Jo! Memòries d'un metge filòsof/XVIII
Un jorn, després del meu vilíssim i continuat rebaixament, vaig poder reaccionar i fer prevaler el seny sobre l'instint. Havia viscut en una perpètua indignació de mi mateix, em considerava el darrer miserable, una mena de porcell, capaç de no sentir ni una elemental repugnància en abeurar-me en el brogit d'un altre. De dies rumiava i ponderava la meva iniquitat, però, a la nit, reincidia fatalment. Adhuc vaig trobar una excusa per a disculpar aquella follia; percaçava un triomf de virilitat que em fés superior a En Rozas, als ulls d'ella; entretant, arribaríem junts a la indigestió i als eructes salvadors, i de seguida l'abandonaria enfitada, rebregada, extenuada, greixosa, tova com un mal drap... Oh, què sabia jo; era el meu lluitar un seguit d'escomeses d'al·lucinat, un seguit d'embestides furioses contra horribles fantasmes libidinosos.
Com ja he dit, un jorn vaig obtenir l'ascendent necessari sobre el meu organisme per a separar-lo d'aquell jas de cortirol trepitjat, pudent i llotós. Sense dir-ho a ella, ni sol·licitar el reglamentari permís de la Diputació, amb la pressa del que fuig, aprofitant que el monstre de la meva luxúria s'era condormit, cansat de tant perseguir-me i vigilar-me, vaig partir cap a Barcelona.
A mida que m'allunyava de Merceditas em sentia més agil, més flexible, com si m'anessin traient, a esgarrapades, un crostisser repugnant del damunt. En entrar a la capital, el meu jo es transparentava net de ronya. L'objecte del meu viatge començà a semblar-me pueril, indigne de presses i d'una excessiva atenció. Barcelona era quelcom més que la Meca dels pledejadors i dels grans malalts, i jo no havia pas de comportar-me com un pagès agullonat d'impaciència i encegament, que va a la consulta primer que a la fonda, acaparat pel seu afer i per la seva malicia. jo trobaria els meus consellers entre els amics, sense suportar avant-sales, sense interposició de baietes i cuiros insolents, ni rebre la lliçó explicada amb suficiència mercantilista, ni pagar-la al comptat.
Abans que res, vaig cercar l'escalforeta dels vells companys en les antigues tertúlies. La meva aparició impensada els entusiasmà; em reberen amb una afectuositat lleal, demostrant-me amb repetides al·lusions a les meves obres, que no les havien oblidades, que seguien admirant el filòsof de la blasfèmia, l'invencible erudit, el lluitador i el sarcàstic. Em presentaren alguns devots, l'existència dels quals jo no sospitava. Naturalment, tots em semblaren simpàtics, distingits, refinats i d'innegable vàlua intel·lectual. Mai no m'havia sentit tan estimat, tan considerat, tan en ple èxit, Tots els que em voltaven volien conèixer els meus projectes científics i literaris, i es planyien del meu exili i del temps que em prenia aquell Manicomi afectat, com tots ells, pels vicis administratius i per l'esplèndida misèria dels organismes provincials, on jo esmerçava les meves selectes energies inútilment.
Em sentia comprès, interpretat amb certa efusió, com si volguessin compensar-me dels desamors, greuges, infàmies i grolleries que em perseguien allà dalt, en l'estúpid ambient d'una ciutat de tercer ordre.
Hi ha hores, en la vida, que un hom es lliura als afalacs absolutament desproveït de suspicàcia. Us cal creure en alguna cosa, en l'afectivitat dels sentiments complementaris, en alguna exquisidesa que us entendreixi i us consoli, esborrant-vos la visió d'una humanitat perversa, negra i hostil.
No volguí recordar que vivia lluny de tots aquells intel·lectuals, que ja no els feia nosa, que ja no els destorbava ni en la rebotiga de l'editor, ni en la presidència de llurs capelletes, ni en les redaccions periodístiques, ni en cap tocom on es bescanvien lloances, es reparteixen mercès, favors i nòmines.
La veritable existència, la veritable honra, el veritable prestigi es trobava entre ells. Jo arribava estúpidament consirós per una invisible espina d'erijol clavada a través del meu calçat de muntanyenc. La Merceditas, En Rozas, el drama conjugal, les meves batalles entre la consciència ofesa i l'idiotisme dels sentits, tenien certa importància en l'ambient insípid, trist, monòton d'aquells llims; entre aquella generació d'albats, d'ànimes mortes, desconeixedores del pecat i de la gràcia, però no pas en plena activitat d'una vida superior, al mig de les manifestacions d'una cultura jove, respirant aquella atmosfera arruentada per la fornal del pensament sempre encès, on guspirejaven l'enginy, la ironia, el patriotisme i els ideals, on cada amic i cada company resplendien auriolats com arcàngels.
A la faisó d'un home que ha romàs llarg temps a les fosques, jo em sentia enlluernat per aquella llum migrada. Oblidava que havia fugit de tot allò famèlic i avorrit i, en retrobar-ho, després de l'empudegament del Manicomi, jo restava bocabadat amb la ingènua admiració d'un provincià. Vaig agafar una fenomenal embriaguesa d'intel·lectualisme. Passaren alguns dies, no sé quants. Exhaurit el capitalet de la meva cartera, haguí de fer un pensament. Sols a darrera hora, com qui parla per casualitat de la malaltia d'un gos que no us interessa pas gaire, vaig consultar a un advocat amic, sobre la peripècia de Merceditas.
Era l'advocat un jove ambiciós i místic, dels predestinats a jefaturas i a càrrecs ben retribuïts. Feia versos i militava—no cal dir—a la dreta nacionalista.
"Vostre cas—em digué—es delicadíssim. El divorci no s'obtè sinó excepcionalment. Cal disposar de proves irrefutables. Cal presentar a la Cúria testimonis del fet. Els fets, amic meu, són de tal naturalesa que no es realitzen pas en presència de ningú. Adhuc dintre la legalitat més perfecta, basta la sospita d'un ull tafaner per evitar-los!"
Va somriure amb malícia, i afegí:
"Creieu que us planyo. Es horrible. Us suposo colpit pel dolor, desesperat i a frec de cometre qualsevol venjança... Tingueu seny. Si la foragiteu de casa vostra, ella us reclamarà els aliments. Es una solució honorable. Molesta un poc pagar les despeses d'una dona que viu amb un altre... En consciència, però, jo no puc deixar d'aconsellar-vos en aquest sentit. No heu de trobar pas serenitat per escriure? Us ho repeteixo, un planyo, us planyo de tot cor!"
Va estranyar-me, ho dic amb franquesa, la importància que aquell jove donava a l'adulteri.
Un altre amic, també home de lleis, però eixelebrat i amb tendències avançades, m'aconsellà la persecució obstinada i cruel de la Merceditas dins la llar. Era engrescador de sentir-lo. Una vara de freixe sempre a punt, una toma diària i prolongar el tractament fins notar la millora.
"Vós sabeu, però, més bé que jo mateix—afegí—de quina manera la naturalesa humana s'acostuma a les substàncies verinoses... Llavors, caldrà doblar la dosi o deixar un interval de repòs entre una tanda de pallisses i l'altra. En fi, hi ha trenta mil específics d'eficàcia imminent pel cas. Em sembla que sou mestre en amargar la vida als qui us volten."
—I els aliments?—vaig insinuar jo, amb aquest petit esglai del profà que usa un tecnicisme per primera vegada.
—Res d'aliments, dieta. Hi ha muller que ben alimentada suporta les nafres i els verdancs anys sencers.
No m'entenia. Vaig aclarir-li l'observació.
"El domicili de l'esposa—respongué el meu conseller—és legalment el del marit. Si reclama quelcom, feu-li avinent que té les portes obertes per tornar a casa vostra, quan li vindrà de grat. Llavors refermeu la medicació. Una hora o altra es donarà per entesa i us deixarà per tossut i insuportable!"
Dels dos parers, el darrer tenia l'avantatge d'ésser senzill i econòmic. M'havia suggerit una idea veritablement diabòlica; una idea que la meva malignitat innata acollí amb entusiasme, com una inspiració genial.
La impaciència de posar-la en pràctica m'agullonava, i el camí de retorn al Manicomi em semblà llarguíssim, però amenitzat per totes le belles il·lusions d'un caçador furtiu que disposa de trampes infal·libles.