L'Heroe - Segon acte
La mateixa decoració. Al fons, entre'l finestral i la porta, al mig, troques de fil i eines de teixidor, una panoplia amb armes filipines i corones de llorer mig mústigites.
ESCENA I
Arrastro!
El cavall.
Arrastro, arrastro i arrastro!
Doncs, am tot i tant arrastrar, has perdut.
Es clar: com que ets heroe!...
Deixa-t d'heroe. Som amics i et permeto que'm tractis am franquesa.
Es que n'hi ha molts que al teu lloc se donarien moltes ínflues. Am tu es un recreio: et veig tant senzill ara com abans.
No m'agrada fer el fachenda.
Doncs n'hi hauria del teu rango que's farien fer un acatament... que ja't dic jo que no't dic res!
Noi: el teler te va esperant!
No l'amoineu el teler: deixeu-lo tranquil.
No li diguis res, Anton.
Air vaig treballar.
Sí, més d'una hora.
Tot es començar, i no m'amoineu, que tinc feina. Que treballi l'Andreuet.
Es el teu teler.
Noi... El teler!...
Prou! No estic pera treballs forçats! (Els dos vells se'n van.) Has sentit tirar?
I de dret!
Però venir-me am tiros, a mi! A mi!... Que't sembla, Clapat?
Gracies. No'm prova'l vostre aiguardent.
Deixa-l estar, que dejuna. Bevem.
I allí a Falipines com va lo de la beguda?
Mellor que aquí. Quan vaig arribar-hi no bevia. Aquí a casa ni m'hi havien avesat de criatura i no sabia beure am modos: vui dir molt. Però't dic, minyó, que després vaig rescabalar-me. N'agafava unes d'aquelles tant trontolloses, que... vaja!... perdia les coneixences.
Que caus! I ben caigut! I que no hi ha pas qui t'aixequi!
Ah, salau!
Hi ha una beguda com si diguessim aiguardent camforat que'n diuen ginebra...
Ja n'he begut!
Ja n'hi ha pera anar tirant.
No parava pas de tirar, en havent begut. Al ser al coll no mirava treves. Per poc enemic que fos, foc i an ells!
I no't vas mai etivocar?
Què vols dir?
De tirar a un amic...
Doncs, ja veuras: espera-t!
No, home! Els amics els errava sempre. Era una broma que'ls feia.
Però, i si n'haguessis tocat algun?
També hauria estat de broma. De campanya se'n fan de grosses. Si haguessis vist les que feiem, sobre tot en havent-hi mujerío!...
Ja som a Sans! Explica-t, noi gran! Beu, que ja'm sembla que m'hi trobo!
Per què no'm cridaves?
A cada poble que entravem, malaia d'aquí, malaia d'allà!
Què són malaies?
Hembras del terreno. No'n vulguis més de malaies! A cada cop-d'ull una a terra, i molts cops dugues.
I com t'ho feies?
Amb arma de dos canons. L'un ull mirant a la dreta, i l'altre a l'esquerra, i totes dugues ferides!
Això es tirar dret!
Figura-t que quan ne trobaven alguna que ningú la podia enamorar, els mateixos companys me la duien, i era dòna enamorada. Provava a les bones, jugava la vista i la labia, i si això no hi valia... a les males!
Què vol dirà les males?
Enamorament o la vida!
No n'hi va haver mai necessitat. No't dic que no'n tenien mai prou d'Heroe? I això que anava de rayadillo!; que si arribo a dur calces vermelles, ai la mare!, fins l'aristocràcia hauria hagut de fer antesala. Però jo mai vaig tenir vanitat. Res de senyorio: o dònes de mig color, o de color i mig. O molt negres, o massa blanques.
Tu sí que ets un mano i mig!
Regular...
I aquí mateix... no diguis: també fas el teu estrago...
I la repatriada?
Me la miro.
Però molt d'aprop. Vas a casa seva, i mira que ell!...
Ell? Pobret! Ja ha provat tots els hospitals, i cap li prova. Vui veure si amb un disgust el retorno. Però, fòra aquesta, s'ha acabat! M'he fet home i tinc de fer bondat de la bona.
Què dius ara, gat?
Vaia, noi! Té, beu: a veure si't refas.
Que no'n faig ara?
Segons i conforme.
Perquè juguem?
Si no fos no més que perquè juguem!... Perquè perdem!
Deutes.
A mi air vespre'm van fer nèt dels que duia. Me queden dèu duros, de les reliquies de la guerra, sense la paga honoraria.
I què penses fer?
Què penso fer? Aviat ho sabras. Ara no'm puc moure: espero'l senyor Tomas, que no sé quins honors o què volen fer-me. Amb això, aquí tens els dèu duros: comença a tallar i espera que jo porti més quartos.
No ve d'un dia. Talla bé.
Què vols dir?
Que guanyis.
ESCENA II
Déu vos guard!
Ai, Clapat!
Vés-te'n.
Deixa-m dir...
(agafant una cadira pera tirar-l'hi)
Et dic que te'n vagis!
ESCENA III
No vui tirar-te'n més que jo, de requiebros. De gall no n'hi pot haver més que un, al galliner d'una casa.
I quin mal ha fet?
Trencar-me'l respecte. Que no ho comprens que estic gelós fins de la terra que trepitges?
Sí, que'n tinc! En tinc per lo que t'he dit altres vegades; però avui t'ho he de dir més en serio; perquè has de ser meva.
Per Déu!...
Has de ser-ho! Que vols escoltar-me?
No vui res més que escoltar-te.
Jo n'he conegut moltes, de dònes: ja ho saps. N'he vistes moltes. N'he vistes de tots
colors. Però com tu, amb aquest no sé què que'm trastoca, no n'he vista cap, ni aquí, ni a les Falipines.Tant diferenta sóc de les altres?
No ho sé! No sé si la gracia la tens als ulls o aon la tens; si es el teu cos o lo que hi ha més endins del cos que'm revolta, ¡però't juro, pel meu honor, que quan estic al teu costat i sento una mena de tebior a la sang, aquí als polsos; una ardor de dòna guapa i com un desig d'abraçar-te, que no t'abraço perquè... perquè no sé què'm detura!
No, això no!
No tinguis temor, que no he de tocar-te ni un cabell. Am cap m'havia passat, lo que'm passa am tu. Abans no ho havia demanat, ja les tenia abraçades, i am tu no: am tu no podria. Et vui, et vui molt més que la meva salvació; però't vui am consentiment. Ja'n tinc desitjos de deixar-me caure als teus llavis! Si'n tinc! I omplir-los ben bé de petons; però, mal m'enfonsi!, me dic: «Atura-t i espera-t que'ls obri pera dir-te: Aquí'ls tens, vermells com dugues cireres: pren-los, que són tant teus com meus!» Ja'n tinc de desig de robar-te, me'n moro de ganes; però també'm dic: «Deixa-la que ella s'apropi». Ja se me'n va'l cos cap al teu; però també l'aturo manant-li: «Deixa al seu que vingui, que ja'ns trobarem un dia o altre».
De tu dependeix, el trobar-nos.
No: de tots dos. Jo aniré a tu, però tu també aniras cap a mi.
Ja ho sé; perquè també't tremolen els llavis. També esperes, i també vols dir-m'ho, que m'estimes. (Se li apropa.)
No, no'm toquis!
No tinguis por! Que no es veritat que m'estimes?
Sí, que ho es!
Que no n'estas contenta?
Com, que no ho saps! (Enfadat i sec.)
Contenta o no, sóc tota teva! (Com suggestionada.)
Ben dit! Què vols que faci? Vols que m'entorni? Vols que'm quedi? Vols que vagi al cap del món per tu? Vols que no'm mogui mai més?
No. No més vui que sigui veritat tot lo que'm dius, i que, si no ho es, que jo m'ho pensi.
Com tu! No més com tu! Que sigui home i que no'm dongui temps de pensar.
Ho dius de serio?
Ai si ho dic! Per la salut de la meva ànima! No sé què m'has donat; però no sé fer més que lo que'm diguis. Ja molt abans de coneixe-t, quan sentia parlar de tu, em deia: «Aquest es l'home que estimaria!» Quan me varen dir que venies, me semblava que venies cap a mi, que era jo que't feia arribar. Quan vas entrar, me va agafar fred. No'm vas veure; però jo prou que't vaig veure! I no't vaig apartar la vista, i ja mai més l'he apartada. Semblava que'l cap me rodés; voltava... voltava i queia, però sempre queia cap a tu!
Cega i sorda! N'he sentit dir moltes, de tu. Tots t'alaben i tots ne diuen mal. Fas por a totes les noies, però totes te voldrien. Que eres jugador, m'han dit; que bevies, i què sé jo! De tot, de tot lo que vulguis. Però jo mai he sentit res, mai he escoltat, mai he volgut escoltar. Pot-ser diré un disbarat, però de tu fins lo dolent m'enamora!
Deixa dir!
Doncs, ja que'm parles d'aquest modo, avui tinc de dir-te lo que encara no t'havia dit: vui casar-me am tu.
Casar-te?
I doncs què? No t'he dit que tu no eres com les demés?
No: casar-te no! No encara!
(donant un cop de puny sobre la taula)
Què dius
Per què has dit que no?
No ho sé lo que dic: deixa-m pensar. Faré molt mal si't dic que sí. No puc dir-t'ho. No m'ho demanis! No'm miris, que sense voler t'ho estic dient i el cor me diu que tindré culpa.
Però per què, reïra del cel!
Perquè... l'Andreuet m'estima! Molt, m'estima, i es tornarà boig o ens maleirà per sempre!
No'n diguis mal. Es que tu no ho saps. Jo no't coneixia encara. Era joveneta, i li havia jurat que tenia de ser seva.
Ja, ja, ja! I això t'apura?
Es que ell...
Mal se reventi! Deixa-t d'ell... Casar-se! I am tu! Com qui no diu res, am tu! Primer que aprengui de ser home. Qui es pera casar-se? Què coneix del món? Què ha corregut? Quina força té pera pendre-t?
Deixa-t de penes i no hi pensis, ni'n parlis més. Pensem en nosaltres. (Li agafa les dugues mans.) Mira-m! Mira-m bé, dòna temptadora!
Fins a dins del cor!
Seras la meva dòna!
Ho seré!
I aviat, ho sents? I per sempre! Ho sents bé? Per sempre!
Aixís et vui! I t'estimaré més que'l món, i ai del que't toqués un fil de roba! Mal me quedi cego, el mataria com un xino! I seras l'Heroica, i et portaré a braços enlaire; i si tenim criatures seran criatures heroiques; i si no trobes riqueses trobaras un pit com un toro, ple d'amor que anirà sortint am paraules triades i capritxoses, que't facin riure, et donguin gloria, i que... visca la Republica!
I de mi tindras una esclava.
Una companyona.
Tu ho faras.
Doncs, deixa-m fer a mi, i a l'avio! Tu no més tens de dir que sí, sempre sí. I jo, sí o no, segons els casos.
(La Carme se'n va al seu lloc i es queda pensativa. Entra la Ramona.)
ESCENA IV
Estic molt content, mare!
Ai! Això es bo.
Déu ho faci!
Escolteu: necessito quartos. Necessito desseguida una vintena de duros.
I aquesta es la bona noticia?
Ja vindrà, dòna!
No pot ser, fill meu. No me'n facis donar més!
Ja te n'he deixat més de quaranta.
I què?
Que cada un que'n trec d'aquell recó de calaixera, tant guardadets i tant acotxats a sota la roba de nuvia, me fa l'efecte que'ls robo. Han costat molt de guanyar!
I que'ls haveu de perdre?
Ai, rei del cel, si'l teu pare ho sospités!
Pensa que són pera la quinta; que l'Andreuet...
Que tant Andreuet! Sempre tornem am l'Andreuet! Jo sóc l'hereu, i us juro, si no'm doneu aquests diners...!
Bueno, no t'enfadis! Quant dius?
Per ara, vint duros.
Espera-m.
Sóc mare! I sóc massa mare!
(sortint del quarto aont entra la Ramona, am naturalitat)
Aon vas, Ramona?
Enlloc. Per què m'ho preguntes?
Per res, dòna. Les dònes aviat xiscleu!
M'havies assustat! (Entra al quarto de la dreta.) Ai, Déu del cel! Ajudeu-nos!
ESCENA V
I tu, encara estas aixís?
Aixís com?
Aixís... de vaga... voluntaria...
Per lo que't serveixen els sermons!...
Per això mateix: deixeu-ho córrer.
Es que no solament no treballes, sinó que has encomanat la mandra a l'Andreuet. Com es que sempre es fòra?
Tornem-hi, am l'Andreuet!
Es que no sé...
Es que jo tampoc! Ja'm sembla que sóc gran, i a la guerra encara vaig engrandir-me. Ho teniu entès? Tinc carrec, i visc del meu carrec. Tinc sis duros honoraris cada mes, i dugues creus pensionades am sis pessetes cada una.
Ja es molt.
I què hi voleu fer, si no me'n volen donar més? No va ser pas per falta d'estragos. Vós, al món, no hi veieu més que treballar, treballar i sempre treballar! Doncs també n'hi ha que no treballen. Jo tinc els meus plans.
(sortint i donant-li'ls diners d'amagat)
Noi!... Sobre tot!...
Bé, mare.
Plans secrets. Que us penseu que un home com jo hi pot viure darrera d'un teler, sempre llençadora amunt i avall, d'aquesta eina tant ensopida? Jo no ho vui ser, de llençadora: vui fer camí.
Camí de presidi!
Anton! Què dius!
No ho sé lo que'm dic! Que no'm toquin el teler! T'havia pujat pera'l treball, com pugem els pobres, ensenyant-te a estimar aquest teler, el pobre teler!, que tu voldries rebaixar! Doncs sapigues que me l'estimo més que a tu, aquest teler; més que tot, més que a mi mateix! I saps per què? Però li tinc agraiment i fins li daria una abraçada. (L'abraça.) T'ha vist nèixer: ho sents? T'ha vist donar els primers passos; ens ha vist contents; ens ha vist plorar (plora apoiant-s'hi), i sempre ha sigut l'amic nostre, i l'escó de casa nostra. Ara es vell! Es tant vell com jo; però, vell i tot (puja i teixeix), mira-l com treballa! Cric, crec! Que no sents com canta? Doncs ell sempre canta, i cantant ens dóna pera viure; i si tu'l deixes em moriré amb ell! Ens morirem com fusta vella!}}
Bueno. Ja s'ha acabat la Quaresma?
Ara comença!
Doncs, espereu-vos, que, si hi ha d'haver funció, hi farem musica. (Agafant la guitarra i tocant.) Us acompanyaré am la guitarra.
Quin poca-vergonya!
(Mentres l'Heroe toca la guitarra entren el senyor Tomas, el Sargento i el Secretari, portant una capsa llarga. L'Anton se queda teixint; la Ramona, al seu costat; la Carme, al seu lloc, i en Joan entra i surt
fent feina.)
ESCENA VI
el Secretari, el Sargento i en Joan
i aviat el Clapat
Salut, gent de pau! Veig que esteu alegres.
Ja tornen a ser aquí? Aviat no's podrà treballar, en aquesta casa!
Les cases dels heroes són les cases de l'alegria: no n'he vist mai cap de trist. Desde l'antiguetat als nostres dies, us en podria citar d'heroes que...
No's canci.
Sí. Jo també vaig conèixer una casa que'n tenien un, i tot el dia haurieu sentit castanyoles i olé! i sempre: «Ai!... Ai!...» Un gemec seguit, però alegre.
No us dic que era heroe?...
Però no ho devia ser tant com el nostre. Mireu-vos-el! Mireu-vos això! Quin bé de Déu!
Què mira?
L'estampa! La teva estampa!
Deixi-s d'estampes i cromos!
No puc respondre, que tinc feina.
Molt bé. Però deixem el to familial i parlem. Venim per una missió sagrada.
Doncs bevem!
Després de la missió.
Venim amb una missió molt sagrada.
Que ho diu vostè o ho dic jo? Una missió que'ns honra, que'ns honra i que honrarà'l poble.
Si va llarc, beveu.
Ni llarc, ni curt: fem historia.
Apa, home aboqui!
El nostre benvolgut municipi havia pensat honrar el seu Heroe amb un grandiós monument. Ja's tenien preses les mides; i, si bé no's tenien els dispendios...
Vol dir els quartos.
... s'haurien tingut.
Segur!
Yo ponía la paga de todo un dia de haber.
Jo'l lloguer de vuit dies d'un dels pisos; però... hi havia un inconvenient. L'Heroe vivia. Si hagués vingut difunt, conformes; però...
El poble no porta pressa. I en vista d'això, i considerando, van dir: «Fem-li un regalo que siga util i honrós i de lluiment a la vegada.» Aquí'l tens!
Un paraigües!
Un sabre d'honor!
Barba! Mira'l, Joan!
Ja't farà servei!
Que es lluent!
No més li faltava un sabre!
Tómalo como prenda gloriosa.
(fent-lo jugar i escamant el Sargento mentres fa'l discurs)
Ah, si l'hagués tingut a les isles!
Que ja ha acabat?
Llestos!
Ja podem ser familiars.
Doncs bevem, i que per molts anys poguem fer semblants fets de la guerra!
Anton, que no beveu?
Doncs, señores...
Que ja hi tornem?
No t'alarmis. Dic, señores, que l'aiguardent es de primera.
Doncs ara hi entraré jo, a l'oratoria.
Muy bien!
Jo diré, i dic, que lo del sabre està molt enraonat. Sempre es bo un bon sabre. Però
també dic que l'Ajuntament i... etcetera, m'han donat molts llorers i molts pocs quartos.Al clavo!
Si'ls del nostre braç, els heroics, havem de conservar el rango que l'ofici gloriós ens porta, què havem de fer pera les garrofes? Un treball manual qualsevulga? Mai!
Nunca!
Doncs, avui per demà que'm casi (que's po't ser heroe i casat, i pot-ser casat se n'es més d'heroe), què tinc de fer? Menjar-me'l sabre i fregir la veina a tallets, com tripes a l'andalusa?
Es verdad.
Doncs, si es verdad, demanin a l'Ajuntament que'm passin un violari, o un tant, o un jornal, o, si no, qui vulgui heroes que'n crii!
Sí, señor.
Se pot demanar com a retiro.
O como á inválido del trabajo... militar.
Nada: que ho demanarem, i es cosa segura.
Doncs, un altre trago!
Tantos como quieras. Yo, o la copeta, o el contrabando.
De contrabando no'n tinc!
Ya lo hubiera descubierto. Tengo el nas molt fi! (A la Carme.) Qué tal, buena moza?
Otra copa. Vingui!
Resalada!
Li dic que vingui, mi sargento. Deixi'l sexo i estigui per la beguda. (Dóna beure an el Sargento i an el Secretari.)
Anton, teniu un noi que es una aguila!
I tant aguila!
No: aquell no'l despejaran: pagarem.
Que us ha anat malament amb el gran?
Massa bé! Però no vui més sabres a casa.
Ja estic!
Havem perdut?
Mal te morissis corsecat! Lladre! No t'havia dit que tallessis?
Ens han tallat a nosaltres.
Anem!
Que tens diners?
Anem, te dic!
Mala sort! I mala reïra!...
Bueno. Doncs, noi... Aont ha anat el noi?
Se n'ha anat corrent.
I sense despedir-se, ni donar les gràcies de l'acte?
Devia tenir algun assumpte...
Ja ho sé: això es que s'ha enfadat.
Pero de qué?
Pot-ser en el seu discurs hi havia alguna paraula ofensiva...
Pero si todo eran piropos oficiales!...
No'n facin cas. An aquests sers superiors se'ls té de perdonar tot. Com més grans són, més criatures.
Ja no seria lo que es. Tots n'han pecat d'aquest mal; o, si no, vegi l'historia.
Pero él ha faltado.
I què sap vostè si ha faltado? Que hi pot entrar en el cap d'un d'aquests homes?
Yo entro en todas partes.
Vostè no entra enlloc!
Yo no voto.
Si no té vot!...
Pues haré la guerra!
Miri que rebrà!...
Y quién va á pegarme?
Jo no.
Ell, hombre, ell, que es la seva obligació. Per això tenim valent al poble: pera que'ns guardi les espatlles.
ESCENA VII
Gracies a Déu, que són fòra!
I tant! Podien fer carrecs al noi, i ells se'n van sense despedir-se!
(entrant i deixant un cove de fusades)
No'n feu cas: són dos ximples i un sargento. Són homes que no han errat els estudis. Tiraven per tontos i ho han lograt. Estessin malalts i haguessin de treballar!
Que estas cançat?
Cançat de viure.
Tot-hom me'n recepta, però no'm donen les gallines. Sempre la febre! Sempre la ditxosa febre!
Que no't cuida la teva dòna?
Molt. Encara no ha vingut la dòna?
Déu vos guard!
Aquí la tens.
M'he hagut d'entretenir pera anar-te a buscar aquelles pildores.
Amb una n'hi hauria prou, de pildora!
Que ets graciós!
No't desesperis.
No'n feu cas! Tinc amargor a dintre, i de tant en tant tinc de llençar-la. Diuen que es el fetge, i jo ho crec, perquè'ls que no'n tenen veig que viuen molt més feliços que jo.
L'Andreuet. dreta|(L'Andreuet entra sense saludar, i se'n va a seure en un recó.}}
A l'ultim anirà arribant tot-hom. Escolta, noi. (L'Andreuet s'hi apropa.) Com es que no se't veu en tot el dia?
Deixeu-ho córrer.
Però, què tens?
Busco feina.
Que vol dir, feina?
Vui dir que, com que aquí, a casa, hi faig nosa, busco feina en una fàbrica. Vui fer de teixidor dels mecanics.
A molts.
A qui?
El teler ja no es meu. Ha vingut el noi gran i me l'ha pres, i quan l'ha tingut no se'n cuida. Ell es l'hereu. Després... me va prenent... lo que més estimo, i quan ho tindrà, encara se'n cuidarà menos.
Però, què t'ha pres?
Res. Ja ho sabreu.
Jo sóc soltera, i tu...
Es com si ho fos!
No us entenc! Me voleu matar! Deixeu-me tots! Deixeu el pobre avi! Si jo hagués sigut d'aquells que tenen el bastó a la mà dreta i un regany a punt a la boca, pot-ser no'm tindrieu voluntat, però, al menos, me tindrieu respecte. He sigut debil, i no'm teniu ni respecte, ni voluntat! Encara no haveu tingut ales, ja no us haveu recordat del niu. Voleu tots, alhora, que al menos em moriré més depressa!
Tu també ets dèbila. Tampoc n'has sabut, de pujar els fills. Els has regat massa am llagrimes. I saps per què no'n sabem? Perquè hem hagut de treballar tant, que no'ns ha quedat temps pera apendre-n.
Pare, no es això: es que'm roben el carinyo!
Però, qui?
Aquest hereu; aquest que dieu que es germà meu! Aquest malvat! Sí, ja ho he dit: aquest malvat, que més valdria que s'hagués quedat allà ont era, o a l'infern, o que l'haguessin mort d'un tiro!
I tu, Carme, ja l'hi pots dir.
Jo no he de dir-li res. No es lo que't penses, Andreuet! Es que ell... es que es ell!
Li fa compassió.
Més que a tu'l teu home!
Ja, ja, ja!
Has dit l'amor? L'amor has dit, veritat?
No, Andreuet: m'he equivocat! No sé què'm dic!
No té de saber-ho! Poseu-li'ls dits a la boca!
Infame! Mal cor!
Senyor!... Que arribi la meva hora!
Per Déu! Per les cinc llagues de Cristo! Calleu, que mateu el vostre pare! Deixeu-vos de miseries! Per tot tenen les seves penes! Vaja: la pau, tots plegats, i anem a brenar junts, i tot anirà bé, si Déu ho vol!
Per mi, que no se'n parli més.
Doncs anem, Anton.
Aquest gran ens ha dut la guerra!
Ja vindrà la pau.
Sostenta-t en mi! Caurem tots dos, si havem de caure!
ESCENA VIII
(donant un tremendo cop de bastó a la taula)
Déu de Déu!
Ja has vist: he jugat anant a jòc! Donaven les menors a les menors, i les altres. Donaven lado; al lado, i res. La negra! La malehida negra! Aixís la terra s'enfonsés!
Per ara, tant sols s'enfonsés la taverna.
No'm facis bromes o et rompo l'enteniment!
Et costaria de trobar-me'l. Però'n tinc més que tu: tu't jugues lo que no es teu.
Sí, però'ls diners d'aquella quinta se'n van a la quinta forca.
Dóna-m consells! Que no guanyaré, un dia o altre?
Ignoro.
Veus? El perdre no'm fa res. Lo que'm desespera es que'ls que guanyen són una colla de cadells que no més amb un cop de puny en desfaria tres o quatre! I aguantar-me, i perdre, i no poguer-los dir res!
El dir, vui dir rompre-ls la cara.
També ho fas alguna vegada.
Però poques.
Escolta. Me sembla que jo, el Clapat, també'n tinc alguna clapa, de valent. Què hi dius?
Regular...
Tu.
Doncs, també perdo. Es a dir, perdo no mirant-m'hi. En això del manubri del jòc hi val més l'enginy que la força!
No poguer esbravar-se i fer una carniceria!...
Qui juga nèt, queda nèt. Que't juguis lo dels altres, conforme. Però juga am requisits.
Què vols dir?
I com se coneixen?
Senyalant-les!
Parla clar! Vols dir fer trampa?
No ho vui dir, però ho dic.
No! Això no!
Tu mateix.
Doncs les cartes et faran anar de tort.
Bah! Deixa-ho córrer. Ha estat un nuvol.
Què un nuvol! Trenta duros!
Ni que fossin cent! Tinc credit i coratge! A beure, pera distreure-ns, i demà serà un altre dia.
Un altre dia de perdues.
ESCENA IX
M'ha semblat sentir-te i surto un moment pera avisar-te. Estan exaltats contra tu.
I a mi què!
Qui hi ha allí?
En Joan sospita de nosaltres. La Carme està gelosa de mi. L'Andreuet està neguitós perquè tem i no sap el què.
Ja ho sabrà.
Per Déu, no'm comprometis! Mira que en Joan es el meu home!
Jo també.
Mira que estem en perill!
Creu-me: si m'estimes, no'm diguis res davant d'ells. No'm miris com me mires!
Primer me cauria la vista! No me'n sé estar de mirar-te, sol de primavera! Pensil! Patrona de les Espanyes, i de les Isles, i de tots els altres reialmes! Deixa-m abraçar-te, per ara, i després veurem.
Etxem!
Què hi ha?
Que'm sembla que vénen.
Espera-t, diosa Menus. Ja que'ns persegueixen, morim plegats en aquesta fortalesa. Que vingui l'enemic, que'l rebrem abraçats, com pinten a les estampes! Que no veus que no me'n sé passar de tu? ¿Que no n'he presa cap de trinxera que tingui aquests reductes del teu cos tant gronxadiç, i aquesta torra de cara, am dugues aspitlleres per vista que fereixen sense polvora? Que't penses que's té de ser poc valent pera deixar-te? Deixa-m contemplar-te abans de morir de por! (Rient.) Ja, ja, ja! Me vui emportar el recreio d'haver-te vist a l'agonia.
A quantes els hauras dit lo mateix!
Lo mateix a cap. Varío.
I tu, per mi, més que'l beure, més que'l jòc i més que les quatre sotes!
I més que la Carme?
La Carme es una altra.
Pot-ser sí que t'hi vols casar...
No tinguis ansia, que aviat t'ho enviaré a dir.
Calla, dòna! Jo no l'abandono mai, quan he pres una plaça forta!
Ojo! En Joan!
Ai, la mare! Fujo!
Atura-t, i firmes! Presentem-nos en guerrilla i rebem l'enemic en ordre.
ESCENA X
Hola. (A la Mercè.) Tu per aquí?
Estavem enraonant...
De guerrilles.
Això no es cosa de dones. (A la Mercè.) A dintre!
Tractes molt malament a la propia...
I tu la tractes massa bé!
Que tens por que se te la mengin?
Ets prou llop pera fer-ho.
Si tens ganes de brega, me sembla que'm trobaras en bon dia.
Diuen que'ls lleons estan més mansos am febre.
Però com que jo no faig de lleó, com tu, no m'hi trobaras, de manso.
Que'm vols reptar?
Primer vui suplicar-te que'm deixis a casa tranquil, que no m'amarguis més la vida, que esperis, que no tardaré pas tant a morir-me!
Això són aquells fums?
Què faras?
Faré lo que pugui, i l'odi fa poguer molt. Faré lo que mai hauria fet: tornar-me fera com tu!
Que no ho sents, Clapat, com s'explica?
Reventa-l i treu-tel del davant: tens poder pera fer-ho.
Perquè té poder, perquè es Heroe? Ja n'estic tip de tant d'Heroe! L'Heroe'm torna a la boca.
I si ho es, què?
Imbecils! Això heroe? Mentida! Els heroes són els que no veies morir, perquè morien a les fosques, sense farols de vanitat, sense llum d'incendi, sense crits, sense trompetes. Els heroes són els que moren pels seus, pels altres, per la llibertat dels altres, ho entens?, i no'ls borratxos de sang! Els heroes són els que's defensen. Però tu? Tu eres una bestia, que de tant que n'eres, de bestia, has causat l'admiració de totes les besties covardes!
Parles molt bé!...
La raó i la desgracia m'hi fan parlar.
Espera-t. Què varen ser les teves grans valenties? Jugar-te la sort com ara't jugues els diners? Jugar a matar am trampa? Jugar a vides, i jugar-hi sempre am aventatge?
Que no es prou?
No! Perquè la vida no's juga: o's guarda, o's dóna!
Doncs jo la prenia.
La robaves. No esperaves que vingués la mort! Tu l'anaves a cercar, i et duia, i et feia seguir, i li feies de goç de presa, de dalla, de corb, de pesta! Sí: tu no anaves a lluitar, sinó a segar, a segar homes! Si no ho eres, de soldat! Eres la malura del soldat! La ronya que surt en els exèrcits!
I tu devies ser la flor, i devies tirar a la lluna!...
Jo tirava allí on no veia.
Però matant!
O morint de por de matar.
Doncs jo, pel sacrifici a la patria.
No ho sé, ni ganes. Jo era a la guerra, i cumplia!
Quan no't venies els cartutxos pera petons.
Pregunta-ho an els morts, si me'ls venia, i ells te respondran qui era jo.
Tu? Ja ho saps lo que eres.
Esbomba, home! Què?
No sé com t'aguantes! Vols que jo me'n cuidi, de discutir-li la cara?
Deixa-l. No li facis mal, pobret! Ja vindrà'l meu parlament. M'agrada sentir-lo. M'excita! Que no arrepares quina labia?
Doncs, ja que t'agrada sentir-me i em dónes temps i em vas perdonant la vida, pera que vegis que també'n sóc de valent, te desafio!
Bona!
Aixís m'agraden els homes! Que no's queixin! Que ataquin!
Doncs, ja atacaré. I no'm sentiras ni una queixa. Escolta bé. Tu busques a la meva dòna! La busques, no ho neguis! Doncs es a mi que'm trobaras. Jo sóc debil, però encara tinc vida pera ofegar-te la teva. Com serà no ho sé. No porto armes, que les vaig odiar per sempre. Serà fent-te caure pel pès de la maledicció que't dono; serà esperant que caiguis borratxo de força; no ho sé com; però la mort m'esperarà pera donar-me'l goig de deixar-me veure la teva.
Ja has acabat?
Sí. Perquè dir-te que ets un lladre, que ets un gandul, que ets un bretol, tot això són veritats que no'n fas cas, que te n'alabes.
Doncs, ara... prou! Fins ara has parlat tu am les raons: doncs ara entro jo am la força.
Què vols fer? Matar-me?
Pobret! Fuig d'aquí! Això no cal: ja't moriras tu mateix. Vui fer com tu. No vui fer sang: te despatxo!
Això no més?
Tu no ets l'amo.
Mira-te'l, l'amo.
Quina noblesa! Tinc d'escanyar-te, perdulari! (Se tira sobre de l'Heroe, desesperat; pero l'Heroe, tranquil i segur de la seva força, l'agafa per una solapa i l'asseu sobre una cadira, aon queda pantejant.)
Seu, home, seu!... No t'atropellis!... No ho veus que si't mato'm diran que he mort un mort?
Crida quart i ajuda!
Veniu!
Ja, ja, ja! Que vinguin, home, que vinguin! I crida al jutge de pau, que'm regalarà un altre sabre.
ESCENA XI
Entreu tots.
Què hi ha?
Aviat ho sabreu. Hi ha que fins ara he tingut paciencia aguantant consells i camorres; hi ha que ja se m'ha acabat, i que lo que no haveu sabut fer vós, pare, ho faré jo: posar ordre en aquesta casa.
Tu?
Jo. Sóc el més fort, i em poso al frenta.
Vui dir que, com a primera providencia, despatxo en Joan, i al seu lloc hi poso'l Clapat.
El Clapat!
Silenci! Pera fer de moço té més salut que en Joan.
No pot ser!
Xit!... Tu, Andreuet, faras lo que vulguis: te n'aniras o et quedaras; però, si't quedes, estaras baix el meu mando.
Silenci, dic!
Noi!... Per mi!...
Vós, mare, les claus!
Què vol dir?
Les claus, llamp de Déu!
I a mi que no has de ferir-me?
Doncs, això no ho lograras! Mal fill!
Que no ho lograré? No veieu que tots sou debils en aquesta casa? No veieu que sou molts i no sou ningú? En Joan no s'aguanta dret; l'Andreuet es un poca cosa; vosaltres sou vells, i les dònes... les dònes són del que péga.
Si nosaltres no podem prou, fins el poble't vindrà a treure!
Pobrets! El poble, am dos crits de viva Espanya!, el tinc meu.
I pera que vegeu que vui tenir ordre i vui portar bona vida, us faig saber que'm caso.
Et cases?
Am la Carme.
Tu?
Doncs qui?
Jo'm penso que sí. Pregunta-l'hi.
(L'Andreuet mira la Carme i ella abaixa'ls
ulls.)
Mala dòna!
Deixa-la estar, o et rompo'l cap que t'aguanta!
Pare: me'n vaig! Me'n vaig per sempre!
No, fill meu! Pel teu pobre pare! Ara més que mai necessito que m'ajudis!
No! Soldat, mai!
O creure al quartel a casa!
Que no? A fóra tot Déu! Tu, al carrer; tu, ai teler, i vosaltres quietut!... I, ara que hem posat ordre, sapigueu la meva dita: que, avui per avui, el que té'l bastó es el que guanya! He dit!