La Montserrat/La Montserrat
Era ja fosca nit quan los escursionistas arribaren á Larrua. L' animació distava molt de tenir l' aspecte bulliciós de la surtido; los més venian cansats, desitjosos de treures la pols, de trobarse á casa seua, y sobre tot, de véures sols ab los de sa familia pera cambiar impresions y comentar alguna excentricitat descoberta en algun amich ó amiga entre las francas espansions de la berenada. Eran pocas las noyas á las que la realitat de la diversió, hagués fet gosar lo que al anarhi havian presumit, y més d' una tornava ab una decepció amorosa ó ab una renyina, deguda á qualque galanteria, que 'ls gelos presentavan á sos ulls ab los negres colors de una infidelitat. Los joves, esceptuant los qui en la comitiva hi tenian á la dama de sos pensaments, venian també desitjosos de trobarse deslligats de las trabas y cumpliments, que la presencia de las senyoras imposa.
En Cuberta que, acostumat á América á fer vida de negoci, poch ó casi cap tracte havia conreuat ab senyoras y senyoretas, aquella tarde, en que havia tingut de esforsarse en ésser amable ab tothom, y en trobar una frase adecuada á cada mamá y á cada filla, que més ó menos afectuosament li havian dedicat sos obsequis, tenia majors desitjos de trobarse ab completa llibertat; per lo que al invitarlo D. Joaquim, pera que 's quedés á sopar ab la familia, D. Francisco s' escusá; demanantli com especial mercé que 'l deixés anar á son allotjament, ahont se feya compte de pendre una sopa y anarsen á descansar. En Cuberta esplayá tant manifestament la seua resolució que, contra la costum que 's venia seguint ab ell, D. Joaquim se resigná á no acompanyarlo á la fonda aquella nit, y á D. Francisco li paregué que 's treya un pes de sobre, quan després d' haver sentit tancar darrera seu lo macís reixat de ferro del luxós chalet de la familia Bach, se trobá sol y completament a las foscas, á l' estret carrer dels Avellaners.
Com lo calendari marcava que era época de lluna, apesar de que aquesta no tos aquella nit visible fins á las deu, los fanals no s' havian encés, lo que entussiasmá al bon senyor, pensant que la falta de llum lo lliuraria de que 'l vejés algun dels moltíssims forasters que en lo poch temps de estar á Larrua se disputavan pera brindarli la seua amistat y trobantlo sol, s'empenyessen en ferli companyia. Gosant, donchs, de la dolsa satisfacció de sa llibertat, acabá lo carrer dels Avellaners y entrá en la espayosa plassa de la Esglesia, que apesar de no tenir major il·luminació que la dels carrers que á ella desembocaven, tenia la vesllum que li feyan los raigs dels encesos quinqués de petroli, de las botigas del barber, de la revenderia, del sastre, de la fleca, del apotecari y del sabater, encara obertas. En alguna, s' hi veya en lo llindar homes ó donas que gronxantse ab la cadira apoyada en la paret, prenian la fresca tot conversant; en altres la soletat en que estavan, feya presumir que á la rebotiga s' hi feya la quotidiana feyna del sopar. En Cuberta, atravessá la plassa á la esbiaxada y se detingué en mitj d' ella al sentir tocar tres quarts de vuyt en lo relotje de la Parroquia. Lo só de la campana li feu aixecar lo cap y fixar la vista en la alterosa y ennegrida fatxada de l' esglesia, per quina xica portella entravan en aquell instant una dona del poble y una noya d' uns deu ó dotze anys. Sens saber per qué, en Cuberta sentí com desitjós de veure 'l temple parroquial, al que no havia entrat encara, y en lloch de seguir envers lo carrer de Sant Antoni, s' encaminá de dret, cap á la portella que acabava de tancarse darrera de las duas donas.
L' església estava poch més il·luminada que 'ls carrers que la voltavan. A palpentas tenia de buscarse la pica de l' aygua beneyta, situada en la part esquerra de la entrada; puig sols després de haverse internat fins a una quarta part de la nau, no donavan un xich de llum los dos ciris que cremavan enfront d' una Verge del Roser, posada en un petit altaret que seguia al de Sant Joan, col·locat á la part del evangeli.
Devant del encés altar, l' escolá major resava las últimas denas del Rosari, ab lo reduhit acompanyament de deu ó dotze donas, alguna criatura y un sol home, que per sas encorvadas espatllas, se veya clarament lo feix d' anys que havia fet torce sa espina dorsal. Al esser aprop del altar major, se deixava veure que al temple hi havia més il·luminació de la que de primer moment se descubria, com era la de una llántia que cremava devant d' un alt Sant Crist, col·locat devora de la porta xica de l' esglesia, y la de una altra que, espeternegant per falta d' oli, donava sas darreres guspiras, penjada á la esquerra del altar del Santíssim, enclavat en la part de la nau, que sustentava la esbelta y esculpturada trona de noguera, que acusava la má d' obra de las darrerias del sigle XVII.
Don Francisco arriba fins al peu del presbiteri ab lo barret á la má; passejá indiferentment la vista per l' hermós retaule del altar major d' estil gótich, dividit en diferents quadros, que la falta de llum, impedia veure los assumptos que representavan; doná una segona mirada als altars de las parets laterals, mostruari de diversas épocas y més diferents estils; y ja satisfeta sa curiositat, puig que no eran las aficions artísticas y arquitectónicas, las que més predominavan en éll, se dirigí envers la porta, per la que feya pochs moments acabava d' entrar. Mes al ésser á la pica de l' aygua beneyta, una estranya impressió lo feu detenir en ella.
Acabat lo Rosari, l' escolá major havia comensat lo res de la Lletanía Lauretana, á la que las pocas personas congregadas al peu del altar, contestavan ab l'obligada repetició de ¡Ora pro nobis! ¡Ora pro nobis!
Lo ritme monótono y precipitat d' eixa pregaria, que D. Francisco no havia tornat á sentir desde que, noy encara, havia sortit del port de Rosas, portá en un moment á sa imaginació un mon de recorts.
Aquella esglesia fosca, casi solitaria, tenia molts punts de semblansa ab la que la sua mare 'l portava de petit en las vetllas d' hivern, pera fer los resos que en aquell instant arribavan á sas orellas, ab lo mateix llenguatje, ab la mateixa cantarella y forma de trenta anys enrera. Fins las veus li semblavan las mateixas; fins l' escolá tenia la veu enrrogullada y la dicció ininteligible del escolá que resava 'l Rosari á l' esglesia del seu poble.
Don Francisco sentí que una mena d' agredols invadia son cor de trenta vuyt anys, y desitjós de conservarli per una estona més, torná enrera y se dirigí envers un banch de fusta, col·locat entre dos altars de la paret de la dreta, ahont s' assentá y clogué 'ls ulls pera que la il·lusíó fos més acabada. Allavors, entre 'l ritme del Ora pro nobis, li semblá veure las vellas parets de la casa, ahont havia nascut; lo llit al que 'l seu avi l' havia acompanyat pera besar la má al cadavre del seu pare; la fesomia trista de sa bona mare vestida de negre; més tart las taulas de la escola; las caras rodonas, vermellas y alegres dels companys de la seua edat: las berenadas á la vinya; los cups plens de rahim; las revolcadas y tomballons á la sorra de la platja, cremosa de l' escalfor del sol; los capbussons dins las onadas, los crits dels pescadors al treure las xarxas: després un barco de vela mar endins; després... després en Cuberta, no pogué continuar la peregrinació de sos recorts: lo sonido d'una improvisació d' acorts arpegiats en un armonium, li feu obrir los ulls y tornar á la realitat de sa existencia actual. En lo breu temps que sa imaginació havia navegat per los mars dels recorts de sa infantesa, los resos havian finit y l' esglesia havia quedat completament deserta. Sols en lo chor s' hi veya un llum y se sentian acompanyadas per l' armonium las primeras notas del Ave María de Gounod, cantadas á mitja forsa per una veu de mezzo soprano poch voluminosa, pero agradablement timbrada y d' una dolsor y ductilitat incomparables. Als pochs moments D. Francisco pogué convencers que la persona que cantava en lo chor, hi era sols per ensajar, ja que al ésser al mi del Gratia plena, allargant la nota, trencava la frase, per mancarli fiatto pe 'l la, si, la, del compás segon. La veu repetí per tres ó quatre voltas l' ensaig y ja segura de la correcció, seguí ab facilitat fins al re, si, del Sancta, quinas notas no li sortian prou lligadas; corretjit altra volta 'l defecte, seguí sens interrupció, fins al si del Ora mortis, que repetí també duas ó tres vegadas, per semblarli, sens dubte, que li eixia massa oberta la nota. Després altre colp ressonaren per una estona los acorts arpegiats y tot seguit se sentí lo soroll de la tapa cayent sobre 'l teclat, lo remor d' una cadira al rascar demunt dels rajols y 's vejé la claror de la llum passant desde 'l centre del chor á la part esquerra, y després d' un instant de desapareixer, tornar á reeixir, dalt del tram de grahons d' una escala, que la foscor de la esglesia no li havia deixat veure fins aquell instant, al costat de la capella, que s' esqueya devant per devant del lloch ahont estava assegut en Cuberta.
Ab tota facilitat pogué, donchs, en aquell moment contemplar á la persona, que durant la mitja hora que havia durat l' ensaig, havia lluytat per distingir entre 'ls reixats de pedra de la barana del chor. Lo tros de ciri encés que en un candeler de llautó ennegrit pel temps portava á la má dreta y qual flama cubria ab l' esquerra pera privar de que 'l vent li apagués, deixava en la fosca á la part inferior de la figura, il·luminant de plé, un cap de noya d' una bellesa ideal, extraordinaria, com no recordava en Cuberta haver vist igual en cap dels pahissos que havia recorregut en sos viatjes; tal era la perfecció de líneas de sa cara, la brillantor que eixia de sos ulls grossos y espressius y lo magnífich cabell ros que, graciosament ondejat, queya en petits rinxets dessobre de son nevat front.
Quan baixat lo darrer grahó de la escala, tragué d' enfront del ciri, la ma que 'l preservava de l' ayre, los raigs de llum, estenentse per son entorn, deixaren veure la figura vestida de negre, alta, esbelta y agraciada, de una joveneta d' uns vint á vint y dos anys que, caminant ab la magestat d' una reyna, atravessá l' esglesia, s' ajonollá un moment devant del Sant Crist del costat de la porta xica y, retrocedint altre volta fins a ésser davant del presbiteri, pujá los tres esgrahons de pedra, y fent una reverent inclinació enfront del altar major, sortí per la porta de la sagristia.
Don Francisco la vejé desapareixer com una visió sobrenatural, sense sapiguer donarse compte de la impressió que acabava de soptarlo. Home rich y espléndit, si era la primera volta que tornava al seu pais, no ho era de sa tornada á Europa: dos hiverns seguits havia estat á París y á Londres, ahont hi havia sentit los refilets de la Nilson y las passadas de rossinyol de la Patti, y no obstant, las veus d' aquellas notabilitats artísticas emesas entremitg de las coloraynas de las bambalinas, dels raigs potents de la llum artificial, dels reflexos enlluernadors de perlas y brillants escampats arreu en palcos y butacas, si be l' havian deleytat, no li havian arrivat al cor, com las notas d' aquell ensaig á mitja veu, sentit entre las foscors d' una esglesia de poble.
En Cuberta no havia tornat en sí de la seua impressió y estava encara preguntantse com era possible que en los dias que feya de sa estada á Larrua ni l' hagués vista en cap part ni hagués sentit parlar d' aquella noya, quan vejé que la porta per la qual havia desaparescut tornava á obrirse; sols que en lloch de la hermosa donzella, n' eixia mitg fregantse 'ls ulls, que sens dubte fins á aquell moment havian estat tancats baix la dolsa pressió de la son, un bordegás de catorse ó quinse anys, que ab un feix de claus á la má tancá l' altar del Santíssim, doná de correguda una mirada als recons de l' esglesia y, dirigintse á en Cuberta que permaneixia encara dret en mitj del temple, li digué sacsejant las claus, ab malhumorada expresió:
— ¡Vaja, que ja es hora de tancar!
Don Francisco, tot seguint al xicot, que s' havia posat á caminar devant d' ell, se tragué de sa bossa de malla de plata una pesseta isabelina y, posantla á la má del bordegás, que ja aguantava oberta la portella de la entrada de la plassa, li digué:
— Escolta: ¿Quí es aquesta noya, que cantava en lo chor y que s' ha ficat á la sagristia?
Lo xicot tot estrenyent en sa má la moneda que acabava de rebre, entre ensomniat y sorprés, mirá de dalt á baix la sapada figura del americá de Rosas y empenyentlo suaument cap enfora, exclamá tot tancantli la porta:
— ¿Qui es?.. ¡Ay ay! ¡La Montserrat!