Jo! Memòries d'un metge filòsof/VIII

VIII

Un nou element d'esbarjo va introduir-se en la nostra llar. Es tractava d'un trist francès, oriund del Rosselló, qui s'havia instal·lat a X., fugint dels deutes i de les persecucions consegüents a un daltabaix econòmic. Acabava de perdre la seva fortuna en una empresa d'espectacles: teatre de naturalesa i curses de braus. A desgrat d'ésser de plànyer, us resultava sainetesc. Vestia sempre de negre—un jaqué llarg, categòric—i eren negres els seus cabells arranats i les seves celles hirsutes, i la seva barba espessa, també curta i atapeïda, el mateix que pintada amb fum d'estampa. Alt, desnarit, groc, nerviós, era la imatge d'un mestretites desconfiat i macillent.

Va comprometre's a servir-me de traductor vitalici a canvi d'aliments, però jo, per a dignificar-lo, vaig conferir-li el títol de secretari particular. No deixà d'agrair-m'ho i àdhuc, de fer-ho constar en les seves targes, on no oblidà tampoc d'inserir el meu càrrec oficial i els meus títols acadèmics.

El portuguès li demostrà ben aviat un menyspreu terrible, que fou correspost com es mereixia. Monsieur Vidal, però, era ben educat i es comportava com un cavaller.

Un jorn, després de molts circumloquis, va referir-me certs actes del nostre portuguès una mica alarmants. Indubtablement ja no es tractava d'una delació sense fonament, determinada per la gelosia. Sobre les confidències del francès vingueren les meves observacions personals a demostrar-me l'indigne comportament del baríton. L'havia sorprès, en samarreta, fent passes magnètiques sobre els ulls de la meva esposa. Ella el refusava amenaçant-lo: ¡Portuguesito, que te la vas a cargar!

Dit i fet, vaig cridar-lo a soles per a suplicar-li, francament, que passés la porta.

Des d'aquell jorn es mostrà molt digne i reservat. Semblava que no podia suportar la nostra presència i no era mai a casa, llevat de les hores dels àpats. Compareixia puntual, s'asseia a taula, menjava en silenci, encenia la seva cigarreta i s'entornava al carrer sense mirar a ningú ni fer un gest complimentós. Tal conducta arribava a admirar-me per resultar la pròpia d'un hoste que paga esplèndidament la seva dispesa i que ha estat ofès en l'íntim i sagrat de la seva ànima.

I per què no el treia a puntades de peu? No ho sé pas. Jo, tan agressiu i violent en la polèmica, era, en els fets, el més irresolut i contemporitzador dels homes. No admetia imposicions espirituals, fossin de qui fossin i vinguessin d'on vinguessin, però l'audàcia dels actes, el desvergonyiment i la sang freda d'un qualsevol, de l'últim pillet escapat de galeres, m'impressionaven i em dominaven. Pel demés, jo coneixia formidables periodistes, la ploma vigorosa dels quals era la mateixa temeritat, que es convertien en pusil·lànimes si se'ls feia responsables personalment de llurs escrits.

En veritat, però, que jo concedia molt poca importància als conflictes materials i mai m'hauria perdonat de comportar-me com un irracional podent comportar-me com un déu.

Però ja no era tan propi d'un déu, ni d'un savi, d'exposar-me contínuament a topades amb gentussa. Recapacitant-ho bé, jo, des de la meva infantesa, em sentia predisposat a contreure amistats paradoxals. Els amics més íntims mai havien estat els més discrets, ni els més intel·ligents, ni els més afins en idees. Sofria una fatal atracció pels depravats i poca-soltes, mentre m'adulessin i es supeditessin a la meva voluntat. Aqueix ròssec no desgastava gens ni mica el meu prestigi com l'hauria desgastat el d'una intel·ligència semblant o més poderosa que la meva.

Conseqüent amb aquesta conducta, els intel·lectuals de X. no havien pas merescut la meva absoluta confiança. Llevat del pintor, els altres eren massa tristos i cerimoniosos. Tal vegada s'haurien convertit en jutges. Per contra, vaig trobar un ciutadà convicte i confés de la seva criminal ignorància. Desconeixia la meva obra, mai havia sentit a parlar de mi, però el meu tracte li desvetllà les potències i m'era deutor d'encisos espirituals que no sospitava—així ho deia ell.

Entrà a casa amb una humilitat de catecumen. Els meus llibres, els meus estres quirúrgics, els cervells, la ploma, la tinta del tinter, el feix de quartilles, el coixí de la poltrona, l'estor blanc de la finestra i l'ambient de meditació i sopiència del meu despatx, meresqueren les seves lloances. Parlava destrament, amb desinvoltura i gràcia. Va insinuar, amb tota franquesa, el desig de visitar-me sovint i d'il·lustrar-se en matèries de la meva professió. Volgué presenciar les meves cures, car sospitava en mi un tresor de zel i paciència per als tristos alienats.

En ésser-li presentada la meva Merceditas es comportà amb la més exquisida galanteria. Féu son elogi—naturalment—però amb franquesa d'home de gran món. Havia viscut molts anys a Madrid i es lliuraren ambdós a descripcions topogràfiques i a recordances de fets i persones. Coincidiren en dates i en amistats i de poc no resulten parents de quint o sisè grau. Amb totes les traces d'un aventurer, aquest subjecte us plavia per l'especial convicció que revelaven les seves paraules i l'energia i seguretat dels seus gestos. Desempenyava a X. el càrrec d'inspector general de consums. Era, en termes populars, el jefe dels burots. La veu pública l'acusava de grans prevaricacions; l'odiaven. No feia pas cara d'escrupulós, però cal convenir que el burot, alt o baix, no és mai persona grata als ciutadans. Tampoc la seva història era exemplar. Agent de negocis, croupier, secretari d'un cacic de funesta memòria, agent executiu i munyidor electoral, en tot sobresortia i de tot es cansava, fins que les poderoses relacions que havia contret fent tants oficis, el situaren sòlidament, en el lloc susdit. Tals antecedents a qualsevol persona que no hagués experimentat, com jo, un menyspreu absolut a tots els prejudicis i cabòries de la detestable bona gent, li haurien servit d'avís i regla. Però el meu sistema, ja el coneixeu, consistia en judicar les persones i les coses des d'un punt d'albir original. Un cap de burots, després del globe-trotter, no tenia pas d'alarmar excessivament el marit ni el frenòpata. El cas era que la presència i expressió del novell amic no predispoven gota a grans intimitats. D'una morenor de nipó, de pell lluent i granalluda, el bigoti esberlat sobre els llavis sensuals i d'una estatura mitjana i arrodonida, era especialment repugnant en donar-vos la mà, sempre freda i suada. Les seves encaixades us deixaven la impressió d'haver tocat una foca i us obligaven a rentar-vos tot seguit.

Tanmateix als quinze dies ens tractàvem de tu i no hi havia res que no fos a mitges entre ell i jo, llevat dels diners i de la dona.

A qualsevol hora l'hauríeu trobat a casa. Em feia d'ajudant, i, en les cures doloroses i sempre que calia esmerçar la sonda, en casos de sitofòbia, subjectava els boigs, vanant-se de nervut i mala ànima.

Eixíem plegats del Manicomi i corríem per la ciutat, de bracet. Organitzava el treball de la meva oficina administrativa on l'Excel·lentíssima Diputació havia introduït un comptable a propòsit per a desacreditar-me i fer-me perdre.

Aquest subjecte completava l'estrafalària reunió de persones afectes a la meva autoritat dins la casa.

Ell i Mr. Vidal, però, eren els més quiets i insignificants. El comptable jovenet, ros i anèmic, perdia el temps en desxifrar xarades i jeroglífics trametent les solucions als concursos. Els llibres, estats, factures i comprovants no l'interessaven, per bé que la seva deixadesa els fés interessantíssims per un altre desxifrador.

Treballava en una cambra xica, situada davant del meu despatx, i jo passava setmanes senceres sense recordar-me de la seva existència. Li deia el fantasma burocràtic, perquè si es prensentava d'improvís amb talonaris i paperots a la mà, on jo devia posar la meva signatura, sempre em causava un ensurt.

Vaig agrair, en gran manera, la intervenció del jefe dels burots en els meus assumptes administratius confiats a l'inepte dependent.

Era de llei correspondre-li. Estava llavors en capítol interessant del meu llibre. En tractar de les seleccions de la naturalesa encaminades a destruir els fruits de les parelles neuropàtiques, jo classificava el geni entre les herències morboses. Per a demostrar-ho sotmetia els meus amics i coneguts, presents i absents, suspectes de genialitat, a un interrogatori minuciós. Cercava entre llurs ascendents estigmes frenastènics o causes de degeneració mental.

Les tals fitxes genealògiques equivalien a una patent de superioritat psíquica. Els interrogats se sentien contents d'haver tingut un avi alcohòlic o una mare cleptòmana. Ara bé; per afalagar l'espontani revisor de la meva intrincada administració, vaig fitxar-lo com a probable geni. El seu pare havia mort del còlera i no podia deduir-se gran cosa dels seus avis, per no haver-los conegut ni haver-ne tingut notícia; però sa germana havia comès un infanticidi, i ja era una dada favorable.

Després d'aquest obsequi, vaig fer-li'n un altre de més gros guarint-li, de franc, les criatures atacades d'un virulent xarampió.

En Rozas—així s'anomenava—vivia a l'extrem d'un barri forà, molt desconvenient. Entre aquest barri i el Manicomi s'interposava un riu, i calia donar una gran volta per dintre la ciutat abans d'assolir-lo. Cada visita em feia perdre dues hores, i ja, perdudes aquelles dues hores, perdia el matí, entretenint-me en estades i converses inútils d'home mandrós. A vegades també perdia la tarda, car aquells adorables infants eren, constitucionalment, una calamitat i propensos a tota mena de complicacions. Ultra això, llur mare, alta, feréstega i bigotuda com un alabarder, mai entenia les meves advertències ni executava les meves ordres; només sabia plànyer-se, tremolar i resar parenostres. Jo ho havia pres per punt i volia salvar els nois, costés el que costés.

Trigaren molts dies en alliberar-se dels relleixos d'aquella infecció. Ni per atzar durant les meves visites, no vaig ensopegar En Rozas a casa seva ni pel camí. M'esperava en el Manicomi, al costat de la Merceditas. Començava a fer calor i tenien la porta del jardinet esbatanada. Per entre el llindar i la cortina blanca moguda per l'oreig, entrava la llum solar i el baume de les roses. En la dolça penombra del menjador la meva incomparable esposa amb un cabàs a la falda, lassa i romàntica, s'entretenia a desgranar les faves del sopar. Eren faves de la nostra collita, faves de cella negra, dures faves de l'emigració destinades quasi exclusivament a monsieur Vidal.

El primer cop que vaig sobtar-los d'aquesta guisa, el meu amic cregué del cas donar-me una explicació. Jo no vaig admetre-li. Sabia per endavant que el càrrec d'inspector l'obligava a recórrer els fielats dels extramurs i que, finida aqueixa tasca, es deixava caure al Manicomi, fins a entrada de fosc, hora d'organitzar les rondes de nit.

La Merceditas afirmà que la companyia d'En Rozas li resultava molt divertida. Efectivament, el meu amic era un extraordinari fabricant d'acudits. La meva dona s'entossudí que me'n repetís un que acabava de dedicar-li. En Rozas feia el modest confessant que el tal chiste era fusilable, però l'enjegà:—¿En qué se parece un tren de carga en marcha, a un salteador de caminos? Vaig respondre-li mitja dotzena de bestieses sense esperança d'encertar la veritable.—En que t'atraca, que t'atraca, que t'atraca...

El més curiós és que va fer-me gràcia, i que vaig admirar l'ingeni d'En Rozas en aquest ram.

En Rozas era per a mi com un refugi, un blanc i hermètic santuari on no hi arribava cap tuf de sapiència ni cap bufarut de transcendentalisme. La certesa absoluta que les seves paraules no contindrien ni una sola idea digna d'atenció, que no entraríem mai plegats en cap pregonesa filosòfica, que saltaríem com a cabrits d'una banalitat a l'altra i, encara el convenciment que la seva presència era un espantall per als turmentosos erudits de X.—em constava que no el podien suportar—me'l feren indispensable. Quan deixava els meus estudis o el meu treball d'investigació frenopàtica, els xistos del jefe dels burots refrescaven la xardor i pesadesa del meu enteniment. De xic en xic vaig sentir-me estimulat. La poca solta també és un do de la naturalesa i no en té qui en desitja. Volguí provar la meva disposició per aquella mena de gimnàstica de l'enginy, tan saludable com un altre. Els primers assaigs no resultaren pas un fracàs. Ens anàrem engrescant fins a caure en un desfici per superar-nos mútuament. Trèiem partit de totes les paraules retorcent-les, desconjuntant-les i aglutinant-les. Ja no érem senyors de nosaltres mateixos i vivíem de l'acudit i per a l'acudit. En veure un gos dèiem alhora: El perro hace guau guau, la cabra hace be be, el gato miau miau i el gas-ace-tileno...

I quan no era un gos era un altre animaló qui ens suggeria la cantarella. També, quan passàvem davant d'una botiga de llauner, en llegir Hojalateria, ell em trucava afectuosament l'esquena, i jo li trucava la seva, aclarint el significat del nostre gest amb un ¡Ojalà-te-ría la suerte, amigo! I ens cuidàvem ennuegar de riure.

He d'advertir que jo no obrava pas del tot de bona fe. La meva teoria segons la qual el món és un agregats d'imbècils, em permetia d'expansionar-me com un infant sense perdre res de la meva dignitat de filòsof. En Rozas era un cas explorable. Quan me n'hagués servit, sempre seria a temps a desviar-me'n, però sigui el que es vulgui, En Rozas no es movia mai de casa nostra. Adhuc en les absències estava present, car o jo o la Merceditas l'esmentàvem, repetint els seus inqualificables acudits, o treballant-ne de nous per ofrenar-los-hi a la primera ocasió. Ell començava a comportar-se com un veritable procurador amb plens poders; feia i desfeia en els meus assumptes. Havia foragitat el portuguès i tenia espaordit el terrible desxifrador de xarades, el meu secretari particular. Per a monsieur Vidal, monsieur l'Inspecteur, com ell l'anomenava, era una mena de bèstia apocalíptica. L'odiava i el temia d'instint. Pobre Mr. Vidal! Mai no havia tingut a la meva vora un servidor tan adicte ni un guardià tan gelós, ni un company tan noble. Amb tota la dignitat d'una persona, però amb l'instint d'un ca, descobria els meus enemics per la farum que exhalaven, i ventejava els perills de tres hores lluny. En recompensa d'això rebia de mi un tracte frèvol, desconsiderat. Endevinava el gos, però no havia pas sabut veure en ell, a través de la seva excentricitat ridícula, el bon amic, l'únic amic que havia de trobar en la meva vida.

L'atipàvem de tot el que ens venia a mà, car la seva voracitat no coneixia l'escrúpol ni distingia les viandes, i, un cop assaciat, abusàvem de la seva paciència martiritzant-lo tant com podíem. En Carducci no hauria pas suportat de la meva esposa ni de la petita Agnès, el que monsieur Vidal sofria de mi i d'En Rozas.

Dues coses sobretot terroritzaven el meu secretari particular: els boigs i les pessigolles, Els boigs pogué evitar-los mentre jo no em vaig decidir a fer d'intermediari mercantil entre les famílies dels tals i el Director d'una casa de salut situada en una vileta de la costa, centre d'una abominable explotació. Però les pessigolles, si les evitava, era degut a que n'hi havia prou amb l'amenaça per a veure'l convulsionat i delirant. Ell en deia cosculles volent traduir el mot al castellà, talment el sentia dir a nosaltres.

En Rozas—que m'imitava en tot—solia secundar les meves terribles humorades. En sentar-nos a la taula—En Rozas era molt sovint el nostre convidat—el situàvem entre nosaltres dos. Li deixàvem menjar tranquil·lament el seu plat de faves i després, alhora, monsieur l'inspecteur i un hom, l'un per un costat i l'altre per l'altre, allargaven una mà amb els dits crispats removent-los amb frisances d'esgratinyar-li el costellam. L'infeliç, sèmpre neguitós, sempre alerta com un veritable tocat de mania persecutòria, atalaiava ben prompte aquelles dues grapes que traïdorament el cercaven a l'ombra, entre els plecs de les estovalles. No podia blincar-se per cap indret i s'aprimava entre rebots i sacsejades nervioses, llençant esgarips de salvatgina, girant i contragirant els seus ulls plens d'horror, ja de natural desorbitats.

—No, no... pas de coscuilles... pas de coscuilles... hic... hic... pas de coscuilles...

D'imaginar-se tan sols que el poguéssim tocar, es situava al caire de l'epilèpsia. Ni per un moment ens recordaven que la nostra joguina era un pare de família en plena catàstrofe, un vençut de la sort; un home de quaranta anys que havia gaudit de tots els respectes socials i de totes les benaurances que proporciona la riquesa. Això era més reprobable per bé que ell es comportava amb nosaltres molt dignament i seriosament, sense que mai ens hagués autoritzat, amb una sola lleugeresa, a embromar-lo com ho fèiem.

A voltes, però, l'esguard de la nostra víctima, sobretot quan es fixava en En Rozas, llampegava sinistrament. Si no hagués conegut l'estat depressiu i pusil·lànime del francès, aquella mirada m'hauria fet maliciar coses funestes. La desproporció entre l'aspecte ferotge i la capacitat agressiva d'aquell home, era per demés grotesca i divertida. L'enfurismàvem pel goig d'apaivagar-lo amb un no-res. Imagineu-vos un Felip II, la ira del qual fos espargida amb uns copets a la cuixa, amb un amorosit rautament d'orelles o amb l'ofrena d'una raquítica cigarreta en la qual abocàvem, generosament, les escorrialles de les nostres butxaques.