Jo! Memòries d'un metge filòsof/XIV
Des d'aquella hora ens dedicàrem a disposar les coses a fi d'emprendre, com més aviat millor, el nostre viatge. A Madrid jo refrescaria velles coneixences i plantaria una fita per a la necessària vulgarització de la meva obra.
Partírem en plena canícula i retornàrem joiosos, la Merceditas duent cosits a la cotilla els valors del seu heretatge, i jo la llaminadura de notables incidents picardiosos amb la meva dilecta cunyadeta, superior a totes les descripcions.
La feina de capitalistes tenia també els seus encisos. Les diligències i formalitats per a depositar els títols a la Sucursal del Banc d'Espanya, encar que breus, foren prou seriosos per a fer-nos sentir la nostra mutual dependència. Sobretot la cerimònia de registrar les nostres signatures ens renovellà l'emoció de nuvis sentida al Jutjat i a la Rectoria. Després d'haver-les estampades en el llibre enorme i imposant del registre bancari, ens sentírem més lligats l'un a l'altre, Merceditas estava ruboritzada com set anys enrera, i com llavors li tremolava el pols i féu una mala lletra. Pel que toca a mi, confesso que no deixà de plaure'm aquella mena de ratificació de la meva sobirania de marit. Ho era civilment, canònicament i financierament. Tres cops les lleis havien reconegut els meus drets i la meva senyoria sobre la meva muller, però mai com en el darrer, m'havien semblant tan justes ni tan previsores aquelles lleis. El despotisme masculí ja no resultava tan inic en concedir-me una tutela sobre aquell capital. Dintre el Banc com fora del Banc, no podia ella prendre res ni donar res sense la meva vènia. Amo de les seves perfeccions i de les seves rendes! Tanmateix, jo em trobava més garantit i més segur dins de casa, amb la fermança d'uns cupons trimestrals que podíem cobrar indistintamente segons cantaven els resguards. I l'isòcron venciment dels interessos venia a ésser un generós regal de la Providència, un premi a la nostra unió, a l'amor i tolerància recíprocs. Per tal era en el Banc d'Espanya i no en el Registre Civil ni en la Parròquia, on existia el nus formidable que ens feia inseparables contra tothom.
Vaig viure uns dies alegre i confiat. La meva esposa esdevingué més exigent i curosa en tot el que feia referència a les apariències externes. Es preocupà de les taques dels meus vestits, del ciratge de les meves sabates, del planxat de les meves camises, i m'obligava a arranar-me les ungles dia per altre, a mudar-me un cop per setmana, a tallar-me els cabells i la barba cada quinze dies, a vestir com un gentleman i a seguir-la en les seves excursions a ciutat, arran de faldilles. Jo transigia un poc complagut d'aquella restauració, imposada per la meva dona com un desmentiment públic de la crisi íntima que ens havia afligit. Sí, M. Vidal i En Rozas i llurs possibles confidents, sabrien pel nostre aspecte que estàvem a sopluig de murmuracions i d'intrigues.
Corregué la nova de la nostra herència i la convicció del nostre aburgesament. Els intel·lectuals de X., un poc a la mira de la intromisió d'En Rozas en els meus afers i no ensopegant-lo ja a la meva vora, retornaren per a congraciar-se amb mi i retre'm altra volta l'homenatge de llur amistat expansiva i sorollosa. El pintor no demostrà mai haver pres en consideració les secretes manifestacions de M. Dupin, ni féu cas de l'especial reserva que jo vaig introduir en el nostre tracte. O tot el que pogués succeir a casa meva li era indiferent o tot ho admetia com a cosa natural i prevista. Ell fou l'únic que suportà la vaqüitat llefiscosa del jefe dels burots. Va romandre adicte a les nostres tertúlies sempre amb son aire d'espectador joiós, el mateix que si els discreteigs d'En Rozas amb Merceditas fossin tan divertits com les lluites del globe-trotter amb la criada atlètica i bagarra. Més; sense M. Vidal i En Rozas el meu amic semblava decebut. Indubtablement per ell la nostra llar començava a descaracteritzar-se; a ésser com les de la gent de pro. Adhuc jo mateix pensava que se'm coneixia massa que teníem diners al Banc i que érem uns rendistes pervinguts.
Però aquella mena de serietat i benestar de persones vulgars, no fou pas de durada.
Una tarda, impensadament, va comparèixer En Rozas. Es féu anunciar pel criat i romangué amb el capell a la mà, en el vestíbul, a guisa d'un desconegut cerimoniós que vingués a tractar un assumpte complicat. Son aspecte va marcir la rebuda cordial que em disposava a fer-li.
—Entreu—vaig dir-li allargant-li la mà. Però ell no es mogué ni va correspondre al gest amistós. La seva faç voluminosa, histèrica i lubrificada, prengué en veure'm, una solemnitat amenaçadora. Tivat, hermètic, els ulls closos amb expressió d'orgull i de menyspreu, es ficà resoltament al meu despatx. Restà dret, la testa ben afermada sobre les espatlles, els peus junts i el bescoll enfora.
Jo no sabia pas quina actitud adoptar ni quines paraules dir davant d'aquell Rozas transformat, foraster, melodramàtic i hostil. Vaig creure que assentant-me en el meu silló, posant una cama sobre l'altra, encenent una cigarreta i amanint una mitja rialla esvaïria el fantasma, o, almenys, el determinaria a usar de la llengua per a justificar tota aquella aparatositat ridícula.
I parlà, i de bell antuvi vaig adonar-me que em tractava de vostè com en les comèdies els pares agreujats parlen a llurs fills.
Venia a resoldre—segon digué—una incompatibilitat plantejada dies ha, entre ell i jo. Es concedí una pausa. Després, en reprendre el parlament, les seves frases començaren a desgavellar la meva calma i embrasar les meves entranyes. Però jo no era pas un impulsiu i vaig servar el domini de mi mateix a costa d'un gran esforç de voluntat. Poguí escoltar que havia lluitat debades contra una passió naixent, atiada per les meves distraccions i per les oficiositats lamentables de M. Vidal; poguí escoltar que estava enamorat de la meva esposa; poguí escoltar que no renunciava a ella, que jo no la mereixia ni com a home ni com a psicòleg, que ell estava allí per a disputar-me-la, que els cors uneixen i disposen a desgrat de lleis i dogmes, i, net i clar, que un dels dos sobrava en la superficie de la terra.
Tot aquest beuratge nauseabund em fou administrat en castellà, amb veu arrossegada i fosca, amb gestos de perdonavides i paràgrafs llampants, evocadors de Don Alvaro o la fuerza del sino, o de La Mancha que limpia. Romàntic o no, aquell rival solia anar a trets amb els contrabandistes, i cent vegades li havia vist treure per fatxenda, la seva "savage" del butxacó de les anques. Jo, quan em trobava en una situació problemàtica com aquella, en el dubte de si els fets podien correspondre als discursos, optava per creure en l'afirmativa. Un home raonable no regateja mai a un enemic, la possibilitat d'ésser un criminal. Es trist que la nostra ira no disposi d'un seny orb per a deixar-la fer o d'una astúcia prou subtil per a desempallegar-nes, per sempre, de qui ens situa en el trànsit vergonyós de reconèixer la nostra feblesa. En aquests casos jo rumiava de fornir-me un bisturí enverinat, la punxada del qual podia esdevenir eficient sense grans dispendis de coratge i força. Però aquesta eina sols existia en projecte, en sentir-me acovardit, i la covardia és un estat transitori, un estat de modèstia passatgera, que fem els possibles per oblidar com més aviat millor.
Fos com fos, calia respondre d'una manera o altra a la pocasolta provocativa d'En Rozas. Resoltament vaig oprimir el botó del timbre elèctric. Comparegué el boget.
—Digueu a la senyora que vingui de seguida.
En cap drama passional dels que hagués pogut llegir un jefe de burots melodramàtic, podria trobar-se una escena tan desorientadora i raonable com la que jo acabava d'idear.
Merceditas va endinsar-se en el despatx desconcertada i tremolosa. Ens esguardà a tots dos com aquell qui espera una escomesa, i no endevinà pas de quin indret li ha de venir.
En Rozas va dirigir-li una mirada agònica de brau degollat, exangüe. Jo vaig somriure-li com un espòs equànim, benèvol, ple de confiança.
—Merceditas, atiende, mira lo que dice el señor Rozas... Pues dice que està enamorado de ti. Ya ves!... Habla, decide tu; cuál de los dos prefieres?
Les meves paraules, dites amb una naturalitat que a mi mateix va estranyar-me, causaren als altres un fort estupor.
Era amo de la situació. A dir veritat, jo no dubtava pas de la resposta de la meva esposa. Merceditas, però, romania estàtica i agitada amb son aire d'astorament i temença, com una cèrvola en plena nit, que venteja un parany. Per fi, agullonada de bell-nou per la meva insistència, s'encarà amb En Rozas.
Suaument, germanívolament, va reptar-lo per la seva obstinació. "Ell també era casat i tenia esposa i fills i sacrificar-los per un amor adúlter, tal volta passatger, era molt lleig i reprobable. Els homes com cal es comporten altrament. La pau de dues famílies no ha d'estar compromesa per una atzagaiada del cor. Les passions es domen, si hi ha voluntat de domar-les. Li demanava un esforç en bé de tots, en bé d'ell mateix que es penediria d'haver traït una santa dona i abandonat uns innocents. Que tornés els ulls enrera, que considerés la seva follia, el seu pecat contra l'amic, contra l'honra d'ella, ingènuament confiada, incapaç de mal pensar i de mal obrar. Danielito era generós, ja ho veia; i això l'obligava a correspondre-li. I no calia parlar-ne més."
En Rozas havia creuat els braços sobre el pit i reflexionava amb el cap jup i l'entrecella tràgica. Merceditas se li apropà amb naturalitat, proposant-li remeis per al seu mal. I ell va fer-li de resposta que només n'hi havia un de remei eficaç per a guarir-lo: la mort d'un dels presents. I em pegà una llambregada ràpida i partí, remugant, sospirant, exprement el capell tou entre les seves grapes curtes d'energumen.