Jo! Memòries d'un metge filòsof/IX

IX

A l'any d'estar al Manicomi, la nostra situació econòmica tornava a exigir seriosament nous ingressos o noves economies. La meva paga i els meus guanys particulars no donaven abast a les exigències dels nostres costums senyorívols, recentment adquirits. Avesats a uns ingressos irrisoris, les quatre mil pessetes de la Diputació i les que jo m'agenciava amb visites i consultes, varen semblar-nos inestroncables.

La meva dona gastava en vestir tant o més que jo en coses supèrflues i rares. Ella s'havia tornat una elegància indiscutible; jo, una mena d'hisendat capritxós, explotable per tots els qui sabien seguir-me el tarannà i proposar-me gangues. El cavallot i la tartanota, oferts per un gitano blanc, m'havien costat el doble del que valien; un impermeable, un capell i unes sabates de goma —vestint els quals jo tenia un aire engrescador de mariner holandès—resultaren de paper d'estrassa, havent-ho pagat per bo, i no faig esment d'altres estafades similars que gravaven el meu pressupost d'una faisó terrible. Entretant, cada mesada, vencien les lletres del piano, el pagament de l'amortització mobiliària i els interessos usuraris d'algun préstec que era forçat de contraure per atendre compromisos ineludibles.

Les topades amb la Diputació m'impossibilitaven de beneficiar-me de cap d'aquelles gangues inherents al càrrec. Els queviures, el gas i la llenya, àdhuc les verdures que no produïa el meu hortet, les pagava jo de la meva butxaca. Dic les pagava i no m'expresso amb propietat, car generalment les quedava a deure. Els proveïdors del Manicomi feien els ulls grossos, creguts que el meu títol d'Administrador era quelcom més que un paper mullat. La Companyia del gas, però, més aciençada que els altres, degut a les seves relacions amb els personatges de la Diputació, es prengué la molèstia de negar-me el crèdit. Un matí varen presentar-se els obrers de la Companyia, tragueren el comptador usual, i n'instal·laren un altre d'automàtic. Tots coneixeu, sens dubte, la característica d'aqueixos vilíssims aparells. Cal introduir-hi, prèviament, una moneda de deu cèntims i finida la quantitat de fluid que representa el tal valor, us el tornen a prendre amb un despotisme irritant. I quasi sempre aqueixa intemperància del comptador solia ocórrer quan ens trobàvem fent tertúlia amb visitants complimentosos. De tota manera nosaltres, obligats a rebre i fer la gara-gara a certa mena de persones de geni cerimoniós contraposat al nostre, aprofitàvem l'incident per a revenjar-nos dels inoportuns.

La sobtada foscor ens estalviava fins la molèstia d'aguantar-nos el riure. Començàvem blasmant de la Companyia i de seguida, jo, demanava una perra gorda a Merceditas, i ella me la demanava a mi, increpant-nos mútuament per nostra manca de previsió. Llavors oíem com els visitants escorcollaven les butxaques llurs i, poc després, una mà desconeguda posava en la nostra una peça de deu, i, un cop feta la llum, ens desféiem en excuses sense tractar de saber qui era el pròdig ni parlar-li de restitució.

Els més assidus dels nostres contertulians acabaren per a assabentar-se del paratge del comptador, i en apagar-se el gas anaven, ells mateixos, a dipositar silenciosament la perra gorda en el trau de l'aparell.

En Rozas fou el primer de donar aqueixa mostra de delicadesa, i de tal manera son bell exemple sigué imitat, que la llum de les vetlles ens sortia de franc.

Però aqueixa contribució indirecta imposada als amics i coneguts no alleugeria pas gran cosa el nostre deute flotant.

Esperonat altra volta pels acreedors, com en els temps remots de la meva bohèmia, però, ara solvent—car podien embargar-me els mobles i la paga—ja no resultava divertida la nostra situació. M'entrà el desfici de guanyar diners a ultrança.

En Rozas, que coneixia els secrets més íntims de la nostra llar i que era el meu inspirador, va aconsellar-me que establís una clínica particular a X. No hi havia en tota la província un sol especialista en malalties nervioses i mentals, i donada la brama que corria sobre els meus mèrits i coneixements en la matèria, era cosa de guanyar les pessetes a cabassos. Sostenien el mateix criteri de l'amic alguns col·legues. El Manicomi era un lloc desconvenient i molt desagradable, on mai acudirien les famílies de certa categoria, les que millor solen pagar aquesta mena de consultes. Calia muntar el meu despatx en un carrer cèntric, en algun principal de bona apariència, i donar-li un caient modern esmerçant una discreta propaganda.

M'asseguraven uns bons ingressos que augmentarien en progressió geomètrica, segons els meus èxits i la meva assiduïtat i encert.

Vaig establir el consultori. El pràctic de la farmàcia del Dr. P., casat de poc, va rellogar-me una cambra independent, situada al peu de la porta de l'estatge. En aqueixa porta vaig clavar una placa ovalada d'esmalt amb tots els ets i uts que s'acostumen. Les hores de consulta eren d'onze a una del matí, i de cinc a vuit de la tarda.

Decididament, però, jo-era incapaç de fer cap cosa ben feta ni obrar com els homes seriosos. El consultori en conjunt revelava la indiferència, la deixadesa i poca fe del clínic. L'absència de diplomes, gravats, escultures i aparells suggestius, la vulgaritat dels mobles, aquelles cadires de casa de dispeses, aquell silló i escriptori d'agent de negocis, la sordidesa de la saleta d'espera que era el trist rebedor del mateix estatge amb l'additament d'un escó vulgaríssim, situat al davant del paraigüer, predisposaven en contra del metge i desdeien de la seva fama.

De bell antuvi jo vaig instal·lar-me allí puntualment. Uns petits avisos que vaig trametre a la premsa local i que es perderen entre la banalitat gasetillesca, foren l'únic anunci de l'apertura del consultori.

Al tercer dia va arribar-me el primer client. Era un nen d'uns dos anys que patia d'un sanglot sorollós i recalcitrant. Arribà acompanyat dels pares, mudadet i fresc com una poma. Venien d'un poble de la muntanya i feien cara de pagesos rics, però execessivament temorencs i donats a supersticions de tota mena. Estaven molt preocupats respecte la malaltia d'aquell plansó que havien arribat a aconseguir després de repetits viatges a Núria i de ficar el cap dintre l'olla, miraculosament prolífica.

El paorós sanglot no apareixia sinó determinades circumstàncies; quan li donaven vi ranci, quan menjava pa sec, quan el gat negre el feia enriolar massa amb les seves gatades i per atzar, de bella nit. A fi que jo pogués fer-me'n càrrec, l'obligaren a rosegar una crosta de pa de casa, sense resultat. Llavors, el pare imità algunes habilitats felines llençant i copsant la petaca entre remolins de grapes i salts prodigiosos. Va caldre imaginar-me aquell sanglot. La mare l'explicava, com si en la gorja de l'infant hi catasquegés una gallina, el pare l'apropava més al sainet de l'euga i ambdós li concedien una durada descomunal. La idea d'explotar aquella estupidesa va fer-me examinar la criatura i preguntar antecedents de família. Era el primer cop que mercadejava amb el meu títol de doctor. Vaig eixir d'aquella consulta fastiguejat de mi mateix amb la certesa, però, que, a la faisó de certes noies, després de consentir una vegada, consentiria sempre més.

Seria possible que els ideals no fossin compatibles amb els que tenen per respondre dels deutes llurs, i que jo, enllaminit per la vida reposada i pel relatiu aburgesament del meu càrrec, descendís al nivell de tota aquella variada fauna de buròcrates, agiotistes i sangoneres de l'Estat que sojornaven en l'ensopida urbs?

Em feia digne d'En Rozas, qui procurava esvair els meus escrúpols. El menyspreu que el filòsof sentia pel vulgus atenuava poc o molt les acusacions de la meva consciència de metge. Efectivament, tan se valia riure's de la infelicitat com explotar-la. Això darrer resultava més pràctic i convenient, donada la nostra situació precària.

Les hores, en la clínica, transcorrien amb una lentitud horripilant. La gent semblava acudir-hi de mala gana. Els clients, gairebé tots eren tarats incurables, que coneixien millor la malaltia llur que jo mateix, i no sols la malaltia, sinó el tractament. Em mostraven receptes amb signatura de grans celebritats, recursos terapèutics que jo desconeixia. Es tractava de la clientela errabunda que ho prova tot pel gust de deixar-ho a l'endemà. Les famílies acabalades i els malalts de la meva especialitat, com si haguessin descobert que tindrien que prendre reva, asseguts al llindar de la porta en aquell banc de mala mort i submergits en la fosca, s'abstenien dels meus serveis.

I les poques consultes que tenia s'esqueien espaiades, a intervals de mitja hora o tres quarts durant els quals m'enlleïa i despacientava. Vaig intentar de fer quelcom, treballs periodístics lleugers, però llavors l'arribada d'un malalt coincidia, gairebé sempre, amb un moment de lluminositat engrescadora. El mal humor que em produien aqueixes interrupcions perjudicava el meu crèdit, car em tornava aspre i desatent. Fet i fet, resultava preferible matar l'estona escurant-me les ungles o dibuixant plantes i animals monstruosos al marge dels diaris, mentre la imaginació divagadora corria a son albir.

Pressentia que estava representant el trist paper d'un mussol engabiat. A fora de la gàbia veia En Rozas, joiós i satisfet, com si la meva esclavitud li fos profitosa. Perquè sorgia aquesta imatge d'En Rozas rient del meu turment? Per què no essent més que l'instigador, el considerava l'escarceller?

Un jorn, vaig insinuar-li el flac servei que m'havia fet aconsellant-me d'establir aquella clínica improductiva i enervant. El meu lloc era en el Manicomi, entre els meus llibres i els meus manuscrits, vigilant la marxa de l'establiment, fruint les meves hores de galvana amb les gràcies de la petita Agnès i les suavitats de l'esposa... Demés, el comptable i monsieur Vidal, abandonats a si mateixos, resultaven inútils i perjudicials... Calia clausurar el meu consultori.

En Rozas va alarmar-se, sermonejant-me amb la dura eloqüència d'un Ciceró. Constància, espera, delit, una noció més exacta del que són els negocis i la gent; ell, de moment, s'oferia per suplir les meves absències i obrar com un veritable alter ego.

Vaig cedir, sempre esperançat d'anivellar els pressupostos.

De tant en tant arribaven al meu despatx la frescor d'unes cantúries maternals. La dona del meu llogater feia adormir el seu fillet gronxant-lo a la falda, asseguda en una cadira mitjana.

L'oïa també maldar per les cambres, remenar la plateria de la cuina i lliurar-se a frenètiques i sorolloses manifestacions d'amor pel seu infant el qual semblava força entenimentat i apacible. Les nostres relacions havien estat ben escasses. Ella es limitava a obrir la porta als clients i a trametre'm els encàrrecs, sense traspassar mai un través de dit més ençà de la mampara.

A la una de la migdiada i a les vuit del vespre—precisament a les hores que finia el meu esclavatge—tornava el seu marit. Era un xicot parlador i baliga-balaga, d'ulls blaus i desfocats. Adornava la seva cara insignificant una barba rossa, enrinxolada, com el cabell. La seva constitució limfàtica el feia ésser amable i confiat.

De bella arribada, després de petonejar a la seva muller al pas de la porta, s'introduïa francament a la clínica, m'agafava d'un braç emportant-se'm al menjador, on m'obligava a seure i a conversar una estoneta.

Son goig consistia en mostrar-me el nen. Exigia que li palpés els sacsons de les cuixes, l'amplària del pit i la ronyonada. Tanmateix no es podia negar la formosor de la tal criatura i ell, modestament, signant l'exuberància de la sina maternal, renunciava a la glòria d'aquella creació. Sovint, en insistir sobre els mèrits d'ella, ho feia amb paraules equívoques, que la ruboritzaven.

D'aquesta manera la Balbina i jo començàrem d'intimar. Un matí va trucar a la mampara del meu despatx per ensenyar-me una erupció que enrogia l'esquena del nen. No tenia importància, però jo vaig parlar-li de pecats de solteria i de males herències. Em mirà amb els ulls molt oberts, astorada i anguniosa, esblanqueïda i trèmula. No esperava tal trastorn i, empenedit, vaig confessar el meu detestable joc. Llavors ella, revenint-se, insinuà un gest graciosíssim com si intentés bufetejar-me, tornà a clavar en mi les seves pupil·les i em girà l'esquena d'un aire enutjat. Jo vaig seguir-la, donant mostres de contrició, assegurant-li que no havia pas volgut desacreditar el marit absent, a qui sols envejava per la gran sort de posseir el seu amor i la seva confiança. Per tal, jo volia seguir mereixent la d'ella i gaudir de les seves visites.

El matí proper vaig ésser jo qui anà a assabentar-se del curs de la granillada. Em rebé molt afable i encisera. Ens atansàrem al bressol, on dormia el nen, l'un al costat de l'altre, i no calgué remenar-lo, car estava en una posició convenient i no duia més que la camisola. Mentre inspeccionava l'esquena de l'infant, ella, ajupida, seguia amb interès tots els meus gestos, sense cuidar-se massa del contacte càlid que s'establia entre nosaltres.

Jo mai havia estat home d'aventures, però tampoc no les refusava. L'ocasió fa el lladre, i poques vegades en la vida se me'n presentaria una altra com aquella.

Les cinc hores que passava barrat dintre la casa, el marit que venia xiulant a fi d'estalviar-se de trucar a la porta, la innegable suggestió que produeix un metge sobre una dona, la calma amb què podia anar imposant-la, el domini de la meva voluntat forta i exercitada contraposant-se a la d'ella gairebé inerme, l'energia hipnòtica dels meus esguards i el respecte a la meva personalitat de savi, em donaven la certesa del meu triomf.

La Balbina havia estat modista i no tenia pas el seny massa despert, ni la consciència gaire espantadissa.

Blana de caràcter, irresoluta i vergonyosa, podia sucumbir sense pena ni glòria, sols per no atrevir-se a moure escàndol ni a lluitar heroicament.

Pel demés, no era una dona carnal la Balbina. La novella maternitat a penes havia destruït les formes castes de la verge. No tenia la macissa turgència de la Merceditas i sols l'amplitud dels flancs, la regularitat de les faccions, el color de la pell i l'esculturat de la boca xica, de llavis molsuts, fets de dos lòbuls esclatants de rojor, desvetllaven la meva cobejança. També el seu coll vincladís i la seva nuca aborrissolada eren temptadors.

De tota manera ja no vaig enlleïr-me més en la sol·litud del meu consultori. Quan minvava la feina, en restar sol, anava a cercar l'amable i agradosa companyia de la Balbina.

Erem a les darreries de maig. Solia trobar-la costurejant al peu del balcó florit de jeranis i clavellines. Les robes clares, folgades i lleugeres la feien més encisera i suculent. El nen seia a la basseta o dormia en el bressol, protegit per una glassa verda. Sa mare no parlava sinó d'ell; de les dents que apuntaven, de l'encetat de les anques, del seu bon geni i rara intuïció; en fi, de les mil coses prodigioses i transcendentals que solen observar les mares en el primer fill. A voltes m'exposava les inquietuds i basardes referents a la possibilitat de perdre'l. El fantasma del garrotillo i la meningitis, després dels inevitables xarampió, escarlatina i catarro, l'esfereïen a cada instant.

Llavors jo li garantitzava la resistència vital del menut, li imbuïa màximes d'higiene i de puericultura i amb grotesques al·lusions al meu poder sobre els microbis visibles i invisibles, acabava ofrenant-li la meva assistència i cura. I ella em dirigia mirades de gratitud i de tendresa imploradora; i no calia ésser molt llest per a compendre que la meva permanència a frec de l'infant, la satisfeia com la protecció assídua i sobirana de la Verge del Remei.

Durant aquell estiu es presentaren algunes ocasions de lluir-me: lleugers infarts ganglionars, febretes gàstriques, catarros intestinals, eritemes, faringitis, mals de per riure.

Dia per dia progressava més en la meva conquista. Jo era un Déu en aquella casa. El marit no sabia com recompensar els meus favors ni com demostrar-me la seva estimació. Arribà a tant l'enfervoriment d'aquell home per la meva ciència, que volgué introduir-me en escabroses intimitats. Ell posava el cos de Balbina, confiadament, sota la meva tutela. No calia tant per a ferme'n amo. Ho endevinava ja per una certa submissió d'ella a les meves llibertats i franqueses. No obstant, hauria jurat que no perticipava poc ni molt del meu entusiasme libidinós. L'admiració i la reconeixença la predisposaven; cauria dòcil a la fatalitat com si rellisqués amb una pela de taronja, pantejant de l'ensurt i no d'apassionament.

I això, no em satisfeia poc ni molt. Era un resultat massa trist per deure'l a una infàmia.

Vaig cometre la ximpleria de consultar el cas a En Rozas. En mig d'una joia inexplicable, va assegurar-me que cada dona tancava una sorpresa, i atià el meu foc empenyent-me mefistofèlicament. Vaig descobrir en el meu conseller un interès tan viu en fer-me l'amant de la Balbina, que em semblà sospitós. Per sort, la meva inconstància en totes les coses, em lliurà d'embrancar-me, transformant el meu caprici passatger en una passió de durada.

Pel setembre el desastre del meu consultori era evident. La gentil llogatera havia acaparat les meves energies. Per estar-me les hores mortes al seu costat llegint prosa romàntica i insinuant-li, de paraula, enigmes psicològics i deliquis d'amor clandestí, amb l'astúcia de sensibilitzar-la, àdhuc sobraven els escarransiments del meu despatx, la placa de la porta i banc del rebedor. Tots els meus plans de reforma i bons propòsits havien finit en aquell setge estúpit d'un cor banal, que sols desitjava com un aperitiu de la bestialitat. En donar-me compte de la meva tarambanada, bruscament, vaig voler posar fi a l'aventura. Les cíniques instigacions d'En Rozas m'impediren d'abandonar-la amb dignitat. Volguí tafanejar, almenys, el temperament d'aquella dona, i la Balbina hagué d'assabentar-se del meu desvergonyiment i vilesa, i jo, del pèssim fonament de la meva presumpció d'invencible. Veritat que l'intempestiu despertar del fill i son plor desficiós, la salvaren d'una violència i afront inevitables.

Des d'aquella hora, però, la permanència en la clínica em resultava odiosa. La Balbina m'havia absolt, tal semblava, però jo em sentia humiliat i desencantat. Mirant-ho bé, no valia pas la pena de perdre per ella l'enciriament doctoral, ni d'adobtar actituds canines arran de les seves faldilles.

La meva obra, la meva obra! Ella em guardaria de descendir a llordes pregoneses, ella evitaria l'enlleïment prepulsor, i ella em situaria més enllà de la carn i de les temptacions absurdes.

Un matí, a dos quarts d'onze, engrescat altra volta amb el meu treball sobre la parella neuropàtica, vaig oblidar-me de concórrer al consultori. Em telefonà de la farmàcia el marit de la Balbina. Els pocs malalts de consuetud se'n havien entornat, però, un d'ells, un foraster, insistia per l'amor de Déu en què de totes passades em cridessin, que acabava d'arribar de vuit hores lluny per a consultar-me, que el seu mal era de mort i que sols la meva intervenció podia allargar-li la vida. M'advertia, demés, que semblava determinat a no moure's, a jaure's allí, en el banc d'espera, fins a deslliurar l'ànima.

En presentar-me al consultori, em trobí amb un espectre. Devia tractar-se d'un cancerós. M'ensenyà un retall de diari on es feia l'elogi del meu saber. Es caragolà com un cuc, deixant-se caure en una cadira que jo no havia pensat d'oferir-li. No sé per què aquell terrible malalt va fer-se'm enutjós. Vaig manar-li que es llevés el gec i l'armilla, secament. Ell volgué explicar-se i jo no volguí escoltar-lo. Amb l'orella aplicada a la seva esquena vaig interrogar-lo d'esma. A mida que avançava en la meva inspecció descobria símptomes de múltiples trastorns, i, davant d'aquella catàstrofe, vaig renunciar de molestar-lo més. Resultava endebades diagnosticar amb precisió el seu mal. Era un mort que caminava per un voler de Déu. No tornaria a veure'l.

Un pensament inic va llampegar en mon cervell.

Totes les traces del moribund revelaven un pagès acabalat, un conco avar i gusarapa, dels que s'entafuren en un llogarret entre perdiguers, companys de joc i arrossades. La tírria que de bell antuvi m'havia inspirat va suggerir-me l'intent d'explotar-lo. No podia perdonar-li d'haver interromput el raig engrescador de les meves idees, amb la seva tossuderia repugnant d'incurable. Per assegurar-me de la meva impotència i del seu inevitable fi, no calien tants trastorns. Aqueixes dèries es paguen a bon preu. Vaig ponderar-li els efectes d'un específic alemany, la valor del qual no gosava precisar perquè era enorme.

Va respondre'm que podia gastar, que no tenia hereus, que estava disposat a donar-ho tot per tal de viure sense aquell queixaleix impertèrrit de les seves entranyes i aquella basca i aquelles suors de mort. Llavors, convinguérem que el dia següent jo li faria a mans la preuada medicina i mitjançant la bestreta de dues centes pessetes.

D'aquella malvestat no vaig tenir-ne remordiments. L'atzar m'enviava un difunt importunador i en venjar-me'n no perjudicava a un tercer, car el destí de les seves riqueses era indeterminat o tal vegada absurd. Demés, a canvi d'aconsolar-lo, bé podia jo alleugir-me d'un compromís peremptori, ineludible.

El susdit específic era un flascó de propaganda dels que acostumen a remetre els inventors als metges. Precisament en el mateix vidre, unes lletres de relleu feien constar que era un regal. Però jo no vaig recordar-me d'aqueixa precaució contra els estafes.

Per la juntura dels porticons, darrera les cortines d'etamin, vaig mirar al carrer. Esperava el malalt, al peu de la porta de l'escala, el mateix carret que l'havia dut. Va muntar-hi penosament, estenellant-se en un matalàs amb els genolls a la barba i les mans apretades al ventrell, esgrogueït com una flor de carabassa.

I vaig acomiadar-lo de cor, segur de perdre'l de vista per un mai més.