Jo! Memòries d'un metge filòsof/V

V

El Manicomi dit Mas Prunell està enclavat al mig de la plana de X. Mas Prunell era, primitivament, una gran casa de pagès. Encara avui no ha perdut la seva fesomia rural. Subsisteix l'ample i espaiosa entrada, la gran cuina amb la seva llar de campana, l'escala rústega que mena a les cambres altes (la disposició de la qual s'ha fet més còmoda, eixamplant-la i rebaixant els esglaons) i el que no subsisteix s'endevina per la seva distribució característica, exclusiva de les masies catalanes.

A l'entorn d'aquell edifici principal, en créixer la població d'orats, s'hi han anat construint altres cossos a manera de casernes i pavellons, sense norma ni concert, atenent només les necessitats peremptòries. Així la cuina, quan fou insuficient la del Mas Prunell, es construí de bell-nou, isolada i desavinent, i, els dies de pluja, la minestra dels boigs, en passar pels espais descoberts, s'enaigualeix amb els regalims dels núvols.

En conjunt resulta un campament provisional rodejat d'un fossar sec, en escaire i d'una alta palissada amb xarxa metàl·lica.

Dintre aquest clos quadrangular, grandiosíssim, hi ha molta terra de conreu, on s'hi cullen verdures, llegums i fruites de tota mena. De l'horta i dels fruiterars se'n cuiden els megalòmans inveterats, els idiotes i alcohòlics dirigits per Hermanos.

No és pas gaire estrany de trobar-hi un papa, el mateix Etern Pare, conduint un carretonet de mà ple de fems, i discutint una jugada celestial amb un Emperador que arpelleja un arol de patateres.

Pseudocantaires de la Humanitat, imatge d'un Homer o d'un Petrarca, tresquen pels caminals coronats de flors i de llorer amb l'aixada al muscle o la regadora a la mà.

Un gran arc de rajols sostingut per dues pilastres rematades per testos, entre els quals giren els dos batents d'una porta de ferro amb barrots de llança, dóna accés al tancat del Manicomi.

Arran mateix d'aquest barri hi ha la casa del Director; una mena de "torreta" de burgès, a quatre vents, amb un jardinet al darrera, separat de l'hort per una paredota amb esquena d'ase, no gaire alta.

Enfront, a l'altra banda del camí que travessa els conreus—un camí engravat amb pretensions de carretera per on poden circular els carruatges—s'aixeca, humil, la barraca del porter. A penes si pot encabir-s'hi un home gras, fornit i rialler que porta sempre la testa nua, la clenxa partida en dues onades de cabell lluent, i mou, coreogràficament, una cama de fusta.

Seu en un escambell groller, la duresa del qual l'obliga a servir-se d'un coixí encuirat. Entreté les hores mortes aprenent a escriure en cartipassos vells, deixies dels estudis, i res li passa per alt, girant-se amable i obsequiós així que albira un visitant.

El Mas Prunell, amb els seus anexes, és un poc lluny, a més de tres cents metres. A la demora del Director no arriba el brogit dels folls ni la farum desagradable del ranxo. A peu pla, després d'entrar en un cancell amb vidrieres, s'hi troba el despatx, i, més endins, el menjador, adjunt a la cuina. En l'únic estatge hi ha una sala, i, a l'entorn d'una mena de rebedor, les cambres.

Jo vaig anar a furejar tot això, en companyia de l'amic pintor i la seva esposa. Ells eren persones ordenades i em guiarien de grat en el parament de la casa. De totes maneres el pintor s'interessava molt poc per la meva futura instal·lació i per les comoditats casolanes que en pervinguessin.

Deixava dir a la seva dona que anava calculant la dimensió de les cambres, la disposició de les portes i l'altura dels trespols, i m'explicava quina mena de mobles, quina mena de papers, quina mena de teles i quina mena de vidres i porcellanes em convenien, atesos els preus i la durada. També es preocupava de l'orientació que calia donar als llits i de l'ordre i formes de les cortines, astors, portiers, sofà, sillons, taula de menjar, tocador, banquetes, penja-robes, paraigüers, testos, gerros, quadros, bufet, escriptori i estres de cuina. Era una senyora aquella bellament activa i curosa; a casa seva tot devia marxar com una seda, tot devia ésser net com una patena i endreçat com un arxiu; però a mi el cap m'anava en roda i feia el propòsit íntim i irrevocable d'oblidar de seguida els seus consells. No deixava, però, de tenir enveja del seu marit. Hi havia en els ulls d'aquella esposa un pregon coneixement de la vida, una inefable llum d'amor senzill i cast, i l'especial melangia resignada dels lluitadors no massa afortunats. No era bella, però poseïa aquella expressió adorable de les dones fidels, de les heroïnes de la llar, equilibrades, fortes i pacients.

Més tard havia de comparar-la a la meva Mercè i havia de convenir que l'opulència carnal, el foc, les riallades instintives i els crits d'amor epilèptic eren verí i misèria.

El pintor romania entretant en completa abstracció, recolzat a l'empit d'una finestra. Contemplava el pla, on els blats onejaven sota un cel puríssim.

Realment aquell matí era de gala; no es podia desitjar un cel més clar i rialler, ni tonalitats ni lluentors més suaus i harmòniques en herbeis i fullatges.

Els que com jo estan acostumats a nodrir-se l'esperit de lectures intenses, a concentrar-se en les penombres de pantalles verdes, a cremar-se les retines amb reflexes del paper, ferit directament per la llum elèctrica, a respirar baf de savieses, de tintes tipogràfiques, de llibres apilats i de sopitesa ateneista, som poc sensibles als encisos de la natura.

Ens solem avorrir davant l'eterna bellesa.

Admirem els que la lloen i l'han fruïda i no sabem lloar-la ni fruir-la. Deu haver-se atrofiat quelcom dintre nosaltres. Es possible que existeixi una interrupció de corrent nerviosa entre els sentits i el lloc receptor, on radica la facultat contemplativa, o que aqueixa hagi perdut l'habitud de desvetllar-se per les continuades i artificioses titil·lacions cerebrals.

Aquell amic que es desentenia així del meu menatge casolà i em deixava suportar tot sol l'atuïdora ciència femenil, era un petulant, es donava llustre de religiositat panteística.

En aquells moments em resultava antipàtic. Sempre m'havia repugnat un xic per la seva afició a la cacera, per allò de Sant Francesc d'Asís: germà conill, germana perdiu, germana guatlla...

No obstant, no podia negar-me a mi mateix que aquella finestra era un mirador excepcional, com totes les altres de la meva caseta de funcionari. En mig de l'extensa planúria, la seva insignificant elevació adquiria pretensions de campanar. Per un indret s'albirava al lluny un encadenament sumptuós de muntanyes; per l'altre una amable ondulació de rouredes i alzinars puntillats de casetes i poblets dominant quintanes i pradells. Tota l'amplitud dels camps es feia vistent. Era una quadrícula de gaies coloracions—moltes d'elles inexplicables per a mi—on dominava la nota intensa dels sembrats esponerosos d'una verdor fina i tornassolada.

Aquí i allà es destriaven les masies voltades de figueres i algun xiprer. La majoria tenien apariències de castell medieval; altres, amb llur taulada nova i parets blanques, semblaven de joguina. També es veien agrupaments de verns, saules i pollancres, perfils negrosos de marges assenyalant les vorades dels recs i dels camins, i la recta processó de plàtans espaiant-se al llarg de les rutes.

Passant del costat de sol ixent us sobtava la visió de la ciutat, a una distància de tres quilòmetres, surmuntada per la Catedral. Les cases s'apilaven compactes a la falda d'un serrat erm i rocós amb nafres d'esqueis i venes de garrigals. Després davallaven per la plana desordenadament, com esllavissant-se entre la confluència de les carreteres i rius ombrejats de frondes.

Es destacava del conjunt, atrevidament, amb pretensió d'igualar en altura el superb frontispici de la seu, un vetust campanar gòtic, d'esveltíssima silueta.

Després, més ençà, a l'esquerra, un veinat dels suburbis; més ençà, encara, un poblet i fàbriques, i ja, arribant a un tirat de bala del Manicomi, una aglomeració de barriada de la vila de S., com si diguéssim el vestíbul d'una conca de riu sembrada de vilatges i colònies industrials, famosa en la comarca.

I tot això banyat de la llum del sol i sota aquell celatge blau de primavera, vulgues o no vulgues repicava a glòria dintre del meu cor.

També l'horta no deixava d'encisar-me. Un alè de marinada s'escorria tímidament pels rengles de fruiters, al llarg dels caminals simètrics, encreuats i nets. Els fullatges tremolencs feien tremolenques les ombres. No hi mancaven flors en les petites vorades d'aquells camins. Ça i lla se n'encenia alguna, ferida per la llum, i s'apagava tot seguit eclipsada, produint-se, arreu, un guspireig de bengales, sense estridència, dolcíssim, talment pampellugues d'insomni.

I mai hauria cregut que les vulgars hortalisses arribessin a encisar els meus ulls. M'admiraven sobretot les reses de faveres amb llurs plomalls florits de blanc i negre, harmonitzant-se amb el verd exquisit de les fulles ovals i amb el tavellam lluent i apetitós.

Amb enorme estranyesa vaig notar que també florien les cols, els naps i les cebes. I de cols n'hi havia de fantàstiques, amb caluix de palmera, d'esfèriques com a pilotes de futbol, d'arborescents amb tanys i berrugues. I al costat de les cols, mig soterrats entre dos sots profunds, hi havia els àpits, i després altres plantes mengivoles, de les quals només m'eren familiars les escarxofes.

Davallàrem per a contemplar més de prop aquell bé de Déu.

La sensació d'ésser-ne poc o molt propietari m'enorgullia més del convenient.

Els hermanos, amb llur davantal blau cenyit a la cintura i llur barretinot negre, anaven i venien amb posat circumspecte, mig de frare i mig d'escarceller. Eren molsuts i atlètics, i no mostraven pas gens ni mica de pressa en fer-me acatament.

Confesso que destruïen bon xic les meves il·lusions novelles d'amo i de poeta. Em feien nosa.

En canvi els boigs semblaven suggestionats per la meva mirada. Clavaven les fangues en el tros o s'aturaven en els camins, embadalits i sedassers.

Un d'ells va apropar-se'm; duia a la boca una mena de cigar descomunal, que vaig judicar si fora un caliquenyo desfet i refet amb l'ajuda d'un paperot qualsevol. Ert i desdenyós com un gran personatge, em signà la mistera del jaqué, i continuà fent la pantomima del que tracta d'encendre un fòsfor. Era evident que em demanava foc. Vaig complaure'l. Per evitar que l'oreig destorbés l'operació, servicialment, vaig enginyar-me segons costum dels fumadors camperols. Amb una mà sostenia mitja capsa en forma de tubs i a dins, amb l'altra mà, el fòsfor encès. L'home, llavors va ajupir-se introduint un extrem del grotesc caliquenyo en el petit recer i xuclant desaforadament per l'altre. Però la flama mai acabava de calar el recalcitrant cigar, i jo sentia l'escalfor que m'arribava als dits. Per fi la farum de socarrim de l'ungla va precedir un instant a la cremada.

Podeu pensar que no vaig aguantar més.

Al sacseig desesperat de la meva mà, el boig va correspondre amb una ganyota indefinible; un veritable poema de malícia i de menyspreu. Va mostrar-me el criminal envoltori d'un gest ponderatiu.

—Es un nap!—digué, allunyant-se a tall d'heroi.

Més tard havia d'enterar-me que el taujà burleta era—no us penseu pas un qualsevol—Sant Joan Crisòstom.

Després de l'incident, que va divertir-nos molt, jo vaig voler realitzar un acte de domini. Experimentava una necessitat imperiosa d'exercir, com méc aviat millor, la meva sobirania sobre aquell hort i sobre aquella gent. Em venia tan de nou tenir terres i criats! Era tan grossa la satisfacció d'haver-los conquerit pels meus propis mèrits!

Es tractava d'una futesa. Demanaria un pomell de roses en obsequi a la dolça i admirable consellera, l'esposa de l'amic.

La meva pretensió hagué d'ésser tramesa a la Superiora, car sembla que les flors estaven sota la jurisdicció de les monges.

Una d'elles, de llavis molt vermells, ulls blaus i pudibuns, un poc llantiosa, s'apropà a nosaltres. Les ales de la seva còfia emmidonades bategaren lleugerament en saludar-nos, com les d'un colom blanc.

—Roses?

I començà a trencar-les amb tendresa i calma, curant de no punxar els seus dits exàngües, servint-se de les estisores que duia sospeses del cordó de la cintura.

Entretant excusà a la Superiora de no haver vingut en persona a complimentar-me. Amb bones paraules volgué demostrar que fins després de la possessió oficial la meva autoritat no seria reconeguda allí.

El pomell estava llest. Era un conjunt de capolls esplèndid. Ella mateixa el posà en mans de l'esposa del pintor, com si no hagués estat jo, sinó les monges, les iniciadores de la galanteria. I amb un poderós coneixement de l'ànima domèstica, previsora d'un desig inexpressat, va juntar-hi unes quantes escarxofes.