La Montserrat/Fi de temporada

De Viquitexts
Sou a «Fi de temporada»
La Montserrat. Novela de costums del nostre temps.
Dolors Moncerdá de Maciá
 Baixa
La hermita Buydor



FI DE TEMPORADA.


Passada la festa de la Nativitat de la Mare de Deu, de la crème dels forasters, tan sols quedavan á Larrua los que hi tenian propietats; una vintena de familias, que las unas pera esperar á fer lo vi y las altres per la desanimatció que habitualment regna á Barcelona al més de Setembre, hi feyan temps esperanthi las festas de la Mercé, en lo seu fort per l' any 1879, época de la nostra narració. La gran sala del Balneari, no era, donchs, lo saló animat y bulliciós que havém vist á mitjans de Juliol. Hasta á ben entrada la vetlla, no 's donava forsa al gas, puig fins allavoras no comensava a anarhi alguna que altra familia, que arrebossada ab abrichs més ó menos lleugers pera resguardarse de la humitat, anava á esperarhi l' hora de ficarse al llit, enrahonant una estona quan la reunió era sols de senyoras, y acudint als passatemps de la época de Carlos IV, ó sía jugant á jochs de prendas, quan á algun dels pochs joves que encara s' hi esqueya ó algun cap de familia, deixant lo billar, los escachs, lo tresillo ó la tassa de café barrejada de política, li plahia alguna vetlla engruixir lo rotllo de las senyoras. L'exemple es lo discurs més persuassiu y quan aixó succehia, fácilment s'hi atansavan los demés, logrant animar un tros d' aquell saló, que pareixia s' havia engrandit, al véurehi sols una trentena de noyas y senyoras, assegudas al voltant del piano y una dotzena d' homes escampats en las tres ó cuatre taulas de joch ó de pendre café, que 'l vent y humitat de las vetlladas de las darrerias de Setembre havia fet entrar desde las galerias á un dels ánguls del saló. Allí lo vespre en que hi torném á portar als nostres llegidors, s' hi trobavan reunits, al voltant d' una de las taulas de marbre, ab peus de ferro, lo propietari senyor Llansás, l'advocat don Joan Puigvernat, l' antich corredor de lletras, senyor Campins, lo negociant de farinas senyor Gori y 'l engenyer del Estat don Esteve Torressants, los quals tot prenent sa tassa de café, comentavan los darrers partes de las edicions del matí de El Diluvio y de La Crónica de Cataluña, relativament á la presentació de insurrectes á la Isla de Cuba y de las satisfaccions que 'l gobern exigia ab motiu dels successos de Santo Domingo; y de la conducta que 's creya seguiria respecte á en Cánovas, lo allavors jove ex-ministre senyor Romero Robledo.

— Be, be; ¿ahont los han llegit vostés aquestos partes? — preguntava lo senyor Llansás, qui feya pochs moments acabava de arribar al rotllo — jo vull véurels confirmats per lo Brusi: perque jo no 'n faig gayre cas de lo que diuhen tots los altres diaris...

— Pero home, si 'ls partes en tots los periódichs son iguals. Que uns se digan de La Prensa Asociada, que 'ls altres se donguin lo tó de telegramas particulars, en lo fons tots diuhen lo mateix — feu lo senyor Campins.

— Be, be; vosté vagi creyentho aixis; pero jo li asseguro que hi ha moltas noticias que 'l Brusi las té de més bona tinta. Jo, lo que no llegeixo en lo Diari de Barcelona com sí no ho hagués vist en cap periódich, encara que ho hagi llegit en tots los demés.

— Ja li dich jo — interposá somrihent lo senyor Gori — que si per un atzar lo Brusi deixés de sortir un dia qualsevulla, mitj Barcelona se quedaria sens esma. Tots haurian d' esperar á que tornés á reapareixer, pera sapiguer que es lo que haurian de pensar, ja qu' en Manyé s' encarrega de discorre per la major part dels seus abonats.

— Donchs; ni que se 'n rigui, que mitj Barcelona se quedaria sens esma! Perque en havent llegit lo Brusi, jo ja no m' hi amohino en fer conjecturas: lo mateix si 's tracta d' Espanya, que del extranger, perque no hi ha un criteri més clar, ni més just, ni més...

— Vaja donchs, Llansás, — imerrumpí 'l senyor Puigvernat — vosté ja pot donar per segur los partes sobre la presentació d' insurrectes y sobre las satisfaccions de Santo Domingo perque jo ja fá dos ó tres dias que 'ls hi vaig llegir en lo Brusi, y á lo que 's veu, á vosté ó li van passar desapercebuts ó no se 'n recorda. Y vegi, jo apesar de haverho llegit en lo Diari de Barcelona, y en lo Diluvio, y en lo Correo Catalán y en tots los altres; encara no la veig ben clara aquesta qüestió!...

— Donchs no hi té que posar distingos, Puigvernat — interposá 'l senyor Gori donant una xuclada á son cigarro-puro y un altra á la seua tassa de café. — Santo Domingo donará las satisfaccions que 'l gobern li ha exigit, perque á més de no convenirli la resistencia, ha vist massa ab lo garbo que se las ha arregladas á Cuba en Martinez Campos.

— Tant garbo tingués per ésser ministre, com per manejar lo sabre, ja aniriam bé!— saltá 'l senyor Campins — pero d' aixó ¡si que n' está desmanegat! Per lo menos hi ensopega deu vegadas cada dia, posant en evidencia la seua nulitat per gobernar al país...

— Vostés volen que 'ls homes públichs, sian universals en perfeccions; y aixó no pot ser! — exclamá ab aire declamatori 'l senyor Llansás, — los aconteixements portan los homes y avuy per avuy, l'estat d' Espanya reclamava á en Martinez Campos en lo poder, com induptablement dins de quatre dias hi reclamará á en Cánovas, quals dots de gobern son innegables. Ja varen veure lo que diumenge 'n deya en Manyé..

— Sí, sí; es fácil que pugi, perque nosaltres, avuy pe ravuy, ¡no 'l volém lo poder! — saltá vivament lo senyor Campins, tirant damunt de la taula lo número de la Crónica de Cataluña, com si hagués sigut la cartera d' Estat — y no 'l volém perque no hi ha qui puga fer res de bó, ab la manera com en Martínez Campos, ha posat la administració espanyola...

— Home, ¡parli ab més propietat! — saltá acalorantse lo senyor Llansás — y digui com l' han posada los desacerts dels republicans, las algaradas dels cantonals de Cartagena y las dels carlins á la montanya. Vostés los sagastins, no 's preocupan més que de fer veure lo blanch negre... de predicar en la oposició una moral, que oblidan completament lo dia que tenen en la má los medis de posarla en planta. Ben clar los hi deya en Manyé l' altre diumenge, es més fácil criticar que fer y si no fos més que criticar! lo pitjor es calumniar. ¡Y vostés ho fan! ¡si senyor! En materia de fer mal al gobern tot los hi apar legal... Totas las armas las hi semblan bonas, encara que obrin feridas d' aquellas que no las curan ni 'ls pastels d' en Serrano, ni las xarramecas d' en Sagasta... Créguim, lo dolent es dolent sempre; y la calumnia es y será una arma de mala lley per totas las personas de bon sentit.

— Pero que vostés també saben usarla quan los hi pot convenir y sobre tot quan están en l' oposició — interrompé 'l senyor Torressants.

— ¡Protesto, de que may los diaris conservadors hagin estampat en sas paginas las calumnias dels diaris lliberals!

— Home, las mateixas, mateixas... no... ¡pero seran unas altras! — feu irónicament lo senyor Puigvernat.

— Vosté es un escéptich en politica, y á tots los partits posa en lo mateix nivell y, créguim Puigvernat, lo seu ecepticisme, es tant injust y tan apassionat, com las nostres exaltacions. ¡Vostés son los que més mal fan á Espanya!

— Dispensi, dispensi Llansás — feu calmosament lo senyor Puigvernat — vosté no ha dit be lo que acava de sentar. Protesto del dictat d' escéptich ab que acaba de afavorirme ab lo seu acalorament. Jo no soch un escéptich en política: soch senzillament un home que te 'l cap blanch y que per lo mateix, ha vist moltas cosas, ha assistit á molts daltabaixos polítichs y sap lo que 's pot esperar de tota aquesta gent famolenca del pressupost de la nació, que fan de la politica lo seu modo de viure, anteposant lo seu profit, la seua vanitat y las mesquinas petitesas de partit, als interessos de la Espanya, y sobre tot als de las provincias, y en particular Catalunya que éssent la qui més contribuheix á las cargas del Estat, es la que per fas ó per nefas, paga sempre los plats trencats, sens trobar may un sol gobern, que 's preocupi de lo que verdaderament nos es útil y necessari pera 'l desarrollo de nostras produccions, de las que sols per aumentar los impostos, nos hi saben trobar los mérits. ¡Escéptich jo! Aquest calificatiu se 'l poden molt mellor aplicar á vostés y á tots los que més gallejan de polítichs lo dia d' avuy. ¿Qué 'n saben vostés d' entusssiasmarse y sobre tot de sacrificarse per la patria? Los qui com jo de jovenets havém presenciat l'any trentatres, los entussiasmes per la jura de la reyna Isabel, los qui havém vist los deliris per Maria Cristina y las bojerias per Espartero, tots los entussiames d' avuy, nos semblan parodias fetas ab veus de falset, per inconsciens ninots de cartró! Demani avuy lluminarias per lo que vosté més cregui que ha de plaure al poble: (ja veu las que s' han fet per la tornada del rey, y lo mateix pera las del seu casament) y pregunti a algú dels meus anys, las que 's feren per la jura de la reyna, ahont fins á las finestretas dels quints pisos s' hi veya lo seu grasolet d' oli cremant. ¡Alló eran entussiasmes! Y que no eran sols per fer pacíficas lluminarias! Miri, jo encara no tenia vint anys, quan á las ordres del general Mina, varem pujar á Sant Llorens dels Piteus. Lo fret era horrorós, la boyra no 'ns hi deixava veure á quatre passas de distancia y ab tres ó quatre pams de neu, pujavam per uns camins inaccessibles ¡ab uns canons, que lo que menos sabiam era de manejarlos! ¡Y com rediantre los haviam de pujar per aquells espadats de cabras! Més en Mina nos sapigué tocar l' amor propi, dihentnos:

¡No es en la Rambla de Barcelona luciendo el traje de miliciano, donde se defiende la libertad. ¡Aqui! ¡Aqui! delante el peligro, ante las dificultades, es donde se honra el uniforme que se viste! Aqui es donde se defiende la constitución! [1]. Y 'ls canons rodaren y 'ls milicianos y las tropas, pujarem amunt, y fentnos matar com á gats, traguerem á en Miralles ab tota la seua partida ¡que 'ls hi asseguro que també sapigueren fershi á mossegadas! Alló era lluytar y sacrificarse per una idea!

— Home, ¡si aixó s' ha fet y 's fará sempre! — interrumpiren á l' hora 'l senyor Campins y 'l senyor Gori — ¿Creu vosté, que ara mateix á las Vascongadas y á Alcolea, no hi han hagut rasgos com lo que vosté acaba de relatar?

— Si, ¡per l' exércit! ¡los hi concedeixo! pero no per homes com jo, que en aquella época voluntariament abandonavam las comoditats de una posició desahogada, per los perills y calamitats de la guerra. Parli, párlili á la joventut d' avuy, de deixar las comoditats de casa seua y de exposarse la vida pera defensar á tals ó quals institucions y veuran com mirántsel com si no estigués bó del cap, se 'n entornarán pacificament á fer l' ensa á la cantonada de casa en Llibre ó a menjar un beefteach á ca 'n Justin. Aixó relativament á la joventut, que en quant á nosaltres, fa ja molts anys que mentres no 'ns toquin lo qu' es del nostre interés personal, no se' ns endona un grá d' anís de tot lo mal dels demés, valdament deixin al vehí sense camisa! Vosté, refregantse las mans devant d' una filípica d' en Manyé: vosté d' un discurs d' en Sagasta y vosté d' un refilet d' en Castelar— feu lo senyor Puigvernal senyalant alternativament al senyors Llansás, Campins y Gori — se quedan tant satisfets com si verament haguessin fet alguna cosa de profit. Aquest indiferentisme, ha de portarnos á mals irremediables, particularment pe 'ls catalans, que com no hem de viure de la política, nos interessa pensar y obrar de molt distinta manera que la gent de Madrid...

— ¡Clach! ¡Clach! ¡Clach!— prorromperen á l' hora los quatre polítichs de la taula, entant que don Esteve Torressants deya en tó mofeta. — Ja 's veu prou que apesar dels seus cabells blanchs s' ha deixat imbuhir de las ideas catalanistes del seu fill, amich Puigvernat. Una moda com un' altra... Quatre poetas, quatre caps calents que somnian al só de l' arpa, del fluviol y de la tenora, portarnos als temps dels concellers, dels gremis, dels...

— Mirin, senyors — interrompé sériament lo senyor Puigvernat— jo no sé ahont poden portarnos las ideas que sustenta 'l meu fill; pero lo qué si 'ls hi diré es que quan en mitj de l' atmósfera ó indiferent ó pestilenta, en que hi veig vegetar á una grandíssima part de la joventut barcelonina, sento al meu noy y als seus amichs parlar plens d' entussiasme, de las reivindicacions de Catalunya, y no solsament parlar, que aixó no costa gayre, si no gastarse 'ls seus estalvis y cremarse 'ls ulls y emplear las horas del seu esbarjo, fundant periódichs y revistas, y escorcollant arxius y encontradas de la nostra terra, me sembla que torno á ser jove, que encara ha quedat viu quelcóm d' aquells folls entussiasmes que feren heroismes en los penyals del Bruch y en los espadats de Sant Llorens dels Piteus. Qué volen que 'ls hi digui? Vostés m' han acusat d' escéptich, y jo crech una desgracia l' esperit analítich y matemátich del nostre sigle: jo vell, prefereixo somniar ab los poetas, que endinzarme en lo que 'n diuhen ciencia dels racionalistas. Jo rendeixo cult als ideals de bona mena per exagerats que sían, perque en lo cor humá, la extremositat det sentiment es lo que ha fet als héroes, desde 'ls mártirs en la religió als mártirs de la pátria. Jo tinch la seguretat de que será més profitosa á Catalunya, tota aquesta jovenalla dels Jochs Florals que té per divisa Patria Fides Amor, que tota aquesta altra fornada de joves-vells que á vint anys fan gala de no creure en Deu y d' estar desenganyats de la patria, dels amichs y de las donas! Creguin que se 'n pot esperar molt poch d' aquesta joventut á la moda francesa... Bon exemple es lo que li ha passat al pobre don Joaquim ab lo tarambana d' en Felip.

— Lo fill d' en Bach? — feu ab estranyesa lo senyor Gori.

— Te rahó que vostés han arrivat avuy de pendre 'ls banys de las Escaldas francesas... Preguntiu, preguntiu al senyor Torressants que com á vehí n' está enterat, fil per randa, de tot aquest negoci...

— Pero ¿qué vosté avans d' anársen no sabia que 'l noy de 'n Bach, era l' amich íntim ab la dona d' en Casals? — preguntá lo senyor Llansás.

— Veurá, d'áixó quan nosaltres nos en'anarem á mitjans d' Agost, se 'n deya alguna cosa... es á dir, se 'n parlava molt... pero en concret... També podia ésser enrahonaments... xismografias... apreciacions...

— Ba, ba; ja veig que vé dels llims amich Gori— feu lo senyor Campins fregantse las mans ab la satisfacció que acostuma á donar á molta gent lo poguer treure á relluhir alguna cosa desagrable del próxim.— Ja veig que está á las foscas y 'l vaig á orientar ab duas paraulas. Donchs figuris, que sembla que la Clarita, ¿sap? li convingué anar á Mataró, y á en Felip també n' hi vingueren ganas... Res, la cosa més natural... pero algú que no li trobá tant (que may falta un bon amich) se cuydá d' avisarho á en Casals, que aquell dia havia anat á Barcelona... Y que succehí alló dels dramas... que 'l marit los trobá en una conversa que no fou del seu agrado... que l' home se sorti de tino y com apar que té tan bons punys com bonas carns... ne va fer feyna. Res de pistolas, ni de desafíos... sembla que en Casals aixó dels lances de honor los deixa per las comedias... Que li agradá més fershi á colps de bastó... Y que ho feu á lo salvatje y que del devassell de bastonadas n' ha sortit la Clarita ab un ull mitj perdut y en Felip tan estomacat que de primer moment diu que fins cregueren que agonitzava .. Figuris que aixó va ésser á las derrerias d' Agost y ha estat malalt, fins fá pochs dias que 'l seu pare se l' ha emportat á no sé quinas ayguas ó banys de Fransa. Y á fé que segons los metjes apar que 'n tindrá per temps d' aquí a que torni á ésser lo que era... ¡Vaja que aixó del ofici de Tenorio també 's veu que te 'ls seus quebrantos...

Mentres los companys del senyor Gori afegian nous aditaments á la relació del senyor Campins, duas taulas més avall los tres únichs joves que aquella nit havian concorregut al Balneari, sens atendre á las miradas que desde 'l rotllo del piano los hi dirigían las mamás y senyoretas obligadas de tant en tant á obrir lo vano pera amagar algun que altre inoportú badall, sostenian animada conversació tot apurant las curulladas copas d' alemanya cervesa.

— Si tardan gayre á venir me 'n vaig á buscarlos... No 'm sé esplicar ¡qué hi poden fer en aqueixa casa desde las vuyt fins á dos quarts de deu! — deya ab tó d' enuig un dels tres joves de la taula, baix, rebassut, moreno, ab ulls negres y espressius que no paravan de recorre de l' una á l' altre las tres portas del saló.

— Calma! home, calma! No'ns mullem pas. Potser los han convidat á sopar — feu ab ayre de mofa 'l que estava al seu costat.

— ¡Vaja' no bromejes de cosas tan sérias! Ja saps en lo concepte que jo tinch á las donas... Encara que 's fonguessin totas d' un colp. ¡Malviatje lo que las trobaria á faltar!... ¡Valentas comediantas! Ab un ull ploran y ab l' altre miran de rehull l'efecte que 't fan las seuas llágrimas!... Pero vaja, no vull creure que s' hagin entretingut en convidarlós á sopar... Mes per altra part ¡voldría sapiguer qué hi fan tanta estona!

— ¡Oh! ¡oh! ¡qué 't pensas que es arribar y moldre! Potser no eran á casa... Y de tots modos no 'ls ho podian pas dir, com qui tira una escopetada... Aixó exigeix la seua preparació... Ja saps que en Canyada portava tot un discurs aprés de memoria... Si no hi arriba á anar ab en Puigvernat, crech que fins los hi fá en castellá...

— Vaja, sembla impossible que ni ab una cosa com aquesta pugas deixar de ferhi la teua brometa... En Canyada está tan afectat com jo mateix y t' asseguro que no haurá estat per adornos... Ja haveu fet bé de no deixarmhi anar á mi, perque crech que n' hauria dit quatre de frescas...

— ¿Y ab quin dret?— preguntá desde l' altra part de la taula lo que semblava més reposat dels tres — ¿Quina culpa hi té ella?

— ¿Qué no hi té culpa! ¡Ho sapiguesses ab tants pormenors com jo!... ¡Ell m' hagués cregut á mi! ¡Un xicot que valía un imperi! ¡Un cor d' ángel! Un romántich, un enamorat á lo Valter, á lo Dante, á lo Romeo. ¡Y encara diuhen que estem en plé positivisme! ¡Llástima de somniadors que encara quedan! Ell y jo, éram los dos polos; no estavam dos moments junts sense fernos ja quantra; sense discutir desesperadament y no sabíam passar un dia sense véurens.. Teníam la visualitat completament distinta... ell en véureho tot de color de rosa, jo negre com un carbó. ¡Pobre Arenas! ¡Y quants esforsos de elocuencia per arrencarme de l'ánima lo que ell ne deya lo corch del escepticisme!... Es clar, com que sempre mirava enlayre, li ha mancat la terra y ha desaparescut... Jo no puch pensarhi sens agafarme una sensació de rábia, que m' apar que donaria cops de puny á dreta y esquerra.

Y com lo jove, ab lo calor de sa peroració donás un colp á la taula que feu trontollar las copas y ampollas, lo qui semblava més reflecsiu digué subjectantli 'l bras:

— Vaja, noy; pensa que no som al Suis... Aquí tothom nos mira. Per esser que sempre te las donas de filosoph, sembla que aquesta t' ha entrat molt endintre: y apar que á tú, quan te cou de veras també saps fer extrems...

— ¡Es que ara que no 'l tinch, — respongué 'l jove rabassut ab veu fondament commosa — ara que no 'm pot fer la quantra, es quan desgraciadament las circunstancias m' han vingut á donar la rahó ¡Y ell no ho pot veure! ¡Y ha mort, creyent que jo li portava la contraria, sistemáticament! ¡Per ódi á la rassa! ¡Y era ell, ell qui me las feya aborrir á las donas, ab la bojeria que li havia agafat per aquesta Adela, que l' hi havia trastocat lo cervell! ¡Perque jo ni n' he vist ni n' he tractat de donas! Per mi en lo mon no hi han més que homes y dispeseras; es lo únich que he conegut... Sens dubte debia ésser per aixó que jo no he sapigut veurelas may ab los ulls que ell las veya... Encara que ho haig de confessar francament tres anys enrera, algunas voltas á forsa de sentirli los seus entussiasmes poétichs y religiosos, apesar de que esteriorment me 'n hi burlava, allá en lo fons de mon esperit, me feya bó d' escoltarlo; me semblava com si 'm sentís inundar l' aspresa de mon ésser ab una rosada que m' omplia de dolsor, de benestar... Allavoras jo no 'ls hi tenia odi á las donas; l' Arenas me las havia fet mirar com á uns sers superiors, als que mon carácter barroher, me privava d' atansar... Pero quan li agafá la bojería per aquesta noya, quan ja no tingué més que ulls per ella y paraulas per ella, y cor per ella y vaig comensar á véurel patir y desesperarse y engelosirse...

— Tú per no ésser menos que ell — interrumpí lo més mofeta de sos companys de taula — te 'n vares engelosir també...

— Mira, creu que més de duas vegadas m' ha assaltat aquest pensament; pero després quan vaig llegir en los diaris la primera nova de la pérdua del Santiago y quan vingué confirmada la seua mort, allavors, vaig convéncem de que l' ódi, la rábia que jo sentia per aquesta xicota, era 'l pressentiment de que ella havia de ser la seua mort, la seua desgracia — feu lo jove fregantse nerviosament las mans; — per aixó quan la pobre de la mare del Arenas me doná l' encárrech de cumplir ab l' Adela las disposicions que, tal volta pressentint lo fí que l' esperava, li encomaná 'l seu fill, vaig dirli ¡Deu me 'n reguart! si la visita pogués ésser per dirli que ha estat una ambiciosa, una dona sense ánima que ha sacrificat a un grapat d' or la vida d' un home, no m' ho hauría de dir duas vegadas ¡ja 'm sembla que m' hi trovo! ¡Pero are! No, no; aixó es exprés, per en Canyada, que sap fer á la perfecció lo seu paper en aquestas comedias que 'n diuhen debers de societat; no per mí, que no sé més que dir al pá, pá y al ví, ví... Pero noys! tocan las deu y aquestos xicots no venen!— exclamá lo desconsolat amich del Arenas, aixecantse soptadament, en tant que 'l relotje del saló tocava pausadament las deu batalladas.

— Be ¿y qué pensas fer? — digueren á l' hora sos dos companys, aixecantse també.

— Anarlo a trovar: á veure qu' es aixó... Es á dir, jo no hi entraré, ¡Deu me 'n guard de tornarla á veure! Pero vosaltres ja es un' altra cosa... Estich nerviós y no tinch prou paciencia pera passar la nit assegut en aquesta taula...

En lo moment que 'ls tres joves anavan á sortir per la porta central del saló, hagueren de detenirse un moment per obrir pas á un senyor de cabells blanchs, baixet, de simpátich aspecte y espressiu mirar, qui donant una rápida mirada per tots los indrets de la sala, se dirigí directament al rotllo que las senyoras formavan al costat del piano. Un moviment de simpatia, de respectuosa deferencia, s'iniciá entre mamás y senyoretas fent esclamar á duas ó tres á un mateix temps:

— ¡Y quin miracle, que 'l doctor s' haja recordat de nosaltres!

— Sense necessitat de miracles, jo 'm recordo sempre de totas vostés — feu cortesment lo senyor que acabava de arribar, sens pendre la cadira que la senyora Puigvernat li allargava— pero avuy, no 'm puch tampoch donar lo plaher de gosar de la seua amable companyia. Vinch solzament per donya Antonieta...

— ¿Per mí? — preguntá soptadament la senyora Torresant.— ¿Qué se m' ha posat algún noy malalt?

— Res d' aixó; tranquilisis; no es cosa de casa seua: ni tampoch res de gran importancia... La senyoreta Bach, l' Adela, está fa més d' una hora ab un persistent atach nerviós... passará, no hi ha cuydado... pero las he tingudas de deixar pera fer la visita á dos malalts gravíssims, y la Teresina, m' ha demanat que una volta que tenia de passar per aquí á la vora, li demanés á vosté que 'ls fes l' obsequi d' arribarshi; puig com don Joaquim ja sabém que fá dos ó tres dias va marxar ab en Felip y donya Francisqueta no havia vist may ab cap atach á las noyas, la pobra senyora ha tingut ja dos desmays y la Teresina no sap com acudir á totas duas...

— ¡Pobre criatura! ¡Vaja! ¡No faltava més! Me 'n hi vaig corrent — exclamá donya Antonieta cercant lo seu abrich.

— ¡Y jo!

— ¡Y jo! — digueren ensemps duas ó tres senyoras de las que més amistat tenian ab la familia Bach.

— M'apar que bastará ab que n' hi vagin un parell: no hi ha per que molestarsen més... en aquestas cosas ab que hi hagin los més necessaris, basta. Es únicament per ferlos compaynia... Porta sinapismes, se li han donat antiespasmódichs... Ara es qüestió de temps y quietut — feu lo metje saludant afectuosament á las senyoras que tant bell punt hagué sortir del saló junt ab donya Antonieta y la senyora Puigvernat, comensaren á preguntarse unas ab altras lo motiu del atach de l' Adela.

— Si fos la Teresina, casi m' ho esplicaria per la satisfacció del prometatje. Las alegrias devegadas afectan tant com los disgustos.

— Ja ho pot ben dir, Ramona — feu la senyora Campins accentuant sas esclamacions. — ¡Vegi! ¡vegi! després de haver lograt un prometatje que tants afanys los ha costat! Als quatre dias de tenir aquesta satisfacció, trobarse ab aquest disgust! Perqué, desenganyis allí hi ha d' haver passat alguna cosa grossa... L' Adela no es noya de nervis... Jo l' he vista aquesta tarda y estava com sempre... Ja veurá, ja veurá com surt lo que li dich... ¡Vaja, vaja, que en aquest mon may hi pot haver res cumplert! Jo feya estona que las esperava, creguda que vindrian á ensenyarnos lo nuvi, que aquestos dias l' han tingut á Barcelona...

— ¡Ja! ¡Ja! ¡ja! — feu ab forsada rialla la Encarnacion Llansás desde 'l rotllo de las noyas.

— Ensenyarnos lo nuvi, ¡com si no 'l coneguessim! — afegí la Felissia Calcell.

— Be, donas, ¡i ensenyarlo com a promés! ¡Pobre Cuberta! ¡Com á ell, be fa prou temps que 'l coneixem!.. Tal volta un xiquet massa... perque aixís, desbrossat de las primeras formas de societat, com á inteligencia es ben poca cosa... ¡Válganli 'ls diners! ¡Y de formalitat no sé que 'ls hi diga! perqué per Larrua, ha corregut ab molta insistencia la veu de que havia demanat á la nevoda del senyor Rector... Fns hi ha algú que diu que 'l prometatje ab la noya Bach ha sigut un punt... En fí, jo 'ls hi dich com si 'm confessés, al principi me va fer certa il·lusió... totas las mares desitjém acomodar lo més ventatjosament á las noyas... pero conegut més á fondo... m' apar que m' hi hauria molt pensat en donarli la meua filla; perque á gent de tan lluny, sempre se 'ls coneix á mitjas. Y després, á mí m' hauria fet molt pensar aixó de la Montserrat... perqué si es cert que va demanarla ¿no 'ls hi sembla que ha de haver sigut precís que a la rectoria se sapiguessin molts mals antecedents d' aquesta persona, per haver refusat un partit d' aquesta mena una noya d' una posició tan modesta com la Montserrat?

—Sí, sí; també estich ab vosté, — respongué la senyora Llansás— pero per altra part la nevoda de Mossen Jaume es una noya molt especial: los qui la coneixen un xich á fondo diuhen que te molt de Nort-americana y altres asseguran que si no es monja, es per no deixar al seu oncle... En fí, cadascú hi diu la seua: pero jo crech que á no mediar cosas molt grossas, lo senyor Rector no l' hauria deixat escapar; y ben pregadeta la noya l' hauria prés. ¡Ja n' he vist massa jo d' aquestas noyas que 's volen fer monjas ó no 's volen casar mentres no 'ls hi surt cap partit acceptable!

— ¡Te rahó!

— ¡Ja ho pot ben dir! — Exclamaren la senyora Campins y donya Ramona, disposantse á alsar lo rotllo; en tant que la senyora Llansás deya tot posantse sobre las espatllas son abriguet de franela color de tórtora:

— No 'ls hi sembla, que avans d' anar á retiro s'hauria de passar per casa en Bach, á veure com segueix l' Adela? A la veritat estaria tota la nit ab ánsia.., y després me sembla que aixó s' ha de fer... á ciutat, se pot prescindir de moltas cosas, que al camp son ineludibles...

Tota la reunió estigué unánime ab lo bon pensament de la senyora Llansás y tan plenas d' interés per la salut de l' Adela, com per los aconteixements que á son modo de veure, havian ocasionat l' accident nerviós que 'l metje acabava d' innovarlos, l' aplech de las senyoras després d' una breu esplicació de lo que ocorria á sos respectius marits, ocupats en aquells moments en finir una molt compromesa partida de billar, abandonaren entre una paraula irónica y una rialleta franca, lo gran saló del Balneari, que tancats los alterosos finestrals que donaran á la mar, buyt de l' animada concurrencia que hi formiguejava en las xardorosas nits d' istiu, semblava que sentia caure damunt de sas jáceras de ferro, la fredor del ivern que pausadament li anava arrebassant un per un, los riallers encants de son passatjer regnat.

  1. Histórich