Jo! Memòries d'un metge filòsof/XII
L'endemà, amb la claror del nou dia, les paraules de M. Dupin, que en plena nit m'havien semblat d'allò més inquietants, anaren perdent llur significació dramàtica. En definitiva, què havia dit M. Dupin? Parlà de telgrafia d'esguards, de mans que corrien per sota la taula... La seva consciència de petimetre jesuític, de lector assidu de Le Journal, podia haver-se alarmat per una imprudència, enjogassament o lleugeresa de Merceditas, i un deixar-s'hi caure del meu amic. Ni l'un ni l'altre tetien escrúpols, i a casa meva les apariències no eren mai excessivament edificants. Però, i aquella fredor, i aquell sobtat malestar que s'esdevingué en el llevant de taula entre els comensals, i la cara ferotge del meu secretari, i l'enrajolament de la meva dona amb la mirada atuïda i divagadora, i el posat d'En Rozas, de lladregot sorprès espanyant una caixa, no significaven quelcom? Sí, era ben possible que en els tres quarts d'hora que dura la lectura de la conferència s'hagués esdevingut quelcom. Però, del quelcom al desastre irremeiable, hi havia encara set llegües de mal camí.
A tots els homes que entraven a casa, jo els concedia l'activitat llibèrrima de llurs passions i de llurs sentits. Merceditas era la temptació, perfectament. Jo, en trobar-la a casa d'altri, no m'hauria sostret als seus atractius, i el punt discutible no era l'agressió fatal, sinó la resistència d'ella.
El romàntic autodidacte, el poeta demoníac, el Fadrique Méndez de la ciutat enervadora, l'alemany pederasta, el portuguès—aquest molt seriosament—els amics d'una hora i els enemics de sempre, enfront de Merceditas, havien insinuat adoracions, febres i desitjos libidinosos, cadascú segons llur idiosincràsia; qui amb sospirs inofensius, qui amb galanteries indefinibles, qui amb frases de doble sentit, qui amb escomeses de simi vergonyant. Però, mai uns ulls blaus amb paliors d'arcàngel, havien servit d'espill a flaqueses i atreviments, ni sembrat recels, ni suspicàcies, ni vergonyes, ni indignacions, ni acusat ningú en plena tertúlia. I no era estrany que el pseude aristòcrata de la crítica no sabés posar-se a to amb la nostra joia de cabaret. Per tal, les seves escarafalloses condemnacions apocalíptiques no tenien cap valor; resultaven literatura de moralista eunuc.
Malviatge l'hora tonta que vaig tenir cometent la flaquesa d'escoltar darrera una persiana. La meva dignitat patia més de la meva pròpia acció que de les suposicions confidencials del crític.
Aquell matí, però, no vaig poder treballar en cosa de profit.
Presentit tal volta una nova escomesa.
Efectivament, el meu secretari particular, el nefast M. Vidal, es presentà amb una solemnitat dasacostumada. Tenia l'aspecte imposant d'un missatger llòbreg. Duia el fantàstic jaqué abotonat com un traïdor melodramàtic, i la seva magresa semblava més transcendental, la seva faç més lívida i la negror del seu cabell i de la seva barba més d'enterramorts.
Esguardà el seu tamboret i la seva carpeta de traductor amb defalliment.
—He de donar-vos un mal beuratge. Cal que m'escolteu, pas com a secretari, però sí com al darrer home que us respecta i us ama.
Barrà la mampara i s'apropà molt, després d'aquestes paraules. De seguida els ulls se li desorbitaren, regirant-se per tots indrets com si estés rodejat de mals esperits i de visions macàbriques. Romangué un instant amb la boca oberta; la boca d'un espectre que vol gitar quelcom afrós i no pot. Per fi esclatà: Monsieur l'inspecteur, sabeu... Oh això fa de mal dire!... perdó, us corona... us ultratja; net, Madame, parellament. Tueu-los. Els meus ulls ho han presenciat. Jo futu el camp... Aquesta casa és deshonorable.
Considereu que plovia sobre mullat i encara que la sobtada revelació, després del que acabava d'oir a la vetlla, no em vingués de nou, va exasperar-me. Vaig respondre a M. Vidal:
—Pobre de vós si no n'esteu ben cert.
—Et bé, sí, sí, són els meus ulls, aquests... (cuidava enfonsar-hi els seus dits) aquests, eh!... mais no pas els vostres, ben segur... i ni un cop ni dos... Jo no em tracassaria pas altrament. Quelle infamie!
Va endogalar-me la ira. La ridícula figura del delator, són esparverament idiòtic i el grotesc llenguatge que esmerçava, varen induir-me a creure que me les havia amb un altre visionari. Les veritats de certa naturalesa, de vida o mort, haurien d'arribar-nos amb una dignitat de forma que no desentonés de la situació. Encara el relleix del maleït sopar; de la blavor seràfica d'aquell esguard alarmadís de M. Dupin! Un manefla suggestionat per un hipòcrita! Els odiava. Vaig oprimir el botó del telèfon trucant al Centre amb violència. Me la pagaria M. Vidal.
—Oh! què intenteu?—exclamà ell.
—Què? Notificar el vostre descobriment a En Rozas; ell oposarà les seves raons.
M. Vidal pegà un bot de felí embestit per una canilla.
—Mais nou, mais nou; pas de compromís, pas de confrontations... Això és un afer de revòlver.—Estarrufat de pèl, crispat de nervis, allargava les seves mans amb tremolins de covardia el mateix que si ja les bales de Monsieur l'inspecteur li cerquessin el cos. L'havia posat en situació lamentable i en tenia prou. Ell s'apaivagà en veure que deixava el telèfon. Prengué un aire digne de persona ofesa.
—M'embête, senyor, que sigueu tan incrèdul. Vai a cercar les meves espardilles i us ho repeteixo, futu el camp. Jo sóc fet mon deure. Tampis.
Desaparegué ajustant la mampara. Acabava de perdre l'únic servidor que em restava fidel, l'únic cor que sentia agraïment per mi, l'únic company d'infortuni que mai no m'hauria bescantat. Ell prou m'ho donà a compendre cent vegades, però qui no el feia ésser menys estrafalari!...