Jo! Memòries d'un metge filòsof/XI
Hem arribat a l'època de les meves tribulacions. Jo em creia superior a les mesquineses de la vida, enlairat per la força del meu talent a un paratge on no arribarien mai els esquitxos del podrimener humà. Em creia capaç de prescindir dels greuges que no atentessin a la noblesa espiritual o a l'honorabilitat de la meva raó. Em sentia prou fort per amputar un membre qualsevol de la meva còrpora per tal de deslliurar-me d'una nosa, d'un rosec gangrenat, destorbador de les meves especulacions filosòfiques. Ni l'amor, ni la riquesa, ni els respectes socials, ni totes les necessitats i passions de la bèstia, aconseguirien pertorbar el meu seny ni tòrcer la marxa rectilínia del meu esperit. Jo, jo sol, jo sobre totes les coses, jo adiamantat, invulnerable, més enllà de les agressivitats del món i de la pesantor de la matèria; heu's aquí la meva aspiració suprema. Però calia pasar pel llot, pel foc, pel martiri del podell i de l'escorxament, abans que restés net de faramalla i prejudicis, i sabés alimentar-me de la meva pròpia substància, i triomfar en la solitud absoluta, cara cara amb la meva ànima.
Els indicis del meu turment, que jo m'imaginava suportar amb la ironia als llavis, vingueren a la impensada, com totes les catàstrofes, després d'un gai sopar en companyia del pintor, d'un famós crític literari del "Mercure de France", En Rozas i monsieur Vidal.
La Merceditas i jo ens trobàvem en plena febre d'àpats. Els convidats a casa nostra no s'acabaven mai. Féiem ostentació d'aquell grotesc parament de taula i del prodigiós ou ferrat, per tal d'amenitzar les nostres vetlles amb la presència d'algun hoste.
No ens calia pas que fos espiritual ni divertit. Si no ens superava en ingeni el fèiem víctima de la nostra malignitat, i ens servia d'entreteniment com atany el portuguès i l'atlètica servent d'Osor.
L'obligàvem a suportar el fàstic als plats greixosos, als tovallons bruts, a les potes del gat remaneta i impertinent; l'horror a les copes escantellades, a la nostra insistència obsequiosa per a empedreir-lo de viandes grolleres, i a les nostres disputes del llevat de taula, en les peripècies de les quals es trobava al·ludit a fi que sentenciés sobre la galanteria dels basardosos adjectius, que solíem aplicar als nostres progenitors. Era una tàctica engrescadora de fer-li regruar els bons talls o enllaminir-lo anomenant vins i delicadeses que no existien.
Apa, Merceditas, deia jo, treu els pastelitos, o destapa el xampany, o ofrena-li un cigar, i assenyalava l'armari amb gest imperatiu, i ella, la Merceditas, responia amb una ganyota picardiosa i m'acusava de vil i d'impostor.
La nit que tinguérem per comensal el crític del "Mercure", jo hauria volgut reprimir aquestes expansions del nostre caràcter bohemi. I les hauria reprimides si la meva estimada muller, hagués estat prou capaç de correspondre a la serietat meva amb un exquisit comportament de mestressa i de cuinera.
L'estranger era un gentilíssim francès del Nord, jove i de bella presència. Usava, amb naturalitat, del seu monocle, del seu jaqué impecable, dels seus ulls blaus discrets i reflexius, de les seves mans blanques, d'una especial agudesa en el parlar i d'una suau cordialitat en el somriure. Jo coneixia la seva erudició formidable i el seu desembraç en tractar de literatura espanyola. L'interessava molt el renaixement català, i per estudiar-lo havia vingut de Bordeus, instal·lant-se en terres rossellones, a fi d'estar més en contacte amb els nostres literats, historiadors i polítics. Com tots els estrangers exploradors de l'ànima catalana, era objecte de veneració, atencions i afalacs. Se l'adulava per a merèixer d'ell unes paraules benèvoles en la prestigiosa revista francesa, i els intel·lectuals es disputaven la seva amistosa preferència. La vetusta ciutat de X l'atreia, i solia passar alguns jorns entaforat pels vells carrers i per les velles esglésies, compartint èxtasis i meditacions amb l'auster pintor, veritable geni familiar de les pedres venerables, dels murs empatinats i dels enderrocs històrics.
Jo, francament, poc susceptible a les admiracions desinteressades, no trobava pas un gran plaer de contraure amistat personal amb el crític estranger, però, en assabentar-me que coneixia la meva obra i els meus escrits, i que em tenia per un dels pensadors més originals de l'enervada Ibèria, vaig sentir-me més propici a reconèixer en ell una autoritat indiscutible i a bescanviar elogis i encaixades.
Tornàvem a ésser al temps de les faves i la meva dolça esposa, en honor de l'hoste, va augmentar la racció de monsieur Vidal, estofant-les amb un xic més de cura i posant-hi més adob. Després conjuminà un platillo d'ous durs amb albergínies i un rosbif suculent. Retinguérem En Rozas, a qui la coneixença amb un estranger il·lustre (episodi imprevist en la seva vida de funcionari provincià) emplenava d'orgull.
Monsieur Charles Dupin, el crític, arribà acompanyat del pintor. A desgrat d'una exagerada finesa, era franc i cordial. Intimàrem tot seguit, i abans de sopar havíem regirat la història de la literatura francesa, russa i castellana. Dupin es mostrà un poc desdenyós pels italians, a qui vaig defensar amb apassionada eloqüència. Va concedir-me que Carducci era un poeta formidable, però refusà resoltament D'Annunzio. La vesprada era xafogosa i vaig aprofitar-me'n per a comprometre la correcció amoïnosa de M. Dupin, obligant-lo a desempallegar-se del seu jaqué i a sentar-se a taula en mànegues de camisa. El meu tracte absurde el disgustà, i, queixant-se de fred, va encabir-se altre cop la seva peça llarga. Comprenent, però, amb qui se les havia, sabé atemperar-se a la nostra franquesa i digué subtileses i rigué de bona gana. Però havia arribat l'hora tràgica de desplegar els tovallons. M. Dupin mirà el que li corresponia, posant-se seriós. Negrejava un xic sobre les estovalles bugadejades. El seu bigotet ros, les seves dents brillants, el coll de camisa i la corbata immaculats, els dits fins i les ungles arranades, expressaven una meticulositat d'agençament i un tracte assidu amb raspalls, sabó, aigua i elíxirs.
Prengué amb refinada cura una punta del tovalló suspecte, el deixà penjar un instant com si estés subjectat per unes pinces en l'estenedor, després, agafant-lo per un altre extrem, sempre amb una magnífica repugnància, va sostenir-lo entre les dues mans a tall de verònica, lliurant-se a una inspecció detinguda dels sorgits, taques de vi i de greixum, que l'enfosquien. Era una manera indirecta i expressiva, de cridar la nostra atenció per si desitjàvem posar remei al terrible descuit, però, ni la Merceditas, ni jo, no vàrem donar-nos per entesos. Els dos, sense dir-nos-ho, haviem escollit M. Dupin per víctima del nostre bromejar gitanesc durant aquell sopar memorable.
Ell no va immutar-se poc ni molt, i rebregà el drapot, i el situà ben lluny del seu colze, evitant el contacte. Mentrestant jo li servia un descomunal plat de faves estofades. Resultaven una menja massa ferrenya per la gola d'un home de lletres, distingit i sedentari. La grana aquella feia de mal passar; engargussava com una pasta de ciment barrejada amb retalls de pergamí.
Jo procurava animar-lo, insistint que calia fer honor als guisats de la meva esposa i posant, com un exemple de sacrifici obsequiós, el meu secretari particular qui, amb el front ple de suor, mastegava cavallinament, incansable.
En Rozas prou desitjava igualar en galanteria al rossellonès; però li mancava la resistència dels queixos i la força espaventable de la gorjada. Jo, a dretes, feia el remolós en servir la beguda. Els meus hostes, amb el canyó obstruït, bregaven debades per empassar-se el tap alimentici, i jo els contemplava amb satisfacció i interès, a guisa de qui contempla un concurs atlètic. Sols el pintor somreia i renunciava a la inhumana competència. Ell fou qui prengué l'ampolla del vi de la galleda, on il·lusòriament es refrescava amb l'aigua del pou, i s'atreví a repartir-lo per les copes, començant per la de Merceditas.
El sopar va finir si fa o no fa com havia començat. Les meves entremaliadures acabaren per ésser celebrades amb rialles. Ja ningú es reservava els acudits que l'aparició d'una desferra—fos un plat, una copa, un gerro o una tassa—suggeria. En veritat que l'únic a qui podia venir-li de nou el gai desordre de la meva llar, era M. Dupin, i aquest feia estona, havia pres l'actitud familiar i desinvolta dels que saben atemperar-se al ball que toquen. L'única cosa amb la qual no transigí, fou amb les impertinències del gat i amb les llibertats de la meva filla. Procurà evitar-les amb discreció i cara seriosa, protegint hàbilment la seva roba de totes les salses, talls i rosegons trasbalsats. La conversa, banal al principi, prengué bentost una subtilesa i enlairament engrescadors. Espurnejaven les idees i esclataven les ironies entre la boira dels cigars i els xarrups del cafè. M. Vidal i En Rozas romangueren al marge d'aquell engrescament espiritual. El darrer intentà amb un èxit lamentable, dir-ne alguna de les seves. Veient que ningú estava per ell, les enfilà amb la meva esposa, situant-se al seu costat. Va xocar-me l'especial expressió de M. Dupin en mirar-los. Es llegia en els ulls del crític del "Mercure" un esforç d'anàlisi sostingut i penós. La conversa dequeia, i llavors jo vaig insinuar al pintor que ens llegís una conferència molt interessant, segons referències, en la qual es tractava de l'endarreriment burgès en coses d'art. No podia excusar-se, car abans que sabéssim l'arribada de M. Dupin m'havia fet promesa de llegir-me-la aquella nit. Sospitava que la duia a la butxaca, i de l'escorcoll en resultà l'evidència. Tots, llevat del crític, qui semblava abstreure's més i més en el seu espionatge singular, aprovaren amb calor la meva proposició.
Començà la lectura. El treball de l'artista era un prodigi de crítica sarcàstica, d'agudesa i originalitat. Incorrecte, sense continuïtat, bàrbar, desconcertant, cantava les veritats en una forma grotesca i corrossiva, fent-nos esclafir la rialla a cada punt.
En finalitzar la lectura, no es produí pas l'esclat d'entusiasme que es mereixia. Jo vaig aixecar-me per a rebregar l'autor entre els meus braços. M. Dupin digué uns mots d'elogi, distretament; En Rozas semblà que venia de l'hort; M. Vidal tenia la cara més llarga que de costum, el mateix que si per comptes d'una conferència humorística acabés d'escoltar la narració d'un assassinat horripilant, i la Merceditas, amb les galtes roges, s'esforçava en somriure, expressant la seva admiració amb una frase ambigua, estúpida; es usted un pillín. I com mantenia els ulls baixos, el pillín restava indeterminat; el mateix podia ésser el pintor, que el burot, que el secretari, que el foraster. El cas és que la tertúlia del llevant de taula, finia decandint-se en una atmosfera glacial. Quelcom, que la meva abstracció d'oient fervorós no m'havia permès d'observar, degué produir-se durant la lectura.
La petita Agnès dormia amb el gat a la falda i el cap a les estovalles. Allà, a la cuina, el servent semimbècil feia el mateix, repapat en una cadira mitjana i estintolant-se en la carbonera. S'imposava el comiat. M. Dupin la inicià amb aquella polidesa i distinció que el caracteritzaven. Complimentà a la meva esposa gens expressiu, amb un formulisme corrent i reservat. Encaixà amb M. Vidal, que restava, segons costum, i prescindí d'En Rozas. Aquest demorà la partida comprenent que la seva presència no era grata a l'estranger.
Vaig acompanyar el pintor i el seu amic fins al vestíbul i no fins a la porta del barri, molestat per aquella mena de tivantor sorgida a darrera hora. El meu secretari particular s'encarregà d'obrir la reixa forana. De seguida vaig introduir-me al meu despatx, guardant-me d'encendre llum, agullonat per un indefinible pressentiment. La finestra, a un metre del sòl, tenia la persiana tirada i era un excel·lent lloc d'espionatge. Les converses, el trapeig i àdhuc el respir dels anants i vinents del Manicomi, es destriaven perfectament des del silló del meu escriptori.
Vaig copsar l'exclamació de M. Vidal en trobar-se que la clau del reixat no era al pany. El porter de la cama de fusta l'havia treta sense recordar-se dels meus convidats. La sorra del passeig va cruixir, marcant les gambades del meu servidor que anava a cercar-la a la caseta del porter. Llavors, el crític del "Mercure", aprofitant aquella impensada contingència, apressant-se a sincerar-se del poc cas que havia fet de la lectura, va dir al pintor, en un català remís i confegit amb pena:
—"No he estat gaire expressiu amb vós, perdó! Volia reservar el meu judici per a quan fóssim sols.
—Gràcies, em plaurà coneixe'l.
—Espereu...
M. Vidal eixia de la caseta del porter on segurament no degué trobar el que cercava, dirigint-se vers el Manicomi en demanda de la clau a l'hermano de guàrdia. Xiuxejà altre cop M. Dupin. Jo havia clavat l'orella a la persiana i retenia el bleix.
—Voleu, doncs, saber la meva opinió sobre la vostra conferència?
—Ben sincera, no?
—Ben sincera. Oh, restareu sorprès, meravellat! Indubtablement el vostre escrit és un prodigi, però jo no n'he sentit ni mitja paraula.
—Com!...
—Ni un borrall, res... les meves potències estaven abassegades per la telegrafia d'esguards entre Monsieur l'inspecteur i Madame Pérez. Estic aclaparat. Les mans corrien per sota la taula. Puf... quina porqueria! I abaixà més la veu M. Dupin, però, ja sobreexcitat, les meves oïdes tenien un poder adivinatori sobrehumà. M. Dupin resultava ésser un militant del catolicisme francès molt en voga llavors entre els dandys intel·lectuals, adversaris de l'escola racionalista i d'Anatole France. Vaig entendre les seves reflexions amargues i ortodoxes. Es planyia que un filòsof que, encara que rèprobe, representava la més alta mentalitat de l'Espanya moderna, fos traït per una dona lleugera i un burot vulgaríssim. En el meu cas hi veia la mà justiciera del bon Déu, castigant la meva heretgia, humiliant-me per l'exaltació de la blasfèmia, per l'entronització arbitrària de l'Angel rebel sobre la magnificència del Creador. Però, quina vilesa, quina misèria, en els instruments de la venjança divina! Homes com jo havien d'estar preservats del ridícul, almenys durant aquesta vida transitòria.
Va interrompre el xiuxiueig forà, la veu d'En Rozas que preguntava per mi, estranyat de la meva absència, el plor de l'Agnès ensonyada i el pas feixuc de Merceditas muntant els graons de la cambra, duent la nena a coll-i-bè.
Jo vaig romandre en la fosca estabornit com a espòs, per aquella revelació, satisfet com a savi pels judicis favorables del crític pervingut. I de seguida repercudí en el silenci de l'hort, l'escarritx d'un pany i el cop sec d'una reixa.