del programa l'única cosa que ha de preocupar l'opositor.

El cas és que la meva actuació com a tal havia somogut la curiositat pública.

Entre els metges de la localitat es tractava d'una posible qüestió de competències. Volien saber de quina manera anaven a correspondre els fets als anuncis; la meva ciència positiva, als ditirambes dels intel·lectuals amics.

Com que la metafísica no els minvaria els guanys ni la clientela, encara que no coneguessin gran cosa de la meva obra, m'acceptaven com a bon literat i notable assajador, però dubtaven que jo fos un gran metge. També a mi em neguitejava aquest dubte.

Per això, entre un i altre exercici, em passava els dies i les nits enllitat—la posició supina era un gran estimulant de les meves facultats de retenció cerebral—extraient dels llibres, a gorjada de llop, el suc i el bruc dels millors autors i de les millors doctrines.

Els meus admiradors de la ciutat s'abstenien de visitar-me per no interrompre aquella augusta assimiliació científica. Els solia trobar, però, cada matí.

El local habilitat per a les oposicions era una petita sala de l'Hospici Provincial, i allí, ara l'un, ara l'altre, no deixaven mai de fer-hi acte de presència.

Amb parsimònia se sentaven en els bancs del públic com a possibles i fidels testimonis del que pogués passar. Convençuts de la meva superioritat, desitjaven ésser-me útils: obraven a la manera d'una saludable advertència pel Tribunal, fent-li entendre, tàcitament, que no era possible la injustícia, car ells tenien ulls, orelles i llengua.

Jo em sentia protegit i el públic, dia per dia, s'assabentava, per ells, dels meus èxits parcials.

També molt sovint venia a escoltar els nostres exàmens algun dels esmentats col·legues de la població, aprofitant estones de lleure, entre visita i visita.

Resultava evident, per tant, que la meva personalitat interrompia la somnolència característica d'aquesta mena d'actes, i que existia una atenció i un interès desavesats.

Tot conspirava a favor meu. Adhuc la brama que alguns personatges de la Diputació tramaven una intriga contra meu, va servir-me per reclutar nous adeptes.

Molts ciutadans il·lustres sol·licitaren de fer la meva coneixença, i els que eren d'idees avançades es posaven incondicionalment a la meva disposició.

Als intel·lectuals amics, més i més fervents, i als metges que ja començaven de donar-me bel·ligerància, s'hi juntà un bloc heterogeni de polítics extremistes i, tots junts, escamparen el vesper, suposant-me víctima de maquiavelismes reaccionaris.

El meu hoste federal, enraonador i manefla, contribuí amb totes les seves forces incalculables, a exasperar l'opinió. Constatava les meves llargues vetlles d'estudi i els meus sofriments; havia vist cremar la llum de la meva cambra des del capvespre a l'alba, havia oït els meus sospirs, havia presenciat la meva desgana, les meves privacions i la meva conducta desficiosa. Demés, garantitzava el meu saber del qual n'eren exemple dues o tres curacions gairebé miraculoses, per cert gratuites, que havien recaigut en individus de la seva respectable família. Vergonya eterna per la ciutat que no fés els possibles per domiciliar, definitivament, un home notable com el doctor Daniel Pérez, espill de cavallers, consol d'afligits, llum de germanor i de progrés humà!

Entretant, el meu petit capital havia minvat extraordinàriament.

Els diners foren esmerçats en cigarretes i dels segells vaig fer-ne l'ús corresponent, enviant lletres a la meva esposa. Me'n restava un. Eren quinze cèntims efectius que em produien una gran perplexitat. Dues necessitats peremptòries m'inquietaven: fumar i esplaiar-me amb la meva caríssima muller.

Quan l'atenció s'esmussa i rellisca asprament per la superfície d'un text obscur, no hi ha res millor que unes quantes pipades de mal tabac. Això ve a ésser com un lubrificant, com unes gotes d'oli en els coixinets rescalfats d'una roda, i jo començava de sentir-me rescalfat de l'intel·lecte.

No cal dir-vos que vaig determinar de bescanviar el segell per unes quantes cigarretes de les que es venen a la menuda.

L'acte en si era senzillíssim, vulgar, però va tenir una ressonància enorme. Tota la ciutat fou trasbalsada per la narració de l'estanquera. Jo, pobre de mi, havia entrat en l'establiment convençut que ningú no em coneixia, oblidant que les meves accions i passos tenien, entre els veïns, una significació de personatge novel·lesc. Després de la grotesca operació financiera coneguda i esbombada, esclatà al meu entorn un plany sentimental. Com els grans perseguits per la ignorància i el fanatisme, com els grans incompresos màrtirs de la indiferència i egoisme de llurs paisans, com Jesús, Colomb, Sant Francesc, Monturiol i Cervantes—semblances ideades pel fondista, confident de l'estanquera—, jo caminava sobre abrulls, desemparat, trist i pobre, duent un tresor ideològic, una missió humanitària, una finalitat apostòlica.

Ja no era un opositor ni un professional que aspira a un destí, a una nòmina; sinó un heroi de llegenda, un sant del racionalisme i de l'enciclopèdia, un taumaturg de la ciència. Ah! pobres boigs, pobre província aquella, la més castigada per l'horrible i misteriosa follia, si me'n allunyava refusat escandalosament per la intriga i el nepotisme burocràtics!

Pels cafès, casinos i tertúlies, s'oïen veus indignades, acusadores, bèl·liques. Es congriava el torb damunt les testes dels suposats adversaris del Dr. Pérez, i els bons provincians pacífics i suaus, que mai no havien tingut energies per espolsar-se els prejudicis i les rutines tradicionals, s'escarrassaven per retenir-me com un salvador, com un exorcista de tots els mals, vicis i misèries.

Oh! amics, no discutiu mai l'eficàcia de les accions casuals per vanes i incongruents que semblin!

Però tot aquell ambient prometedor no va pas estalviar-me, en apropar-se l'hora suprema del veredicte, una gran inquietud i nerviositat.

Durant el matí, en el transcurs del qual els jutges deliberaven en secret, jo vaig lliurar-me a rares maniobres. Em vestia i tornava a despullar, i despullat em passejava per la cambra i tornava a vestir-me per estenallar-me al llit; tan prompte baixava les escales de la fonda per sortir al carrer, com tornava del carrer per tancar-me a la fonda; cercava la companyia d'un amic i de sobte, em feia nosa desagradablement impressionat per la seva conversa i averanys optimistes. Me'n anava a vagar pels afores caminant d'esma, i em corferia el daler d'apropar-me al lloc fatal on es discutia el meu destí; trucava a les portes dels que podien saber quelcom i m'alegrava de no trobar-los a casa; en fi, jo prou volia dominar-me, però el que els àrbitres anaven a resoldre era d'una transcendentalitat espantosa. Imagineu-vos el meu retorn a la llar desmantellada; la meva presentació a l'esposa ignorant del meu fracàs, tal vegada famèlica; les explicacions torturadores que caldria donar-li i, de seguida, el petoneig de la filla, i la seva benvinguda interessada, i la calda pregunta dels seus ulls, i la reclamació innocent de les seves manetes, i l'escorcoll il·lusori, i el desengany de no trobar en les meves butxaques ni una llaminadura, ni una joguina...

I l'endemà? Els suplents que jo havia deixat en les clíniques de beneficència i en les poques cases on jo era encara preferit, m'haurien segat l'herba sota els peus contradint els meus diagnòstics i variant la medicació amb un somriure enigmàtic; sembrant de seguida, hàbilment, amb aire de plànyer les famílies que es fiaven de mi, el dubte i la desconfiança, ço que equivalia a una amenaça de mort per a llurs malalts i al dictat d'assassí per a llur metge.

Jo, amb la supèrbia característica d'un pensionat a l'estranger, havia dit un jorn: no us deixeu curar ni una ungla per un ex-alumne de la Facultat de Barcelona, i això no m'ho perdonarien mai.

Però tant se val; si no hagués dit tal cosa, sempre calia tenir present la rastrera i desmesurada ambició dels bons companys bohemis, tan mal avinguts amb el dejuni com nosaltres mateixos.

I bé, jo no sabia pas on anar a raure ni a qui acudir. Feia massa temps que cansava els editors i que escarmentava els capitalistes.

Sobre aquests horitzons de negrura suraven, però, dominant les perspectives d'angoixa i horror, la imatge del meu orgull abatut i trossejat, rodant pel sòl d'un Hospici de província, als peus d'unes mòmies universitàries, entre la riota imbècil dels sagristans, dels mercaders beats, dels nobles en fallida i de tota la fauna indígena, ovelles del Senyor.

A les dues de la tarda estava en el període àlgid de la meva inquietud, de la meva febre de parturient sumit en dubtes sobre la viabilitat del fruit intel·lectual en mans barroeres.

Vaig redossar-me en la llar d'un dels novells amics. Vaig trobar-lo dinant, voltat de la seva família. Era un pintor gairebé inèdit, que escrivia coses desconcertants. No sé per què la seva presència m'encomanava serenor i confiança.

Poc afectuós, però molt franc; irònic, però indulgent; de mitja edat, però criatura, gens adulador i no gaire erudit, però de bon criteri, jo respectava i oïa de bon grat els seus consells, cosa admirable i incomprensible en mi, sempre disposat a l'anàlisi cruel i a la sàtira despietada.

Comprenent ell i la seva esposa que no havia dinat, em posaren un cobert a taula entre llurs fills.

Jo tenia la gola seca i obstruïda. La tensió moral paralitzava el funcionament orgànic. No necessitava res. Vaig mentir, sabent que no seria cregut. Vaig emparar-me en un esmorzar fort imaginari i ells, davant la meva insistència, varen tenir el bon sentit de reprimir la llur.

Experimentava en aquell menjador un relatiu benestar. El meu desordre psíquic no trobava ressò en aquell ambient patriarcal. Les meves paraules desconsiderades, les meves invectives, queixes i angúnies s'esmortuien en topar amb somriures plàcids i mirades indulgents. Ningú tractava d'animar-me ni desanimar-me, i això era un exemple d'equanimitat fatalista que m'imbuïa certa confiança i apaivagava les meves impaciències.

A desgrat de tot, als deu minuts ja estava dret per a anar-me'n, però no gosava insinuar el meu desig. L'amic demanà el cafè. Va pendre'l en dos glops, va encendre la pipa, va despenjar el barret, i va obrir la porta del pis signant-me l'escala.

—Veig que no sóu tan filòsof com semblàveu. En fi, si creieu que anant pel carrer convencerem els jutges, seguiu-m'hi.

Eren tres quarts de tres. La discussió del tribunal no podia ésser eterna. Vaig decidir d'encaminar-nos a l'Hospici i acabar d'un cop, baldament fos introduint-me violentament en la sala de les deliberacions.

L'amic em seguí dòcil i complaent, calmós i mofeta. Es limità a subrallar el meu projecte amb un breu comentari: "Allò era perfectament irracional".

No deixava d'haver-hi oficiosos admiradors que feien sentinella a la porta de l'Hospici a fi de comunicar-me de seguida, almenys, l'aparició dels àrbitres, sinó el resultat del llarguíssim consell.

De prompte, en mig del carrer, a cinquanta passes, vaig albirar un conegut que s'apropava a salt de ca. Aixecava els braços enlaire com un excursionista en assolir el cim més alt d'una famosa muntanya. Després es llevà el capell i el féu voltejar en senyal de victòria i, de seguida, vaig sentir-me abraçat no sé si per l'herald o per l'amic, tal vegada per tots dos; el cert és que moltes mans repicaven la meva esquena i el meu cap desapareixia sota unes solapes i el sotrac d'aquella joia m'ofuscava els sentits.

I arribaren altres ambaixadors, altres coneguts, altres amics, i es repetiren les manifestacions d'entusiasme. Era un desfici d'enhorabones i abraçades, en plena via pública, i els vianants restaven parats mirant-nos, i jo, orb de glòria, deixant-me portar per aquella rauixa d'afectuositat impetuosa, els abraçava també.

El mateix que una colla d'orats marxàvem pels carrers sense direcció ni objecte. I es feia encomanadissa l'alegria del triomf i a cada pas rebia un nou homenatge; ara aquest i ara aquell, tan aviat un confrare com un desconegut dels que es volen donar a conèixer, venien a mi llençant-se als meus braços, oprimint-me com a un germà recobrat, i jo els corresponia tendrament.

La quietud de la sesta i l'ensopiment i tristor característics de la ciutat feien més engrescadora i vistent la nostra gatzara expansiva.

Arribà a adquirir proporcions de succés extraordinari, de manifestació pública, de festeig popular. Al nostre pas les balconades i les portes s'omplenaven de gent, i els que ignoraven el significat d'aquella bullanga no trigaven a saber-ho, i el meu nom corria de boca en boca, pels dalts, pels baixos, per cantonades, places i carrers.

Jo, mentre la multitud consolidava tan impensadament aquell èxit privat, anava entrant en caixa, m'isolava amb el meu jo. Reia de l'absurditat d'aquella apoteosi, i la noció del ridícul començava a molestar-me. Vaig insinuar, llavors, el desig de reposar, i, el mateix que un príncep en un viatge oficial, marejat per la successió interminable de recepcions i festes, vaig tornar a la fonda, acomiadant la meva escorta i saludant a tots amb una sola barretada.

El sol groguejava entre boirines quan jo vaig obrir el balcó de la meva cambra. L'ambient primaveral era d'una suavitat delitosa, balsàmica. El carrer desembocava als afores i s'albirava un tros d'horitzó encaixonat entre els dos rengles de cases. Hi havia muntanyes i arbredes i nuvolets i falziots, en aquella llenca d'infinit. Jo em sentia un altre home, un home novell, sòlidament enclavat a la vida, capacitat per a fruir-la, fruint-la ja en aquell tast insignificant de naturalesa que em venia del lluny ornada de perfums, de coloraines i de xisclets eròtics.

Jo no sabia avenir-me que en tots aquells dies no hagués tingut un lleu pressentiment de l'existència de la primavera ni de la poesia del camp. Tanmateix podia a la fi ésser contemplatiu, sostingut i emparat en la ferma base d'aquelles quatre mil pessetes de sou anyal, casa franca i guanys imprevistos que, segons sentència inapel·lable, em pertocaven.

Ho havia conquerit la meva memòria formidable, la simpatia del president, la intervenció moral dels amics, la pressió indubitable dels polítics avançats, l'auriola del meu nom, la vèrbola atribulària i encomiàstica del fondista, o la confidència sentimental de l'estanquera?

Jo em sentia modest en aquesta hora de resurrecció; jo vessava gratitud franciscana i jo era prou generós i prou raonable per a concedir a cadascun una part d'heroisme en aquella victòria.

I sentint-me alhora justificat i en pau amb tothom, vaig sopar per quatre i vaig dormir divuit hores.