Jo! Memòries d'un metge filòsof/XX

XX

Merceditas hagué esment del que és viure enemistada amb un anatòmic. No calien vares de freixe. Cada jorn, en un paratge o altre de la seva cambra, avui sota el llit, dintre una gibrella, demà entre les potingues del tocador, demà-passat en el cubell de les aigües brutes, en el rentamans, o embolicada en la bata d'estar per casa, en fi, on fos trobadora pels seus dits, jo hi posava una mostra horripilant de la meva necrofília.

Com altres es complauen en significar llur constància amorosa ofrenant, cotidianament, les flors més exquisides de llur jardí, jo significava la constància del meu odi amb els trossos més escollits dels cadàvers de torn.

Els afanava de bella nit de la barraca de l'hort, i anava a deixar-los en el cambril d'aquella dona infernal. I aquells peus i mans, aquells braços i cames mústics i esgrogueïts, talment de cera, eren com ex-votos d'un fervor sarcàstic.

Ella, però, semblava suportar-ho serenament; no es donava per entesa; no obstant, la palior natural del seu cutis esdevenia més intesa, com si se li hagués encomanat de les presentalles iníques del meu bisturí.

Jo, en el bé com en la infàmia, extremava sempre els meus procediments. Calia suggerir a la meva esposa la possibilitat de confondre les llonzes de la plaça amb les del meu taulell de carnisser; calia fer-li avorrir els bistecs i el brou de l'olla, espatllar-li el païdor, bloquejar-la pel fàstic, convèncer-la que la llordesa d'un metge intel·lectual no tenia límits... Amb aquest propòsit, vaig convertir el rebost de la nostra cuina en una sucursal del meu espoliarium.

He traspassat totes les conveniències admeses en literatura. Aquest capítol de les meves memòries és tan repugnant com la mateixa lluita sorda amb la meva muller i la intervenció providencial dels meus aliats tifòdics. Heu de comprendre, però, que no ha estat el meu intent escriure un llibre preciosista per a solaçar pusil·lànimes, ni fer una novel·la eròtica a gust de masturbadors, sinó descriure, en veritat, els complicadíssims aspectes de la meva psicologia i la seva concomitància passatgera amb les vides vulgars, origen de tanta immundícia.

En Rozas degué rebre confidències un xic alarmants de Merceditas, car tornà a rondar amb cara ferrenya a l'entorn del Manicomi.

Jo tenia el convenciment que alguna contrarietat, sorgida a darrera hora, retrassava llurs plans. La meva esposa, a estones, clandestinament, triava els objectes del seu ús tot espiant els defores, despacientada. L'avís del burot es feia esperar. Jo, entretant, perveia la fi de la meva famosa actuació científica i econòmica en el Mas Prunell. D'un moment a l'altre podia sobrevenir la catàstroie. La Diputació en pes, amb els seus expedients complets, irrebatibles, atuïdors, on la meva inèpcia i la meva maldat restarien palesades, caurien sobre el seu funcionari esgrimint la llei com una catapulta. No em feia pas il·lusions. M'aixafarien, però, a guisa d'un gripau, jo esquitxaria el meu verí. La quietud precursora de l'esclat m'exasperava. Hauria volgut acabar d'un cop, i feia els possibles per a carregar la mina amb totes les insensateses del meu repertori, la força expansiva de les quals no admetia comparació amb cap dels explosius moderns.

Va renéixer en mi aquella activitat dels moments decisius, aquella febre de les batalles cabdals, aquella lucidesa demolidora que cremava com el foc i feria com el llamp.

Tots els amics, tots els coneguts, tots els vells turifenaris, tots els faritzeus que cridaren hossana a l'hora del meu triomf, ara romanien muts i invisibles. Els escàndols de Merceditas, la meva tolerància i originalitat en tractar assumptes d'honor, l'evidència dels meus desencerts clínics i administratius, la convicció que era un home a l'aigua, els sumiren en perplexitat i vergonya.

Els veia arronsar-se com els caragols dintre la clova, per mandra d'esbrinar amb llurs consciències—tentacles gelatinosos—els abrulls de la meva ruta.

L'Excel·lentíssima Diputació podia comptar amb el parer unànim de la ciutat; aquella ciutat absurda on havia romàs com submergit en una infusió de mitjanies, i on vaig concedir bel·ligerància a una pila de valors i formulismes humans—indignes de la ment d'un filòsof—sols per no enlleïr-me i per matar les hores.

Apressava la revenja. La ciutat s'enorgullia de tenir un sant i un heroi mantenedors d'una xenofòbia local característica, insuportable; dos fantasmes històrics i dues relíquies actuals. Del primer—un bisbe màrtir degollat al peu de l'altar—servava el cos incorrupte dintre una gran urna de cristall en capella pròpia; de l'altre—un general fanàtic i fanatitzador—servava unes cendres hipotètiques encabides en un túmul de mal gust, també estatjades en la susdita capella, en un lloc secundari. Ambdós, amb alguns segles de diferència, havien estat víctimes d'aqueixes discussions de família mal anomenades internacionals, però, el sant amb miracles i el militar a trets, s'havien cobrat, poc o molt, la sang de llurs venes amb vides enemigues. Però el deute en la imaginació del poble restava impagat. Els pobles mai posen el rebut als comptes que remeten més enllà de les fronteres. Any darrera any, en una diada fixa, l'entusiasme religiós i patriòtic seguia acoplant-se en aquell santuari. Els espetecs de l'oratòria de circumstàncies i de la pólvora de la mestrança encara feien retret de la despesa cruenta, i munts de creus i de cintes, medalles i condecoracions, tremolaven iradament en les convexitats toràciques, on, substituïnt el cor, comptat i debatut, hi hauríeu trobat una nòmina.

En tres nits i dues centes fulles de paper vaig esventar les cendres de l'heroi i transformar el cos sant en una simple mòmia, inferior, en tots conceptes, a la d'una concubina d'un Faraó. El meu al·legat irreverend no era un exabrupte sense solta, escrit amb bilis, amb pressa i lleugeresa. Tenia fonaments científics i documentals. Fred i concís com la benedicció d'un jesuïta, venia justificat per les opinions d'historiadors—tascons d'una mateixa fusta—i testimonis de l'època, reforçat amb cites d'autors il·lustres, atapeït de sil·logismes, de dades i extractes de dietaris i periòdics, l'autenticitat dels quals no tenia retop. Ja m'he vantat, suara, de la meva gran pràctica en documentar-me. De la mateixa manera que un corrent elèctric imanta l'acer, un corrent de malícia em donava un poder d'atracció inexplicable, respecte el paperam. Els llibres arribaven a piles sota els meus binocles, i, instintivament, els obria, just pel mateix indret on es trobava la referència al cas.

He de confessar-vos que, mentre treballava en aquests fullets sacrílegs, vaig sentir-me, com mai, inundat d'aquella satisfacció interior, tantes voltes esmentada, pròpia dels polemistes de raça.

Em situava en una regió superior no influïda per les miserables peripècies d'un adulteri i d'una cessantia. I m'amarava el plaer de desencadenar tempestes i terratrèmols.—Oh Júpiter!

No obstant, l'odi i malignitat d'un mortal no em desemparaven. Si algú es posava al meu abast, era sotmès a martiri. El semiimbècil, si altre no, esdevenia objecte d'extorsions, de refinades crueltats, ben inútils, però que satisfeien la meva pruïja de molestar el proïsme.

Més tard, reflexionant a sang freda, no he pogut explicar-me aqueixa predisposició a ésser cruel envers els innocents i irresponsables.

Obligava el boget a fornir-me tabac. De primer sols es tractava d'una cigarreta, demanada distretament, cada cop que l'oïa fustiquejar pels voltants del meu despatx. Ell me la donava sense gaire recança, amb el gest gai i afectista d'un criat que protegeix i fomenta el vici de son amo. Les cigarretes del boget eren primes, detestables; tenien regust d'unglot socarrimat, i el fum oliós del paper m'irritava la gola. Costaven deu cèntims el paquet i les fumaven, gairebé exclusivament els soldats i els trinxeraires. De tota manera, però, la meva víctima hi esmerçava els seus cabals, pervinguts d'un estalvi ímprobe, i les repartia amb una austera i ferrenya disciplina: una després de cada àpat.

El cas és que jo m'entretenia en fer-lo sofrir. Era un joc agradable sotmetre'l al turment d'allargar-me cigarretes. A casa meva s'havien exhaurit totes les altres distraccions. El pobre minyó emplenava el buit del globe-trotter, de Mr. Vidal, de la servent d'Osor, del mateix Rozas quan no era sinó un fabricant de xistos, i dels antics visitants familiaritzats amb el nostre comptador automàtic.

Finí per no atansar-se devora meu. Però jo l'ataleiava. Sovint, després d'una primera envestida, quan jo havia girat l'esquena i es creia salvat, tornava a cridar-lo i, fent-li avinent la meva situació precària, li exigia la resta del paquet. I era de veure la cara entristida del meu servidor, la seva magarrufa d'hipocondríac i la lentitud desesperada que precedia al lliurament, disposant-se al dejuni! Els captius que esperen una sentència ominosa solen veure's tocats d'infantilismes malaltissos d'un ordre semblant. La incertesa del demà, la depressió espiritual contínua, insofrible, els obliga a procurar-se un passatemps a costa dels dèbils.

Entretant, s'imprimia la meva formidable diatriba. No m'explico encara com vaig trobar editor. En aparèixer, va produir una sensació enorme. L'element oficial, la clerecia, les dames, els patricis, bramularen indignats. Corrien com rates emmetzinades molestant jurisconsults, cercant un agafador per a llençar-me a les grapes de quantes lleis i justícies existeixen a Espanya. Els experts en processos estudiaren atentament el cas, atiats per recomanacions i precs de creus sense glòria, de cotilles sense virtut, de sotanes sense castedat, de pergamins sense prestigi... Hi eren tots en aquella creuada contra el rèprobe, els que s'acoblaven sempre entorn de taules petitòries, en l'avantcambra episcopal, en les confeccions i ofrenes de banderes, en les misses de campanya; en les isòcrones moixigangues dedicades a una immortalitat obtinguda per Reial decret i a força de matar i morir.

Escoltant el brunzent eixam de vespes i endevinant la seva impotència, jo creixia en mon propi concepte. Enyorava, però, les felicitacions dels companys espuris, anticlericals i antipatriotes com jo mateix. No trigaria a fruir-les lluny d'aquell focus de misèria; i em passava les hores escrivint dedicatòries i enviant fullets a totes les entitats, periòdics i individus, a mon judici, coincidents amb la meva flestomia.

No us hauria pogut dir si Merceditas era o no era a casa. Em reprengué aquest dubte sobtadament, en una pausa obligada de la meva activitat d'autor propagandista.

Merceditas no era a casa. Havia partit de bon matí emportant-se'n les seves joies, els seus vestits i la petita Agnès.

Bé; en fe de veritat que no hi havia res d'imprevist ni d'il·lògic en aquesta definitiva escapada.

Vaig trobar, però, una molesta constatació en mon interior. Es desvetllava a deshora, inoportunament, el meu amor de pare. No sabia perquè havia cregut sempre que els meus drets sobre l'Agnès serien respectats per la meva dona.

S'imposaria altra volta el turment de pledejar, de discutir, de batre'm quan esperava la pau absoluta, l'emancipació de la meva dignitat espiritual, la deslliurança d'afectes i passions? Seria, encara un home qualsevol junyit a la vida amb bastet, collar, tirants, retranga i cascabells?

Vaig sentir-me contrariat, infinitament contrariat.

Vaig córrer, però, a la Sucursal del Banc d'Espanya. Lladronici per lladronici. Hi seria a temps? Per a Merceditas tan fills de les seves entranyes eren aquells valors com la nena parida amb cloroform. Hi hauria una base de pacte tanmateix.

En el Banc no oposaren cap mena d'obstacle al rescat del paper. El magnànim indistintamente! Sense fer cap estada en X., vaig agafar al tren, i amb les 35 mil pessetes nominals vaig arribar a Barcelona, decidit a dipositar-les pel meu compte.

El tren arribà a les set del vespre tocades, hora justa de tancar els establiments de crèdit. No em contrarià pas molt d'esperar el matí següent a fer el dipòsit. Jo tenia d'aquests afers una idea bastant elemental. No passava pas del Sant Mateu qui l'agafa és seu, síntesi d'un codi financier que havia après en la infantesa, i que jo seguia considerant com el més perfecte, comprensible i just.

Feu-vos càrrec, doncs, de la meva sorpresa quan, l'endemà, en l'edició matinal del primer diari que vaig posar els ulls, en els telegrames de províncies, el corresponsal de X. donava la notícia de la fugida "d'un cert doctor molt renomenat, la qual fugida havia estat objecte de llargs i saborosos comentaris". Més avall, com fet intencionadament, en la secció de Borsa, venia l'ordre del jutjat de X. disposant la retenció de valors—els que jo servava en l'infern del gec—, especificant-los per classes, sèries i números.

Possiblement havia caigut en un parany. Com es comprèn, sinó, que la meva agosarada muller s'hagués deixat prendre l'avantatge, en allò que jo creia una senzilla qüestió d'aranya-estira-cabells?

Ah diable! com degué regirar cels i terra el seu paper de dona robada! Una matrona formosa, suculent, ploranera, amb do de paraula, amb do d'histerisme, arrossegant una nena per la mà, una nena d'ulls astorats, demacradeta i trista, obté fàcilment la simpatia i protecció de tothom. De passada hauria justificat el seu adulteri. Despatxos, mampares verdes, porters, conserges, ordenances, consignes, tot degué ésser atropellat, posat en renou pel vent de les seves faldilles, pels gestos de la seva desesperació, pels esgarips del seu sanglot. I arreu degueren aconsolar-la. Des del president de l'Audiència fins l'agutzil de torn, tots, ben cert, li estrenyeren la mà i li tustaren la molsuda espatlla, ataleiant l'escot de cua d'ull.

Que l'heretge, el rèprobe, el revolucionari, el filòsof satànic, el nihilista, acabés en estafa, era plaent a la majoria del veïnat i tots els personatges representatius alts i baixos. El fet mereixia un tedèum i novenes, sortiges i focs d'artifici. M'imaginava la cara dels meus amics, negant-me ja, entre en cert despit, per no haver sabut aprofitar-se primer que En Rozas, de la peremptòria necessitat de consol que anguniava a Merceditas. Aquelles insinuacions a propòsit dels matalassos!

A les cinc tocades de la tarda, jo entrava al despatx del jutge de primera instància de X.

Jo no era pas curt de paraules ni de gambals. Valia més donar la cara presentant-me espontàniament, que no pas esperar que l'acusació d'estafa prengués peu i la justícia em fés comparèixer. El jutge era un senyor magre, petit, biliós, d'aquests que es prenen les coses molt a la valenta, i, demés, missaire. Jo no sé si amb dret o sense, oficial o oficiosament (per mi les atribucions, tràmits i cerimònies de jutjats, eren mateix que la fauna submarina) aquell brau funcionari determinà d'intervenir personalment en el nostre afer.

De primer antuvi va notificar-me que quedava detingut en el seu despatx. Jo, per tota resposta, vaig asseure'm, i ell em dirigí una mirada indefinible.

M'havia proposat demostrar-li que un doctor en Medicina pot suportar les arbitrarietats d'un jutge llargues hores amb perfecta calma, i només amb un respecte relatiu, el que mereix un estaferm.

Entretant, ell, despatxava amb els seus subordinats, homes fúnebres, pergaminosos, d'ulls de taup, amb mangots bruts de tinta i sabates descosides, que m'ullaven de garneu com els corps una ovella agonitzant. Indubtablement jo els interessava com una rara avis caiguda allí per atzar, i els tenia perplexos la consideració de si seria o deixaria d'ésser desplomable. Ja sabeu que l'enlleïment aviva les ganes de fumar, però jo no disposava de tabac. No solia comprar-ne. Era d'ordinari un fumador de caprici, d'aquells qui sols amb l'exemple se'ls desvetlla l'afició i, en no convidar-los, es conviden.

La mampara del despatx reposava del tragí de subalterns. El meu estaferm, en vaga, començava a contemplar-se les ungles i emprenia, més tard, un solemnial massatge de la jugular prominent.

Era l'ocasió.

—Señor Juez, me hace usted el obsequio de un cigarrillo?

Va semblar entendre que en la meva franquesa hi havia una intencionada confusió de persones, un equiparament amb el boget del Manicomi, com si diguéssim.

S'enfurismà. Va dir-me que no consentia llibertats, que acatés el lloc i el funcionari, que restés dret, que m'abstingués de dirigir-li la paraula mentre ell no em manés de respondre.

El vegí redreçar-se sota el Crucificat i copejar els folis d'un expedient de deshauci amb els nusos dels seus dits esquelètics, pilosos, i anorrear-me amb la pitjor mirada de sos ulls, grocs de bilis. Ni el bisbe momificat; ni el general màrtir, ni el caquèctic marit de Merceditas, habitant de la mansarda, ni l'impertinent cancerós de la clínica, haurien usat amb mi d'un gest tan venjador i despectiu.

Era de creure que el jutge es prenia la llibertat de representar-los en aquell moment; i almenys, pel que fés referència als dos primers, amb poders automàtics i amb autorització espontània de l'església i de la pàtria. Sens dubte havia llegit el meu fullet i me la duia votada.

La presència de la meva esposa, de l'Agnès i d'un advocat assessor, trasmudaren la cara del jutge. Es dolcificà, sigué amable, fi i galant pels recent-vinguts. Jo, considerant-ho i adonant-me del reforç d'aquell home de lleis, que entrava molt familiarment, amb un somriure de suficiència i de menyspreu, vaig sentir-me a la gola del llop.

En aquella entrevista el jutge anomenava sempre la digna senyora a Merceditas, però, la digna senyora, en voler jo oposar el meu forfet al d'ella, i en oferir els valors a canvi de la meva filla, interrompé a l'assessor i a l'àrbitre esclatant en una furient improvització oratòria, admirable en un safaretx, o en una bacallaneria o, més que enlloc, en el barri de Lavapiés.

Negà la meva paternitat a les primeres paraules, i em reptà que la demostrés, fent entendre al jutge que jo era un estafador del Registre Civil; que escamotejava els ciutadans a la pàtria amb gran cinisme, com les làmines a la muller; que l'Agnès era batejada amb manzanilla; que legalment no podia provar-se que existís; que jo la reclamava no per amor a la filla, sinó per odi a la mare; que donar-me-la era donar-la a un irresponsable perdulari; exposar-la als turments de la fam i de la set, de la brutícia i de la immoralitat; que ella la defensaria a tort i a dret fins que li quedessin ungles per esgarrapar, dents per a mossar i sang i nervis per a subjectar-la.

El jutge l'escoltava atentament, amb emoció, embadalit amb les accions i frases pintoresques, castisses, que donaven una intensitat èpica a la protesta. Mentalment, devia comparar-la a les heroïnes del dos de maig, a les fabuloses madrilenyes, filles dels pobles que escometien els cuiracers de Napoleó amb escarritxos de mandíbules i apunyalant els cavalls per sota la panxa.

A poc a poc la meva dona esdevenia pasta del Sant Patró de la ciutat de X.; pasta de l'invicte general que la governà; pasta d'espanyol del segle divuit; pasta de l'advocat descendent d'un membre de la Junta de Defensa usufructuari d'una medalla del setí; en fi, pasta del jutge saragossà emparentat amb Agustina d'Aragó.

Prou ho indicaven els esguards errabunds del representant de la Justícia; beatífics i admiradors en cercar a Merceditas, durs i malignes amb mi.

En oir que jo havia batejat l'Agnès a raig d'ampolla amb vi juerguista i que, desidiosament, vaig abstenir-me d'inscriure-la en el Registre Civil, la seva faç es contragué d'horror íntim, pregon, i aclucà les parpelles, adolorit, com si la nefanda irreverència a Déu i a les lleis, ocorregués, en aquell instant, entre els plecs sacrosants de la seva pleura.

L'advocat va limitar-se a prendre nota de la declaració de Merceditas i a mirar al jutge, el qual correspongué amb una altra mirada d'intel·ligència: "Ja el tenim".

Les prolixes i escarafalloses advertències de la llevadora, relacionades, ara, amb l'aspecte satisfet dels meus adversaris, revisqueren paorosament. Vaig creure que havia comès un delicte punible, i no estava pas ben segur de no sortir d'allí entre una parella de civils.

Els valors restaren dipositats a mans del jutge, i un agutzil va signar-me, imperiosament, la porta.

En trobar-me al carrer, va sobtar-me l'estranya i especial sensació d'una llibertat fictícia, com la d'una guatlla que camina sota d'uns filats. Evitant els vianants coneguts de vista, vaig entrar a una modesta fonda, vaig demanar una cambra i vaig ficar-me al llit.

De cara al sostre, estenellat i lleuger de roba, era com jo aplacava els meus nervis i aclaria l'enteniment. Totes les resolucions més encertades de la meva vida les havia preses en aqueixa positura i en calçotets.

L'escena del jutjat em deixà amargor de boca. No m'havia lluït gaire. El meu amor propi es declarava honradament vençut. El cas era que la fama d'estafador s'estendria per la ciutat, i aquesta consideració acabà produint-me un fort neguit. Estava a l'altura d'un pusilànime marxant amb tendeta muntada a crèdit, i el meu orgull no admetia semblants comparacions. Si totes les consciències eren tan contradictòries i giradisses com la meva, la llei natural havia fracassat com a llei intuïtiva. Ningú no podria afirmar que fos planera i sòlida, calia prendre-la com un Witching-Wiwes, on les ètiques particulars resultaven capiculades, xocant i entrexocant. Ara que estava a punt d'alliberar-me, d'assolir la meva independència espiritual, m'entrebancava amb preocupacions i amb enyorances. I en pensar en la meva filla, s'esdevenia un fenomen curiós. La volia i no sabia què fer-ne; la creia necessària a la meva existència i la considerava un destorb. Com més m'enfurismava recordant els termes violents i despectius que esmerçà la meva dona en negar-me-la, més raó li concedia. Jo tornaria a la brega, a l'atzar, al miserable estat d'un pensador que basteix la seva obra de renunciaments i de privacions, que camina per laberints pantanosos, que petja deserts, que escala espadats, que cau i s'aixeca, que vola i s'aterra, que sap prescindir de les exigències del seu cos per alimentar la seva ànima i endormiscar-la en la il·lusió del triomf...

Imagineu-vos qualsevol filòsof: Plató, Diògenes, Descartes, Kant, Hegel, Schopenhauer, Nietszche, fent la felicitat d'una criatura, duent-la amb ells neta, pentinada i alegre, comprant-li nines, caramels, xocolata, purgant-la, donant-li reconstituents, inculcant-li deures casolans, insinuant-li misteris i transformacions de la seva naturalesa, cercant-li un promès i complint, a major abastament, la complicada missió d'avi xiroi i pedagog... Però li arrabassaria!

Un obstacle? Contra l'obstacle...

Entretant seguia estenellat, esperant que cedís aquell relaxament crític que substitueix les grans enrabiades.

Rumiava a qui podia fer participar la meva tribulació, a quin amic comprometre poc o molt, arrabassant-lo al seu egoisme vergonyós.

Almenys tindria un bací per alleugerir-me d'aquella plenitud nauseabunda de planys, de dicteris, d'acusacions i flestomies que em tornaven a la boca. No podia negar-me a mi mateix que el fet de rompre, definitivament, amb la meva dona i condonar-la de franc al burot, se m'havia indigestat.

Vaig pensar d'escollir l'erudit adipós, el dels dubtes petulants; però era gitar contra la paret. Llavors qui? Aquell artista catonià em repugnava un xic, precisament per la confiança de marit que demostrava sempre. Ditxosos els homes que tenen una muller insignificant que els perfuma d'honradesa la llar; prou bona per ell i massa lletja pels altres.. No fóra per demés, però, sincerar-me amb una consciència honrada. Vaig escriure-li.

"Amic meu: De pressa aquí. Els panxons de riure que us heu fet a casa meva em donen dret a exigir-vos que vingueu a compartir la meva amargor." Li posava l'adreça i signava, secament. El pintor comparegué aquella nit mateixa. Li havia fet molta gràcia la meva imposició. Mentre clovia una cigarreta per a mi, amb tota la mala traça d'un fumador de pipa, jo des del llit, el posava en antecedents, li referia la història de la meva coneixença amb Merceditas, l'adulteri en la mansarda, i tot el que els llegidors d'aquestes memòries ja tenen per sabut! Com vaig notar que la narració el distreia, em va semblar prudent d'autoritzar-lo per a riure i ell rigué, sense, però, abusar massa del permís concedit.

Vaig fer-li una confessió general; vaig acusar-me d'estúpid en prendre per muller una dona que se m'havia ofert en aquelles tràgiques circumstàncies, obligant-me a confondre les raneres del goig amb les raneres del moribund; vaig ponderar la ingratitud d'ella de no recordar-se que li havia donat un nom, i admès el fruit del nostre crim amb la mateixa noblesa que un fruit de benedicció; vaig planye'm de la meva tendència inexplicable a fer-me amic de qualsevol perdulari i a familiaritzar-m'hi i a tenir-los por. Després, parlant com a metge, vaig analitzar el temperament de Merceditas. Era un cas patològic. No fóra res d'estrany que el romàntic autodidacte, que el poeta dimoníac, que el comptable, que el portuguès, que qui sap qui... Exagerava la meva suspicàcia pel gust de sondejar l'opinió de l'amic. Esperava, en bona fe, que s'escandalitzaria de les meves suposicions, que en protestaria interrompent-me, que no consentiria que aquell judici monstruós restés viu i palpitant en la meva ment i que s'apressaria a esvair-lo. Però ell romangué impassible, fred, amb la boca un xic esbiaixada pel broc de la pipa, cosa que dissimulava tal volta un lleu somriure d'ironia cruel.

—Vós també, no és cert, no cal negar-ho. Seria molt satisfactori per a mi, que m'ho confirméssiu. No tingueu escrúpols; no ve d'un.

Havia perdut el domini de mi mateix. Devia estar lamentable.

L'artista respongué que ell no traïa els amics; no negà que l'amic no hagués estat traït pels altres ni que li hagués mancat a ell l'ocasió de trair-lo.

Vaig llençar-lo de la meva presència queixant-me de la ingratitud de tots plegats, de l'ambient d'infàmia i d'hipocresia que em voltava, de la joia que havia produït a tothom la meva caiguda sorollosa, de què ell, l'home recte, l'home serè, l'home ben intencionat, exempt de preocupacions i d'esclavatges, hagués fet cor amb les canilles de la Diputació, del Bisbe i de l'aristocràcia farisaica, i s'hagués allunyat de mi a l'hora de la desgràcia, després d'ésser l'inseparable en temps de prosperitat i d'alegries.

Jo prou comprenia que era indigne de mi aquella exaltació vulgaríssima, i que m'expressava en termes no gens lapidaris ni tan sols mitjanament seleccionats; però acabava el meu confident d'unglejar-me la nafra i gangrenar-la.

Ell se'n féu càrrec. Jo no vulguí desmentir que era un home superior.

Ens lliuràrem junts a un anàlisi detallat de la situació. La declaràrem tenebrosa. Jo li vaig proposar un segrest de la meva filla, digne d'un film nordamericà; automòbils, gent emmascarada, una vertiginosa carrera fins a la frontera... Em semblava un subjecte ben dotat pel cas. Fort, amb audàcia i aficions esportives, familiaritzat amb les armes i amb els perills com a bon caçador, i, a més, suggestionable. Però m'ho tirà ben lluny. I tampoc la via legal li semblava expedita.

Definitivament, no me'n podia refiar i vaig acomiadar-lo. Mentrestant sobrevingué la catàstrofe prevista.

La Diputació acabava de fallar els meus expedients. Entre els jeroglífics del meu comptable s'havien extraviat alguns milers de pessetes, i sembla que, darrerament, algun cadàver del dipòsit, afectat de les meves aficions anatòmiques, no s'havia pogut reconstruir.

Tota la comunitat del Manicomi en descàrrec seu, després de registrar tots els tocoms sense heure la peça esgarriada, m'havien acusat concretament, amb escarafalls d'horror. El desfalc d'un membre de cristià—segons deien el entesos—resultava més greu que el desfalc de milers de pessetes. Existia, en la consciència pública, una evident predisposició a perdonar això darrer. Tothom, però, s'escruixia—i la ciutat en pes n'estava esgarrifada—que una partícula de difunt restés insepulta i hagués estat sostreta a la pòstuma acció del salpacer, deixant-la podrir lluny de sagrat, amb tot i els esforços de l'Església i dels seus dispendis d'oli, sal i aigua beneita. Sembla que un cop fets els possibles per a salvar l'ànima, la integritat corporal hauria d'ésser mirada molt secundàriament. Cadascú, a la vall de Josaphat, hi durà el que podrà. I és ofendre la bondat de Déu, suposar-lo sever i meticulós, com un coronel, en diades de revista, que puneix un soldat per la manca d'un botó o d'una sivella.

Jo havia tingut bona cura de retornar, al dipòsit, les peces anatòmiques, un cop me n'havia servit pels meus fins particulars; però una distracció sempre és possible, i no podia pas respondre dels impulsos llaminers del boget, ni de l'astúcia del gat, el voluptuós amic de Merceditas.

En això, com en altres coses, podia, també, haver-hi intervingut la subtil perfídia dels hermanos. Qui garantitzava la perfecta integritat corporal dels morts que entraven a la barraca? Per ventura s'inventarien llurs membres? Constava en algun lloc que posseïssin, tan sols, les quatre extremitats?

Si el porter hagués anat a raure al dipòsit no se'm carregaria en compte una cama inexistent, perduda en la infantesa? El barró de fusta no es transformaria, per procediments jesuítics, en un orgue locomotor de carn i ossos?

Sobre el crim de deixar morir els malalts sense assistència, s'acumulava el de trossejar-los un cop morts, i el de perdre els bocins amb una abominable impassibilitat.

Ben cert que la sospita de la meva antropofàgia s'insinuava ja en la ment d'alguna majordona. I en aquella població totes les casades i solteres de certa edat, tenien quelcom de majordones, com tots els homes tenien quelcom de sagristans.

Se m'insinuà que, per evitar que tot aquest podrimener macàbric anés a dolls pels carrers empudegant les ànimes beates, calia avançar-me a la sentència de l'Excel·lentíssima Diputació, fent renúncia dels meus càrrecs. Aquesta ambaixada pervenia del Secretari. A darrera hora em llançava la seva generositat al mig del rostre, en forma de consell piadós. Vaig respondre que estendria la meva dimissió de director i administrador, fent constar que l'oficiosa advertència arribava tard. Havia pres aquest determini abans, i no tenia que agrair-li res, al meu enemic.

Ja no vaig tornar a posar els peus en aquell sojorn del Manicomi, on els insomnis de panxacontentisme havien afeblit la meva energia espiritual, vulgaritzant-me.

Però jo no era pas una soca morta per a deixar de ressentir-me d'aquella estrabada brutal. L'home, a la faisó dels cactus, arrela amb facilitat en qualsevol paratge, i és en sollevar-nos que ens adonem de la força i creixença de les nostres arrels.

En fi, la meva melangia era comparable a la d'un estudiant en finir las vacances o a la d'un estiuejador en abandonar la seva torreta.

El savi, el batusser, el nòmada deixava amb una impensada recança el seu ajocament, aquella gàbia de verdum, aquella menjadora, aquella fulla d'escarola, aquell abeurador d'aigua clara, aquella femella indolent i sensual, i el sol de la plana, i l'alegria de l'horta, i el volteig dels ocells pirates que copsaven les sobres del panís.

Reconeixia que el viure fàcil, vegetatiu, d'un home de sa casa net d'aspiracions i enveges, de desigs d'enlairament i de somnis de glòria, semblava menys enlleïdor del que havia suposat. Com un vilíssim propietari rural, hauria volgut acomiadar-me del meu mas i fer algunes consideracions romàntiques en deixar per sempre les parets, el jardí, els mobles i tots els objectes familiars, testimonis, primer, de la meva joia inconscient i, més tard, de la meva tragèdia. Però els creditors famolencs—eren una posterma crònica—assabentats de la meva insolvència de cessant, saquejaven despietadament la meva llar.

Vaig determinar d'estalviar-me aquesta visió desastrosa.

Jo era posseïdor de certa riquesa incobejable, desconeguda dels infeliços artesans, mercaders, curials i gentussa parasitària, jueus amb escapolaris que infestaven la ciutat; jo servava mon tresor sobre el qual no tenien jurisdicció les lleis humanes ni divines, ni l'enginy rapinyaire, ni la força bruta.

No em calien maletes ni tan sols butxaques, per endur-me'n la meva riquesa, i podia partir quan em donés la gana. Reaccionava, animant-me la meva invulnerabilitat absoluta.

En aquesta disposició espiritual vaig rebre la visita de l'advocat de la meva esposa. Venia a proposar-me una transacció del nostre plet. S'expressava amb amable diplomàcia. Em féu entendre, amb paraules cobertes i exquisida finor, que em podia conduir a presidi. Jo era responsable: a) d'unes profanacions; b) d'una estafa al registre civil; c) d'una altra estafa a la meva dona; d) de prevaricació com a funcionari; e) d'amenaces de mort i de tortures, i, suposant que escapés—que no podia escapar—de tan formidables càrrecs, restava la mà d'un venjador particular, d'un exaltat que m'odiava, que havia jurat el meu extermini. L'advocat condemnà la dèria homicida d'aquell particular; no podia emparar-la amb la seva toga, però estava en son albir de desviar-me d'aquell perill. Net; havia de renunciar a la meva filla a canvi del perdó i de l'oblit; encara hi afegiria uns milers de pessetes, les despeses del viatge, un viatge a l'estranger, per exemple, com més lluny millor. Després vaig saber que les horribles amenaces de l'advocat no tenien fonament legal, però eren prou bones per espantar a un metge. Jo, per altre cantó, em trobava en aquest estat d'empudegament de l'home que porta la roba interior durant mesos i ha dormit vestit i ha suat a raig. Desitjava aigua neta, un bany, sabó i una esponja. Amb una calma iníqua, simulant discutir les despeses del viatge, vaig posar preu a la petita Agnès. Regatejàrem com dos marxants d'ovelles. Partírem la diferència. Uns bitllets de Banc, i el pare gelós moria escanyat a les mans del delinqüent acovardit.