Jochs Florals de Barcelona en 1859/¿Quí vens al amor, que etxisa?

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





NUMERO 8.


¿QUÍ VENS AL AMOR, QUE ETXISA?




¿QUI VENS AL AMOR, QUE ETXISA?


LLEGENDA HISTÒRICA[1].

_____




 Bat la fosca de una nit
del placévol mes de octubre
la lluna desde l' zenit,
puig ni un tel de núvol cubre
sòn disco de argent brunyit.
 Jau en repós la feixuga

torra condal de Valldaura:
cap centinella hi belluga:
sols turba al silenci l'aura
que ab las fullas dels verns juga.
 Mitjoberta una finestra
de una sala mitj obscura
tè la má de una hermosura,
en guaitar de nit ben destra
cert camí de la planura.
 Los minuts está contant
per las pulsacions del cor,
que tarda mòlt sòn amant.
¡Ay, que óu la óliba...! ¿Sòn cant
li prediu mólt próxim plor?
 Sòn atrós desfici creix:
de repent lo lluny galop
de dos caballs percebeix:
tota en ulls se converteix;
y cessa l' rumor de cop.
 Tras de alguns instants mòlt breus
véu venir per una senda
un armat de cap á peus:
prest coneix sa dolsa prenda
per sos resplandents arreus.
 Atravessa un camp de mill
contiguo á la torra parda
l'home de armas; trau un brill,

mira en torn, com qui se guarda,
y estrafá lo cant del grill.
 La finestra mitjoberta,
al obrirse del tot, gruny:
para l' cant, y espera alerta
éll la clau que de una experta
má blanquíssima se esmuny.
 Prest la cull: una rodona
porta falsa pas li dòna;
palpa, y puja l's esglahons
de un caragol, hont ressona
lo drinch drinch dels esperons.
 De puntetas, sens tardansa,
crusa un corredor, que imposa:
per la dita sala avansa,
y ab goig frenétich se llansa
en los brassos de sa hermosa.
 «¡Oh llum de mos ulls!» exclama:
«¡ángel mèu, per qui no escusa
cap perill est cor que te ama!
¡ay, cuán vivament la flama
del més cego amor me abrusa!
 ¡Ídol mèu! ¡gentil Mahalta...!
¿Peró qué tens, que axí lliscan
eixas perlas per ta galta?
¿Quín temor te sobresalta?
De ton pit las penas iscan.»

 Y la dama, ab trist accent,
li respon: «¡Dèu mèu! ¡cuán prompte
matará eixa flama ardent
mon altiu germá, lo compte,
que arriba vuy ab sa gent!»
 —«¿Qué me importa sa alta esfera,
ni sòn profundo rencòr?
¡Poch sab que En Ponts de Cervera,
lo que per sa sanch no espera,
ho obtindrá per sòn amor!
 En lo mòn no hi ha qui alcanse
á fer trossos la cadena
quen's lliga als dos...»—«Ni qui amanse
la cólera que per pena
á eterna distancia n's llanse.
 Tremolant mon cor está!»
—¿Tems acás...?»—«Que me sepulte
en tétrich convent demá.»
—¡Ay! no cregas que te abulte
lo temor tal risch cercá.
 ¡Gran poder tè l' compte invicte!»
—«¿Cap recurs no hi ha que puga
lliurarnos de tal conflicte?»
—«Sí per cent: un nou delicte.»
—«¿Un nou delicte?»—«La fuga.»
 —«¡La fuga! ¡Dèu mèu! ¡qué horror!
¿Qués' diria de Mahalta

si l' cendal de sòn honor
fès mil micas...?»—«Puig te falta
lo coratje, á Dèu, amor.»
 —«¿Y m' deixas aquí plorant,
mal caballer?»—«¿Quín torment
podrá sentir en avant
la dama que á un noble amant
prefereix un trist convent?»
 —«¿Jo un convent? ¡Etern Senyor!
¡Oh! ¿no véus que, si ab tu fujo,
me infamo per sempre?»—«Eíx plor
ja nom' mou, que fort me enujo.
¿Perilla ab mí ton honor?
 —Resolte prest.»—«¡Quín apuro!»
—«Ó abandonas esta casa,
ó apago est foch que me abrasa.»
—«¿Serás mon espós?»—«Ho juro
per la creu de aquesta espasa.»
 —«En brassos de la noblesa,
caballer lleal, me entrego.»
—«¿Qué li falla á la princesa
á qui entrego ma fé il·lesa?»
—«De esta torra fugir luego.»
 Y éll, ab fatigós respir,
li dòna la má al eixir;
y, al crusar lo corredor,

 sént que l' virginal rubor
llansa lo darrer suspir.
 Y ella, tras sòn caballer,
vá baixant la estreta escala,
sens portársen ni una gala,
que á la flor de taronjer
li basta l' perfum que exhala.
 Prenen un sender pendent,
trencat per mòlts xaragalls,
que l's porta al peu de un torrent,
ahont un fidel sirvent
tè fermats dos bons caballs.
 Puja éll dalt de sòn corser,
que al punt renilla de pler;
la dama á sa gropa munta,
servint de estrep lo escuder,
y marxan cuant l'alba apunta.
 Á brida batuda van
tot lo dia, fent dressera,
cap al mas hont los espera
un vassall que tè l' galan
á dos millas de Cervera.
 Arriban de nit al bals
que la vista ab por amida
del peu del mas, y en seguida,
per no dar un pas en fals,
van tenint un poch la brida.

 Obre lo vassall la porta
de aquell rónech casinyot:
ab pobre taula l's conforta,
que ab poch lo amor se aconorta,
y l's acomoda, com pót,
 en dos cambras ennegridas,
com la baixa xemeneya,
per lo fum de encesa teya,
y éll vétlla atent per llurs vidas,
que es noble sa sanch plebeya.
 Apenas se mostra l' Sol,
los enllassa un clergue en breu;
y ella, plena de consol,
déixa péndrer tot lo vol
al amor ungit per Dèu.
 Quédense sense recel
dins de un cau que tè una timba
per fosso, y será sòn cel
durant la lluna de mel,
que entre virtuosos may minva.

_____



 Ja l' compte de Barcelona
don Ramon Berenguer cuart
á sa cort la volta dòna,

realsant sòn noble esguart
lo tendre llor que l' corona;
 que acaba sa bisarría
de ajudar, ab gran fortuna,
á Alfons en la empresa pia
de arrancar la Mitja-Lluna
de la opulenta Almería.
 Abrassar vól á Mahalta:
ab disculpas fá un embroll
sòn servey: ja al compte assalta
cruel suspita, y poch li falta
per tornarse de ira foll.
 Créu robada sa germana
pel' castellá de Cervera,
y, ab un rugit de pantera,
diu, que venjansa demana
tal afront, y tráu brumera.
 Á trenta sirvents éll crida,
y l's mana, ple de furor,
que ho registren tot sens mida,
y li porten morts, ó ab vida,
sa germana y sòn raptor.
 Tot ho atropella la planta
de tals llebrers, sens exclóurer
nil's convents de fama santa:
no deixan pedra per móurer,
que l'orde del compte espanta.

 Mès los guia mala estrella,
puig un mes tras altre passa
sens que pugan donar cassa
á la tan felís parella
que se oculta ab tanta trassa.
 Aburrit lo compte está
de aguardar tant temps en va
un desquit de tal injuria:
l'avinguda de sa furia
á minvar comensa ja.
 En axó, fixant la vista
en la platja deliciosa
del riu Ebro, se disposa
á passar á la conquista
de la plassa de Tortosa.
 Catalans y aragonesos
forman host mòlt dilatada,
que luego s' véu reforsada
per moltíssims genovesos
que arriban en grossa armada.
 La galera de més preu
munta l' compte, que está á punt,
y al cap de dos dias véu
com l'armada da la Creu
va pujant per l'Ebro amunt.
 Ja lo ovira la morisma
desde l's marlets de l'Azuda,

y de espant se queda muda:
sòn reyetó se enfurisma,
y ab sarcasme lo saluda.
 No bè romp lo pont de barcas
y circumvala á Tortosa
lo compte, l' rey moro posa
dins del fort castell sas arcas
y lo harem, que li fá nosa.
 Catapultas de llarch tir
lo acampat exércit arma,
y llambordas fá brunzir;
y l's moros, tras viva alarma,
ja senten sa sanch bullir.
 Com tigres ab fam se llansan
sobre l'host en cent surtidas;
mès en va sos brassos cansan,
puig ab ellas sols alcansan
ben caras véndrer sas vidas.
 Lo rey moro, cego de ira,
per últim recurs vital
munta un potro que mòlt val,
y ab sa gent resolta s' tira
sobre la tenda condal.
 Y vuitcents catalans forts,
com vuitcents alans fent presa
en los moros, tal sorpresa

frustran rápits, y de morts
fan per cert horrible estesa.
 Vola l' compte, y sens corassa
móstra que combátrer sab,
cuant de repent una mássa,
molla de sanch, amenassa
xafarli de un cop lo cap;
 mès lo bras enarbolat
ab tal arma cáu de prompte,
del muscle ben arranat
per lo montant afilat
de un que crida, «Viva l' compte!»
 Y segueix tal paladí
assombrant á tots, y al fi
sa espasa, que sembla un llamp
per sòn brillo serpentí,
de moros neteja l' camp.
 Y la morisma, abatuda,
de sas torras primparadas
se escapa de correguda,
y se retira á l'Azuda
ab las alas escapsadas.
 Entretant pel' camp passeja
la vista l' compte, buscant
al guerrer á qui déu tant,
y que passa á ser la enveja
de sòn exércit brillant.

 Mès nol' véu, que sa modestia
es immensa, com immens
es sòn coratje, que ho vens
tot, excepte la molestia
que li causa tot encens.
 Frisantse, á manar no tarda
que vajen ab pressa gran
dos ballesters de sa guarda
en busca del nou Roldan,
que de la cort se resguarda.
 Registrant lo campament,
lo troban dins de una tenda,
y li expressan al moment
lo desitj que l' compte sént;
y éll pren la més curta senda.
 Majestat de il-lustre esfera
dòna á sa arrogant figura
sa riquíssima armadura,
y per entre la visera
sa encesa vista fulgura.
 Embrassa un escut brunyit,
que presenta una divisa
de ben poch obscur sentit,
puig porta al voltant escrit,
¿Quí vens al Amor, que etxisa?
 Al véurer al compte, s' para;
y èst, embadalit, lo mira

de cap á peus, mès repara
lo que diu lo escut, se admira,
y exclama, «¡Sentencia rara!»
 —« Però verdadera, al fi,»
diu ab brio l' caballer.
—«Estranyo que opine axí
tan intrépit paladí,»
replica l' compte sever.
 —«Nou's comprench.»—«Si á tal error
vostre judici se aferra,
mostraréu que teniu cor
de fort gegant per la guerra,
y de nano per lo Amor.»
 —«¿Acás no es cosa sabuda
que en lleó l' valor trasmuda
al caballer més novell,
al pas que l'Amor lo muda
en manso é indefens anyell?»
 —«¡Tan profundo com gallart
sembla l' filosop que assusta
á la Mitja-Lluna adusta!
si bè que ara l' fá cobart
lo recato, y me disgusta.»
 Alsa de cop la visera
lo paladí sens igual.
«¡Oh Dèu....! ¡En Pons de Cervera!»
diu lo príncep, fentse arrera,

y pórta la má al punyal.
 Á tal furor venjatiu,
sense mostrar que lo aterre,
lo caballer seré diu,
doblant lo genoll esquerre:
«Aquí estich, senyor: feríu.»
 Mès lo compte, prest vencentse,
sént que vá desvaneixentse
lo cap de núvol que tapa
sa clara rahó, y, sonrientse,
esta confessió li escapa:
 «Ben grabat en la memoria
tinch vostre servey insigne:
no vull que diga la historia
que un héroe cubert de gloria
de mos brassos no fou digne.
 La virtut y lo valor,
que engendran en tot gran cor
la verdadera noblesa,
vos donan drét al amor
de la més alta princesa.»
 Y al mostrar que á sòn llinatje
magnanimitat li sobra,
recompensa lo coratje
de En Pons, rebent l'homenatje
per los feudos que èst recobra.
 Ja á la frecuent sacudida

del ariete bamboleja
l'Azuda: ja cáu rendida,
y en sa torra, en sanch tenyida,
lo estandart del compte ondeja,
 cuant lo paladí, que anyora
á sa esposa encantadora,
com un cego un raig de Sol
en sa eterna nit de dol,
munta á caball sens demora;
 y apenas desde una altura
á sòn ángel bell divisa,
vola, lo abrassa ab locura,
y exclama ab dolsa ternura:
«¿Quí vens al Amor, que etxisa?»
 (De Don Salvador Estrada.)



Text divider - Jochs Florals 1859 117.JPG
  1. Lo fondo de aquesta llegenda se apoya en l' autoritat dels principals cronistas de Catalunya.