Jochs Florals de Barcelona en 1859/Són élls!

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquest text tracta sobre una edició dels Jocs Florals. Per a altres versions, vegeu ¡Son ells!!....





NUMERO 7.


¡SON ELLS...!!




¡SON ELLS...!!


DESEMBARCH DELS ALMOGAVERS EN ORIENT.



 I.
 
 Del mar vermell allá en Orient la lluna
 entre núvols de foch sortía un jorn;
 inflánt las onas inundava realmes,
 cobrint de dol los temples del Senyor.
 Fins la Grecia, perduda la esperansa,
 mirava al turch matántne sos recorts;
 al astre del Islám brillar fatídich,
 y transmontar del Gólgota lo sol.

 Filla ingrata, los brassos de la mare,
 que se mirava en ella, deixá un jorn:
 mes ¡ay! á Roma en los perills tornava,
 de genolls implorántne lo perdó.


 ____


 La mar borra sas platjas, los regnes llurs fronteras;
trasplanta en monts la arena lo Simoun cremánt
poch duran dels cometas las roijas cabelleras,
llú la veritat sola, per tota eternitat.


 ____


 Prop de la platja, hont Tiro repartia
 sas púrpuras als reys, y dalt de un mont,
 los habitants de la comarca alsavan
 en un temple pregarias al Senyor.
 Dret á son trono la oració volava
 com los perfums de las primeras flors.
 Ell sa mirada, en lo infinit perduda
 gira.... y retruny de una campana 'l só.
 Al véurer las riberas aclaridas
 pèl llam, en nit de tempestat y trons,
 lo mariner no gosa com gosaren
 de aquella gent á tal senyal los cors.
 Com inspirats fora del temple surten

 —¡son ells! ¡Los Catalans!—exclaman tots,
 al mirar marbrejarse las onadas
 ab las surants carenas de Aragó.
 —¡Respira, patria, que, si s' ennuvola,
 no se enfosquí jamay lo cel dels bons!—


 II.


 Y com un vol d'orenetas,
 vehent llurs monts allá d' allá,
 vant corrent á la ribera
 á abrassar als Catalans.
 Ab llurs fills quedan las mares
 per mostrársels desde dalt;
 que pèls cors es la alegría
 com la pluja per los camps,
 qu' aixeca las dèbils herbas
 en despit de l' uracá.
 Fins las ayguas com esclavas
 los vaixells van á besar.
 Y los ayres que gronxaren
 dels vencedors los plomalls,
 empenyent las tallants proas,
 llauradoras de aquells mars,
 que del inspirat Homero
 portaren los dolsos cants,
 se disputan nostras Barras

 jugueners acariciar,
 en tant que 'l ¡desperta ferro!
 lo ressó vá propagant,
 y tornan lo crit las rocas
 ab só mès ronch y ofegat.


 III.


 Ja los tenim en terra! ¡las marcas de llurs passos
respectarán las onas, los uracáns, lo temps!
¡Lloch! ¡Lloch! als qui guanyaren ab llurs robustos brassos
realmes per llur patria y ceptres per llur rey!
Ja pèls perills glateixan, ja anyoran las batallas:
parle llur pell colrada, llur cós plé de senyals.
A vert passa lo bronze, á negras las murallas,
y se rovella 'l ferro als ayres exposat.
Las fletxas en la esquena, destrals en la cintura,
al bras esquer l' adarga, y ab lo tallant contell,
al enemich se tiran, sens dur altra armadura,
que un mal vestit de cuyro y abonyegat capell.
Llurs donas, com ells bravas, segueixen llurs petjadas,
y als crits de la embestida alletan á llurs fills;
lo foch y valor beuhen en estas mamelladas,
y encara noys, l' exércit dels pares van seguint.
Restos d' aquellas hordas, que 'l glas abandonaren,
com á un monarca adoran al que los dú al combat:
Nascuts en mitx las selvas, jamay los subjugaren;

que noys ja 'ls adormian ab cants de llibertat.
Roger en las batallas desperta son coratge:
mes terras ja 'l coneixen, que Monserrat pichs té;
son elm es la bandera que al perillós paratge
los guia, y la Victoria camina al devant sèu.
¡Guaytaulo! Já pren terra: já bratlan sas miradas.
¿Que cerca? ¿que l' enuja?—¿Hont son tos enemichs?
¡Mal hajan estas onas y dolsas marinadas,
que ni una vela esqueixan, ni 'ns mortran un perill!—


 IV.


 —¿Serrahins cercas? Per allí venen,
 —á Roger diuhen tots los peons;—
 per la montanya cobarts s' extenen;—
 —¿qué poden penyas ab valents cors?
 ¿Y qui á sa casa se n' tornaria
 sens en llurs venas l' arma esmussar?
 ¡A ells! ¡St. Jordi! ¡Santa Maria!
 ¡Desperta ferro! ¡Firam! ¡Firam!

 No tenim tendas: pus á guanyarlas:
 la má á la azcona y allí minyons;
 mostrémnos dignes al etjegarlas
 d' eterna gloria en eixos llochs.
 Per las esposas gel lo cor sía,
 que ja nos cridan los atabals.

 ¡A ells! St. Jordi! ¡Santa Maria!
 ¡Desperta ferro! ¡Firam! ¡Firam!

 Est camp de gloria nostra vinguda
 transforme en cércol de gladiadors:
 llur sanch ne sia nostra beguda,
 llurs xafats cascos, fassen de gots.
 En nostras armas Grecia confia:
 torném al poble sa llibertat.
 ¡A ells!¡St. Jordi! ¡Santa Maria!
 ¡Desperta ferro! ¡Firam! ¡Firam!

 —Fills, patria, donas plens de riquesas
 sempre 'ns rebéren y vencedors:
 esta es la empresa de las empresas;
 vos durem armas, sedas, pendons.
 ¡Deu nos ajuda! marquem est dia
 en llurs rengleras lo pas del llam.
 ¡A ells! ¡St. Jordi! ¡Santa Maria!
 ¡Desperta ferro! ¡Firam ! ¡Firam!

 (De d. Damaso Calvet.)