Jo! Memòries d'un metge filòsof/VII

VII

Resta explicat l'ambient tràgic que voltava la nostra demora i els averanys de lluites innobles que amenaçaven la nostra pau.

Decididament jo era un home d'aquells predestinats a sembrar la guerra a tot arreu i a destruir la meva pròpia benaurança.

Tan sols hagués posseït la gens complicada diplomàcia de la meva muller, jo hauria estat un príncep en aquells redós dels alienats. Qui no em feia evolucionar? Qui no em feia retractar-me de passades entremaliadures; qui no em feia conviure i associar-me amb els negociantets de la Diputació; qui m'obligava a prendre la llança i embraçar l'escut per a topar amb traginers i malandrins i ésser escarnit i trompejat? Era molt gran, molt ferma la meva convicció d'obtenir una millora en l'existència dels malaurats reclosos? Sentia una pietat molt intensa per ells? M'era plaent de sacrificar-m'hi? L'amor al bé i a la justícia era el mòbil principal de la meva conducta? I la satisfacció interior, l'únic premi desitjat?

Confesso que, quan tot sol, en certs instants de serenor reflexiva, la meva consciència interrogava al meu jo sobre aquestes qüestions, el meu jo restava mut. I a mi m'espantava la possible indiferència del meu jo.

Per sort, la forta activitat cerebral que em veia obligat a sostenir, no em deixava lleure d'analitzar, ni explicar-me, la finalitat dels meus actes. Als afers propis del càrrec, als mil incidents que sorgien en el litigi amb la Diputació i a la brega amb el personal del Manicomi, venien a juntar-se els inel·ludibles deures d'amistat i cortesia que com a novell conveí calia suportar.

Per últim, un jorn, després de regirar mig món i de recórrer les més enlairades deus de justícia, vaig guanyar el meu plet. També cessà aparentment la discòrdia interna del Manicomi. Havia destituït a la Superiora sense contemplacions. El President de la Diputació, en un ofici, li restituïa el càrrec, però jo, vaig respondre al dit ofici, al·legant la incapacitat mental de la interessada, de rèplica—podrà tornar, si així li plau, tota mena de poders a la reverenda senyora, però, el que mal no podrà tornar-li és la integritat del seu seny. Vostra Excel·lència no té dret d'oposar-se a la voluntat de Déu, primer, i als inel·ludibles dictàmens frenopàtics, després." I ajuntava un notabilíssim informe model de sintomatologia de la demència senil.

Cal afegir que jo havia publicat una sèrie d'articles en un diari local, el més ortodoxe i seriós—era adversari irreconciliable del Secretari—. En ell posava en evidència el caòtic estat de l'asil, la insuficient alimentació que es donava als boigs i la misèria de tots els elements i recursos terapèutics de què podia disposar.

Aixecaren un clam de protesta unànime. Jo em situava més sòlidament; apareixia com un redemptor dels infeliços dements víctimes de la incapacitat, dilapidacions, trampes i gasiveries dels cacics locals.

Audàcia darrera audàcia, jo m'imposava, estemordint als meus enemics declarats i incògnits. Callaren, em deixaren tranquil, aparentaren de conformar-se i transigir amb les meves rebequeries i quixotismes, més ben dit; atemperant-se al savi i fatalista consell musulmà, van seure's a la porta de llur casa, confiats en veure passar el meu cadàver.

Eren massa idiotes per a conèixer la meva fatal complicació psicològica; però la set de venjança també és susceptible de pressentir i confiar. Ells no capien que deixant-me tranquil em lliuraven al pitjor enemic, a les rares impulsions del meu caràcter, però m'hi deixaren per una intuïció de l'odi.

Des d'ara és en l'ambient interior on es reconcentra l'interès de la narració, on hi haurà el nucli principal dels fets històrics determinants de la catàstrofe íntima i del fracàs públic.

Alegrement i confiadament arribàrem a l'hivern. Tots els de casa havíem guanyat en salut, estàvem més colrats, més grassos i més expansius. Semblàvem uns petits propietaris rurals. Anàvem a la ciutat de tant en tant, celebràvem els diumenges amb afegitó de platets i llaminadures, estrenàvem vestits per Corpus i per Tots Sants, concorríem al teatre cada quinze dies, rebíem visites i les tornàvem...

Jo havia comprat un cavall i una tartana que menava amb gallardia; i això que el cavall era una mica guit i fals de coll. Segons com, en mig de la carretera, s'entossudia a no marxar, i en tocar-lo amb les xurriaques em responia amb bitzecs, que posaven en perill la integritat del carruatge i de la meva persona. Probablement, tant la tartana com el cavall, com l'amo, com el mosso—era un mig idiota del Manicomi—tenien un aspecte estrafalari i escarransit, però em divertia aquella novetat, i m'entusiasmava en descobrir les meves evidents disposicions de carreter. La tartana del Doctor arribà a fer-se cèlebre d'un cantó a l'altre de la ciutat. L'hauríeu reconeguda entre mil, i ella pregonava la meva presència i em servia d'anunci.

Si els meus doctes companys del Col·legi de Metges i els il·lustres contertulis de l'Ateneu m'haguessin vist en plena ruta, actuant d'auriga, fent esses de dreta a esquerra, surmuntant pilots de grava, escorxant plàtans amb el botó de la roda i envestint pagesos, se n'haurien fet creus.

No obstant, era un medi com qualsevol altre de cercar notorietat i ells n'esmerçaven de pitjors.

En el meu vehicle hi embarcava de tant en tant algun amic. Seguia mereixent les meves preferències el pintor auster més filosop que jo mateix. Aquest home es deixava suggestionar fàcilment, a desgrat del seu caràcter una mica ferèstec. Calia només insistir, d'una manera resolta i obstinada, per a fer-me'l meu. Sospito que la nostra llar era per a ell un espectacle força divertit. Sols es mostrava un xic desconfiat durant el curt viatge, però un cop instal·lat a casa meva no sabia anar-se'n i reia tant de gust, tan de cor i tan francament, que m'encisava.

Cal fer una aclaració. En el fons, nosaltres érem els mateixos bohemis de quan no teníem un pa a la post. El nostre bufet, per exemple, podia aparentar certa magnificència, però no contenia sinó desferres.

No hi havia mitja dotzena de plats iguals, ni quatre tasses d'una mateixa forma, ni un gerro amb nansa, ni un joc de copes sencer, ni culleres, ni forquilles, ni altres objectes d'ús corrent, que no fossin defectuosos, guerxos, revellits, nafrats, escantellats, esquerdats, entartranats i perillosos.

Si la vaixella i el vidre, el zenc, l'alumini i el llautó del nostre parament de taula, infondien paüra, no era pas més agradable la fesomia dels tovallons i de les estovelles. Les filagarses, els sorgits, els forats i, més que res, una morenor inveterada, una farum de roba mal esbandida, de greixina fòssil, us obligava a mirar-los de cua d'ull, malfiant-vos-en.

Els prodigis culinaris de la meva Merceditas no tenien tampoc un gran atractiu ni obrien la gana. Carn fregida, acinat de mongetes o cigrons a la castellana, verdures del temps abans sofregides i, com a extraordinari, en cas de curtejar la vianda, o d'un descuit o d'una pressa, ous ferrats. L'ou ferrat ha estat sempre un recurs providencial per a les guisadores maimones i poc científiques.

Jo no tenia pas el paladar educat ni era ganut. Sovint, la tensió intel·lectual esmortuïa les altres funcions orgàniques.

Menjava de tot i no menjava de res, i m'abstenia d'exigir gormanderies.

En moltes ocasions ni m'asseia a taula per no deixar el treball i no estroncar la vena. M'agradava, però, de convidar els amics i fer-la petar entre glopades de cafè i pipades de tabac, i encara que comprenia les aprensions i vicissituds que passaven els meus hostes, jo ho agafava tot a la bona de Déu.

Per altra part, els intel·lectuals de X. m'admiraven en tanta manera que les rareses de la nostra llar resultaven altres tants comprovants del meu talent.

Després del pintor, el que més freqüentava el nostre tracte, era un jove erudit, romàntic, autodidacte, devorador de llibres, desconeixedor del món, partidari de la reserva i de les poses acadèmiques i una mica tímid. Solia enraonar poc i en veu baixa; quan emprenia una conversa era a base de coses que ell creia transcendentals i que, sovint, no us interessaven gota. Tenia talent, però no sabia servir-se'n amb oportunitat i, demés, una grossa set de saber el tornava amoinós.

Recordo que a penes acabaven de presentar-me'l, trobar-nos junts, casualment, un xic separats dels altres amics, va passar-me un braç per damunt l'espatlla, em va estrènyer, i amb daler cordial i planyívol, va dirigir-me aquesta pregunta horipilant: "Amic doctor, quin concepte té vostè de la vida?"

Li hauria pogut respondre que era un somni o que la vida, al costat de segons qui, era un plom, però, francament, no vaig trobar manera de complaure aquella curiositat petulant.

Prescindint de tals infantilismes, valia molt i tenia l'ànima blanca com la seva carnadura adiposa. Estava ben segur que la meva dona l'impressionava fortament. No era a ell sol que impressionava la Merceditas. Entre els més aire-ferits, cal comptar-hi un poeta dimoníac, èmul de Baudalaire, magristó i entonadef, amb una dent corcada: defecte de gran importància que li destruïa en absolut la postissa malignitat del seu somriure.

Altre, força entrant a casa i de consegüent més o menys afectat per l'opulenta Merceditas, era un gentil minyó discretíssim i de bona família. Estimava l'art, la música, la literatura i la poesia, sense escarafalls, esmerçant-hi el seu lleure i els seus diners. Ho conreava una mica tot com un aficionat vergonyant. El bon gust, la correcció i la cultura que demostrava sempre, el feien trobar malaguanyat per aquella urbs separada del món ideològic. Fredament, però sincerament, donava les seves opinions, i llavors compreníeu que era un entusiasta i un coneixedor expert, una mena de "Fadrique Méndez" inèdit, un dilettante que, d'actuar, segons el seu criteri, hauria estat un creador definitiu.

He de suposar que la meva dolça esposa no tenia per ell una decidida preferència, si bé no li havia aplicat encara cap motiu. Als altres, a l'un li deia el soso, a l'altre el mellado i al pintor el santo, tal vegada perquè tot i essent el més home era el menys galant.

Ben mirat la Merceditas s'ufanava en el Manicomi. Les seves esculturals proporcions, la blancor mate de la seva pell sedosa, la negror dels seus ulls insinuadors, la frescura turgent de la seva gorja i el relleu voluptuós de la seva sina, esdevenien saturats de renaixença, el mateix que una flor transplantada de l'esquifidesa d'un test a l'amplitud d'un regadiu.

A les belleses naturals, per si soles temptadores, reunia, la meva muller, un tracte amable i desinvolt. De seguida éreu víctimes de la desmesurada i detestable dèria dels diminutius. El vostre nom o el vostre cognom—escollia un o altre amb una refinada intuició de sonoritats romàntiques—sofria un afegitó sil·làbic que us retornava als temps remots del vostre didatge. Tothom era un nin per la meva muller, tothom qui tingués certa espiritualidad i franquesa, car als paquiderms enlevitats que ostentaven títols i representacions de caràcter oficial, nobiliari o acadèmic, els respectava com a déus.

Als nostres amics els mirava de fit a fit amb un esforç de miopia, per entre les pestanyes a mig cloure, la qual cosa, després de sentir-se anomenats tan dolçament, els acabava d'inquietar.

Al meu entendre, la gelosia era una cosa bestial. Per això mirava fredament aquestes maniobres de fascinació i coqueteria degudes a la inconsciència.

Una de les més greus, i que a mi em feia riure molt, consistia en ensenyar als visitants el nostre llit de matrimoni.

Merceditas el considerava un prodigi d'ebenisteria. A penes un amic posava els peus a casa nostra, es veia obligat a seguir-la pels alts a fi d'inspeccionar el parament de les cambres i, després d'admirar els altres mobles, li calia admirar aquell amb més atenció i més fervor.

Jo perdonava aqueix orgull ridícul de mestressa, però no volia ferme'n solidari i romania en el meu despatx.

Endevinava l'escena, però; els veia atansar-se a l'espona del monument; ella aixecava el cobrellit de satí groc, signava els quatre peus tornejats, després els relleus de la barana, després—deixant caure el cobrellit—l'escultòrica complicació de la capçalera; de seguida, ponderant la flonjor dels matalassos, els hi feia palpar i, per a convèncer-los del tot, s'hi llençava de flanc. I mig ajeguda, recolzada en el coixí, esperava un mot de lloança o un gest de conformitat al seu entusiasme. Ah! pobres amics meus! Com em divertia imaginant-me'ls retorcent-se i consumint-se poc a poc amb el penible esforç d'un paper a frec d'una brasa!

Altrament no era pas sola la meva dona que feia coses de poll ressuscitat; jo mateix, en ocasions, tenia el do de la impertinència. Es clar que la meva fatxenda prenia altres formes i escollia altres medis. Jo astorava els visitants amb dos enormes cervells d'imbècil submergits en alcohol, dintre uns pots de cristall.

Adornaven el meu despatx damunt la lleixa de l'escó de noguera, i gallejava fastigosament, explicant com els havia fet saltar del crani en una nit de llamps i trons, en la solitud del dipòsit de cadàvers, proveït en abundància per la feliç intervenció d'una endèmia tífica.

La pruïja d'escruixir, de causar ois i de contorbar amb bromes horripilants les ànimes delicades, es desenrotllava en mi d'una faisó alarmant.

Els nostres visitants, amb preferència les dames i damisel·les, eren convidats a una degustació de sesito humano—la meva dona m'anava encomanant la monomania dels diminutius—i proposava, vilment, de reduir-lo a trossos, i sofregir-ne unes croquetes arrebossades amb ous i farina.

Una altra manifestació, derivada del nostre canvi social, era una irresistible tendència a ésser hospitalaris; hospitalaris a ulls clucs, no per galanteria ni altruisme, sinó per esmerçar un inexplicable delit de gresca i excentricitats.

La meva Merceditas s'afillava—diguem'ho així—tots els gossos i gats famolencs de la rodalia. El porter de la cama de fusta havia rebut ordres severíssimes a fi de no estroncar aquella corrua de bèsties exhaustes que arribaven a la reixa del portal atrets per un pressentiment, però no ben convençuts d'una bona acollida. En venien dels masos de la plana cercant un àpat complementari; en venien del veinat proper, decandits pels dejunis; en venien de les carreteres, indomiciliats, primparats de cames, arronsats de carcanada, bruts de pols i amb tremolins epilèptics. Uns s'atipaven entornant-se'n de seguida sense dir un mot de remerciament; altres esperaven unes hores estenellats al sol, fins que l'habitud de vagabundejar els desentumia. Però també se'n trobaven d'agraïts i bellugosos que, el mateix que certes persones, creien d'atreure's la nostra consideració i apreci festejant la petita Agnés. En fi, n'hi havia que s'instalaven pels recons del menjador d'un aire resolut, a tall de poca pena. Un vellarcàs perdiguer meresqué la preferència de la nostra filla pel seu pacient tarannà. Tenia les faccions caigudes, els ulls vermells i mirava com un sant. El rebatejàrem al nostre gust, posant-li Carducci, en homenatge al gran poeta que acabava de morir a Bolònia, on jo l'havia tractat, i a qui anomenava el meu avi.

Entre els gats també hi havia el preferit. Era un mascle blanc i negre, tou, voluptuós, que mai deixava la meva muller. Tan aviat refregantse-li entre cap i coll, com agemolint-se-li a la falda, com emmotllant-se-li a l'espatlla, com seguint-la miolant, sempre roncador i amb la cua impàvida, resultava la vertadera imatge de l'enfigassament passional.

I la Merceditas li corresponia fent-li petons, mossegant-li les orelles, deixant-lo menjar en el mateix plat, servint-li llaminadures amb la seva mateixa forquilla, consentint-li que es passegés per la taula, que ensumés les viandes, que tastés les salses abans que ningú, que rellisqués dintre la plata de l'ensiam i que, amb les ungles, afanés els talls que la nostra filla desganada es deixava prendre alegrement.

Ara bé; el que la Merceditas feia amb els gats i gossos jo ho feia amb els estrangers exilats o rodamons. Ultra resultar-me pintorescos, una vaga idea d'aprofitar-me'n per a traduir les meves obres i universalitzar-les i a l'ensems d'esbravar la meva disposició políglota, me'ls feia indispensables.

Vaig començar per un alemany degenerat, infecte, ple d'estigmes i aberracions. Sodomita recalcitrant, perseguia els boigs de bella nit, pagant-los generosament la complicitat amb la seva infàmia.

Aquest monstre usava el meu nom; es feia passar per Director del Manicomi i resseguia les barraques dels burots pretenint reconeixe'ls amb l'excusa d'investigacions medicals, i ensenyant-los estives da paper moneda. Quan hagué buidat la cartera—qüestió de vuit dies—desaparegué deixant-me la responsabilitat dels seus crims.

Aquesta primera experiència no em féu pas més assenyat. De què provenia la meva resistència a l'esmena? A vegades sospitava si era jo un influenciat per un desequilibri psíquic. Però aquesta sospita l'han experimentada tots els mentalistes massa predisposats a veure en tothom relleixos frenopàtics, o massa temerosos del contagi dels boigs amb els que hi conviuen. Que la meva voluntat uns cops reaccionava furibunda com el llamp i altres dormia, insensible com un soc, n'estava convençut. També n'estava que no sols era la voluntat la cosa capritxosa i versàtil que feia de mi una antinòmia vivent i era causa de contratemps i fracassos, sinó el sentit moral. Llavors?... Llavors calia organitzar les meves potències i la meva existència.

Sigui com vulgui, desaparegut l'alemany, vingué un portuguès. L'havien trobat al marge del camí-ral atuït de febre. Segons digué se n'anava a París després d'haver recorregut l'Europa tot caminant, i mostrava certificats, en apariència autèntics, que ho acreditaven. Havia fet unes setmanes d'estada a l'Hospital i, en donar-lo d'alta, convalescent, es trobà sense forces per reprendre el camí i sense un xavo per romandre a la població. Vaig topar-m'hi en la farmàcia del Dr. P., on jo solia passar l'estona. Demanava arsènic per a finir la seva vida miserable. Va interessar-me. Vestia un trajo de globe-trotter i semblava intel·ligent. Si pogués arribar a París, deia, la meva veu de baríton em produiria una fortuna. Vocalitzà tot seguit. Efectivament, els prestatges de l'apotecari trontollaren de socarrel. Jo acabava d'omplenar-me les butxaques de pastilles de goma,—única retribució que em cobrava a canvi de recomanar l'establiment i acreditar els seus específics—, i vaig oferir-ne un grapat al cantor. Va clavar-me una mirada de matamoros, però en veure que li assenyalava la tartana i li prometia una menja més substanciosa, va desfer-se en reverències.

Recobrà les forces ben de pressa, tot dient mal dels espanyols. La Merceditas li picava la cresta de mala manera; i feia morir de riure oint-lo discutir amb un galleg estrambòtic i uns fums tribunicis incommensurables.

Una vegada va explicar que als afores del Porto, la seguretat personal desapareixia en desaparèixer el sol. Els suburbis estaven infestats de gent dolenta que robaven, apallissaven i segrestaven amb una gosadia inaudita. Era el primer cop que feia referència a coses depriments per a la seva terra, i el patriotisme agressiu de la meva dona anava a formular una observació, quan ell, adonant-se'n, li tallà el camí. Totes aquelles collades de malfactors eren espanyols.

Un hom, no obstant, el perdonava de bon grat. Prescindint del seu portuguesisme, sabia fer de lacai de la Merceditas i de bufó de l'Agnès. Sempre el dúiem al costat nostre, i la seva bona planta i la seva indumentària pintoresca desvetllaven la curiositat pública. En aquell temps els vendatges de les cames, els jerseis, els gecs amb tavelles i cinturó i les sabates rosses, de sola clavetejada, encara no s'havien popularitzat. Per torna el portuguès tenia uns aires provocatius de saltimbanqui, i no era gens estrany que la mainada ens seguissin i que els entenimentats no endevinessin pas fixament el paper que representava cosit a les faldilles de la meva muller. He d'avinentar que aquesta havia esdevingut una senyora notable per la seva manera de vestir, elegant i provocativa. Molt escotada, molt cenyida del pit i les caderes, feia rotllo, i ofuscava a les indígenes, retingudes dintre uns certs límits d'honestedat per les repetides exhortacions dels confessors i dels propagandistes de l'austeritat cristiana. Va adonar-se dels èxits, i de que l'embolcallaven molt estretament les mirades dels homes, aficionant-se a concórrer al teatre, als passeigs i a tot arreu on pogués exhibir-se.

En això m'agafà el desfici de produir. Periòdicament experimentava la necessitat d'emprendre un treball de caràcter científic de gran volada, però no trobava mai aquella tranquil·litat d'esperit, aquell repòs del seny i aquella pau material que són propicis al pensador, i serveixen com de claustre matern a les creacions definitives.

En entrar en el Manicomi vaig creure d'assolir aquest ambient de calma i de fecunditat, però de seguida vingué la topada amb la Diputació i les peripècies de la lluita que sobrexcitaren els meus nervis i exasperaren la meva intel·ligència. Tot just ara començava a asserenar-me, La foscor i l'onatge de la passada tempesta havien desaparegut i em lliurava en cos i ànima a planejar un llibre monumental, on es resoldrien problemes biològics d'un alt interès, on es demostraria la sapientíssima i persistent actuació de la naturalesa dirigida a eliminar els productes tarats, imperfectes i nocius de les unions neuropàtiques.

El portuguès m'estalviava de desairar la meva muller, cada dia més aficionada a exhibir el seu físic i el seu luxe pels carrers de la ciutat. Ell li servia d'acompanyament, i mentre excitaven curiositats i malícies, jo, isolat, abstret i febrós, escrivia sense poder donar abast al desbordament fantàstic de les meves idees.

Demés d'utilitzar el nostre globe-trotter en aquesta delicada missió, l'utilitzàvem com a pallasso. Cada vetlla ens aplegàvem a l'entorn del piano. Sovint el pintor agrest participava de les nostres reunions familiars i no era pas ell qui feia menys gatzara. El baríton prenia les estovalles i col·locant-les al plec del braç entonava el plany solemne de "Schaunard" en la "Bohème", el desficiós addio a la vecchia zimarra, jo, amb contorsions de gran pianista, procurava d'acompanyar-lo. El pintor imitava el fagot de l'orquestra i la Merceditas, la nena i el semiimbècil que ens feia de criat, escoltaven i ens contemplaven.

El sentimental portuguès emitia la seva veuarra amb unes contraccions abdominals i un sanglot de comiat que haurien entendrit una penya, i, per a correspondre als nostres aplaudiments, tornava a començar. Però llavors érem tres, tres "Schaunard" que ens posàvem de rengle, tres que gesticulàvem i modulàvem alhora, procurant, el pintor i jo, no desdir del nostre capitost. Entretant la servent enllestia de rentar els plats i venia al menjador disposada a fer el seu paper.

Organitzàvem un match de lluita greco-romana entre ella i el portuguès. Era, la servent, una noia d'Ossor, salvatgement constituïda. La sang li trasporava per les galtes i pels braços d'una gruixària temible. Les mans eren mans de presa: rasposes, curtes de dits i molsudes, amb un garrot de munyeques en harmonia amb les anques, espatlles i turmells. El seu adversari, amb pretensions de veritable atleta, no usava pas de cap galanteria davant de l'enorme massa de carn ferrenya que se li tirava al damunt.

Començaven per un tanteig una mica felí; després s'abraonaven, enllaçant-se; de seguit queien a l'estora, i des d'aquell moment ni l'un ni l'altre es tenien cap mena de consideració. El portuguès, més traidor, intentava una "clau", que l'altre, d'una batzegada brutal, li desfeia, i entre runflets de coratge, sospir d'angoixa i cruiximents d'ossos i tendons, seguien les tombarelles i la promisquació engrescadora d'extremitats tortalligant-se, desentortalligant-se.

Però el paroxisme d'aquest combat durava poc. El substituïa un forcejar de paròdia, com el que esmercen els profesionals per engatussar els badocs. I calia descompartir-los si no volíem que sobrevingués l'enervament, i presenciar, terra enllà, als nostres peus, el més vergonyós dels armisticis.