Jo! Memòries d'un metge filòsof/XXI
Sobtadament vaig adonar-me, després d'una dormida d'algunes hores, que estava submergit en un especial benestar. Era una sensació d'absència un xic entristidora, però a la vegada de repòs absolut. Probablement els amputats d'una gangrena deuen experimentar quelcom semblant. Declaro la meva estupidesa en lliurar-me a un anàlisi seriós d'aquella estranya voluptat. Havia assolit el meu anhel de misàntrop. Però mon esperit, imperfecte, contaminat d'afeccions, no era apte, encara, per albirar l'esplendor de sa deslliurança. La pressentia només. Les coses molt desitjades, en arribar, ens deixen perplexes, i fins que ens hi familiaritzem, no esclata la nostra joia.
Fos com fos, la xarxa de misèries, de malvestats, d'intrigues i d'ignorància humana, restava estripada als meus peus. Tota la fortitud de l'aligot enlairat al bell cim d'una penya, davant l'infinit, vaig sentir-la dintre meu, i va imposar-se a tot altre sentiment.
Estava voltat d'horitzó, i no sabia encara vers quin indret dirigiria el vol; però la supèrbia de no trobar obstacles inflava ja les meves ales i em feia allargar el coll, a punt de saltar en la buidor.
Calia, però, de moment, eixir al carrer, caminar per la vorera, fregar-me amb els vianants, resistir el contacte de mirades sedasseres, tornar tal volta algun salut d'almoina, afrontar la curiositat hostil dels agreujats, la indiferència dels coneguts empenedits, la befa dels procaços i la topada amb algun enemic irreconciliable, inflat de satisfacció.
Jo duria l'aligot engabiat entre els plecs del meu orgull interior, i no deixaria de semblar un vençut que fuig pedestrement.
En fi, una migdiada, prèvies unes reflexions evangèliques sobre la necessitat d'humiliar-nos i sofrir els sarcasmes amb paciència, vaig emprendre el camí de l'estació. Feia quatre anys, aproximadament, que, en aquella mateixa hora, l'esclat del meu triomf sorollava els carrers i emplenava els balcons i les portes de curiosos.
Ara la sesta retenia els ciutadans en la frescor de llurs estatges. El sol primaveral esquitllava en les cortines i persianes de les façanes indiferents, i inundava els empedrats i les voreres, gairebé desertes, d'una llum violenta i xafogosa.
Ni una ànima amiga em feia costat, ni uns ulls benèvols espiaven els meus passos, ni una estreta de mà ni un mocador blanc m'acomiadarien; no deixava darrera meu ni una resquícia d'amor ni de gratitud, i, certament, no me'n planyia pas.
El diumenge de Rams exigia un divendres de Passió. Si quelcom enyorava era que el mosquer d'amiradors eventuals, transformats en energúmens, no demanessin a crits el suplici de la creu, preferint-me a un Barrabàs indígena, assassí i violador.
La meva partida resultava comparable a la d'un comissionista sense notes, i els pocs vianants que es creuaven amb mi, em cedien la dreta, deferents amb la meva imposant cartera (el mostruari) abarrotada d'apunts, de notes, d'assaigs filosòfics i digressions científiques, únic bagatge que no fou embargat pels creditors, única propietat que salvava del naufragi.
Encara hi havia gent que em desconeixia i es creien indignes d'entrebancar-me. Això em feia tremir de coratge.
Davant meu, un carro de pagès amb una tenda nova, caminava al pas d'una mula feixuga i gronxadissa.
A les envistes de l'estació, la meva trajectòria i la del vehicle s'entrecreuaren. Jo, evitant la pols, seguia per la banda esquerra, arran d'uns solars, i, com que l'estació estava en l'indret oposat i el temps era just, vaig allargar les gambades per a guanyar-li l'avantatge.
Impensadament, de dintre el carro, va eixir un murmuri de preguntes i respostes greus i peremptòries. Les regnes es tivaren i es destivaren com preses i represes amb violència. Sonà una fuetada seca, i el morro de l'animal em fregà l'espatlla.
—Esclafa'l, batua redell, esclafa'l... sí que ho és... El carro, encarat amb mi, em barrava el pas. Sota la tenda, sorgint com un aspectre del cordatge de les bosses, un home indefinible, terrós i magre, alzinava els braços amb força, closos els punys i afectats d'un tremolí iracund, espantós. Alhora, una veu estrident, fosca, amb falsets i escanys produïts per l'esforç d'una gorja malalta o estrangulada d'odi, cridava:
—Via fora, lladres, agafeu-lo! Explotador de moribunds!... Via fora lladres, agafeu-lo!...
En el vestíbul de l'estació pul·lulaven els mossos, cotxers, policies i bitlletaires habituals, ultra els particulars i famílies que esperaven el tren. Tota aquella trepa em coneixia, i l'escena del carro no era pas prou lluny per a passar inadvertida, i els crits de ràbia del fantasma devien percebre's netament, si bé confosos amb el bruit de les converses i del tràfec. Una sospita només de la curiosa topada, i es faria un silenci expectant. S'entendrien les imprecacions que m'eren dirigides, i allò esdevindria una distracció oportuna i gratuïta, compensadora d'un retràs imprevist en l'horari oficial.
Sols existia un home al món, viatger de carro, autoritzat per a dir-me lladre i explotador de moribunds. Jo no dubtava pas que es tractés del conco ric de la llaga concerosa a l'estómac, però tenia, ensems, el convenciment absolut d'una resurrecció. I era ell, sí, era ell, perquè no podia ésser un altre. Miracles de tal naturalesa els realitza avui un cirurgià aixafant d'un cop d'estenalles les mucoses del païdor; però el mateix que Jesús amb el bon Llàtzer, es descuidà, el meu col·lega, de retornar-li la salut [1], cosa que un cop hi eren posats podien intentar almenys. Bastava una guspira de sentit comú per a comprendre que tenia els dies comptats, el pseudo-Llàtzer, i que encara trobaria el jaç calent en tornar al sepulcre. També era de sentit comú que jo no podia bescanviar insults i grolleries amb un ressucitat; i vaig desviar-me'n amb fàstic de retrobar-lo amb la mateixa ossada recoberta de pelleringues tivants, amb el mateix olor de ròssa cuita al sol, amb els mateixos matalassos empapats de suor d'agonitzant, amb els mateixos retorciments de filaberquí...
Hi havia una carretera tangent a la plaça de l'estació, i vaig tirar carretera enllà.
El carro va seguir-me i la veu igualment. Marxava empaitat sense saber on, i aquell persistent i tossut "via fora lladres, agafeu-lo" em feia allargar el pas com un pessic de fissel·la en la carn viva.
A la fi, la meva partida tenia un epíleg original, una mica dramàtic. Fugia estalonat per una maledicció, seguint un camí desconegut amb el propòsit de no tornar enrera, de no petjar mai més aquella pols agressiva, baldament els meus peus sagnessin dins les sabates, i tingués de dormir al ras i demanar una mossada de pa als gitanos.
El meu perseguidor devia estar esgotat: el seu crit estrafalari anava apagant-se, apagant-se, mancat d'alè, com el d'un home que davalla dintre un pou.
Jo caminava amb més lentitud d'ençà que no el sentia; caminava a guisa de qui ha de fer un llarg camí i s'allunya d'un paratge maleït.
Mentalment em comparava amb Looth; no pas, ben segur, per haver deixat la meva esposa convertida en estàtua de sal, sinó pel desig que les flames del cel abrusessin la ciutat infecta que tenia a l'esquena i pel meu horror a girar l'esguard.
Aquell pla, que em recordava el Manicomi, no s'acabava mai.
El tren que devia endur-se-me'n, passà a la meva dreta, a un tirat de bala, esbufegant i emplomellat de fum, ofensivament irònic.
La vaga idea que dintre un parell d'hores en vindria un altre, i un breu raciocini sobre la continuïtat de les estacions, em consolaren un bon xic.
Entretant, el camí-ral esdevingué menys polsós i poc o molt accidentat. Començava a fruir d'un cert benestar i em lliurava a contemplacions poètiques. Devia haver traspassat la zona nefasta. Volguí celebrar-ho fumant una cigarreta i seient al marge de la ruta. A pocs metres, l'ombra atapeïda d'un alzinar encantifat d'herba renadiua i espessa, va temptar-me. Un eixam de floretes de totes colors, grogues, blanques, morades, subtils i vagament aromoses, distragueren els meus ulls, cansats de la monotonia de la grava i dels plàtans. A l'entorn meu volaven els papallons i saltaven les llagostes, amb una confiança germanívola.
Per primer cop en la meva vida em trobava sol, augustament sol, en la pau de la naturalesa. Mai la presència del meu JO m'havia sorprès amb la seva puixança com allí. Entre la lleial impassibilitat de les coses, em reconeixia tal com éra abans i tal com em disposava a ésser en l'esdevenidor.
Semblava que feia un segle de la topada amb el carro del fantasma. Els fets vergonyosos i llòbregs dels meus quatre anys de funcionari pertanyien a la prehistòria. Amb grans treballs se'm feien albiradors a través d'una boira mefítica, on dansaven siluetes de gents minúscules i raquítiques, els meus entrenadors en vileses i pecats. Un sentiment de superioritat incontrastable eixamplava el meu pit. Era el doctor Pérez, resorgit a la vida intel·lectual, nu, purificat, banyant-se en la llum de la seva pròpia raó, cara a cara amb el seu esperit indòmit, punyint un glavi de sagacitat i sapiència, apte per a escalar les cimes, per ascendir apoteòsicament. Allà baix, interposant-se un infinit, restava la meva pell de serp contaminada de llot, embardissada en les espines d'una vida resseca i abrusada per xardors infernals. Ara tenia escata nova, tendra, esbandida per les aures d'un nou horitzó, ungida de gràcia i d'immortalitat. JO, a la fi era JO. El meu somni! El meu triomf!
Vaig cremar la meva cartera, els meus papers, les meves idees formulades sota la pressió insana de llordes passions i de negres transigències. Pudia a cosa orgànica, aquell fum. Reconstruir, és superar-se. Marxem, ànima meva! Un llaurador va indicar-me la proximitat d'un poblet amb estació ferroviària.
No podria dir-vos quin nom tenia, ni la cara que feia el que em despatxà el bitllet, ni la dels viatgers que ocupaven el meu departament, ni a quina hora vaig arribar a Barcelona, tanta exaltació i benaurança me n'havia endut de l'alzinar.
Vaig vestir-me com un gentleman en una sastreria de moda (sembla que el ben vestir comunica optimisme), vaig comprar-me un capell pelut amb una ploma de perdiu a la cinta—nou model—, vaig prendre un passatge Cook i vaig pagar un sopar als intel·lectuals més afins. De bona gana hauria restat entre ells, però cometeren la desatenció de no oferir-me un destí. A més, semblaven un xic astorats de trobar-me dispendiós quan s'imaginaven de trobar-me exhaust. Convençut, no obstant, que el meu rumbejar era sols un esforç de flaquesa, s'inquietaven del què pensava fer i d'on aniria a encabir-me. Començaven a preocupar-se de mi ansiosament, com d'un probable competidor; un llop més al festí cruel. No, a Barcelona vindrien a raure tard o d'hora la Merceditas i En Rozas. A X. una unió irregular no seria tolerada i jo devia interposar molta terra entre mig. Aquest era el pacte.
Encara no tenia pàtria. La minúscula Catalunya era una gabieta de grills.
Dos dies després de l'àpat cordial, passava la frontera, camí de París.
- ↑ Llàtzer, germà de Maria Magdalena, segons autoritzades versions, morí pocs dies després d'haver ressucitat. Algun comentarista francès, mirant per casa, assegura que Llàtzer ocupà la Seu episcopal de Marsella. Però en els textos sagrats no es parla més de Llàtzer, en qual cosa prova que no sobrevisqué a la ressurrecció.(Nota del Dr. Pèrez)