Jochs Florals de Barcelona en 1865/Resenya histórica y crítica dels antichs poetas catalans

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Disambig.svgAquest text tracta sobre l'edició dels Jocs Florals de 1865. Per a d'altres versions, vegeu Manuel Milà i Fontanals.
Engranatges
Un o més usuaris estan duent a hores d'ara una tasca amb aquest text.

És possible, per tant, que us pugueu trobar amb defectes de contingut o de forma. Si us plau, abans de realitzar grans modificacions o substitucions, contacteu amb els darrers contribuïdors, bé amb un missatge a ses respectives pàgines de discussió, o bé a la pàgina de discussió de l'article per a poder-ne coordinar la redacció.
Comentaris: cap

← A la mort d'en Rafel Casanova Resenya histórica y crítica dels antichs poetas catalans
Jochs Florals de Barcelona en 1865
Amor de mare →




Número 14.

Premi extraordinari del Ateneo Catalá:

MEDALLA D' OR.

RESENYA HISTÓRICA Y CRÍTICA

dels

ANTICHS POETAS CATALANS.







RESENYA HISTÓRICA Y CRITICA

DELS

ANTICHS POETAS CATALANS.


(OBRA FETA PER AMOR DE LA MEDALLA)


Los Catalanes, Valencianos y aun algunos del
reyno de Aragon fueron e son grandes oficiales
desta Arte.
 Lo Marqués de Santillana.


ADVERTENCIA Ó EXPLICACIÓ DE PERQUÉ DINS DEL NOM DE POETAS CATALANS TAMBÉ S'INCLOUEN LOS VALENCIANS Y MALLORQUINS Y DE PERQUÉ 'S DIU CATALANS Y NO LLEMOSINS.


Entremitj de las famosas llenguas francesa, italiana y castellana hi havia un altre romans mòlt celebrat que alguna vegada s'anomena llengua d'oc (hoch conforme 'l nostr' estil), per causa de ser esta sa partícula afirmativa. Dita llengua 's partia en dos brancas; la del septentrió dels Pirineus (llevat lo Roselló) y la del mitjorn dels mateixos.
 La del septentrió s'anomená comunment provensal; mes lo poeta y gramátich Ramon Vidal de Bezaudú (Besalú), li doná 'l nom de llengua llemosina, sens dupte perqué 'ls dos trovadors mes cars tinguts (B. de Born y G. Borneil) eran de la provincia de Limoges. En aquesta llengua cantavan los trovadors mes vells (seggles XII y XIII), ja fossen de la Galia inferior, ja de Catalunya ó de Italia [1].
 La branca del mitjorn dels Pirineus, á mes del nom de romans que era comú á totas las fillas del llatí, rebé aquell que li pertocava, que era 'l de catalá ó catalanesch. Aquest parlar ab las conquestas y novas poblacions passá á las Illas y á Valencia, y fins mòlt cap ensá sols se conegué en los tres regnes una llengua lliteraria, per mes qu' en l' ús vulgar hi hagués diferencias: las quals diferencias han sigut aprés reconegudas com á dialectes separats. Y de bon grat confessarem que moltas relliquias del antich parlar perdudas á Catalunya s' han mantingut en los altres dialectes, ademés d' algunas singularitats que aquests ofereixen, com las vocals mixtas ó diptongació en lo mallorquí: fet de importancia en que no fòra oportú allargarnos.
 Emperó succehí que 'ls poetas y mestres qu' estudiaren la «Razós de trobar» de Ramon Vidal, hi trobaren lo nom de llemosí com lo propi de la llengua que allí s' ensenyaba y que 's volia imitar: y eix nom del llibre de Vidal traspassá á algun dels nous tractats que 's compongueren, com aquell que diu:
 Tot enaysí com lo rubís
 Sobre totas peyras es fis
 E l' aurs sobre metals cars,
 Sobre tots razonars parlars
 Parladura lemoyzina
 Es mays avinens é fina.

 Est nom fou fortunat. Al comens tingué poch ús, segons apar, entre nosaltres, mes en Castella Villena y Santillana no 'n usaren d' altre; aprés los valencians lo preferiren naturalment al de catalá [2], y á la fí nosaltres y tot nos en gloriarem, haventse ja perdut l' esme de son orígen; lo qual se cercava mòlt lluny no sols en historias aprovadas sino també 'n las rondallas d' Otger Cataló. Fins que ara 'n nostres dias, consultant los escrits antichs s' ha pogut declarar lo secret y restituir la veritable denominació.
 Donada aquesta explicació y ans de comensar farem un' altre advertencia en que parlam de la mateixa llengua, sinó qu' es especial al present dictat, y será la següent: que no haventse may aparellat son autor per' escríurer prosa catalana, de cap manera vol posarlo com á mirall de semblant llenguatje, y que 'n punt de l' ortografía li ha aparegut cosa molt pertanyent al cas conformarse en lo essencial ab la que arreglá un dels antecedents Consistoris.

I.—Fonaments de l' escola poètica catalana.

Leixant apart | l'estil dels trobadós

Qui per escalf | trespassen veritat....

 Ausías March.

 No cantavan ja quant arribá 'l seggle XIV, així com abans fer solian, aquells primers trobadors de llengua provensal que eran ensemps autors y cantadors de sas obras y que anavan pel mon y majorment per las corts dels reys y 'ls palaus senyorials cercant dons y honors; mes no per aixó s' havia perdut lo cultivament de la famosísima llengua d' hoch, ni en la nostra terra, ni en la d' enllá los Pirineus. No mes lo nom de Ramon Llull ja 'ns demostra ab quina vivor clarejaba nostra poesía al comensar dita centuria y á mes d' ell altres n' hi hagué [3] qu' escrivian obras rimadas. Mes no cal duptar que hi hagué una revivalla poética en lo regnat d' En Pere, anomenat lo del punyalet, pus ell mateix fou poeta, pochs ó molts poetas visqueren en sa cort, y en son temps s' escrigueren alguns dels tractats de que prengueren norma los prátichs en l' art de trobar. Del regnat d' En Pere proceheix donchs aquella escola poética que tingué mes crit en lo seggle XV, y per tal com avem de parlar d' aquest, no podem callar del precedent.
 Poch temps abans de que la ma d' En Pere agafás lo ceptre d' or, uns poetas que s' anomenavan la Sobregaya companyía dels set trobadors de Tolosa, segons la costum que ja era establerta de ajustarse en cert jardí, volgueren convidar als poetas d' altres encontradas ahont se parlava la mateixa llengua á que 'ls transmetessen sas obras, pera premiar las mes dignas ab flors d' or y d' argent, espandint aquell tan famós cartell que comensa dient:

 Als honorables é als pros
 Senhors, amichs é companhós
 A qui es donat lo sabers
 Don creis als bons gaug é plazers etc.

 La primera d' eixas festas poéticas fou celebrada en 1324, y un poch mes avant, l' any 1356, fou donada al comú de la gent y trasmesa á determinats llochs (aixís es que n' hi ha un trasllat en l' Arxiu de la Corona d' Aragó) un tractat de poesía y gramática ab lo nom de Leys d' amors, que 'n alguna part segueix las petxadas de nostre Ramon Vidal de Besalú. Emperó com aquell llibre fos massa llarch y de dificultosa retenció se 'n feren altres de mes xichs y de mes bon tracte, los principals dels quals son los següents:
 I. «Compendi de la conaxensa dels vicis que poden esdevenir en los dictats del Gay saber,» fet per Joan Castellnou, un dels VII mantenedors del consistori de Tolosa de la Gaya Ciencia. Fou endressat al noble En Dalmau de Rocabertí, lo qual arribá al regnat del rey En Joan; mes lo dit tractat sembla haverse fet poch temps aprés de las Leys d' amors (d' algunas de las quals partidas es verament un compendi) si acás no fou molt posterior á la següent obra del mateix Castellnou.
 II. «Glosa del Doctrinal de Ramon Cornet», feta per Joan Castellnou. Es una anotació dels vicis que aquest troba en lo dictat de Cornet. Fou feta ad honor del Infant En Pere que 's posá á Fra Menor en l' any 1358 y per consegüent ans d' aquest any, pus Castellnou parla d' ell com d' un príncep y no com d' un frare.
 III. «Mirall de trobar per Berenguer de Noya» (mallorquí, segons Santillana). Era un tractat de las lletras del a b c y de las figuras poéticas que son també parts de las Leys d' amors.
 IV. «Declaració de las reglas de trobar de Vidal de Besalú per Jofre Foxá» (monge negre, segons Santillana).
 V. «Comensament de la doctrina provincial vera é de rahonable locució. — Flors del Gay saber.» Obretas trobadas que, segons sembla, seguian la doctrina de las Leys d' amors.
 VI. «Llibre de las concordances apellat Diccionari ordenat per En Jacme March á instancia del molt alt é poderós Senyor En Pere per la gracia de Deu rey d' Aragó é fon feyt en l' any MCCCLXXI [4]
 VII. «Torcimany del gay saber. Açí comensa lo prolech del present llibre apellat Torcimany lo qual tracta de sciencia gaya de trobar lo qual he compilat Lluis d' Aversó ciutadá de Barcelona [5] per instrucció dels no sabents ne enteses en la dita sciencia.»
 En aquell temps fou introduit lo nom de Gay Saber ó Ciencia Gaya donada al art de Trobar, y que no 's llegeix en los antichs trobadors, com així mateix lo de llengua llemosina, conforme demunt tenim esplicat; y no sols lo nom sinó que 'ls poetas, en especial los mes antichs, treballavan de usar paraulas y formas de la llengua dels trobadors vells ó de la Razós de trobar y Leys d' amors.
 Llavors s'introduiren també mòlts noms propis de la ciencia poética, la mes gran part presa de las Leys d' amors, encara que de vegadas ab alguna variació, afegints'hi després alguns altres no usats per las ditas Leys; y com la coneixensa d' estos noms sia necessaria per compéndrer be aquella antigua escola, posarém aquí l' explicació dels principals, la qual pensam que ad alguns pareixerá fastigosa, pero que plaurá als qui son afectats al estudi de las antiguitats lliterarias.
 Tota ratlla mesurada havia nom de bordó, pocas vegades de verset y may ó quasi may de vers, paraula que tenia altre significació.
 Los bordons mes usats eran los de II sílabas[6] ab accent y pausa á la 4.ª, y los de 9 sílabas. En las Dansas s' usaban los de 8. Mes endevant trobam los de 12, presos de la poesía castellana.
 Lo bioch era un tros ó trencat de bordó (altrement un bordó mes curt) y l' ampelt una paraula mòlt xica concordant ab lo bordó precedent.
 L' unió d' alguns bordons pera formar un tot arreglat s' anomenava cobla. Cobla croada era aquella en que concordava ó rimava lo bordó primer ab lo quart y lo segon ab lo tercer y comunment lo quint ab lo vuité y lo sisé ab lo seté; encadenada aquella en que concordava ó rimaba lo primer ab lo tercer, lo segon ab lo quart etc. N' hi havia de mitj croadas y mitj encadenadas.
 Appariats eran los bordons que concordavan de dos en dos. Hi havia coblas mitj croadas y mitj appariadas etc.
 Una cobla sola (ab tornada ó sense) se deya esparsa.
 Las coblas de vegadas no estavan agafadas l' una ab l' altre (encara que 'ls rims seguissen lo mateix orde) y llavors l' obra 's deya solta. Mes altres vegadas se renovaban los mateixos rims en totas las coblas y llavors l' obra 's deya unissonant. — Si 'l derrer rim d' una cobla era 'l mateix que 'l primer de la següent, s' anomenavan capcaudadas, aixís com altres vegadas no era 'l primer sinó lo segon rim d'una cobla lo qui concordava ab lo precedent. De vegadas eran dos los rims que 's renovavan lo qual podrém anomenar capcaudadas de dos bordons. Totas estas coblas de que acabam de parlar eran de bordons de 11 sílabas. Hi havia altres menas de coblas de bordons de 11 ó dels mateixos barrejats ab altres de 7, y mes endevant de 5, ab diversas ordinacions en los rims.
 Quant no hi havia rims concordants en tota l' obra 's deya estramps ó estrampa (obra ó cobla). Un bordó sens rim (altrement un rim no concordant), ficat entre altres que 'n tenian, se deya bordó ó rim perdut.
 Del nom de capcaudada ó sols caudats que 's donava de vegadas als appariats, pensam que devalla lo de codolada, forma molt usada pels nostres antichs (encara que sens lo nom) y servada lo dia de vuy á Mallorca, y que 's composa d' un ó dos bordons llarchs (de 9 sílabas), un de xich, un de llarch y sempre aixís, tots appariats. També de vegadas se troba un altre ordenació la qual es de dos llarchs, un de xich, dos de llarchs etc. que comensant pel tercer concordan de tres en tres y que anomenarem codolada de dos bordons llarchs. Y encara trobariam algun exemple de codolada de tres bordons llarchs.
 Certs regiments de paraulas y rims havian noms especials, com cobla equivocada ahont un rim era usat duas vegadas ab sentit diferent, com fi que vol dir terme y fi que vol dir pulit; cobla derivativa en que hi havia un nom mascle y apres lo mateix nom femení, com fi y fina; cobla capfinida ó capfinit ahont un bordó comensa per la mateixa paraula ab la qual conclou lo precedent. Las altres repeticions de paraulas, com així mateix de bordons, s' anomenavan retronx; mes quant se diu solament qu' hi ha retronx, s' entendrá que á la fi de quiscuna cobla hi ha repetició d' un bordó ó de mes d' un bordó, que es lo corresponent al refrain dels francesos y al estribillo dels castellans.
 Las composicions se deyan Obras y de vegadas Vers, sinó que hi havia noms mes especials, com lo de Dansa que tenia Respós ó mitja cobla del comensament, la qual donava 'ls rims y moltas vegadas lo retronx pel acabament de las altres coblas y de la tornada; la Cansó que era de bordons de 11 y no tenia Respós, mes sí tornada y retronx de dos bordons; la Balada que tenia tres coblas en tot ó en gran part unissonants sens respós ni tornada, mes sí ab retronx d' un bordó; lo Lay que comunment era trist y de vegadas en codolada de un ó dos bordons llarchs. També 's troban los noms de Virolay[7] y de Servent y Serventesch[8]. Hi havia altres noms indicatius de la materia ó d' alguna singularitat de l'obra com Comiat (despediment), Escondig (escusació), Lahors, Vers figurat (al-legorich), etc.
 La major part de las obras tenian Tornada de 4 bordons concordants ab los 4 derrers de la derrera cobla, ó be sols concordants ab un dels rims (pocas vegadas, fora dels estramps, ab cap), la qual tornada solia portar lo senyal ó divís del poeta y eix senyal veyem que lo mateix poeta l' usaba ab significació sagrada y profana y de vegadas per duas diferents donas. També hi havia moltas vegadas una segona tornada que s' anomenava Endressa pera la persona á qui 's trasmetia la obra. Alguna vegada la tornada ó segona tornada s' anomena .
 L' amor dels nostres avis á la gaya ciencia se declará, no sols ab la composició y estima dels llibres doctrinals, sino també ab una institució semblant, encara que no del tot igual, á la del consistori de Tolosa. Lo rey En Joan I, amador de la gentilesa y del art musical [9], s' havia de trobar ben dispost per acullir ab benevolensa la suplicació á ell feta dels dos entesos en la ciencia, lo cavaller Jacme March y lo ciutadá Lluis d' Aversó (ja abans anomenats), als quals, ab intent de que sos sotsmesos, tan cavallers, com honrats ciutadants y tots los demés poguessen aprofitar en aquella, los anomená mestres y mantenedors en la mateixa pera que quiscun any en la festa de la Beneyta María del mes de Mars ó 'l diumenge prop vinent, poguessen celebrar una festa, cerimonia y solemnitat, donantlos també l' us de sagell, lo dret de jutjar las obras y de concedir títols y joyells, ab los demés privilegis que obtenian los mantenedors de París y de Tolosa [10]. Mes avant hi agué quatre mantenedors, l' un mestre en Teología, l' altre jurista, l' altre cavaller y lo derrer ciutadá.
 De las cerimonias usadas pel Consistori en lo regnat d' En Martí nos restan unas memorias escritas per lo famós N' Enrich de Villena (erradament dit Marqués) que fou president d' aquell: y encara que ditas memorias son mòlt conegudas y que vajen en castellá, pensam qu 'es obligació nostra transcríurerlas aquí, pus d' altre modo hi farian molta falta.
 «En tiempo del rey D. Martín su hermano fueron más privilegiados é acrescentadas las rentas del consistorio [11] para las despensas facederas, así en la reparación de los libros del arte é vergas de plata de los vergueros que van delante de los mantenedores ó sellos del consistorio, como en las joyas que se dan cada mes, é para celebrar las fiestas generales; é ficiéronse en este tiempo muy señaladas obras que fueron dignas de corona...»
 «Las materias que se proponian en Barcelona estando allí Don Enrique (es á dir, ell mateix), algunas veces loores de sancta María, otras de amores é de buenas costumbres. É llegado el dia prefigido congregábanse los mantenedores é trovadores en el palacio donde yo estaba, y de allí partíamos ordenadamente con los vergueros delante, é los libros del arte que traian y el registro ante los mantenedores; é llegados al dicho capitol, que ya estaba aparejado é emparamentado de paños de pared al derredor é fecho un asiento de frente con gradas en donde estaba D. Enrique en medio é los mantenedores en cada parte, é á nuestros pies los escribanos del consistorio, é los vergueros mas abajo, é el suelo cubierto de tapicería é fechos dos circuitos de asientos donde estavan los trovadores, é en medio un bastimento cuadrado tan alto como un altar cubierto de paños de oro, é encima puestos los libros del arte é la joya, é á la man derecha estaba la silla alta para el rey, que las mas veces era presente é otra mucha gente que se ende allegaba: é fecho silencio levantábase el maestro en teología que era uno de los mantenedores, é facia una presuposicion con su tema y sus alegaciones y loores de la gaya ciencia é de aquella materia de que se habia de tratar en aquel consistorio, é tornábase á sentar. É luego uno de los vergueros decia que los trovadores allí congregados espandiesen y publicasen las obras que tenian hechas de la materia á ellos asinada; é luego levantábase cada uno é leia la obra que tenia fecha, en voz inteligible, é traíanlas escritas en papeles damasquinos de diversos colores con letra de oro ó de plata, é iluminaduras fermosas lo mejor que cada uno podia; é desque todas eran publicadas, cada uno las presentaba al escribano del consistorio...
 «Teníanse despues dos consistorios, uno secreto y otro público. En el secreto facian todos juramento de juzgar derechamente sin parcialidad alguna segun las reglas del arte, cual era mejor de las obras alli esaminadas é leidas puntuadamente por el escribano. Cada uno de ellos apuntaba los vicios en ella cometidos, é señalábanse en las márgenes de fuera. E todas así requeridas, á la que era hallada sin vicio, ó á la que tenia menos, era juzgada la joya por los votos del consistorio.
 «En el público congregábanse los mantenedores é trovadores en el palacio, é D. Enrique partia dende con ellos como está dicho para el capítulo de los frailes predicadores; é colocados é fecho silencio, yo les facia una presuposicion loando las obras que ellos habian fecho, é declarando en especial cual de ellas merescia la joya, é aquella la traia ya el escribano del consistorio en pergamino bien iluminado é encima puesta la corona de oro y firmábalo D. Enrique al pie, é luego los mantenedores, é sellábala el escribano con el sello pendiente del consistorio é traia la joya ante D. Enrique, é llamado el que fizo aquella obra, entregábale la joya é la obra coronada por memoria, la cual era asentada en el registro del consistorio, dando autoridad é licencia para que se pudiera cantar é en público decir.
 «E acabado esto tornávamos de allí á Palacio en ordenanza, é iba entre dos mantenedores el que ganó la joya, é llevábale un mozo delante la joya con ministriles y trompetas, é llegados á palacio hacíales dar confites y vino; é luego partian dende los mantenedores é trovadores con los ministriles é joya acompañando al que la ganó fasta su posada, é mostrábase aquel aventaje que Dios y natura ficieron entre los claros ingenios é los obscuros.»
 Quant passá d' aquesta vida lo rey En Martí, las discordias per la succesió del regne causaren, segons nos diu lo mateix N' Enrich, la suspensió de solemnitats del Consistori, mes no fou per mòlt temps, per tal com veyem que lo rey En Ferran, encara que castellá de naixensa, renová (any 1413) lo dó de 40 florins pera los mateixos effectes senyalats per son predecessor [12].
 Mes avant se celebraren iguals ó semblants festas, nó en lo convent de Sant Domingo, sino en lo de Fra Menors ó en lo de las monjas de Valldonzella. També donaren joyas personas singulars y foren celebradas altres festas poéticas en especial pera solemnisar la festa d' alguns Sants, ús que veyem aprés conservat en los temps mes famosos de la poesía castellana; y de la qual tradició ha durat, al menys entre nosaltres, alguna petita mostra fins mòlt aprop dels nostres dias [13].

II.—Poetas de l'escola catalana.

No n'i ach hu qu' ab son senyal
No-m fos present de conaixensa,
Si be n' i viu qu' us fos creença
Que no 'ls conech sino per fama...
Yo fiu mos grats als pus antichs,
E' ls altres tots.....
 Lo Conort de Mossen Farrer.


 Ara comensarem á parlar de tots los poetas que fins avuy coneixem poch ó mòlt, donant per suposat que 'n aquest dictat escrit ab cuita y pera lloch estret, haurem d' anar curts en moltas cosas y ométrer coments, autoritats y glosas [14]. A mes eixa part segona ha de ser expositiva ó com ara diuhen ab terme escolástich, objectiva, parlant ben poch lo dictador modern y fent enrahonar als mateixos poetas. De l' un pendrem un retall, de l' altre una cobla y de pochs un' obra complerta, y barrejarem lo que deu ésser anotat per bellesa ab lo que mostra un' altre qualsevol singularitat, no separant lo sagrat de lo profá, ni la manifestació d' afectes lloables de la dels que no ho son tant ó no ho son gens; y aixó derrer advertim per esquivar tot perill als jóvens inexperts si alguns n' hi haurá que vejan esta lligenda. — L' ordenació dels poetas segons sa major ó menor antiguitat, es sols aproximada y moltas vegadas incerta y conjectural.
 Lo Rey En Pere (III de Barcelona, IV d' Aragó) ademés dels cants d' amor que abans, segons ell nos diu, havia fet, compongué: I.º aquella obra de dos coblas unissonants ab tornada: «Vetlan él lit sui 'n un penser cazut», hont dona consells als que 's farán cavallers, de qui y en qual lloch dehuen rébrer la cavallería; II.º un' obreta de llenguatje familiar: «Mon car fill per Sent Anthoni» qu' escrigué enfadat pel casament de son fill En Joan ab Na Iolanda de Bar, y pot-ser també III.º un rétol metrificat que portava un pago que tragueren á taula lo jorn de la coronació de sa derrera muller Na Sibila.

Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/127 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/128 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/129 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/130 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/131 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/132 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/133 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/134 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/135 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/136 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/137 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/138 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/139 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/140 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/141 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/142 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/143 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/144 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/145 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/146 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/147 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/148 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/149 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/150 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/151 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/152 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/153 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/154 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/155 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/156 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/157 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/158 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/159 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/160 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/161 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/162 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/163 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/164 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/165 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/166 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/167 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/168 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/169 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/170 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/171 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/172 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/173 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/174 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/175 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/176 humilitat, lealtat, veritat, felonía... jutges, frares, reys, barons, cavallers, estudiants» que comensa ab una endressa a un Senyor de Moncada y va seguida d' un «Consell parlant en persona d' un pare al fill» en coblas derivativas, y un altre ó dos altres poetas desconeguts que compongueren una Danza ó Goig de Santa Magdalena y altre de la Verge María:

Respós  Molt humil Mare de Deu,

De las Verges la mes bella,
Vos perís restant doncella
A Jhesús Redemptor meu.

1.ªcobla Consebés tot nostre be

Sens mácula de pecat
E parí 'l vostra Marcé
Restant la virginitat,
Pus que dignament podeu
Dir que sola sou aquella
Vos perís etc.

Tornada. Donchs, dolça Mare de Deu,

Pus vos fes tal maravella
Vos perís etc.

 Se conservaren també en un altre M. S. unas poesías espirituals que pòt-ser alguna fou composta abans del seggle XV, mes que per lo llenguatje que ara mostran semblan d' aquest: «Sobre los set psalms penitentials e primerament de Miserere mei Deus»: Coblas de 9 (la primera es de 10) bordons de 14 sílabas ab un mateix rim.—«Saguéixen-se los Goigs de la Verge María beneyta Mare de Deu sacratísima e son los terrenals.—Acabats los terrenals saguéixen-se los espirituals (á manera de danza)—segueix-se una cansó de la beneyta Verge María Mare de Deu e cantars (l. canta 's) al so de: Si be-m so mal maridada, Jo me 'n he etc.»[15].

 Jaume Roig Valenciá, mestre en medicina, física y arts, metje de Dona María muller del rey N' Anfós V. Fou un dels poetas de las «Obres e Trobes» de 1474 y en lo mateix any y en lo precedent se troba com á examinador de metjes y apotecaris. En 1 d' Abril del derrer any, pasejantse ab un fill de Domingo Mascó y alguns hicendats li agafá un' apoplexía de que morí al cap de quatre dias. Lo seu famós «Libre de consells» es un' obra satírica y fingida vida del autor, que si 's prengués al peu de la lletra, á mes de moltas altres cosas increhibles, probaria que Roig encara era poeta, examinador y bon caminador, quant tenia mes de cent anys [16]. La sobredita obra está partida en prefaci y quatre llibres, aquell y aquest partits de nou en quatre parts. Al comensament nos diu que com entre las obras pias la millor es doctrinar y dar bon exemplar á la gent novella, ell sent ja molt vell y apartat del mon, desitjós de que 'ls jovens y no pochs vells no 's cremen com á papallons en la flama, escriu lo seu llibre per ús majorment de son amat nebot Balthaçar Bou. Aprés, y no certament per la derrera vegada, se posa á injuriar á las donas, y luego tracta de la natura y regiment de sa obra. En lo primer llibre comensa á parlar dels fets de sa propia vida sent encara infant. Mort son pare, la mare 'l trau de casa dientli que 's campe la vida fentse bergant del Grau, ó llanterner de cap de guaytas etc. Es robat per un' hospitalera y passa á Catalunya ahont serveix á un cavaller catalá gran bandoler, que li ensenya de ben servir, seguir armas, cassar, cavalcar, etc. y al qual déu deixar per desamor de la muller. Se fica 'n casa d' un mercader que l' envia á París, ciutat que li plau mòlt pel tracte pacífich dels ciutadans y ahont veu enforcar algunas donas, una per matadora del marit, altre per vendrer pastissos de carn humana, altre per robar dents de penjats etc. Havent donat fi á sos affers, lluyta ab los francesos contra 'ls inglesos. Torna á Espanya y veu penjar un' altre dona, y un' altre cremada pel seu mateix marit agraviat. En lo llibre segon parla dels seus casaments, lo un ab una donzella que l' empobreix, y aprés li fuig, lo segon ab una mala beguina, lo tercer ab una criada que li fa despendrer molt ab metjes y á la fi 's penja, lo quart ab una criada de monjas tan apassionada del vi novell que s' ofega en un trull. En lo llibre tercer óu les paraulas de Salomó que li aconsella que no 's case y segueixen bells llahors de Nostra Senyora. En lo derrer compta lo viatje que feu á la Cartuja de Scala Dei de Catalunya, qu' es lo sol lloch de que tracta ab veneració, y l' ordenació de sa vida, aprés de haber passat cinquanta ó seixanta anys ab penas y treballs.
 Veurem per mostra algunas cosas del primer casament, que son de las pocas del segon llibre que qualsevol lector podrá llegir sens avergonyirse.
 Li proposan un casament mòlt singular, d' una donzella ben ensenyada y que ha en dot trenta mil sous y una gran alquería etc. Ell se determina y fa grans compras.

 Yo provehí
 E la rehí
 Perles, rubins,
 Velluts, cetins
 Conduyt, marts, vays
 Vernius, duays
 Percots, gonelles
 Angles, bruxelles
 E bell domás.
 Arrunça 'l nas

Cabotejant
E morrejant
Ab gran menyspreu,
Dona-y del peu,
Vestir no-u vol,
Diu que du dol;
No-y veu brocat
De vellutat;
Hi fall faldetes.....

 Quant comptaren lo dot, fou «foch de falles [17]», la moneda restá reduida á «trenta mil malles» y las hicendas eren bens hipotecats, confiscats etc. La novia reya ab tothom, mes quant estaba al seu costat semblava muda. Ell prou li feya novas compras de «alfarda, treça, llistada peça, drap de coll etc.» mes no per assó la contentava, sino que se sentia dir:

 Dolent, catiu,
 Yo mala-t viu,

Mas mala-m vist,
Mala-m prenguist.

 Ell, qu' enten son entremés, voldria fer las bodas de matinet y ab poca gent, mes enlla y sos parents volen que 's fassan al bell del dia, que hi vajen nobles, jurats y cavallers, y la novia

 Yrá honrada
 Alt cavalcada
 En cosser blanch,
 Durán lo banc.

Del fre parents,
Dels seus potents,
Puix prou ne te.

 Ella queda tota superbiosa regirant los ulls y mastegantse las unglas dels dits. Ell á 'l últim feu sos comptes de tenir sas cosas aparelladas al temps de rosas. Lo ters diumenje 's fa la festa, acudeix tot lo veinat y menjan y ballan á llur plaer, quedant la tristesa per ell á solas.

 Dillunts seguent,
 Com fom dinats,
 Los convidats
 Tots s' en partien;
 E sols me dien:
 «Gracies grans
 E molts infants
 Vos done Deu.
 Si res voleu
 Yo so tot vostre;
 Si be no-u mostre
 Del que se fer

Al menester
Manau de mí.»
Fan son camí,
Lo novensá
Deixán mal sa.
La novensana
Romás ufana
Com pago vell
Mirán-se bell
Roda ben alta,
Dels peus la falta
Nunca mirant [18].

 Com foren casats, per mes qu' ell s' afanyás per mantenir pau y concordia, ella sempre estava mal contenta; no 's cuidava de clau ni de mesura, sinó de tenir plat, escudella, tassa y sal que ningú hagués tocat; no volia res del mercat si hi havia home penjat, sino perdius, conills y francolins vius; tenia en sa cambra foguer y olleta, dormia fins á las deu, no filava ni cusia, no 's treya las mans dels guants; mes

 Sols claus tenia
 Al seu mig cofre
 Ple de girofle

E drogueríes....
Pasta de muda,
D' oli de ruda

 O de ginebre,
 Pols de gingebre;
 Molla de muja
 Ab unt de suja
 E de rovell.

Ab cert vermell
Tret d' escudelles
Morros e celles
S' empeguntava.

 En los dias de festa la matinada ja s' afanyaba per poder ben lluir, entraba á l' igglesia quant era ja comensat lo sermó, s' enfadaba si no s' alsaban las donas, per lo soroll que feya besant sas amigas lo predicador tenia que pararse algun temps y s' estava á la igglesia fins que la treyan ab anellada. Per l' advent li prenía mòlts diners, anaba pels mercats y la gent li feyan lloch com si Mestre Corá mostrás sa destresa y á mòlts gentils ciutadans los donava ó demanava fira. Anaba 'ls banys y allí ballava ab sas vehinas y menjava perdius, gallinas, pollets petits, ous ab gingebre etc. y bevia grech, clarea y malvesía, ademés de lo que pujava 'l gasto de l' apotecari y de la banyadora. Tornaba acompanyada de cants y brandons. Si ell may gosaba preguntarli d' on venia, ab quina furia responia ella:

 En la color
 No-u coneixeu?...
 Content seriau,
 Tant amerieu
 Un' aldeana
 Dona serrana
 Qui visten capes.
 Del temps de chapes
 Sou e d' antany.

No sou d' enguany,
Ja no-us usau...
¡Hun cos tan bell
Alt com plançó
Ab un beçó
Xic, caganiu,
Sech, ronadiu
Flach, setmesí...
So emparellada!

 Veja 's per acabar la representació d' una tertulia, segons ara diem, d' aquell temps:

 En casa mia
 Sinó junyien
 O no corrien
 Toros per festa,
 Cascuna sesta
 Fins llums enceses,
 Moltes enteses
 (O so cuidaven)
 Les que filaven,
 Com diu la gent,
 Ab fus d' argent
 Si ajustaven.

També y cridaven
Jóvens sabits,
Ben escaltrits;
Llansats entr' elles
A coceguelles
Ells comensaven;
Puix salmejaven
De ses endresses,
Teles e peces
Que fan ordir
Al bell mentir;
Puix una clama,

Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/182 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/183 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/184 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/185 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/186 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/187 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/188 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/189 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/190 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/191 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/192 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/193 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/194 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/195 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/196 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/197 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/198 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/199 Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/200

  1. Aquí tractam de la llengua galo-meridional en comú sens consideració de sos dialectes, ni de las diversitats entre 'l llenguatge parlat y escrit.
  2. Fins á la terra l' aplicá l' editor de Jacme Roig en lo seggle XVI:
     Criat en la patria | que 's diu limosina
     No vol aquest libre | mudar son lenguatge.
     Sols á las derrerías del seggle XV veyem que alguna vegada los valencians comensan á anomenar valenciana la llengua qu' escrihuen.
  3. Com frare Romeu Bruguera (1228-1315) que feu una «Biblia rimada en romans», Muntaner que feu «un bell sermó» rimat «en so de Gui Nantull,» l'infant En Pere que pera la coronació de son germá N' Anfós III (1327) compongué algunas danzas, un serventesch, una cansó y DCC versos (lo M. S. diu aixís?) rimats.
  4. En alguna cosa 's veu que J. March no segueix las Leys d' amors, així com en algun' altre 's reconeix que 's recordava del tractat de R. Vidal.
  5. L'honorable En Lluís d' Aversó, ciutadá de Barcelona, se troba participant en actes de la república l'any 1410 y lo següent.
  6. Seguint lo compte italiá y castellá y no 'l francés que llavors se seguia, y en lo qual, exempli-gracia, lo que diem bordó de 8 sílabas, se diu de 7; lo de 11, de 10, etc.
  7. Lo conegut Virolay de Nostra Dona de Monserrat.
  8. Eixos noms no tenian la significació de cant satírich, com en lo temps dels trobadors provensals. En uns Servents anónims y en lo Serventesch del infant En Pere, sembla que estas paraulas significan poesía moral, útil, que serveix. En P. Puig usa 'l nom de Serventesch, no sabem perqué.
  9. En un llibre intitolat los «Trovadors nous» podeu llegir un romans compost de fets y paraulas triadas dels antichs registres, ahont se veu l' afició del Rey á 'ls ministrers, y als instruments de novella guisa. Bernat Metje en son somni, parlant de la visió ahont li compareix lo mateix Rey, lo representa rodejat de cans y portant una rota (instrument musical).
  10. En punt de lo que diu Villena del comensament del Consistori barcelonés veja 's un article estampat en un dels quaderns de «El Arte,» lo primer any de la derrera renovació dels Jochs Florals.
  11. Lo dia 1er de maig de 1398 lo rey En Martí maná que quiscun any per Pentecostés fossen donats quaranta florins als mantenedors (los cuals havian de premiar las obras in honorem et gloriam aliqualem et bravium) ab la necessaria condició de que 'ls mantenedors devian ésser d' elecció d' ell mateix.»
  12. Mòlt poch temps fa que s' ha publicat una breu noticia del diploma del rey En Ferran, lo cual, segons en ella 's diu, mana que 'ls mantenedors no sian mes ni menos dels que llavors eran, sino per mort ó malaltía d' algun d' ells, en cual cas se 'n deurian elegir d' altres; que no sent ells mes de quatre pugan péndrer adjutori d' altres personas entesas, y que celebren consistori sempre que vullan.
  13. Pera trobar noticias ó mes ben dit indicis de semblants festas veja 's lo que 'n son lloch y temps dihem de Sors, Valmanya, Ferrando, Puentull, Obres é troves de 1474, Vilaspinosa, Lull, Vinyoles, Loiz Roiz, Solivella
  14. Los documents biográfichs, part los havem cercat y trobat en diversos llibres historials, quasi tots estampats, part los havem presos de Torres Amat (que pensam los rebé de P. Bofarull), Fuster y Cerdá. La major partida de las obras poéticas se trovan en los dos Cansoners dits de París y de Saragossa per custodiarse ara 'n estas ciutats (del primer coneixem las mostras donadas per Tastu apud Torres Amat y Ochoa y alguna de mes, lo segon l' havem examinat personalment) y del altre M.S. intitulat lo Jardinet de Orats que tenim á Barcelona.— De las faltas de regla en l' ortografía, salvant alguna lliscada que acás tingam, se 'n deu culpar no tant als poetas com als escribans dels cansoners, que posavan, per exemple, a per e en moltas sílabas sens accent ó tó, y s sola á las finals en rs, una cosa y altre conforme á vulgar pronunciació, y també moltas vegadas per contrari excés posavan e per compte de a, y rs quant sols s' havia de posar s. També imitavan malament la s final dels noms singulars del provensal, mes sens distingir, com aquest feya, lo nominatiu dels altres casos. Per llatinisme ó italianisme posavan la s llíquida inicial per compte de es, mes per so 's deya es y 's contava com una sílaba, fins que mes tart (en Jaume Roig), per aquell efecte que á sa tanda produeix en los sons la pintura dels sons, se troba com no valent per sílaba. També usavan ll per l etc. — Nosaltres sols havem volgut mudar la llissó del text en algunas cosas declaradament caligráficas, posant v per u, f per ff al comens de mot, usant ademés d' accents, apóstrofos, ratlletas y signes de pausa y sentit.
  15. De semblants poesías anónimas y quasi populars, s' en poden citar d' altres, com lo Viatje del venturós pelegrí, un' altre codolada, que 's troba ab un M.S. del complant de Constantinopla, mitj religiosa y mitj satírica etc.
  16. Cap á la derrería del llibre, Roig dòna la clau del enigma, tractant en especial d' esquivar lo dupte en punt de sa mare fingida (de que tant malament parla) y de la verdadera, dient d' aquesta, després de maldir de las donas en comú:


     En la lur flota
     Dels arbres vius.....
     He-y sols trobat
     Hun virtual
     Arbre fruytal,
     Sols singular,
     De virtut clar.....
     Molt instruida
     E tal nodrida


    Pel marit seu...
    Blanch e vermell
    Es lo nom dell....
    Fonch ma veina
    Mare e padrina
    E fel amiga,
    No mass' antiga;
    Dona molt clara;
    A mi molt cara.....

    Se veu que ab blanch e vermell vol significar Roig.—Aprés parla bè, encara que ab no tant fervor, d' un' altre dona que sembla degué ser sa veritable muller.

  17. Los fochs de falles de Valencia son mes en gros com las nostras fogueras de San Joan etc.
  18. Diuhen que 'l pago que tant s' ufana quant aixampla la cua, s' avergonyeix y queda tot arrupit quant se veu las potas tan lletjas.