Jo! Memòries d'un metge filòsof/XIII
—Oye, tú, asaúra, qué vilezas te ha contado el franchute?
Estàvem en la intimitat de la cambra, després d'una jornada de mirar-nos de reüll. Ella, ara, em fitava descaradament la brunesa satànica de les seves nines amb aquell gest de miopia insinuant i xuclador, que resultava un convit i una promesa de coses nefandes. En Rozas no s'havia presentat aquell dia, i això era un altre averany desagradable. La pregunta de Merceditas i l'absència del burot, significaven una complicitat i feien versemblances les insinuacions nocturnes de monsieur Dupin i la categòrica relació de M. Vidal.
Palesaven almenys una desconfiança, un estar a l'aguait sorgit també en el famós llevant de taula. I ningú es posa a l'aguait si no tem, i ningú tem si no peca.
Jo havia fet el propòsit de comportar-me altrament que un vulgar gelós. Sempre, per sobre de tot, hi posaria la meva grandesa d'esperit, el meu orgull d'intel·lectual.
Merceditas ensenyava els seus braços turgents i el seu escot irresistible i m'estirava la barba evangèlica amb fleumaria.
—Oye, ¿qué te ha dicho el franchute?
Jo, per compte de respondre-li, vaig dedicar-me a percaçar en aquella carn adorable rastres de carícies clandestines. L'investigador claudicà per a deixar pas a l'amo. Possessió i no dubtes, goig i no suspicàcies, gaudir del verger i no anar a la recerca de petjades de lladres, egolatria absoluta àdhuc en les febleses dels sentits, en la bestialitat, en el triomf momentani, en el guanyar per una al rival possible.
I el dia següent transcorregué entre fiblades de noves inquietuds i rauxes d'optimisme. Igual, exactament igual a tots els marits en perill. I bé, jo mai no havia volgut ésser un marit. Considerava l'esposa com un paràsit agradable, però heu's aquí que sentia les arrels del meu paràsit massa enxarxades en els òrgans vitals, i en arrabassar-les faria seguir una llenca d'entranyes.
Havia certament comès un pecat d'orgull en creure'm superior a les exigències de la naturalesa. I el filòsof, el savi, l'home espiritual, el pensador, el semidéu, jo, estava esglaiat de pensar que podia arribar a perdre el queixaleig i les urpades d'aquella lleona sàdica, frenètica d'instint.
I el mascle encadenat al semidéu, pressentia enyorances, grunyia de furor, demanant-li comptes de les hores perdudes, dels seus allunyaments de la lleonera. Calia reconèixer que no sols havia deixat el camí obert a les pirateries d'En Rozas quan li guaria els fills del xarampió, i quan m'enlleia en la solitud de la clínica i quan perseguia frèvolament la tendra Balbina i quan trasbalsava boigs; sinó en les meves estades a casa, ideant rèpliques curialesques, pledejant amb la Diputació, fornint-me de dades sobre ròssecs hereditaris, escrivint La Parella Neuropàtica, divertint-me a les costelles de M. Vidal, teixint i desteixint projectes, fent proves de suggestió magnètica i dictant doble i pretenint desprendre'm de tota cosa llorda i feixuga per tal de sublimitzar el meu viure.
El temps i les ocasions no havien pas mancat per a consumar-se l'adulteri, car jo havia estat absent anys sencers, cada dia, moltes nits!
I ara què? Ara havia de curar de la meva hisenda carnal hipotecada, rescatant-la a costa de les meves ideologies, i ara restava plantejat un dilema feréstec: marit o eminència.
A dos quarts d'onze—hora de les meves cogitacions turmentoses—arribà el comptable amb el correu. Entre el feix de periòdics, oficis i circulars, venien dues lletres. L'una arribava de X., l'altra de Madrid. Aquesta, amb la plica rigorosament endolada, pertanyia a la meva dona. Li vaig remetre pel mateix comptable, mentre desclovia l'altre. La firma era d'En Rozas i deia: "Amigo: Una pavorosa intriga me aleja de tu casa. ¿Conoces el "Gran Galeoto"? Pues como el "Gran Galeoto". Paso una crisis horrible. Fluctúo entre mi corazón y mi amistad. Hemos de solucionar eso. Nos veremos. ¿Cuàndo? No sé. Tal vez pronto. Soy hombre de soluciones rápidas y terminantes."
A penes vaig tenir temps de gustar d'aqueixa literatura fatalista—l'erudició d'En Rozas era a base d'arxiu dramàtic echagaraiesc—que el plor de Merceditas esclatava sorollós en el menjador. De seguida comparegué. Les llàgrimes li regalimaven cara avall, però ni els ulls ni la boca tenien aquella obliqüitat tràgicament dolorosa de les tres Maries en el Calvari. La seva expressió resultava extraordinària i desconcertant. Ni era afligida ni somrient; participava d'un xic de cada cosa. Alhora agitava el full de paper endolat ben enlaire, el mateix que una senyera triomfal.—Danielito, Danielito, ¿sabes?, mi padre ha muerto, ¡somos ricos! I va enllaçar els seus braços a la meva gorja, m'inundà amb les exuberàncies de la seva sina, encabí el seu cap sota la meva barba, sanglotant i rient, mullant-me amb els regalims de les seves galtes i amb la transpiració càlida dels seus petons.
El nostre incident conjugal es complicava. ¡Somos ricos! Sens dubte es referia a l'heretatge promès pel seu pare, a les acaballes d'una reconciliació epistolar bon xic laboriosa. El que ella qualificava de riquesa devia ésser unes trenta cinc mil pessetes nominals en paper de l'Estat i en obligacions ferroviàries.
No era pas menyspreable l'herència, i baldament fos vinguda en hores brúfoles no deixà de complaure'm poc o molt.
El cas era que la lletra d'En Rozas tampoc era menyspreable.
Així que els nervis de Merceditas recobraren una mica la llanguidesa habitual, jo vaig mostrar-li l'escrit. Era l'instant propici per agafar-la desprevinguda. Ara farà un ensurt, pensava. No va fer l'ensurt. La seva miopia deletrejà serenament i uer únic comentari:—Bobadas!... nada!
Calia que ampliés el seu judici referent a l'actitud del nostre amic. Li vaig treure amb ternals. Cabòries d'un home amb poca feina, plagiari de drames eròtics. El nostre tracte l'havia acabat de perdre. Volia escriure la seva novel·la. Imitava els homes i era un nen. S'odiaven amb el francès i havia endevinat el cuento del otro. I afegí d'un aire ingenu: "La verdad es que empezaba a ponerse algo pesado el pobrecillo."
I em suplicà que no en parléssim més. Ara que estàvem amb pau amb tothom, que no havíem d'encaparrar-nos pel demà, que la sort ens somreia i la felicitat trucava suaument la nostra porta, no calia pas encaboriar-nos per les fetes d'un biliós suspicaç i d'un romàntic exaltat. El món érem nosaltres ben units i ben confiats; jo pensant en la meva obra, ella curant de l'Agnès, escudant-nos en el nostre amor i en la nostra harmonia per a resistir els tolls del camí i els abrulls de les vorades. Aniríem a cercar la nostra herència; una bonica anada a la Cort, una entendridora i cordial reconciliació de filla pròdiga. Jo coneixeria sa mare i sa germana, i en restaria encantat. Em descrigué sa germana: un tipo si fa o no fa com ella, però més prima, més ideal, amb ulls de brasa. I Merceditas consentia generosament que jo em cobrés els meus drets de cunyat: almenys un abraç i uns quants petons de bella arribada, que me sabrían a mieles. No retornaríem fins que estéssim saciats de la bona vida; passejaríem pels jardins esplendorosos, recorreríem els barris típics, els palaus, els museus, els teatres i els concerts, els cafès i àdhuc les tavernes... Aquell seria el nostre viatge de boda no realitzat encara; una nova lluna de mel fruïda més a cor tranquil que la primera.
Acompanyà aquest discurs sensual i epitalàmic amb moixaines insinuants, esguards esperonadors i gentilíssims gestos de llavis i llengua, com una gata astuta i llaminera.
Decididament, certs problemes d'ordre íntim es compliquen a força de rumiar-los i encaparrar-s'hi. El savi, hores enteres, tres dies ha, havia estat endinsat en greus conjectures i turments, i arriba el cap de pardalets de la Merceditas i diu: ¡Bobadas!, descriu la psicologia d'En Rozas, el situa a la nostra llar entre els encants d'ella i la malícia d'un ca massa fidel a l'amo, confessa amb noblesa que se había puesto algo pesado i canta un himne a la pau de la llar, i tot s'explica i tot s'aclara. Adhuc té raó en qualificar el francès de biliós i l'altre de nen romàntic. I ja, davant l'encís d'un viatge i d'una cunyada per abraçar i petonejar i d'una herència i d'una nova lluna de mel, resplendeix la veritat i s'allunyen les tenebres i els pesombres.