Jochs Florals de Barcelona en 1870/En Joan Crespí
XVI.
Primer accéssit á la joya de Tarragona.
EN JOAN CRESPÍ.
Fou molt lletja malafeta
l'agafarlo d'adormit:
de sorpresa l'agafaren
á mestre Joan Crespí,
cara á cara no porien
tots los nobles mallorquins
que'l cap de la Germanía
be valia per deu mil.
Á la Torre se l'emporten
á les fosques y de nit,
y allá'l dexen en tenebres
los seus covarts enemichs.
fermat ab fortes cadenes
com si fos un lladre vil.
Malafeta com aquexa
no's veurà ni s'era vist...
¡Pel cel, que no'u merexia
l'honrat perayre Crespí!
No fou bandoler ni lladre
ni tampoch fou assessí:
fou menestral que fent feyna,
traballant de dia y nit,
ab prou feynes mantenia
sa pobre muller y fills;
es aquell que á casa seua
deya als gremis una nit:
«—Fins á quant ¡oh gent honrada!
«tants d'insults hem de sofrir?
«Son les cárregues fexugues,
«tant de dret may s'era vist;
«per pagarho tot, no'ns basta
«lo nostre jornal mesquí.
«Prest veurem, si axò no muda,
«com se moren nostres fills
«com aucellets sense plomes
«que's moren de fret al niu.
«¿No basta axò, perquè encara
«de mes á mes, tots los richs,
«com esclaus, perquè som pobres,
«á tots nos vullan tenir?
«Si no fem com á Valencia
«vergonya pels mallorquins!
«¡Qui deu que pach! Tots los homens
«son germans en Jcsucrist!
«Alsemnos d'una vegada,
«coratge y honra tenim,
«si no s'arregla á les bones
«que s'arregli ab esclafits:
«ans de viure entre cadenes
«molt mes preferesch morir!—»
Quexes justes com aquexes
no merexen mort tan vil
com la mort que volen darli
los cavallers mallorquins.
Alsá'n Rosselló l'espasa,
hi hagué avalot, molts de crits,
molts de espants y corregudes...
Lo culpat es en Crespí:
per ço diuen tots los nobles
«—Gràcies á Dèu que'l tenim!
«Lo cadafal que s'axequi,
«que 'smoli l'eyna'l botxí,
«que cayga'l cap del perayre,
«que axís que cayga, tenim
«la Germanía escapsada
«y estàm fora de perill!»
Pres dins la Torre de l'Ángel
fermat de peus y de mans
pensatiu está el perayre
de prop del Forn del mercat.
Per ciutat s'estén la nova,
tothom parla d'aquet cas,
á cau d'orella s'ho diuen
ben trists los agermanats,
y á la casa del perayre
sa familia te tancat,
¡Demá'l matan! ¡Demà'l matan!
diuen trists los menestrals,
y s'estén aquexa nova
ab la prestesa del llamp.
Los germans Coloms plorosos
y mes que trists enutjats
¿Qué's, qué'm de fer? Se demanen:
—¡Salvemlo! —¿Cóm? —No'u sé pas!
Peusetius l'un davant l'altre
mans creuades y cap baix
s'estan hores y mes hores
sentintse desesperar.
Entra un home á la botiga
y diu —Bon dia y bon any.
—¿Qué voleu? los dos responen,
lo bon home, que cercau?
—Qui's en Colom barretér
dels dos que tench al davant?
—Jo so'l mestre, ¿qué'us fa falta?
—Mestre, ab vos he de parlar.
—Podeu parlar alt, qu'est home
es en Francesch, mon germá.
—Fort parlaré, que sentirho
pot qui sia agermanat.
De l'alta Torre de l'Ángel
so escarcellér fa vint anys.
—Vos! ¡oh Deu! Parlau de pressa!
¿Qué fa'l pres nostre germà?
—Si l'alta Torre voltada
no 'stigués de bons soldats,
si de guaytes sempre alerta
no 'stás plena com está,
ja en Crespí escapat hauria,
jo ja l'hauria amollat,
que avorresch també los nobles
y estim molt los menestrals.
Demà deu morir en públich
en afrontós cadafal.
«—Ves, m'ha dit, cerca'ls Coloms,
digals que'm matan demá:
que'l morir no'm dona pena
puix la causa es noble y gran;
que cent vides donaria
per la nostra llibertat:
que á trent' anys la mort es dolça
si's fa la vida d'esclau.
Ves, corra, y diga'ls qu'alegre
jo 'scamparia ma sanch
cara á cara ab bon coratje
contra los nobles lluytant.
mes que'l morir en patíbul
trist me té y apesarat:
que'm dona tristura y pena
morir com á criminal,
puix si hi muyr, no sols sens pare
queden mos pobres infants,
que sense pare y sens' honra
mos pobres fills romandrán.
Díga'ls també que'l perayre
per no morí'n cadafal
fa temps que resolt hauria
dexarse morir de fam
si no fos lo suicidi
per l'Altíssim condamnat.
Díga'ls que de mort tan lletja
salvin son amich si'ls plau:
que no vull que'm dongan vida.
que mort ab honra'ls deman.—»
Callà aquí l'escarceller
ab los ulls llagrimejants,
trists, pensetius no responen
ni parlen los dos germans.
—Coloms, m'en vatx á la Torre.
¿quína resposta'm donau?
—No'u sé!... diu lo barretér
pesarós y amohinat;
mes en Francesch ab coratje
diu resolt:—«Amich, anau:
pujau depressa á la Torre
y al que volen escapsar
digauli que'n lo patíbul
afrontós no hi morirà!—»
Molta gent hi ha á la plaça
del patíbul á l'entorn,
tot es gent per las teulades,
per finestrals y balcons.
Prou tem lo visrey que'l poble
no mogui algun avalot,
puix per carrers y per places
hi te soldats, y no pochs,
que's passejen, van y venen
ben armats, sols per fer por,
mirant de reull al poble
que s'aplega devant Cort;
y engroxantse y fent onades
ab fonda y sorda remor
s'envé de la Calatrava
y arriba fins á ne'l Born,
mentres tristes les campanes
pausades tocan á mort.
·······
Cap á la Torre de l'Ángel
fa via la processó
de soldats, frares y jutjes
ab lo satx per fe'l pregó.
No hi va'l botxí que'ls espera
dalt del cadafal, plorós
ab la cara 'ntre les mans
assegut sobre'l piló.
Botxí y poble tots ploraven
y reyen los nobles tots
mirant al mitx de la plaça
lo cadafal afrontós,
drets darrera les cortines
y bells vidres de colors
dels finestrals y finestres
de sos palaus grans y foschs.
·······
Ja dins la Torre de l'Ángel
s'ou lo cant religiós
dels frares que van á treure
lo trist condamnat á mort:
dret aquet ascolta'ls frares
que canten á son entorn;
d'un en un á tots los mira,
los observa apoch á poch
com si cercás una cara
coneguda... Casi á tots
ja'ls ha mirat lo perayre
quant defalleix; ab horror
mira'ls jutjes, esglayat
queda, inmóvil, fret y groch.
quant per la rexa la plaça
veu plena de gom á gom,
y lo botxí que l'espera
recolzat sobre'l piló.
«—¡Dèu mèu! diu, ja no's recorden
de mí los germans Coloms!
¡Moriré com si fos lladre!
¡Com un vil facinerós!—»
·······
Pregona'l satx la sentencia.
lo poble clama ¡Perdó!
Á la sentencia'l perayre
l'ha 'scoltada sense por.
Un frare de par darrera
li diu baix dos ó tres mots.
Ell reviu y diu —«Bon pare,
no m'espanta aquexa mort,
abans d'exir a la plaça
volia rebre est consol.—»
Al franciscá lo perayre
fa molt llarga confessió,
ab veu baxa'ls frares resen,
los soldats drets com a tronchs
prop dels jutjes no's remenen,
del poble s'ou lo remor
y ab veu trista les campanes
pausades toquen á mort.
·······
¡Ja ha arribat l'hora! Devallen
de la torre'ls esglahons:
lo perayre y lo bon frare
parlan baix com companyons:
nengú sent lo qu'ells dos diuhen,
que no'u sentin es millor.
Quant son á mitjan' escala
diu lo condamnat á mort:
—coratge, amich, ara's hora!
¡Fins al puny! No tengas por.
—Adeu, Crespí; mor ab honra!
—Que Deu vos do bona sort!—
Y axó dit, alsa lo frare
la ma dreta, y ab un colp
clava al perayre una daga
¡fins al puny! al mitx del cor.
Astorat tothom se gira,
futx corrent lo matador;
y en Crespí d'esquena 'n terra.
ja 'n les basques de la mort,
ab veu fonda y apagada
diu —¡Gracies, Francesch Colom!—
Març.—1870.
de Pollença de Mallorca.
L'autor del present romanç deu fer present que la mort d'en Joan Crespí, perayre, cap de la Germanía de Mallorca, es misteriosa. Uns suposen que pres y sentenciat á mort, fou eczecutat dins la Torre de l'Ángel, que li servia de presó. Altres diuhen que posat pres pels matexos agermanats lo matá en Francesch Colom, germá del famós Joanot, dins la matexa Torre.
D'aquexes dues contraries opinions, mes ó menys fundades, l'autor del present romanç n'ha pres lo que be li ha aparegut, per arribar al desenllaç dramàtich del romanç, que no's mes que pura invenció.