Jo! Memòries d'un metge filòsof/XV
En Rozas posà setge a la meva llar. A qualsevol hora del dia o de la nit l'hauríeu pogut veure rondant pels afores del Manicomi amb la seva estudiada actitud d'enamorat feréstec, capaç de totes les follies. L'ensopegava també per la carretera de X., pel veïnat de Y. o en el curt ramal que d'Y. condueix al Mas Prunell. Era evident que en aquells paratges no hi anava pas per entendrir l'esposa cobejada, sinó per espantar el marit odiat. Es veia clarament que En Rozas mostrava més interès en entrebancar els meus passos, que en deixar-se veure atuït i aixemorat de passió pels ulls d'ella. El fet era contrari a totes les regles de la litúrgia galant a base d'adulteri. Significava potser que els obstacles pel cantó de Merceditas ja estaven arreconats, que la tenia en la pantorra de la seva intriga, i que només, del meu indret, existia la nosa? Aquesta consideració m'inquietà més del que calia. Del comportament entenimentat de la meva muller, en la darrera entrevista amb el burot i durant la melodramàtica escena, no en tenia res a dir. Trobava, però, que no se li havia ocorregut introduir al pap d'En Rozas l'únic beuratge que li convenia: unes gotes d'àcid corrossiu que li assequés per sempre les arrels d'aquella passió inqualificable. Desenganyant-lo en absolut, al final del sermó, hauria tancat de cop. Rotundament: "feu-vos plànyer o feu-vos odiar, recobreu el seny o acabeu-lo de perdre, moriu-vos o mateu, mai us concediré res; jo romandré incorruptible."
Merceditas havia raonat d'una faisó conciliadora, amistosament, com si ella estés al marge de l'estúpid conflicte o tractés d'apaivagar, amb refinada diplomàcia, l'exaltació d'un còmplice. No s'hauria pas expressat altrament proposant-se de perllongar un statu quo insostenible per l'altre. La sospita d'un conveni tàcit, entre el meu endiastrat perseguidor i ella, va regirar-me un xic la bilis. I sense anar tan enllà, també podia ésser que En Rozas, per si sol, en una rauxa d'amant exclusivista, volgués desempallegar-se de mi i que Merceditas deixés fer per indolència.
Entre la intervenció i l'omissió, mitjançaven, només, uns quants graus de responsabilitat i d'hipocresia. No era cap consol. Vaig recordar-me, però, que jo judicava a base de malicia, del punt d'albir d'un espòs ofès, tal volta massa susceptible. Calia reconèixer que cap fembra és capaç de revoltar-se excessivament contra un adorador tràgic que es presenta a jugar-se la vida a cara o creu, amb l'agonia als ulls i expel·lint foc per la boca. Es plaent per elles de desfermar passions, encendre volcans o destapar cràters. Per excepció trobeu dones arriades, baronívoles, incommovibles, que sàpiguen reaccionar amb duresa davant de llatzeries i turments com els que En Rozas havia vingut a mostrar a casa meva. Però aquestes dones cauteris, no són pas les més tendres pel marit. El posposen als mobles, a la vaixella, als estris casolans. Estimen distretament, pensant en fer dissabte. Són indomables i cruels amb l'amor lícit com amb l'amor adúlter. Merceditas no era pas d'un tarannà semblant. Esdevenia sensible i pròdiga a les meves insinuacions, i el tràfec de mestressa i la cura del menatge mai no la tornaven esquiva. Banal, plegable, indolent, no calia pas esperar del seu caràcter, cap estridència pudibunda ni cap agressivitat de Lucrècia.
En fi, el cas era que jo sofria un setge estret, que En Rozas m'aparedava a casa meva, que el veia de dies i de nits passejant-se pels voltants, obstruint els camins amb sa cara fosca i amb aquella actitud d'homicida repatani que no perd l'odi ni les fiances.
M'era impossible de dedicar-me a res; la meva atenció romania esclava dels moviments de l'enemic i de la inversemblant, però possible, correspondència amb algun traïdor de dintre. Mai les ganes de deixar el clos del Manicomi i d'anar-me'n a ciutat havien estat tan impertinents. Pensava en les tertúlies del farmacèutic i d'un editor amic. Tertúlies ingènues, en les quals es parlava de reformes urbanes, de política local i es discutia de literatura amena, de física recreativa i de totes aquelles qüestions històriques o científiques dignes de figurar en la secció de curiositats de les revistes il·lustrades. En la farmàcia, les reunions es feien a base de un metge vegetarià discutidor incansable i estrafalari. Havia resolt el problema de treure la humitat dels jardins públics tallant els arbres dels passeigs, i era, també, l'inventor d'unes farinetes integrals, i entre defensar el seu projecte higiènic i entossudir-se en fer-vos tastar les farinetes, mantenia l'interès de les vetllades usant ell sol de la paraula.
A casa l'editor, el puntal de la tertúlia era un mestre aragonès de cervell primitiu, tot pólvora. No capia la immaterialitat del punt i de la ratlla, i, en mans d'ell, la geometria era una ciència pintoresca, la més inexacta i contradictòria, una mena d'estafa comesa pels savis a costa dels infants. Argumentava amb una agilitat acrobàtica formidable. Demostrava que els dos costats d'un triangle equilàter eren iguals al tercer, i gràficament no hi havia retop. La idea de l'infinit el treia de mare; suggerir-la-li era encendre el polvorí del seu crani, i protestava contra l'existència d'un mai més amb rebequeries estridents de criatura aviciada, intercalant paraules obscenes a les seves rèpliques.
Aquests dos exemplars de la fauna provinciana, posats a les meves mans, sotmesos a la trituració metòdica del meu art de polemista, desvetllaven la hilaritat de la concurrència. Jo enyorava aquelles estones d'innocent expansió. Sabia que també els contertulians de l'editor i de l'apotecari s'estranyaven de no veure'm comparèixer a l'hora de consuetud, i temia que descobrissin el motiu. Tanmateix, d'home a home!... Sí, prou, totes les reflexions del cas restaven exhaurides en el meu fur intern. Jo era orgullosament covard. Resultava un xic difícil, no obstant, fer entendre el per què del meu orgull, a mentalitats de tercer ordre, com els concurrents a la farmàcia i al despatx de l'editor. La muller pròpia també devia considerar-me un mansuet indigne. Ni ella ni jo havíem al·ludit per a res la proximitat obstinada i hostil del funcionari municipal. La reserva, però, no ens alliberava de pensar-hi i, segurament, no coincidíem pas en els nostres comentaris respectius formulats a soles. Vaig creure que en els ulls de Merceditas s'hi iniciava una llum sarcàstica. Hora darrera hora, l'ombra d'En Rozas vagant pels afores, s'allargassava damunt la nostra llar, interposant-se fatídicament entre nosaltres. El coratge personal sol créixer en raó directa a l'interès que hom defensa. Hi ha coses que mereixen el risc de perdre un braç o una cama, altres són tan imprescindibles com la vida; i és llavors que la vida es juga senzillament a condició d'exasperar-se. Segons aquesta teoria, jo resultava poc galant. Adhuc una esgarrinxada em semblava un present excessiu a la natural expectació de la meva dona. Volia perdre la sang freda, la facultat sobirana de reflexionar, i anar de dret al procaç com si no existís, com si fos un bitxac o una cueta prenent el sol al cim d'una terrossa. Tot consistia en què jo era massa sincer. Els contertulis de la ciutat, la Merceditas i la meva pròpia honra, m'agrairien un acte de fingiment. La covardia sense diplomàcia és la veritable covardia humiliant. Prendria el barret, el bastó i una eina quirúrgica—aquesta darrera, amb una aparent secretesa però en presència, de la meva muller—i em llençaria al camp. Ella, la meva muller, no em deixaria marxar, se'm penjaria al coll, em retindria esfereïda, em prendria el bastó i el bisturí i se me'n duria al sofà estrenyent-me amb frisança contra el seu pit turgent. Llavors, si no perdia el cap entre aquells coixins voluptuosos, jo espiaria els graus de sinceritat que allò pogués tenir. Astúcia contra astúcia. Endavant. Vaig posar-me el barret tou un xic més decantat damunt les celles que de consuetud—ja havia pres el bisturí—vaig hissar del paraigüer un bastó de crossa que mai usava, regal d'un client diabètic, vaig punyir la falleva del cancell i, després d'un adéu sec, però transcendental, vaig trobar-me a fora, encarat amb el porter de la cama de fusta.
—A pendre el sol, doctor? L'home estava radiant, alegroi i gairebé insinuava un pas de minué amb la seva coixera optimista.
Vaig donar-li conversa à fi que m'acompanyés un tros. Ja m'havia embarcat i no podia dignament tornar enrera.
Quina fresca la meva dolça Merceditas! Passàrem el barri. Al llarg de la carretera que empalmava amb la de S., res; uns nois espellifats i descalços terrejant en les roderes, i emplenant uns pots de llauna de pols roja. En els camps, una dona que aplegava herba pels conills i un terrassà en cos de mànegues que fangava.
El sol de tardor descendia amb majestat, expandint onades de llum groga, tebiona i emmandridora. En la plana sonaven els trets dels caçadors d'aloses. D'En Rozas, ni rastre. El comiat indiferent de la meva dona restava, doncs, dintre la lògica de l'armistici i tenia una justificació. I jo seguia a les fosques; podia encara sospitar horrors i vileses.
El porter, dòcil a les meves insinuacions, va entornar-se'n.
Temps ha que m'havia malvenut la meva tartana. Ara muntava en la dels ordinaris, entre els quals, de llavors ençà, jo era popular. Aquell mateix dia, pel camí de X., el tartaner que em duia va referir-se, un xic irònicament, al nostre antic companyerisme. Encara em consideraven del gremi. El retret no podia venir amb més oportunitat. M'assegurava una solidarització protectora al llarg de la ruta; i aquells minyons, ultra ésser sapats i batussers, professaven un odi ancestral a tota la raça dels burots alts i baixos.
En descendir a la parada de X., vaig llucar En Rozas que muntava en una de les tartanes que ens havia precedit disposada a tornar a Y., plena fins a seny de viatgers.
Ell no em veié, i una elemental consideració estratègica m'aconsellava que el seguís. Aquest contraespionatge m'hauria servit, almenys, per assabentar-me de si en la meva absència continuaven les hostilitats. El cor em suggeria noves suspicàcies: l'enemic seria cridat a parlament mitjançant alguna senya convinguda?
No tenia cap pressa de veure-hi clar; en tenia d'esdevenir orb per tal d'oblidar l'infecte personatge i el meu vilíssim ofici de marit, vetllant una honra problemàtica.
El mestre aragonès va fer prodigis de tossuderia sil·logística, basada en la materialització dels elements geomètrics. Ell deia: els radis que del centre d'un cercle poden tirar-se a una circumferència, mai seran infinits; una hora o altre les ratlles es tocarien i, llavors, el cercle blanc esdevindria negre o a la inversa, si en lloc d'un paper esmercem un encerat, i en lloc de tinta, guix. I bramulava: "En volen deu mil? Siguin deu mil; un milió? Passo per un milió! Tot dependrà del gruix del traçat i de la paciència del delineant. Però, això és l'infinit? Mira que és l'infinit!" I feia un gest que tots suposareu, amb tal violència, que es cuidava mig-partir el braç.
Tipus d'aquesta mena, no han pas estat llençats al món amb l'exclusiu objecte de sostenir absurds i passar per imbècils. Són, si més no, una compensació a l'enlleïment que us produeixen els homes raonables. Jo mai he deixat d'aprofitar-los. Davant la inaudita irreverència d'aquest matemàtic original i la faisó grotesca impúdica i selvatge d'explicar les seves teories, jo vessaba de gratitud per les sàvies disposicions de la naturalesa creadora. El temps corria entre rialles i no pensava pas en les dificultats de tornar al meu domicili, assetjat per En Rozas.
A les vuit tocades partia la darrera tartana d'Y, i jo arribava a la parada a dos quarts de nou.
Carretera amunt, passats els suburbis, en un tros desert, va semblar-me destriar, arran de les soques, una silueta botaruda i fúnebre. Si no era ell era un congènere en adipositats bilioses. Sota els plàtans, la llum de les estrelles a penes consentia un reconeixement fisonòmic, encara que estiguessin enfrontats a tret de nata. El cor em pegava uns bots descompassats i apremiants. Vaig decantar-me a l'esquerra, i aquella massa es decantà també. Fins aquell moment jo no havia pas conegut el procés fisiològic que determina la por. Vaig resistir—un miracle—l'estirada formidable del tríceps femural i els bessons de la cama, un adalerat impuls de totes les meves vísceres per allunyar-se d'un contracte indeterminat, però esgarrifós—bala o coltell—i un calfred subcutani, i unes borsades al cap i uns inicis de flexió en els genolls, una flexió irremeiable de matèria falsa convertida en gelatina.
Però l'ombra inquietant es limità a descriure una corba sinuosa gairebé tangent a la meva trajectòria. Romangué aturada al mig de la ruta. Venia un escamot de noies de fàbrica, i quan llur xerrameca i llur bravada professional d'oli i cotó s'hagué esvaït derrera meu, vaig oir, ben clar, contundent, rabiüt i llòbreg el mot: covarde.