Jo! Memòries d'un metge filòsof/XVII
L'endemà, la febreta i la depressió del cadarn subsistien. Gaudia, però, d'un soporífic repòs. Vaig passar el matí en plena inconsciència del que succeïa al meu entorn. Vagament, em semblà oir com Merceditas llevava l'Agnès i com endreçava un poc la cambra, i àdhuc em vaig donar compte de l'escarritx de les frontisses del guarda-robes. Ara desa l'abric, l'històric abric, vaig pensar. Hauria volgut fer alguna al·lusió sagnant, dir uns mots de sàtira verinosa, però m'afectava una gran mandra cerebral. Al migdia çomparegué el semi-imbècil a dur-me una tassa de llet. Vaig creure que era poca cosa; val a dir-ho, tenia gana! Aquesta consideració va eixorivir-me. El paper de neumònic resultaria difícil de sostenir la nit vinent, si ara demanava una truita. A darrera hora de la tarda, en minvar la llum, em reprengué aquella dolcesa soporífica que m'era tan plaent. Les meves idees fluctuaven vagoroses, lleugeres, fugitives... La voluntat s'inhibia del problema matrimonial, i, a penes, a força d'esperonar-la, de recordar-li els meus plans de venjança, resolgué, en divuit hores, la separació de cossos. Cal dir que a l'hora de sopar vaig determinar-me per la truita, aplaçant el martiri de l'adúltera.
Dues vegades en el transcurs de la tarda, m'havia vingut a veure l'infecte. La primera per a demanar-me diners, la segona per anunciar-me que un boig havia estabornit a un hermano d'un cop de tràmec. També pujà a la cambra el brau comptable a recollir unes firmes, i la petita Agnès, que estigué amb mi una bella estona i em referí no sé quines incongruències.
El cas és que, el matí següent, jo em sentia capacitat per a rumiar, resoldre i executar coses formidables. No sabia avenir-me, però, que fos jo el protagonista d'un drama conjugal. En la novel·la, en el teatre, en la història i en la pel·lícula aqueixos conflictes casolans us semblen d'allò més lògics, naturals, inevitables i, quasi podríem afegir, necessaris. Adhuc quan s'escauen en la casa del costat no us produeixen pas una excessiva estranyesa; però en tractar-se de nosaltres resulten normement incomprensibles. Fou això, aquesta absurda creença en la immunitat d'un mateix—que fa al guerrer audaç, al casat, imbècil i a tothom incorregible,—el que em mantingué, tan de temps, en una situació de dubte vergonyós, ridícul i gairebé encobridor. "A mi no em passarà mai". Déu us guard d'aqueixa petulància, encara que resti informulada, encara que només sigui dita de pensament, en un rebuf del vostre optimisme.
Hi havia un mot (que no escriuré, car la impietat bestial del vulgus no ha de trobar asil en llocs com aquest) que mai dels mais hauria cregut merèixer. El concepte que jo tenia format de la meva muller no era pas extraordinàriament favorable. La creia una dona com una altra, subjecta a tots els capricis i febleses del sexe, capaç de flirtejar, d'apassionar-se i de caure. No li negava ni el dret de fer-ho i sospesava les possibilitats, disposant-me a suportar el cop i a no encaparrar-m'hi massa. El que era veritablement estrany que no hagués pensat en el dir de la gent, ni en la riota pública, ni en els abominables atributs característics que em correspondrien segons ús i costum. I és que jo em creia que aquest fet, d'esdevenir-se entre nosaltres, seria a base de certa originalitat i franquesa, d'una guisa genial, com totes les nostres coses.
El comportament d'ella havia estat vilíssim, digne de l'esposa d'un notari, d'un adroguer o de qualsevol pelacanyes de la ciutat. Era jo, jo sol que tenia de mantenir, amb la meva conducta, el prestigi d'aquell drama imprevist. Les mentalitats superiors no poden pas deixar-se influir pels nervis. Jo sabria romandre equànime, fingir un menyspreu absolut, una indiferència monumental, mentre resoldria fredament, quelcom digne de mi i... d'ells.
El cas era que la Merceditas m'havia esclavitzat carnalment. Tots els meus sentits l'exigien, tot el meu cos aixemorat del d'ella, la reclamava. Sis anys de barrejar nostre alè, les vibracions de nostra epidermis, la tebior de nostra sang i els efluvis de nostre enzelament, havien arribat a establir una coneixença, una harmonia, un coïncidir tan íntims i perfectes que jo desconfiava de trobar-los en cap altra dona. Era ja un emmotllament de cèl·lules, una conexió de nervis, un embull de fibres el que existit i relligava l'animalitat meva amb la de Merceditas. Jo no podia desempallegar-me, així com així, d'aquella adoració pagana que em feia esclau de la seva beutat corporal, ni llevar-me, de sobte, l'habitud de les meves ofrenes, ni sostreure'm amb violència de l'imperi de son temperament satànic.
Per arribar a un refús definitiu caldria, tal volta, un àpat monstruós, unes gorjades de fera, les nàusees de la sacietat, de la indigestió, dels ferments pútrids.
Vuit dies després del meu cadarn, aquell elemental determini de la separació de cossos, trontollava miserablement, a desgrat de la protesta horrible de les poques o moltes conviccions dignificadores que en mi existien. Ni la tendència benefactora al cinisme, tan corrent en la meva conducta, abonava aquesta infecta humiliació. Merceditas seguia fent-me mala cara, dient-me només les paraules indispensables, evitant la meva proximitat i dormint en la cambra de la servent, on se'n dugué el llitet de la nena.
No tenia altres motius de ressentiment amb mi que la bestial manera d'haver-la foragitada del meu costat, la nit del desori; però m'endevinava hostil, vigilant i suspicaç, i això era prou per embravir-la. En Rozas, a intervals, es deixava veure fent son paper de perseguidor, més fosc i tràgic que mai.
Entretant jo no trobava pas una solució viril, ni mitjanament admisible, ni gens pràctica, al conflicte.
Podia llençar-la al carrer amb violència o fer-li la vida impossible dins de casa; però aquests procediments em resultaven massa grollers; podia també cedir-la bonament a En Rozas, però per això calia comptar amb l'aquiescència d'ella; podia encara entaular una demanda de divorci, però aquest camí resultava llarg, significava un plet, despeses, preocupacions, divulgació, parleries...
Ni els mitjans legals ni els tavernaris em satisfeien. Tampoc resultava ben airós el pacte i l'avinença, després de tants mesos d'haver llençat damunt meu l'estigme de marit burlat, la mofa i l'escarni de les gents. Jo desitjava trobar un recurs aristocràtic, protocolari o enginyós, digne d'un home de talent, d'un filòsof estoic, però inflexible i just.
Tant si tirava per un indret com si tirava per l'altre, existien dos trencacolls formidables: la petita Agnès i les valors. La filla, resoltament, jo la volia; les valors no era precisament que les volgués, era que em recaven, que les veia malversades en tiberis, rejoint la vida abarraganada d'ells dos. I la situació d'aquell capitalet, depositat en la Sucursal del Banc d'Espanya, en cas de rompre les nostres relacions d'esposos, quina seria?
Recordeu, també, que érem casats financierament, i aquell nus avalat amb les nostres signatures dins el missal imposant del registre, com es deslligava? Mereixia aquest embull serioses i prolongades cogitacions. S'imposava la consulta amb algú que entengués en lleis, que fos experimentat en litigis d'aquesta guisa. No mancaven pas advocats a X., però em repugnava de fer-los sabedors de tot aquest tripijoc, gens elegant. El que em succeïa a mi era tan fantàstic i graciós pels altres, que la discreció professional difícilment s'imposaria al goig d'obtenir un èxit narratiu amb un esforç nul i sense dispendis de talent ni inventiva. Certa mena d'anècdotes pugnen per a desfermar-se de la llengua com un poltre salvatge del llaç del caçador.
Vaig resoldre d'anar-me'n a Barcelona. Entretant adoptaria, respectes a Merceditas, una norma de conducta que no la fés desconfiar, que no li través els passos ni li fallés els plans. Em convenien proves, dades, evidències, fets que la comprometessin, que la posessin en descobert, en una situació d'adúltera innegable, descarada i perversa. L'esperança d'endur-me'n a la consulta símptomes de major crèdit que la llum d'un cigar, els passos en l'arena, els finestrons esbatanats i la tebior del sota-mànega, va determinar-me a ajornar la partida. S'imposava una reconciliació aparent. Miserable de mi! Hauria d'haver-me sotmès a les tortures, flagells, dejunis i penitències franciscanes, perquè el germà porc no grunyís de sensualitat devora Merceditas. Ella abandonà la cambra de la servent. M'agafà desprevingut. Jo no disposava, aquella nit, de cap jaç d'espines o palets de riu. Sant Antoni resistí les visions. Sant Antoni en això no m'hauria pas passat la mà per la cara. Entre les flassades, en la blana complicitat dels matalassos, l'ascetisme es torna fonedís com un terròs de gebre. Revisqué aquell martiri de totes les meves cèl·lules. L'esperit enlairat, noble, esquerp, venjatiu, implacable, reptà, anatemitzà, retingué; però considerant que no trobaria repòs amb la persistent i esgarrifosa cridòria dels sentits indignes, claudicadors i viciats, amb l'etern estrebar de la bèstia enllaminida, afluixà la cadena: té, afarta't...