Jo! Memòries d'un metge filòsof/XIX

XIX

Ni la Merceditas ni la nena eren a Casa en arribar-hi jo. En canvi, vaig trobar-hi un personatge no del tot desconegut, però sí enutjós i de mal auguri. El meu comptable, evidentment astorat per la seva presència, li allargava uns papers i mastegava paraules incongruents. Era un delegat de la Diputació, oficial primer de Comptaduria, i em mostrà els seus poders, d'un gest petulant. Cregué del cas felicitar-se de la meva arribada i del meu estat de salut. Després m'insinuà que ell, personalment, creia en la meva honradesa, però... ordres són ordres. Els jeroglífics del meu comptable el tenien molt capficat. Abans m'havia fet notar que la meva absència injustificada, "subreptícia", constituïa un abandó de funcions punible. Amb els comptes nets això no tindria conseqüències; amb els comptes bruts... Una cosa resultava innegable: en el Manicomi el hermano prefecto s'havia trobat sense un clau ni una malla; la caixa de la Diputació hagué de fer fermança, prescindint dels lliuraments de consuetud. En rigor de llei, els boigs tenien que morir-se de fam o menjar-se les verdures de l'hort a tall de tros. Aquella visita d'inspecció no era pas un atac a la persona del Dr. Pérez; la justificava amb escreix l'horrible desordre administratiu, la desídia del funcionari i la inutilitat del subaltern. I el delegat anuncià que tornaria. Els meus llibres d'administrador eren tan famosos i enrevessats com els de la meva llibreria filosòfica, els comprovants navegaven per mars inconegudes, els diaris tenien misterioses llacunes... l'home assegurà que li calia un mes de feina per eixir d'aquell país fantàstic.

Ens digué que érem uns grans pel·liculers de l'aritmètica.

Vaig alegrar-me molt d'haver caigut en mans d'un irònic. El cop, però, resultava imparable. El brau secretari de la Diputació havia aconseguit perdre'm. La seva paciència musulmana, l'ajornament indefinit de la seva venjança, triomfaven de la meva sagacitat i del meu braó, massa intermitents.

Per cúmul de mals, el tifus endèmic havia embestit de ferm la població d'asilats. N'havien mort alguns sense assistència facultativa. Aquest fet encapçalava un altre expedient. La perfecta hipocresia dels hermanos va amagar-me'l fins a última hora. Entretant, jeia en els calaixos del secretari a fi d'esperar altres pecats i acumular acusacions irrefutables.

Temps ha que considerava la mortaldat dels boigs com un fenomen natural, perfectament comparable a la calor i al fred. Mitja dotzena de defuncions de massa—ocorregudes mentre jo en refeia espiritualment a Barcelona—no podien pas alarmar-me. Els qui eren responsables de les altres, acceptarien aquest petit excés amb la mateixa tranquil·litat de consciència, per habitud.

Altrament m'encaparrava la desaparició de la Merceditas i l'Agnès. Feia cinc dies—segons afirmava el boget i ratificava el porter de la cama de fusta—que no havien posat els peus al Manicomi. Partiren un matí seguides d'un camàlic que duia una maleta i un senatxo; no havien dit a on, ni deixat cap encàrrec, ni fet una lleu indicació que permetés deduir el temps que duraria l'absència.

Els dos servidors s'abstenien de fer comentaris, però en la fesomia del mutilat dansava un reguitzell d'insinuacions malicioses, pròpies d'un home sagaç que es mor de ganes de demostrar-ho.

Vaig saltar-me a X., menyspreant el confident de la cama de fusta. Allí vaig compendre que el viatge de la meva dona no era pas un secret, i que molts l'havien seguida amb la imaginació, envejosos d'una tercera persona que no anomenaven, l'existència de la qual m'era revelada per uns discretíssims assaigs d'ironia idiota.

En la tertúlia del llibreter i de l'apotecari, els més amics meus, varen rebre'm seriosos, creguts tal volta que em disposava a exigir d'ells el petit sacrifici de llurs discreció o—cosa més greu—el d'apadrinar-me en un combat a mort.

Vaig tranquil·litzar-los amb una exhibició portentosa del meu cinisme.

L'endemà vegí tornar la meva inoblidable Merceditas. Descendí amb la nena i son equipatge de l'òmnibus que fa el servei de viatgers en les estacions. La maleta arribava amb la creu de guix dels aduaners i el rètol d'una fonda de Perpinyà. Degué venir facturada amb un altre embalum, car en el paperet de l'estació de partida, encastat de través, es llegia un dos com una casa.

La nena corregué a petonejar-me; sa mare em somrigué amb fredor.

—T' has divertit molt?

—Molt, i tu?—vaig respondre-li.

—Ps; s'ha fet el que s'ha pogut.

Més tard, a soles, reprenguérem la conversa.

—Véns de Perpinyà, no és cert?

—Sí, vinc de Perpinyà.

—Amb En Rozas?

—Naturalment, criatura!

Jo la vaig medir despectivament de cap a peus d'un sol cop d'ull.

—Què t'havies cregut! En fi, jo no et pregunto pas amb qui has anat a Barcelona.

—He anat a assessorar-me del què cal fer per a treure't de casa.

—I jo, a tastar quin bo hi feia el viure lluny de tu.

—I has resolt quelcom?

—He resolt no precipitar les coses.

—No te'n aniràs?

—No tinc cap pressa.

Li vaig explicar que podia matar-la i que seria absolt per tots els jurats de la nació. Merceditas va fer una ganyota picaresca. Em mostrà la llengua, aquella llengua fina de serpent, les gracioses contorsions de la qual havien determinat, en mi agressions eròtiques memorables.

—Tu—va dir-me—ets poc noble per a matar ningú. Ni tens coratge ni m'estimes prou. El teu cinisme és covardia dissimulada, sí, covardia, covardia! Es més senzill d'ésser cínic que valent. Et conec. Estic farta del filòsof, del savi, de les teves intermitències de passió i d'oblit. M'has fastiguejat llegint-me les teves estupideses. El teu talent és memòria. Recites el que has après en els llibres; menges idees i les vomites; cada obra teva conté el millor de les obres dels altres. T'he suportat anys perquè no eres gelós, perquè em duies, tu mateix, amics agradables i bromejàvem junts. En tornar-te melodramàtic, no et suportaré. D'altres menys boigs que tu en tanca aquest manicomi. Prou. Tinc dret a ésser estimada com qualsevot dona de sa casa. No pas malaltissament, amb fúries d'orangutà i menyspreus d'eunuc. Cal aprofitar la contingència d'haver trobat un home cavallerós que et fa por i té raó de fer-te'n, la qual cosa em garantitza que no em tocaràs ni un fil de roba...

Em girà l'esquena.

Podien indignar-me les seves paraules dites amb el gentil dialecte madrileny dels barris baixos (la meva traducció a penes dóna idea de la gràcia virulenta de les frases), però no podia deixar d'admirar aquell gest franc de revolta, el suprem desvergonyiment de les seves apreciacions i la valentia d'exposar-se al meu furor. Per primera vegada la trobava digna de mi, superba de franquesa i no mancada de talent. Ultra això, calia convenir que era formosa, àdhuc em semblava rejovenida, com si al llençar la careta aparegués refrescada per aquella setmana d'amor gaudit en plenitud, sense recances ni destorbs.

Ara jugaríem a cartes vistes. Vaig adonar-me que encara la desitjava, i vaig comprendre que seria refusat per ella. L'ira aparegué, una ira freda, terrible, sotsmesa al càlcul, al refinament, a l'astúcia; la meva ira.

Aquella mateixa nit, després de sopar (recordo que el boget va servir-me una truita seca i negra com un carbó i unes sardines escabetxades), vaig barrar-me en el dipòsit de cadàvers.

El dipòsit de cadàvers estava situat entre el departament de les dones i el meu pavelló, a uns cinc metres del camí principal que travessava l'hort, partint del barri. Era una senzilla caseta de parets rústegues amb dos batents de teulada, una porta xica i dues finestretes en els flancs. El qui hagi vist les barraques dels canons granífucs existents en les vinyes de l'Empordà, pot fer-se càrrec de l'aspecte i dimensions d'aquell edifici macàbric. Tinc per segur que la dèria aprofitadora de l'arquitecte provincial escollí aquel cortirol d'hortolà, guiat per la mateixa raó que els que l'edificaren per a depositar-hi guanos, adobs i sucs empudegants. Sols va caldre construir una llosa de pedra grafalluda i muntar-la allí dintre sobre dos carreus, fer un repujador de rajola valenciana ordinària, emblanquinar les parets i posar-hi un Sant Crist, per a tenir l'indispensable rebost de carn humana.

En semblant paratge, jo, ben sovint, hi fruïa estones apacibles.

No jugava al dominò, ni a les cartes; no sabia engrapar un taco, ni moure les peces dels escacs, però em divertia manejant el bisturí, fent diseccions capritxoses, inútils, que, per excusar-me a mi mateix, per no confessar que era tarat de necrofília, qualificava de científiques. Realment, no investigava res, com m'havia proposat de bell antuvi. Els cervells que adornaven el meu despatx s'havien després de la closca netament com la polpa d'una nou. I els que han trencat nous saben el goig que troben en la rara contingència d'esbadellar la clova, sense esmicolar el contingut. Resultaven, doncs, trofeus d'una habilitat mecànica, i, alhora, peces suggestives.

Pel demés, darrerament, vaig adonar-me que percaçar la bogeria amb l'escalpel, era, potser, una altra bogeria. I si no ho hagués estat, jo no m'hi hauria entès de feina. El cas és que experimentava la voluptuositat del trossejar, a la faisó de les nenes que juguen a coudinetes i poden disposar d'un ganivet i d'una substància molsuda, tova i sucosa...

Crec positivament que l'home ha de lliurar-se una estoneta cada jorn, a certes distraccions infantils.

El cervell i el cor necessiten, com els rasors, d'ésser passats pel desmossador.

El meu desmossador era aquell cortirol, casinet secret d'una impulsió neuròtica. Sempre que em trobava massa amarat de bilis o massa esclau de la tristesa abjecta, jo em barrava amb els cadàvers. La intimitat amb la mort, em donava de la vida el sentit just i el menyspreu redemptor.

Aquella vetlla, la lluna entrava oblíquament per un dels finestrons del dipòsit. Va acudir-se'm d'apagar el bec del gas. Projecció de fosforescència damunt la nuesa sense sang! Jo era un subjecte extraordinari! Treballava entusiasmat, manipulant raigs de lluna i carn de cretí; però, de sobte, tot allò evocà la plaior idiosincràsica de la meva dona. Alhora, el regust de llor de l'escabetx em tornava a la boca.

El drama vil em perseguia; era més fort aquella vegada que les aberracions del meu instint, que el goig macàbric, que l'èxtasi produït per l'estupenda conexió de la lividesa selènica amb la verdor cadavèrica.

El santuari del meu repòs estava profanat per idees de luxúria pretèrita, per la imatge de la diablesa ofrenant-se descaradament en l'estretor d'una golfa, una nit serena, vora un finestronet i, també, amarada de lluna. I els meus ulls revivien l'esblanqueïment fantàstic de la seva epidermis solcada de vetes marmòries, i el meu palp retrobava la gebror de les seves turgències, i l'ànima encara se m'encenia del seu foc... Totes les peripècies d'aquella primera possessió es projectaren en la penombra de la barraca. El cretí, transformat en Merceditas, reproduïa una escena de suggestió libidinosa, i, entretant, els gasos estomacals, perfumats de llor, seguien avinentant-me la grotesca realitat del meu sopar de vidu.

Amb quina inconsciència vaig apropiar-me aquella dona, en la qual, l'encís de la seva pell blanca fins a l'horror, la tendència a mossegar-se els llavis fins esdevenir sagnosos—un cas d'autofàgia—i l'exacerbació constant del sentit genèsic eren manifestacions del seu temperament degenerat, estigmes racials evidents.

En la quietud i silenci del dipòsit, vaig prendre per confident el mort, company d'idiotisme; vaig fer-li confessió de les meves estupideses; vaig narrar-li, d'esma, la història dels meus amors, una història rocambolesca que no hauria pas gosat d'ofrenar a un viu per temença que m'escupís a la cara. Oïu-la, car en aquella situació va revenir a la meva memòria netament, i jo no escric pas aquestes memòries per a produir efectes literaris, sinó per a ésser sincer, fins a la brutalitat.

Sis o set anys enrera, una nit, pels volts de cap d'any, vaig ésser cridat a consulta, amb un popularíssim confrare, suggestionador de multituds i propagandista subversiu, com jo mateix. Ambdós compartíem el favor i el crèdit de les gents de bé, dilettanti de l'estridència i de les negacions. Realitzàvem un mateix apostolat; ens abraçàvem en públic, ço que ja fa suposar que, en privat, no ens podíem veure i l'un feia tiretes de la pell de l'altre. Ell tenia l'avantatge d'ésser més constant en l'ambició i de guarir alguns malalts, dues coses que mai dels mais jo no havia aconseguit.

La consulta ens juntà en un quint pis miserable, niu d'una tragèdia vulgar, viscuda per un tuberculós de tercer grau i per una dona famolenca. Eren casats. Ell jeia sobre un somier posat terra enllà, i ella es lliurava a una assistència fictícia, car no disposava ni de medicines ni d'aliments, i tots els mitjans per obtenir-los s'havien exhaurit.

Reconeguérem el malalt a la llum d'un tros d'espelma posat al broc d'una ampolla. Era un cas perdut. Atuït per una hemoptisi abundosa, a penes tenia pols ni vida per perdre. El confrare formulà uns quants ingredients que ni tornant-se nou el moblatge del pis i venent-lo a l'encant, arribaria a cobrir la despesa. Jo vaig lliurar-me a un esclat sentimental, marca Dr. Pérez. Vaig buidar les meves butxaques damunt d'un caixó de tabac que feia la servitud de taula; vaig donar el rellotge, una agulla de corbata, un moneder d'argent amb unes quantes pessetes dintre; vaig davallar l'escala a fi d'obtenir un préstec, i, de retorn a la golfa, amb un bitllet de Banc de 50 pessetes, vaig observar que als fogons hi havia foc, que bullia una olla i que la farum de llet bessada omplenava l'estatge. Aquella nit i l'altra no vaig moure'm del costat d'aquella dona, que no semblava pas massa entristida ni tampoc ben conscient dels seus deures d'infermera.

La tribulació horrible no li havia pas fet perdre els trets formosos de la seva cara, ni les rodoneses del seu cos. El fred del sota teulada l'encongia poc o molt; però des que jo era allí, s'havia tret uns pellingos que li servien d'abrigall, i lluïa un vestit d'entretemps, bastant nou i ben tallat. El seu marit, de cara a la paret—un munt d'ossos sota un munt de robes de tota llei—dormitava, amb la inconsciència d'un caquèctic, entre reneres i estossecs.

Ella va dir-me que el malalt havia estat comissionista, que feia un any i mig que eren casats, que no els hi havia mancat res, fins que, consumit i inútil, hagué d'enllitar-se i empenyar els mobles.

La visió dels sofriments del pobre comissionista ens entristia. En tornar-se sòpit, solíem deixar la cambra i passàvem a un menjador, on hi havia una finestra que donava als terrats de les cases veïnes.

Poc a poc, considerant-la amb detenció, la meva protegida va resultar-me molt bella de rostre i estructurada magníficament. Ella usava amb mi una afectuositat i dolcesa que jo atribuïa a la natural gratitud que devia sentir pel meu altruisme.

La sexta nit, romanguérem una bella estona costat per costat darrera els vidres de la finestra. La lluna plena—lluna de gener—i un ambient temperat convidaven als esplais i les confidències íntims, tot mirant el cel d'una blavor de gorga, amb estels com puntes de diamant que titil·laven irisacions màgiques. Un gat proper miolava furors eròtics.

—Oyes?—digué ella.

El fet de tutejar-me i aquella pregunta breu i impensada, em contorbaren un poc.

—Oyes?—tornà a repetir, tustant-me amb el colze i blincant-se de cintura a fi de mirar-me els ulls.

La impaciència per heure una resposta i la franquesa del gest, causaren ja en mi una pertorbació més greu, d'origen sexual. Amb l'esguard vaig resseguir-li les fesomies i el bust. La vegí apetitosa, blana, amolladissa, insinuant un calfred voluptuós, i hauria jurat que en la seva gorja hi borbollava l'enzelament felí, i que les seves pupil·les despedien efluvis de llum tornassolada, llum de desig i frisança.

—Oyes? Oyes?

El gat refermava els seus planys. Semblava en el paroxisme d'un dolor i d'un goig intensíssim, excessiu. L'ànima li fugia en udols. Estava obligat a dir un mot d'assentiment. Ella em posà els llavis a cau d'orella.

—Como este gato sufre por su gata, sufro yo por ti.

Era categòric això. Ja suposareu el tumulte salvatge que sobrevingué. Jo era jove, i no volia pas desdir d'un gat de teulada.

I fou llavors que vaig tenir esment del braser que amagava aquella carn de neu, aixemorada de lluna.

Mai més podria oblidar-la. Ara em recava de no haver reproduït l'escena, en els nombrosos plenilunis que havíem viscut d'ençà d'aquella vetlla.

Probablement la meva consciència, alarmada per haver traït un agonitzant a frec de la seva jaça, no li plaïa recordar la infàmia.

El tísic morí trenta sis hores més tard. Nosaltres no interrompérem pas la tasca començada. Ens estimàvem a intervals, sempre que el moribund ens deixava en pau o la nostra compassió elàstica s'afeblia. Després passaren uns mesos d'embrutiment passional. Ningú no ens feia nosa, res no ens destorbava. Jo ho havia deixat tot, malalts, llibres, amics, tertúlies, redaccions, encàrrecs i compromisos. La golfa tenia un llit nou que no es refeia mai, i menjàvem fred per no robar temps a la nostra concupiscència. Semblava talment que intentéssim acabar les nostres vides esgotats i empegueïts per una continua disbauxa carnal. Calia ésser un savi, un psicòleg, un esbrinador de cels i terra per a no malfiar-se d'aquest començament, i no comprendre amb quina mena de dona m'havia ajuntat en aliança perdurable. Estúpid! estúpid! I jo vaig sotmetre'm a les seves exigències d'amistançada escrupulosa! Li havia donat el meu nom; l'havia rehabilitada davant la societat; havia reconegut el fruit de la nostra vilesa; l'havia situada en camí de dignificació; m'havia comportat com un bon home! Va semblar-me que la cara del cretí feia un gest de mofa i àdhuc que guinyava un ull. Sí, estimat i discret confessor, sempre que usava de la meva noblesa era en profit dels infames! Seguia essent un subjecte extraordinari!

Vaig eixir del dipòsit duent un embolcall sota el braç. El deliri, sobrevingut allí dins—que m'havia enervat—finia en petjar la sorra del camí. L'horta deserta, aclarida per la lluna com en ple dia, amb els presseguers i les pomeres a punt de florir, va exercir una acció sedant sobre els meus nervis. En l'edifici principal del Manicomi guspirejava un llum. Del dormitori dels homes s'escapava l'esgarip d'un delirant. Fendia la quietud de la plana acompassadament, com la nota aguda, esgarrifosa, plena d'averanys, emesa per un ocell de nit.

Em sentia corprès d'un pressentiment de mudança, quelcom semblant al que experimenta un viatger després d'un sojorn interí, molest i indefinit, en calcular que s'apropa l'hora d'emprendre novament la ruta. Em veia ja amb un peu fora d'aquella horta. Em recava i no em recava. Tantmateix, però, hi deixaria soterrat l'indigne patifell de misèries que atuïa les meves espatlles i escursava els meus passos. Femaria les hortalisses dels boigs; posaria en un sot els meus títols de director i administrador, els meus drets de marit, els records ignis de la meva esposa—quina deu de matèries nitrogenades!—les consideracions socials, els respectes humans, les amistats i les simpaties, tot el que signifiqués un lligam del present amb l'esdevenidor, tot el que empudegués, encara, la meva espiritualitat sobirana.

Eixiria d'aquella petita urbs levítica com el gos d'una bassa, sacudint-me el pelatge, esquitxant el lloc, arreplegat, a la cara dels altres; i aniria a eixugar-me al sol, en un lloc alterós on no hi arribessin les malediccions ni els cops de pedra.

Però, abans que res, el càstig d'ella, el martiri refinat i abjecte.