Jo! Memòries d'un metge filòsof/VI

VI

Seria a mitjans de juny que vàrem instal·lar-nos en aquella casa del Mas Prunell. Havíem comprat els mobles a Barcelona amb avantatjoses condicions; pagant-los a plaços amb garantia del meu sou. No podíem fer-ho altrament. La meva firma, fora de les receptes i dels llibres, havia estat, per primera vegada, cotitzable. Després de la gran tragèdia del transport de tot aquell menatge, repartit que fou per les habitacions a força de paciència i dies, ens trobàrem admirats del goig que feia i de fruir-lo en santa pau, lliures de dogals usuraris i d'amenaces d'embargament.

Començava una era nova; entràvem en una vida seriosa i dignificadora. Jo era un alt funcionari de l'Excma. Diputació; un facultatiu amb responsabilitat i manament; una honrosa eminència de la urbs, una figura d'aquelles que en diades excepcionals s'exhibeixen a primer terme en recepcions i actes públics. Jo contemplava en silenci la meva esposa, feliçment sumida en la ignorància del seu paper, no sospitant l'honorable càrrec de primera dama que el destí li havia reservat en aquell recó de sospitesa.

Caldria preparar-la poc a poc, car els sotracs de joia trastornen tant com els de dol.

La meva dona quedaria bastant bé; s'expressaria hiperbòlicament, amb finor estudiada; sabria atemperar-se a la vanitat i a la tartuferia. Si gaire l'empenyien, els guanyaria a tots en escarafalls d'ortodòxia, de virtut i patriotisme.

I jo? Em veia encara també el Mayor de plaza, amb el Governador civil, amb el President de l'Audiència, amb el Vicari General, amb el Delegat d'Hisenda, diputats, regidors, i altres elements oficials, ungles del león hispano, i em disposava a divertir-me estupendament. Deixaria que la meva astuta muller parlés de religió i política, mentre jo les emprendria amb els afers de cuina, el temps, les modes i les cròniques demogràfiques.

El nostre estat espiritual, els primers dies de sojornar en el Manicomi, era el d'uns estiuejadors que frueixen d'un benestar soporífic.

Encara no havíem inaugurat les relacions obligades, i ja ens dedicàvem a capir i a estudiar, punt per punt, els nostres drets i els nostres deures de persones com cal.

Per llei d'inèrcia havíem d'estar inadaptats una temporada. Aniríem refrenant, poc a poc, els vells impulsos de desordre i originalitat fins a no deixar resquícia de la passada bohèmia, si bé mai renunciaríem del tot a la nostra independència i despreocupació dignificadores.

Els moments més ingrats eren els de la vetlla. La nit en aquella plana venia amb lentitud. Damunt nostre anaven superposant-se vels de melangia, fins a deixar-nos embolcallats d'una foscor aclaparadora, rublerta de boirines i saturada d'un silenci agudíssim.

Aquest silenci era un càstig per les nostres orelles avesades al traüt urbà. Sols de tant en tant el lladruc d'un gos dels masos, l'esgarip d'una màquina que maniobrava a l'estació, o el pas de l'exprés amb son retruny metàl·lic, ens arribava de les llunyanies, com una certesa que no estàvem sols i abandonats damunt la terra.

I fou llavors que, amb intent de fer suportables els nostres llevants de taula, vaig iniciar un torneig d'agudeses amb la meva muller. Jo enyorava les discussions amb els companys de capelleta: la saludable gimnàstica del contradir i del ponderar, de l'atac i de la defensa, i feia pràctica amb la única intel·ligència que estava al meu abast. La meva Merceditas solia, però, retre's gairebé sense lluita, o lluitant amb tanta indiferència que no produïa, en mi, la tonificació desitjada. Sols esdevenia subtil i feréstega tocant-li la família. Llavors s'abraonava contra els meus, venjativa, dura, implacable, felina i graciosa com a perfecta madrilenya, usant modismes i locucions desconcertants i pintoresques.

Poc a poc la baralla després dels àpats esdevingué una necessitat. Jo envestia el seu pare i ella la meva mare. Els deixàvem com un drap brut. Per atzar tocàvem els germans, ben dignes, tanmateix, de les nostres sàtires. Però ella i jo anàvem al viu, cercant l'únic objecte de les nostres gelosies i preferències. En fi, calia oir-nos per a tenir idea d'una esbatussada de tigres, bella en actituds, en agilitats i entrellaçaments.

Per alternar amb aquest joc a fi que no arribéssim a enervar-nos, determinàrem de comprar un piano. Jo teclejava poc o molt i ja n'hi havia prou per iniciar la nostra Agnès a la dansa, tan atractívola pels infants i tan plaent als pares.

Mentre anàvem madurant projectes per animar la nostra vida semirural, jo vaig començar a exercir de Director. Creuríeu que havia arribat a oblidar quina era la meva missió en el Manicomi? Pensava en tot menys en allò que em permetia de divagar mentalment i cobrar una renda: diguem-ne els meus compromisos de funcionari. Pensava en els llibres que escriuria en aquell despatx nou, lluminós, on arribaven els perfums de les acàcies florides i la pau del camp, en la lluita que desitjava empendre contra l'esperit de misticisme i retrocés de la ciutat, en la possible instauració d'una escola filosòfica, i en la també possible troballa d'un deixeble, d'un fill espiritual, d'un adicte fins al martiri, a la meva Llei de Vida i Entusiasme, suprema aspiració de tot apostolat.

Adhuc—i això era un enigma d'inconseqüència—pensava en els estudis d'anatomia cerebral que l'avinentesa de practicar autòpsies em facilitaria; en les lleis de localització frenopàtica que fóra possible d'estudiar disposant de malalts i de cadàvers. Es a dir, feia paga dels boigs, me'n refiava sense recordar-me de donar-los res, ni la meva assistència, ni els meus desvetllaments, ni els recursos del meu receptari. Esperava que morissin per a servir-me'n.

Sempre, sempre projectava l'ànima més amunt de la realitat i de la conveniència del moment. Jo era un delirant de grandeses, un pilot desatentat de la meva raó en els espais, un argonauta en el mar de les abstraccions, i per tant jo perdia sovint les rutes de la terra i em repugnava tot ço que significava metodisme i rutina, obligació i ofici. Prou comencí d'actuar amb delit de reformador, però ja estava segur de la meva inconstància.

Un matí vaig entrar a la cuina amb tota la prosopopeia d'un administrador inquisitorial. Va semblar-me que descendia a la gran cambra de màquines d'un transatlàntic.

Enormes calderes que suaven aigua bullent, fogons arruentats, tapadores d'aram brunyit, aixetes i tuberies de llautó enlluernadores, eines de ferro i d'alumini, carbó de pedra, pales i escombres, vibracions subterrànies, escarritxos, fumerola i baf... heu's aquí el conjunt. Però jo no sabria mai que succeïa allí, en el fons d'aquelles casseroles colossals i d'aquelles olles que espitllaven grotescament les coses i on jo esdevenia prolongat, afusat com un espantall ridícul. Les cuineres m'esguardaven reverents amb llur mirar de resignada mofa conventual, convençudes que la meva saviesa enfront dels misteris culinaris a l'engròs, el mateix que enfront dels miníscols, o sigui, de les precàries olletes—les olletes dels fogons de casa—no podia adoptar altra actitud que l'arronsament d'espatlles inhibitori. I, no obstant, jo tenia la certesa que en aquells alambins es verificaven alquímies de caràcter punible.

No tot el que es comprava a la plaça anava a raure en els formidables ventres de metall, ni tot el que es coïa en aquells ventres de metall esdevenia substància assimilable en els ventres dels asilats.

De la cuina vaig passar als safaretxos; allí regnava un temporal d'escumaralls sobre l'onatge gras d'una aigua pudent; muntanyes de peces ablanades romanien al costat dels rentadors, pels recons i en portadores; les bugaderes gastaven més energies que sabó, fent anar els picadors infernalment; algunes retorcien els llençols amb les dents serrades i amb gestos de butxí; altres escombraven les aiguarulles amb embranzides inharmòniques, repicant les xinelles de fusta. Tot el gran cobricel tremia d'una activitat folla, muda, inconscient; les tristes alienades exageraven llur afany davant les vigilants, i més que emblanquir la roba bruta es rabejaven sinistres i excitades per la pluja d'esquitxos, pel temporal de xarbots i pel tronar de les pales. Vaig observar que l'aigua dels safaretxos, la roba de les portadores, els faldillots de les bugaderes, la bromera del sabó, l'emblanquinat de les parets, les teranyines del sostre, tenien la mateixa tonalitat grisa, com recoberts d'una patina infectiva, igualitària.

Va presentar-se'm la Superiora, assabentada de la meva inspecció. Aquesta monja inspirava mals averanys com una cornella. Tenia el nas i la fesomia de tal, i, amb l'excusa d'un repapiejar senil, deia coses impertinents. Va embolcallar-me en un remolí d'explicacions prolixes, enrevessades, inútils, incongruents, servils... La vèrbola d'aquella monja resultava tan impenetrable com les olles de la cuina, i la seva intenció tan poc clara com l'aigua dels safaretxos.

Talment hauríeu dit que havia vingut amb el sol propòsit de refregar-me pels nassos el tractament de senyor doctor. "El senyor doctor disposarà; el senyor doctor pot fer el que li sembli; tant se val, senyor doctor. Volia dir, senyor doctor... Entén, senyor doctor? Li plau així, senyor doctor?... Es de la meva opinió el senyor doctor?... No és tot or el que lluu, senyor doctor. A la santíssima voluntat de Déu, senyor doctor."

Vaig deixar-la per a recórrer els departaments dels homes. Estaven en un edifici de planta baixa, format per quatre immenses quadres llargues i estretes com un budell. Distribuïts sense gaire art ni mirament, allí hi havia els dormitoris, els menjadors, la infermeria, unes rudimentàries cel·les pels furiosos, altres, més rudimentàries, destinades a les aplicacions hidroteràpiques, i no recordo què més. El lamentable quadrilong tancava el pati voltat d'arcades, sota les quals, els dies de mal temps, s'apilonaven els asilats. En fixar-me detingudament en l'estat i condicions d'aquelles dependències, vaig sentir-me aclaparat. Aquí, però, la sensació d'impotència que m'havia corferit abans anava seguida d'una cordial protesta. M'indignava en nom de la Ciència i de la Pietat cristiana. Tot el que veia era enutjós, tot tenia un aire d'abandó, de fredor llòbrega, d'ignorància i de misèria oficials. La humitat dels camps traspuava pels enrajolats, la humitat de les boires per les parets, la de les pluges recents, pels sostres; un tampanell de fustes que no arribava al sostre, servia il·lusòriament per a separar els malalts infecciosos dels que no ho eren; en els dormitoris, els llits, col·locats en dues rengleres, estaven tan junts que, entre l'espona de l'un i l'espona de l'altre, no hi havia lloc per a despullar-se; les màrfagues penjaven com a tripes buides, i els coixins no eren més turgents, i presentaven, al mig, una sinistre auriola de brutícia; i no cal parlar del pati.

Al pati, els boigs passaven la major part dels dies; era el lloc de reunió de totes les sofrences sindròmiques de la psicosi, un mostruari d'aclaparaments idiòtics, de mobilitats desficioses, de basardes soporíferes, de tortures vergonyants d'ansietats incontenibles, de deliris plàcids i furiosos, d'al·lucinacions inefables i esgarrifadores, de dolors silents, de vociferacions agudes, de cants i rialles impulsives, de ganyotes esteriotipades o vertiginoses i de gestos de tota llei, acrobàtics, hipnòtics, místics, rotundament irats, planyívols, superbs; en fi, una veritable i hòrrida confusió, un infern d'ànimes malaltes sotmeses als turments més ocults, més inconcebibles, més tràgics que existeixen.

El que veia era deplorable, depressiu. En mig d'aquella multitud un pseudo-il·luminat estava de genolls amb els braços en creu, el tors blincat enrera i els ulls en blanc; més enllà, un altre donava voltes a una pilastra amb una velocitat vertiginosa; a prop d'aquest, un tercer escrivia amb un llapis de fuster, sobre paperots que anava treient de la butxaca, una mena d'ordres de Borsa o documents bancaris en els quals el deliri de grandeses es particularitzava per l'ús de la xifra "nou" repetida obstinadament.

A l'entorn d'ells pul·lulaven els garlaires, els atònits, els joiosos, els ascètics, els deambulants i altres formes de persistència maniàtica, però cap la sostenia amb la fermesa, amb la convicció, amb el terrible i astorador desgast de força nerviosa del primer.

El paper de l'altre que escrivia no s'esgotava mai en les seves butxaques. Un seny equilibrat no pot capir de quina manera un ésser malalt s'enginya, rumia i treballa, per a fornir-se els aliments que calen al seu deliri.

El que resultava evident, allí, era la promisquació nociva dels tranquils amb els exaltats, dels incurables amb els curables, dels furiosos amb els melangiosos, dels nets amb els bruts...

S'aferrava en mi la idea que Mas Prunell no era una casa de salut, sinó una casa de contagi, un formidable dipòsit d'irredents, un camp de concentració destinat als presoners d'una guerra interminable. I la societat es creia garantida apilant-los en un sol magatzem, i separant-los per un fossar i una tanca de filferros, sense preocupar-se de llurs sofriments, ni de la possibilitat de retornar-los al treball i a l'amor.

Els boigs arribaven seguit, seguit, cada jorn, cada hora, cada minut. Les angoixes de la vida moderna, les decadències de la raça, l'aiguardent, les consanguinitats, la por a l'infern i la por a la ruina, el xoc de la predisposició amb el trasbals dels negocis, l'egoisme, la injustícia, la maldat i les penombres de l'esclavatge ciutadà, feien noves víctimes.

La sinistre collita augmentava i no augmentava pas el graner. Estaven a un grau de saturació horripilant.

El mateix que acabo de dir del departament dels homes ha d'aplicar-se al de les dones.

Jo em trobava lligat de mans, oprès entre aquell batibull real i les ficcions burocràtiques, entre el que era palpable i el que decorria subtilment, subterràniament, com un fluid perillós, per la cuina, pels safaretxos, per les llargues sales dels dormitoris, per la cel·la de la superiora, i de l'hermano prefecto i àdhuc per la cofurna del porter gai i mutilat.

Jo, segons els termes de la Convocatòria de les oposicions, era, no solament Director, sinó Administrador. Les meves qualitats administratives eren tan escasses, que de bell antuvi foren descobertes pels mateixos subalterns. De què em tenia que venir, si mai havia tingut ocasió ni lleure d'administrar res? A casa nostra no era pas una bona escola de comptables. L'apassionada Merceditas, que sabia aritmètica, amb dificultat hauria pogut esmerçar-la fins al present. El més rudimentari llibre de caixa esdevenia sobrer a les nostres mans. Els balanços estaven plens de quantitats negatives i, per estalviar-nos d'oblidar-les, ni tan sols les assentàvem en la memòria.

Ara bé; aquest costum sembla que no era pas un secret. L'Excma. Diputació, mitjançant el consell del ben intencionat Secretari, determinà de rellevar-me d'una feina veritablement enutjosa per un filòsof. Se'm feren amables insinuacions i discretes advertències, que, d'en xic en xic, arribaren a convertir-se en una presió velada, comminatòria, preludi d'amenaces.

Bastava això per a donar-me delit d'administrador i convenciment de suficiència administrativa. Pledejaríem. Totes les meves energies de batallador acumulades en aquells dies de pau burgesa, es redreçaven verinosament. Jo em desvetllava sibil·lant i feréstec, el mateix que un àspid trepitjat en plena somnolència. Les vetlles tedioses de la nostra llar novella foren amenitzades per una alegria i activitat bèl·liques. L'innocent i llunyà catedràtic, pare de la meva dilecta esposa, hagué repòs. Escrivia lletres exploratòries cercant aliances i demanant consell, llegia codis i reglaments, redactava rèpliques i contra-rèpliques, compulsava dades, opinions jurídiques i Reials Decrets, planejava atacs i emboscades, feia i desfeia avançant-me als adversaris amb una energia violenta, exagerada, segurament inútil.

Però jo era d'aqueix tarannà: fulminat, despacientat, indomtable, artista de la venjança i de la contradicció.

L'estupor que la meva rebeldia va produir en la ciutat, fou enorme. El que jo, un trist aprenent de funcionari, un idealista gens versat en les eixorques trapelleries dels buròcrates, gosés plantar cara a tota una corporació composta d'eminències, assessorades per un Secretari jurisconsult de fama, maquiavèlic i poc escrupulós, resultava un fet curiosíssim. Les peripècies d'aquesta lluita oferien un divertiment gratuït als tristos i enervats habitants de X, i es disposaven a presenciar-la amb la mateixa ansietat que presenciarien la d'una pantera i d'un brau en la Plaça de Toros.

No caldria pas dir que el públic, emocionat, es dividí en dos bàndols: els que posaven pel brau i els que posaven per la pantera.

Realment, la brega es personalitzà ben tost. Les meves intemperàncies de llenguatge, encara que recobertes d'una suau apariència inofensiva, feren que el plet de la Diputació esdevingués el plet del seu Secretari. En conversar amb ell, en una sola frase, jo em vaig atreure el seu odi i la seva persecució acarnissada. Era mestre en crear-me enemics.

El cas és que, a l'entorn nostre, s'agruparen collades de gent heterogènia. A desgrat de la meva significació francament avançada i nihilista, alguns catòlics, per tírria particular al Secretari, es decantaren de la meva banda. L'element eclesiàstic, però, a desgrat del republicanisme radical del Secretari, es posà enfront de mi, el mateix, naturalment que els tradicionalistes i pusil·lànimes—els més i més desciplinats. Jo significava l'heretgia, la blasfèmia en essència, el panteisme docte, l'enciclopedisme revolucionari i altres coses difícils de capir, però punibles amb els turments de l'infern.

Tal era la meva situació llavors. I no em feia pas il·lusions. M'esperaven jornades de prova, dures batalles. Coneixia prou els meus enemics per a comprendre que la meva personalitat seria objecte d'una revisió curosa. Com si fos un novell estel, tots els telescopis de l'escolasticisme seminariesc, es decantarien amb impertinència vers la meva llum. Des del sot infecte dels vells carrers, relliscosos de la cera de les processons, saturats de flaires d'encens i resclosit, allargassant-se per la plana, s'estendrien tentàculs d'hipocresia per a entrebancar-me i atuir-me. Els presentia ja, endevinava llur proximitat llepissosa i gairebé el contacte de les ventoses llurs. Eren aquella monja senil, els hermanos atlètics, reservats i oficiosos, el capellà amabilíssim, aparentment despreocupat, que es ficava a casa parlant-me de mossèn Cinto i dels mestres en Gai Saber, cregut que m'interessaria, entossudit en introduir-me en la capella del Manicomi com artista i no com a filòsof, amb l'excusa d'un retaule pervingut d'un santuari.

El tal havia aconseguit que la transigent i amable Merceditas oís la seva missa tots els diumenges i festes de precepte. Això, segons la meva dona, era quedar bé amb el simpàtic curita. Calia un xic de mano izquierda per a conviure amb aquella població de folls i de taujans perillosos. Ella, a propòsit d'això, em predicava seny, prudència i temperança, i es mostrava esfereïda del meu geni i m'augurava un mal fi.

A les vetlles, pretenia destorbar-me del meu encaparrament i trasbals; em prenia la ploma dels dits, m'amagava el tinter, em desordenava els papers, es desentenia de les meves imploracions al seu bon seny i m'inquietava perversa i excitant.

—Anda asaúra, di infamias de mi padre.

El sacrificava gustosament, posant-me'l entre les dents a fi que la meva impulsió de combatre restés satisfeta i poguéssim gaudir en pau de la nostra finca.

Es clar que era ridícula aquella compensació. Jo desitjava destroçar gegants i ella m'ofrenava un ratolí inofensiu, de l'existència del qual jo no en tenia res a tèmer.

En la meva Merceditas s'iniciava un sentiment de perfecta burgesa.

Potser no anés del tot descaminada quan m'aconsellava de cobrar i transigir, però, fos com fos, les seves prèdiques, la seva insistència, el seu pic, pic de dona vulgar, m'exasperaven.

Quan la naturalesa ha dotat un ésser d'armes poderoses és per a correspondre als seus instints. Em sentia aligot i les meves urpes i el meu bec demanaven carnatge. Aquestes reflexions m'anava fent en tornar de la meva visita d'inspecció. Comprenia que durant molt de temps caminaria a les fosques, completament desorientat, dins aquell laberíntic palau de la misèria humana. Allí s'organitzava una resistència passiva contra la meva autoritat. El personal del Manicomi m'era hostil, i les meves iniciatives, els meus esforços, i els meus desvetllaments xocarien de bell antuvi amb les avançades del Secretari, i arribaria a l'assalt definitiu amb les forces delmades.

De tota manera no vaig voler entornar-me'n a casa sense prendre alguna determinació que m'acredités d'enèrgic i reformador.

Havia trobat en una cambra destinada als furiosos agresius, tot l'instrumental de la vella escola de contenció rigorista.

Era, si fa o no fa, el mateix que s'acostuma a veure en els cadafalcs operatoris dels veterinaris: dogals, grillons, manilles, bagues i altres enginys.

Tot allò constituïa una vergonya pels meus antecessors i un oprobi per a l'establiment. I després d'haver-ho dit sense embuts a l'hermano que m'acompanyava, vaig manar que ho agafés i que em seguís. Enlloc estaria millor que en el meu poder, car l'obediència no semblava pas la virtut principal de la Comunitat.

La meva estimada Merceditas, en veure'ns entrar amb aquell embolic de corretges, restà fortament sorpresa. Jo, segons consuetud, vaig gastar-li una broma un si és o no és cruel. Per indicació meva l'hermano filisteu—era un home corpulent—va dipositar el feix vilipendiós als peus d'ella, mentre jo simulava d'ésser l'herald d'una gentilesa, ofrenant-li, de paraula, com un seràfic present de l'amable curita.

Em pega una esquenada atuïdora llambregant els ulls i apomellant la boca infantinament. I, el fàmul inquisidor girà cap i cua amb un mig riure d'esfinx, a penes perceptible, sota el nas.