Jo! Memòries d'un metge filòsof/X
El record d'aquella temporada de tractar amb malalts de rebuig i d'estafar-los cínicament, agullonat pels deutes, no és pas dels més grats. El títol de metge, patent de corsari! Jo ja havia previst que, un jorn o altre, acabaria usant aquell trabuc de cartolina que conservaba enrotllat en un calaix de l'escriptori, expressament per a no fer-li perdre el seu aspecte d'arma de bandit. Passava l'edat romàntica i començava l'edat amoral. Aquestes consideracions no podien aconsolar-me, però, de la meva desídia en fer les coses a mitges. Ni era un hàbil marxant de la ciència ni un científic immaculat. Tenia les mans brutes i seguia amb les butxaques buides. I encara, hora darrera hora, suportava el disgust de mi mateix. Aquella repugnància que havia sentit, després de revalidar-me, de combatre amb la matèria infecte; aquell considerar-me malaguanyat per un ofici d'apedaçador de vides, aquella poca fe en les drogues i en els receptaris, i, més que res, el menyspreu per la matèria i per la humanitat, no m'havien permès d'atresorar experiència.
Déu us lliuri d'un metge conferenciant, foliculari, discutidor, periodista, condecorat o intern de massa clíniques estrangeres! Déu us lliuri també d'un metge filòsof!
Jo no tenia les oïdes ni els ulls ni el palp prou ensinistrats per a treure l'aigua clara dels meus reconeixements. En Psiquiatria els dignòstics no requereixen, en tanta manera, la perfecció dels sentits com en les altres branques de la Medicina, i per tal, jo la considerava més adequada a la meva alta jerarquia de pensador i més digna dels meus desvetllaments.
Però aneu a saber per quina llei contradictòria acudien a mi tots els malalts enigmàtics, davant dels quals jo, interiorment, tenia que declarar-me un negat, encara que diagnostiqués amb aplom i receptés amb simulada convicció.
Vaig cansar-me d'aquestes comèdies, que m'humiliaven i m'empetitien. M'era impossible de suportar la convivència del filòsof i del faranduler en l'estatge del meu orgull. Llavors vaig determinar de passar-me a comissionista de boigs. Vaig pactar amb un company que regentava una Casa de Salut particular. Era un establiment de bona apariència, on els alienats poden trobar un tracte avantatjós i una assistència més científica que la que jo els podia oferir en el meu Manicomi, deficient i desorganizat. Aqueixa consideració aquietava els meus escrúpols. Encara que es tractés d'un comerç amb la desgràcia i d'explotar la tràgica situació de les famílies, jo intervenia exclusivament amb el meu consell, que era ben pagat, i aquest consell s'ajustava, poc o molt, a les conviccions del frenòpata. Quan amb un esforç insignificant un hom aconsegueix guanys de relativa importància, la consciència, tanmateix, és més indulgent. Sovint, amb una sola paraula, obtenia el determini de remetre un dels meus asilats a la casa de curació de la vila de Z; i aqueixa paraula màgica no deixava d'esmerçar-la amb oportunitat, sempre que l'aspecte de la família del malalt revelava un estat econòmic compatible amb les tarifes de l'esmentada institució. Molts dels boigs no passaven tan sols pel Manicomi provincial. I si hi passaven era per poques hores; el temps just d'alimentar-se, revenir-se i tornar a emprendre la ruta. Jo els anava a cercar a casa llur, i al costat meu els conduïa al sojorn definitiu. Per aquest servei de cura i vigilància—que la majoria dels meus clients consideraven com una garantia imprescindible durant el viatge—cobrava els meus honoraris, que no resultaven pas massa exagerats considerant la distància i el mal estat dels camins.
Alguna vegada el malalt era un muntanyenc, i fins a assolir la Casa de Salut, situada a la costa, no hi havia prou claror de dia.
Jo vaig fer per manera que monsieur Vidal participés d'aqueixes excursions fantàstiques. De primer antuvi, horroritzat, es negà secament a ficar-se dintre la tartana i a entrecuixar amb un boig. Vaig haver de domar-lo, a la faisó que els saltimbanquis domen les bestioles recalcitrants. El fuet i el dejuni l'obligaren.
La veritat sigui dita: monsieur Vidal no em servia de res, però el seu esporuguiment em divertia, i els trontolls i recalcades de la ruta se'm feien més suportables amb els visatges i planys del grotesc secretari. Recordo especialment un d'aquests viatges. Havia començat amb mals averanys. Portàvem un delirant qui, degut a la meva lleugeresa—jo tractava els delirants amb la confiança professional que els terrissaires tracten la terrissa—tingué ocasió d'abraonar-se al coll del semimbècil que em feia de criat i esmicolà a cops de puny, els vidres de la sala on l'havia dipositat, segons costum. Vaig tenir que embenar-li una ferida terrible al braç i ficar-lo a la tartana esmerçant la força bruta. Per a guanyar el temps perdut, el tartaner s'entossudí en agafar una drecera. Ens endinsàrem per boscos espaventables i arribà el crepuscle sense haver assolit el camí-real. La influència de la nit propera deixà sentir-se sobre el maniàtic, alhora que el tartaner declarava la seva desorientació. Els escridassaments del boig començaren a repercutir per la solitud de la selva: Buitxí! butxí... butxí!... Se les havia amb monsieur Vidal arran d'orella; l'esguardava amb tota la furor d'un al·lucinat, amb brills de pupila homeiers, ressalts de tendons i batzegades agressives. El francès, d'una revolada, intentà baixar del carruatge. L'acció del poruc i els esgarips del boig, despacientaren el cavall i l'auriga.
Aquest, enfurismat, exclamà:—Quiets com una reïra de Déu, sinó no responc de res. La terra negra del bosc i l'espessor dels suros no deixaven albirar el camí, que esdevenia perillós. Els sotracs de les rodes es feien insuportables i el cavall s'escalfava de boca. Vàrem aturar-nos. En nom de la santa obediència, el meu secretari fou posat a guisa de fanal en el seti davanter. Amb una mà sostenia l'espelma i amb l'altra procurava de reflectir la llum a la dreta del camí. Jo em dedicava a apaivagar el delirant. Vorejàvem un torrent. Baixàvem galgats, a poc a poc, amb extremituds de retranga i cops de coll. A tres pams de la roda, per l'indret de monsieur Vidal, la feble claror de l'espelma era tallada en sec per una llenca d'ombra formidable. El mateix podia tractar-se d'una buidor insignificant que d'un timbarro horrible. El pas era estret. Per la banda esquerra s'aixecava un desmunt solcat d'arrelaments, que calia evitar sinó volíem fer una tombarella. Les branques dels suros esgratinyaven la vela de la tartana, i el boig ara invocava l'Esperit Sant a trenca nou de coll. En l'horitzó, fosc com una gola de llop, començà a llampar. La nostra situació no era pas agradable, però en imaginar-me la terrorífica del meu secretari, jo oblidava tots els perills.
La nit, el bosc, els llamps ja eren prou per si sols per a estamordir-lo, i es trobava entre un boig enfurismat i l'abisme, ran la camella d'un carruatge gronxadís com un llaüt, amb el cavall frisós i un tartaner renegaire que desconeixia la ruta.
Encara em sembla que el veig punyint l'espelma, ansiós, afinat, procurant il·luminar el camí atalaiant dintre per si el furiós l'escometia, atalaiant a fora i fent un surt, cada cop que la llanta de la roda mossava el petit margenet que ens separava de la torrentera.
Era la imatge de l'angoixa extrema, la vera representació d'un home que té la vida suspesa d'un fil, i sua l'agonia a la bestreta.
La faç se li havia allargat mig pam, les celles li barraven el front en forma de V invertida, pel cap—que duia descobert—hi passava l'estarrufament de la basarda, convertint la forra del cabell, arranat i negre, en un raspall de cirabotes. Entretant, els seus ulls executaven revirades i transformacions indescriptibles. Ben oberts, ben enfora, ben enfurismats en mirar-me a mi, ben planyívols en sondejar la fosca del barranc, es fermaven amb una extremitud violenta, que resseguia tota la còrpora, en zitzaguejar un llampec.
Per fi, empalmàrem amb el camí-real i arribàrem a lloc, la qual cosa fou tinguda pel meu secretari com una feta de l'atzar, i contava l'aventura amb una mímica escarafallosa, espaordidora, com si encara s'hi trobés.
Aquests viatges i aquest carretejar alienats a l'asil del meu amic, em proporcionaren bons guanys. A cada canvi de situació econòmica, així que desapareixia l'encaparrament pel diner, sorgia una nova inquietud espiritual, revelant-se per una excentricitat. El més horripilant per a mi, era la monotonia de les accions i dels pensaments. Va agafar-me la dèria singular de conèixer el tremp de la meva intel·ligència. Calia posar-la en el banc de prova, amb doble càrrega, a la faisó dels armers quan tracten de garantir els canons de llurs escopetes.
En concebre un projecte, solia prescindir en absolut de totes les altres qüestions i afers. Deixant, doncs, a monsieur Vidal, al comptable i a En Rozas que fessin el que els vingués de grat a casa meva, vaig escollir els dos asilats més dòcils i serens del Manicomi, i vaig barrar-me en el meu despatx, ben proveït de paper i d'entusiasme.
Em proposava dictar dues obres a la vegada, plenament convençut que no exhauriria la meva vena d'escriptor fluid i repentista.
Veritablement, jo no puc dir quins foren els temes escollits ni si tenien un caràcter filosòfic, científic o literari. En definitiva, això no m'interessava. Era un gimnasta que prova les seves facultats a soles, per satisfacció del seu amor propi.
De bell antuvi sorgí una complicació inesperada. Arribaven de tant en tant alguns clients nous i altres d'antics, que em restaven fidels a desgrat de desenganys i del fracàs de la clínica.
Calia atendre'ls, i ho feia joiosament, car l'acumulació d'obstacles esperonava el meu coratge. I reconeixia els malalts, els interrogava, els feia el diagnòstic, els instruïa en el tractament i els receptava les medicines sense deixar de dictar als dos improvisats amanuenses.
Aqueixes sessions, inoblidables, tenien a voltes una aparositat de cosa sobrenatural. Sense proposar-m'ho, els amics n'hagueren esment i alguns les presenciaren.
Una tarda, el pintor, amb la particular franquesa que el caracteritzava, cansat de fer sonar el timbre del vestíbul, va endinsar-se per la casa, resoltament. Jo m'havia traslladat al menjador, a fi de disposar de més espai. Amb certesa que l'espectacle que va presenciar en empènyer la vidriera ajustada, degué astorar-lo. Enfront veié una noia, asseguda a una cadira, amb els ulls clucs, soporitzada, però amb el braç dret horitzontal i enravenat, pegant unes batzegades nervioses que li feien campanejar la mà caiguda i morta, a tall de figureta.
En l'indret oposat una vella, la mare de la noia, romania amb actitud d'espasme, contemplant-la fit a fit amb aqueixa cara imbècil, de temença i d'inhibició, que adopten els parents d'un malalt en les clíniques, davant les maniobres incomprensibles dels metges. A cada cap de la taula, els dos boigs, de nassos al paper i amb la ploma als dits, esperaven les meves paraules que jo deixava anar amb èmfasi, bo i passejant-me amunt i avall amb les mans a les butxaques.
En veure entrar el meu amic, abans que obrís la boca, vaig imposar-li silenci amb un gest enèrgic, il·lustrant-lo amb aqueixos mots:
—Suggestió magnètica i dictat doble. No degué entendre'm. Seguia contemplant-nos un a un, amb astorament i repugnància. Era indubtable que es creia presenciar una grollera facècia de mesmerisme medieval. Vaig aclarir-li el significat de l'escena. No res misteriós. Una provatura per a remeiar un estat d'inapetència invencible.
La disposició i sensibilitat de la malalta a les pràctiques d'hipnotisme, varen temptar-me a realitzar l'experiment. A penes li prenia les mans i li fitava els meus ulls, ella queia esclavitzada sota l'imperi de la meva voluntat, i havia executat això com executava altres provatures, d'esma donant l'abast als dos amanuenses. El que és, que un cop dormida m'havia oblidat de la seva existència i havia seguit dictant sense trobar el moment propici de retenir la meva dèria, suggerir-li l'obligació de menjar les viandes que li presentés sa mare i despertar-la. I mentrestant m'entretenia, encara, en explicar a l'amic el paper que representaven els dos asilats, ara ociosos, asseguts un a cada cap de taula. Però el pintor, com la mare de la hipnotitzada, continuava esguardant atentament aquell braç rígid i el terrible i l'incessant pendiculejar de la mà revirada i convulsa. Vaig observar-li que era degut a una senzilla manifestació epilèptica independent del meu voler, determinada per l'estat hipnòtic.
—Llavors deshipnotitzeu-la, deu estar capolada—digué. De seguida ataleià amb fredor el que acabaven d'escriure els dos bojets, avinentant-me que resultava caligràficament incomprensible i horriblement ortografiat. Perdia el temps, i jo no tenia el dret de perdre'l.
Heu's aquí com aquest home es situava, a poc a poc, al marge de l'admiració que em tributaven els altres.
Però encara que el tenia per un impertinent molest, els seus judicis coincidien, molts cops, amb les meves reflexions íntimes. No podia menys de reconèixer, en certes hores de clarividència, que la pruïja d'excentricitats destorbava l'actuació dreturera del meu cervell excepcional.