Jochs Florals de Barcelona en 1859/Lo vot del trovador

De Viquitexts
Sou a «Lo vot del trovador»
Jochs Florals de Barcelona en 1859




NUMERO I3.


LO VOT DEL TROBADOR.






LO VOT DEL TROBADOR.
__________


 Dòna dolsura, oh Verge,
á ma veu regullosa
y á ma lira suspirs celestïals:
tòn nom es ma divisa,
aléntam' ardorosa,
pus entro en lo palench dels jochs florals.
 Ja sènto los preludis
de armonía divina:

cent trobadors me cridan al combat,
lo teu favor imploro;
si guanyo l' englatina
brillará ab los tresors de Montserrat.
 No serán, no, mas trobas
per ma cara nineta,
ni ja alelant per ella cantaré;
ni encés ab sas miradas
de ternura ¡pobreta!
defallit á sos peus sospiraré.
 Per tu serán, oh Verge,
las coplas amorosas;
per tu, mare, serán mos lays, d'amor,
las amargas congoixas,
y las queixas melosas,
mas ansias y desitgs, mos sòmnis d'or.
 Pus ets ma fortalesa,
oh celestial María,
no 'm deixes en l'arena, no, tot sol;
recordat qu' en tos brassos
vegí la llum del dia;
recordat que vetllares mon bressol.
 Un esguard.... una espurna....
un raig de ta hermosura...!
aixeca de ton front lo nevat vel:
ah! ma llengua abrasada
empapa ab ta ternura,

y de mos llabis rajará la mel.
 Sa púrpura l' aurora,
llur verdor las herbetas
t' ofereixen, y sos perfums la flor:
l' aucell sas cantarellas,
llur rumor las fontetas,
y no t' dará un suspir lo trobador?
 Las boyras platejadas
s' elevan vaporosas
del Llobregat y 't paran un dossé':
jo de mon cor las alas
extendré candorosas,
y en éll un trono hi trobarás també.
 Los pastorets te cantan;
te cantan las ovellas,
y brican á tos peus tòn nom balant:
jo arrebatat en éxtasis,
vegènt tas maravellas
núvols d'incens elevo á ton devant.
 Xiulan los vents ¡ay Mare!
ja los llamps serpentejan,
de timba en timba rodolant lo tro:
las penyas tremolosas,
com canyas balandrejan....
¡socós, socós en la tribulació!
 Amagam' en ta falda....
no m' deixes, Verge pura,

guardam' sota 'l mantell, dins de ton pit...!
¡Qué dolsa, qué amorosa
consolas m'amargura,
y ma tristor serenas y neguit!
 No los palaus envejo,
ni dels reys la corona,
ni llur trono jo envejo y llur tresor;
sols tineh una esperansa,
sols mon pit ambiciona;
lo presentarte l' englantina d' or.
 No t' apartes esquiva,
la meva enamorada....
¡Ay! de mon cor sossega lo llaveig:
mon somni, mon deliri
es veure' t' aclamada
la soberana reyna del torneig.
 Escolta bondadosa
ma veu adolorida,
de mos últims cantars lo trist accent:
¿no es veritat, oh Mare,
que acceptas enternïda
del pobre trobador lo vot ardent?
 Oh! si, si, ja en ta cara
s'encen la rialleta,
y lo llor me promet ton semblant dòls:
al trobador, Senyora,
donáuli una ulladeta,

y 'l front altiu enfonsará en la pòls.
 Joyós de la jornada
tornaré á visitarte,
y á las plantas vindré de genollons
á cumplir la promesa,
pera la ma besarte,
que besáren tants comptes y barons.
 Y plorant d'alegria,
ta careta divina
ab senzillesa adoraré infantil:
y 'l cor per presentalla
deixaré y l' englantina,
y l' arpa penjaré en ton camaril.
 (De don Antony Camps.)