Jo! Memòries d'un metge filòsof/XVI
Havia rebut el meu baptisme de foc. En Rozas no resultava pas un enemic tan temible com jo havia suposat. Contra la seva llengua insultadora tenia jo la meva filosofia, i mentre es limités a ofensives tan ridícules com aquella, jo les resistiria impàvid.
L'endemà vaig eixir de casa a la mateixa hora. Tampoc En Rozas no es veié enlloc. Amb tot, de retorn, en tractar d'enfilar la carretera, m'assaltaren certs dubtes sobre la possibilitat que l'enemic canviés de tàctica. Per un cas, vaig ésser jo qui va canviar d'itinerari. El teorema geomètric, tan discutit en la tertúlia del llibreter, va suggerir-me que hi havia tants camins per arribar al Manicomi, com radis per arribar al punt central de la circumferència. El mestre aragonès me'n regalava un milió... i mira (aquí el gest procaç) si em trobaria En Rozas!
El bloqueig, entre l'absència metòdica de l'enemic a l'hora del dinar i de la sesta, i l'aplicació, per part meva, de l'esmentat principi geomètric, esdevingué inefectiu. Adhuc, en certes nits, jo era prou gosat per a romandre en companyia dels amics de X., fins a la matinada. Algun sopar íntim o d'homenatge, alguna vetllada literària, alguna commemoració política o la topada casual amb algun foraster company d'estudis (coses totes elles que em resultaven molt plaents en la forçada austeritat i monotonia d'aquell exili provincià), em retenien fora de casa. Avisava a la Merceditas per telèfon si el cas era impensat, i em lliurava enterament al goig de viure unes hores d'excitació i d'entusiasme cordial, poc o molt alcohòlic. Des que sojornava al Manicomi les meves estàries a ciutat no havien estat tan prolongades ni tan repetides. Em complavia més la consideració íntima d'estar burlant el setge establert per En Rozas, que el contacte amb l'espiritualitat dels amics forasters o indígenes i la joia, un poc disbauxada, de les nostres reunions en diferents cenacles.
Gairebé, sempre, a darrera hora els meus amics de X. m'acompanyaven fins als afores de la ciutat. El pintor—que mai li venia d'una hora ni d'un quilòmetre—solia ésser el darrer de deixar-me. La primera vegada que em veié desviar de la ruta de Y. per emprendre la de Barcelona a França, m'interrogà molt seriosament, palplantant-se com un home formal que no està pas disposat a compartir rareses. Eren a la vora de les dues de la matinada i el fred del novembre començava a pessigar les nostres orelles. Però, feia lluna, i la lluna va permetre justificar, poc o molt, la meva fantàstica humorada d'anar camps a través. L'espectacle del pla de bella nit, sempre tenia una certa grandiositat i noblesa i més ara, arruixat de polsina d'argent... La corrua de plàtans, els dos rengles de soques margeneres i el trespol de branques amb llurs penjolls de boles absurdes, entre les quals aletejaven sinistrament les fulles mortes, se m'havia fet intolerable... La meva ànima desitjava d'abeurar-se d'espai, i volia respirar els horitzons, rebre els esguards dels estels...
El meu amic va seguir-me uns tres cents metres transigint amb la meva dèria, però d'un aire desdenyós, molt poc convençut per aquella eloqüència de poeta, massa extemporània per a respondre a una sinceritat interna. El pintor era l'encarnació perfecta del sentit comú, de l'ètica equilibrada, ni excèntrica ni vulgar, i per tal judicava les coses amb serenor i parsimònia. Jo hauria volgut fer-lo el meu confident. Si durant aquells tres cents metres de caminar per la ruta solitària, ell m'hagués insinuat tan sols una afectuosa tafaneria, jo li hauria dit el meu secret, plantejant-li el problema casolà, rodonament. Però ell xiulava uns compassos de rapsòdia hongaresa i això, tanmateix, no predisposava pas gaire a la confessió ni a l'entendriment.
Ens acomiadàrem. Jo em vaig desviar tot seguit pel mig de les hortes. A fi d'estalviar-me una marrada enorme, em veia obligat a deixar, de tant en tant, els caminets i carreterotes afressades per escantellar algun conreu o enfilar-me per alguna margeda i, àdhuc, estrompassar algun rec. Aquestes agilitats, més pròpies d'un caçador furtiu que d'un doctor llorejat resultaven poc feixugues durant les nits serenes i en temps dolç i de secada. Però en arribar l'hivern, la travessia de la plana es féu penosa, insuportable. Les meves sabates sosllevaven la terra dels gorets, i se n'enduien enganxat d'un pa de fang. Cada tres o quatre passes calia llevar aquella sobrecàrrega que em trencava les cames i acabava les meves forces. Envescat, las, moll, ara entrebancant-me amb les pirroces dels blatdemoros deixades al tros, després caient en el parany d'una filera d'arns clavats la tarda abans, al llarg d'una feixa, per a barrar el pas a les ramades, jo experimentava, sense atenuants, tota l'enormitat de la meva misèria. Cap argúcia filosòfica no podia il·lusionar-me ja. Era com un perseguit indefens, un fugitiu, un pària, un vençut trascamant fora camí, entre ombres de nocturnitat, sota la intempèrie... En considerar que Merceditas pecà de feble, en recordar-me que podia haver-me alliberat d'En Rozas anatemitzant-lo amb la indignació de ses mirades, punint-lo amb el seu menyspreu d'esposa incorruptible, occint-lo amb la promesa eterna del seu odi, jo hauria volgut tenir-la allí al meu costat, clavada a l'argila, punxada pels arns, traspasada per la fredor i mullena de la nit, abordada pels gossos i exposada al tret d'algun pagès a l'aiguait, massa gelós de la seva sembradura. Tota la llefiscosa sutzeria del pla embolcallant-me i agredint-me dimanaven d'ella, eren una segregació de la seva modositat contemporitzadora, de la seva coqueteria complaent, de la seva petulància carnal i de la seva infecta blanura d'odalisca.
Sort que en arribar a la meva cambra i en sobtar-la adormida i en desitjar la seva tebior i en contemplar-la de flanc sota les mantes peludes, talment un escalaborn de meravelloses proporcions i de fermesa escultòrica, s'esvaïa el meu despit i el penós record del meu pelegrinatge semilacustre.
Una vesprada vaig avançar un poc el meu retorn. Duia a sobre un cadarn atuïdor. En destriar la silueta del Manicomi, va semblar-me que la llumeneta d'un cigar oscil·lava davall la finestra.
L'angoixa del fanguejar, de la suor llefiscosa que em cobria el cos a desgrat del fred, de les cascàrries que omplenaven el meu calçat i els baixos dels pantalons, i de la boirina condensada a les meves espatlles, em tenia despacientat. Desitjava arribar, despullar-me, ajeure'm, covar el cadarn i dormir... si podia. L'egoisme del malalt superava totes les altres passions impulsives i depressives. La peripècia de la llumeneta no tenia sinó una importància relativa. La gelosia i l'honor, després que la meva febre.
Per a no dur pes a la butxaca no prenia mai la clau de la reixa del barri, que era feixuga. Una derivació del timbre elèctric anava a sorollar la capçalera del boget. Sense aquest greu inconvenient jo, aquella vetlla, hauria entrat de sobte, per sorpresa, a casa meva. El cor m'anunciava que hi trobaria indicis d'una conxorxa infame. No tenia por, perquè tampoc tenia paciència de suportar per més temps la serena de la nit i la subtil bravada de les muntanyes pròximes, blanques de neu. L'escomesa del traïdor era problemàtica, la pulmonia, certa.
D'ara endavant hauria de renunciar a les tertúlies del llibreter i de l'apotecari. La plana era intransitable, i també ho seria el sòl de la meva demora, enllordat per les petjades clandestines d'En Rozas. Començava a perdre la facultat de compulsar els avantatges i els inconvenients de les accions. En un mot: estava a frec de l'exasperació imbècil i, per tal, de l'heroïsme.
Entretant havia assolit la reixa del barri. El cel, ennuvolat, a penes traspuava una lleu celistia. Jo era invisible entre la foscor dels camps. Vaig oir uns passos en la sorra del camí i els plors de la meva filla i uns esgarrifosos crits de mamà, mamà!... Quan l'Agnès reclamava a la mamà era que la mamà romania lluny d'ella. He d'advertir que el llitet de la nena estava a l'espona del nostre. Vaig fer sonar el timbre nerviosament, i el criat, comparegué, després d'uns minuts, tintinejant de son i tremolant de fred.
Malaguanyada molèstia, la reixa del barri era ajustada. En quatre salts vaig plantar-me a la cambra escaducera sota la qual guspirejava el cigar. Allí hi dormien les servents (quan en teníem) i la inspecció del miserable parament més aviat resultà favorable a la meva dona. Els crims d'amor deixen poc rastre, però jo no desconfiava pas. Heu's aquí la finestra encara oberta, a punt per a reprendre un diàleg interromput o l'adéu cançoner d'uns amants insaciats. Hi hauria altres indicis. En passar per la sala, vegí la cotilla de Merceditas sobre el sofà. La cotilla de Merceditas podia trobar-se a tot arreu, car allí on li feia nosa allí se la treia i allí l'abandonava. Amb l'espelma arreplegada al cancell, de mans del boget, vaig anar resseguint totes les habitacions sense heure una mostra palesa de pecat. En nostre dormitori trobí la Merceditas acaronant l'Agnès en plena fosca i des del llit. En donar una ullada detectivesca a l'entorn, de seguida em sorprengué la presència insòlita d'un cert abric deixat, negligentment, damunt d'una cadira. Era el famós abric de les grans diades, de les grans ardideses, dels cops definitius, objecte d'escàndol i murmuració; una rica prenda de vellut blau elèctric, amb aplicacions de pell de llúdria, vagament emmotlladissa, la qual cosa traduïa les mòrbides flexibilitats carnals de la meva dona en un august onatge de mar de fons, més exasperant que la mateixa nuesa. Aquell mantell voluptuós se us enduia la vista i el palp, car ultra suggerir-vos delícies de finors i blaneses insuperables, la seva forma i guisa de cordar-se resultaven insinuadors, i el presentien amatent a davallar de les espatlles i a relliscar pels flancs. Vaig pendre'l, vaig contemplar-lo, vaig aspirar els seus efluvis. En el folro, arran la mànega, entre una olor subtil, el meu olfacte va destriar l'agrosa transpiració de l'axila. Llavors vaig encastar-hi la galta. Era tebi!
Com si acabés de disparar-se un ressort fonogràfic dintre el meu cervell, finit el gargarisme inicial, es destacà la paraula llunyana del gelós secretari... "sabeu?, us ultratja... madam parellament... tueu-los!"
Per un encadenament d'idees bastant lògic vaig sentir-me desemparat àdhuc de la meva filla. Una rauxa d'entendriment em dugué a petonejar-la. L'imaginava esquitxada de sang adúltera, arrapada al meu coll, mirant amb horror el jutge i la parella de civils palplantats a la porta de la cambra. Merceditas, entretant, m'empenyia brutalment amb les dues mans, refusant-me del capçal de l'Agnès i reptant-me pel meu intempestiu exabrupte. Va dir-me que la petita havia romàs nervioseta i embasardida fins llavors, i que tot just ara acabava de trencar el son, i afegí no sé quines històries de tisanes i viatges a la cuina, ponderant-me, exageradament, el fred d'aquella nit.
Qualsevol anomalia que jo hagués pogut notar, restava—segons ella—justificada amb tals explicacions, però jo atalaiava de cua d'ull, els seus braços i el seu escot engalanats amb la més temptadora camisa del guarda-robes.
L'abrigall de les solemnitats i la camisa de noces per a baixar a la cuina, encendre foc i fer bullir un ansadet de til·la? Això pla, era anòmal! Oh! jo trobava abominable la conxorxa, la traïdoria, el crim, però encara em semblava pitjor el refinament de bagassa.
No vaig dir piu, ni vaig dirigir-li una mirada. La convicció m'havia guarit d'aquell sotraqueig de llençadora que em punyia amb intermitències de confiança i malícia. Net d'estupidesa, la meva formidable raó recobrava el seu imperi. Ara el cadarn, després la venjança. Després? no: de seguida. Era compatible el meu enllitament amb uns tanteigs de martiri metòdic i continu. Vaig exagerar les horripilacions de la febre, el petament de dents, la tos i els gestos de neumònic. Calia que es llevés, que m'assistís que tornés al fogons, a les tisanes, al fred de la vetlla. Quan m'hagué pujat les primeres aigües, les vaig rebotre contra les parets. No era allò el que em convenia. Entre gemecs, grunys i imprecacions, vaig obligar-la a sortir a l'hort, a cercar flors de malva, escabiosa i altres herbes del cas. Tot seguit vingueren les cataplasmes, les ampolles d'aigua calenta, intents de manxiules, preparatius d'un embolcall sudorífic a base de vinagre, flor de saüc i cendra. Esgotats els remeis casolans, començà la redacció de receptes, les anades i vingudes d'ella, del despatx a la cambra i de la cambra al despatx. El paper, les plomes, la tinta: res no servia. Tots els sistemes i recursos d'importunar foren posats en joc. A les quatre de la matinada em negà resoltament la seva assistència. De primer s'havia alarmat; obeïa nerviosa, destarotada, sospirant... però a força de penar de son, de fred i de cansament, el seu egoisme animal va revoltar-se. Demés, no era tan imbècil que no traslluís poc o molt el meu veritable estat. Començà aventurant excuses amables, reflexions entenimentades i finí dirigint-me insults i engegant-me a... no cal dir-ho.
Havia de resignar-me per ara. Acluquí els ulls, gularitzant el respir, com aquell que reposa. Però, en sentir-la anguilejar entre les flassades amb aquells tremolins dels deshorats, vaig enfurismar-me, vaig rebotre-la lluny, empenyent-la amb els peus com un gat o un gos impertinent. Va dir-me quatre fàstics i desaparegué. No trigà a arribar a les meves oïdes la fressa característica d'un llit de ferre somogut, d'un matalàs estobat i d'un somier que gemega. Quasi vaig agrair-li la seva indisciplina d'infermera. Ella en la cambra de les servents i jo en mon llit, dormiríem perfectament.