La Montserrat/La hermita

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca



LA ERMITA.


La fonda y restaurant anomenat d' en Marsal, ab espayosa entrada pe 'l carrer de la Neu y finestras y balcons á la carretera de Fransa, no havia sigut un edifici aixecat de planta pera fonda de luxo. Modest hostal pe 'ls voltants del any cinquanta, aná engrandintse á mida que Larrua aná posantse de moda y la concurrencia de forasters exigí major número de habitacions pera la temporada d' istiu, per lo que sempre més se ressentí d' un cert desgabellament en la distribució dels aposentos interiors y fins en son mobiliari; ja que en tant que en la part nova eran espayosos y casi podriam dir elegantment amoblats, en la vella quedavan constituhits en quartets d' estudiant, tal era la pobresa de sos mobles y las pocas comoditats que oferian. Mes apesar de sas dolentas condicions, en Marsal no 's decidia á reconstruirlos, ja que aixís com aixís, al arribar al mes d' Agost se li omplian com los nous, donantli proporcionalment més ganancias pe 'l major número de gent que hi encabía. Be es veritat, que tots se li queixavan; pero com los prometia cambiarlos de dormitori, tan bon punt se 'n desocupés un de bó, y per altra part, com tothom disfrutava per igual del esmerat servey del establiment, solia succehir casi sempre, que esperant mellor habitació, las familias que sols hi estavan quinze ó vint dias, se'n anavan, sens haver alcansat lo cambi, pero persuadidas de que avisant ab temps, lo vinent any las obtindrian mellors.

En aquest cas s' hi trobava la Clarita, que apesar del disgust que aixó li donava y de las queixas del seu marit, no tingué més remey que conformarse ab duas petitas habitacions del segon pis amobladas ab llit de ferro, calaixera de caoba y mitja dotzena de cadiras de igual classe.

La Clarita havia apurat tots sos recursos pera ferse pujar un lavabo al seu quarto, pero apesar de las promesas del amo de la fonda y de las protestas del cambré, en la tarde en que aném á entrar á son aposento sols comptava pera sa toilette ab una taula de fusta ab un mirall, y uns modestíssims peus de terro ab sa corresponenta gibrella de pisa blanca.

Acabaven de tocar dos quarts de quatre en lo rellotje de la parroquia, quan la Clarita, descalsada de sas polacas de badana rossa, cuberts unicament sos peus y camas ab unas finas mitjas de fil d' Escossia blau fosch, vestida ab un refajo de seda d' igual color y mitj descordada la negra cotilla de satí ab brodats color de foch, dessobre sa fina camisa de batista, lligada ab enflocat nú damunt de sa tornejada espatlla, lliscá suaument del llit en que acabava de fer la mitjdiada, deixanthi roncant ab la fruició d' un cansat carreter, á son adormit espós.

La Clarita, ja en terra, se calsá unas sapatillas en forma de xinelas y caminant casi de puntetas, obrí la porta que comunicava ab lo quarto del costat, en lo que la seua cambrera, abocada al esquifit balcó de ferro, s' ocupava en aquell instant, en respallar una faldilla de voal color de cendra ab brodats blanchs.

— Ja li asseguro, senyoreta, — féu la minyona tan bon punt vejé á la seua mestressa — que si tarda dos dias més á enviarme á cercar, hauria hagut d' entornarsen á Barcelona, puig s' hauria quedat sense roba disponible pera sortir. Tots los baixos s' han d' enribetar; la meytat dels farbalans los te esborejats; los cossos n' hi ha dos ó tres que...

Bueno, bueno. Dónam lo pentinador de batista, y arregla la taula pera rentarme... Avuy mira lo que s' ha d' arreglar y demá al matí ves á comprar lo que 't falti... Aquí hi trobarás de tot — respongué la Clarita ajustant lo balcó que á causa de la excessiva llum la feya estar ab la má devant dels ulls, mitg enlluhernats encara per haver sortit soptadament de la foscor del seu dormitori.

La cambrera col·locá l' improvisat lavabo, d' espatllas al balcó á fi de que la claror fos més favorable al entelat mirall, posá damunt la taula un hermós necesser de tocador de la senyora, hi atansá una cadira y posant lo gerro ple d' aygua al costat de la gibrella colocada en un ángul de la habitació, esclamá ab ayre de mofa:

— Vaja, que aquesta sala, si fá ó no fá, sembla 'l quarto de lavabo que tenim á Barcelona; ¡ay! no sé pas com li agrada estar en aquest poble, ab aquesta calor y ab tan pocas comoditats. ¿També eran aixís los quartos de Fransa?

— ¿Ahont es la nena? — preguntá la Clarita, sens respondre á las batxillerías de la cambrera.

— Es al jardí, que juga ab los noys dels americanos que van arribar ahir vespre. Jo ja no sabia com ferho per entretenirla un minut més; y per por que no 'ls despertés... Ja he encomanat á la negra que la tingués compte.

— Valia més que t' haguesses quedat ab ella. Ja hi pots baixar desseguida, y d' aquí una estona pújala, que la vestirás, perque á las cinch anirém a la ermita del Remey. Tu posat lo vestit de llana de color de canyella y estrena un dels devantals de mussolina que t' he portat de Fransa.

— ¿Jo també haig de venir? ¿Me pensava que ara ja no 'm necessitava per la nena? Com tot aquest temps se l' han emportada toia sola...

— Donchs ara 'm sembla que necessita companyía ¿m' entens? Y si á tu no 't apar bé, no hi ha més que dirho y demá mateix l' envio á Barcelona. ¿Ja n' estich massa cansada de las teuas respostas y creu que de casas que 't donguin set duros y't vesteixin, me sembla que no 'n trobarás gayres! — saltá la Clarita un bon xich encesa de galtas.

— ¡Ay! senyoreta ¿com s' enfila vosté? ¡Ves qui li ha parlat d' anarsen! Es veritat que 'm dona bona mesada... pero tampoch de minyonas que la serveixin com jo, no 'n trobaria moltas... ¡Jo si, que mentres me passejo, no faig res més!... Jo sols ho deya per repassarli los vestits; per...

Bueno, Bueno. Ves á baix y fes lo que t'he dit... Si no tinguesses llenga, se't podria donar doble la mesada — afegí la Clarita tancant ab clau, la porta del quarto.

Una volta sola la jove senyora, entrá en l' arcoba ahont hi havia lo llit de ferro de la nena, lo catre de la cambrera y un llarch penja-robas plé de vestits de tota mena, dels que després d' un detingut examen, ne triá un de tela de Vichy de un tó rosa clar, ab amples brodats de color créme. Resseguit del devant, del darrera y dels costats, la Clarita l' estengué dessobre 'l llit de la seua filla, pera col·locarhi de diferentas maneras los brodats que adornavan lo devant del túnich: una volta los posá rectes en forma de fixú, un' altra á la manera de berta y al fi després de algunas altras probaturas, los deixá graciosament nuats á la part esquerra, probanthi damunt de la vaga duas ó tres flors de una Vara de Jessé que hi havia en una copa de crestall col·locada dessobre de la vella calaixera. Tornadas á posar las flors en aygua, obrí un calaix del que 'n tragué un patit mocador de batista fistonejat de punsó; un senzill bano xino; uns guants de fil d' Escossia de color de cendra clar, un brassalet d' or mate en forma de mitja canya; un xal de pelfons negres y un elegant refajo de moaré color de terra ab farbalans brodats ab sedas de color; y una volta posats aquestos accessoris al costat del trajo y segura de que ni 'l més petit detall desentonava, comensá á preocuparse del arreglo de la seua persona.

Fent una petita contracció se tragué de la boca una dentadura postissa, irreprotxable, hermosa, igual, extraordinariament blanca. Sens dupte que 'l dentista l' havia servida bé; ni la més petita taca, ni la més insignificant imperfecció se deixava veure en aquella renglera de dents primorosament treballadas. La Clarita se la posá damunt de la má esquerra y la rentá municiosament ab un respallet impregnat ab pasta d' Atkinson esbandintla en una tasseta de porcelana. Acabada la operació, se rentá la boca ab un glop d' aygua, barrejada ab licor de menta y ab la mateixa lleugeresa que se l' havia treta, torná á posar en sas genivas aquella preciosa dentadura, admiració de tots quants entre mitj de sos llabis roigs, li veyan apareixer aquellas duas rengleras de blanquíssimas dents. Finida á gust seu la tasca de la boca, passá per la cara, pit y espatllas, una esponja ab sabó Pompadour, qu' esbandí immediatament ab una flonja toballola russa empapada ab aygua, sentanse tot seguit devant de la taula pera comensar la tasca del rostre. Allavoras tragué de la capsa-necesser un mirall dels que desplegats ne forman tres y succesivament aná col·locant devant d' ella una ampolleta de Lait d' Aspassie, una altra d' aygua Circassiene ab un pinzellet pera aplicarla, un pot de crestall de Crème Imperatrice, un altre de polvos de Veloutine y un petit canó ab pomada de Baume á la Rose. Una volta los cosmétichs posats en filera, la Clarita passá per la cara y coll una fina esponjeta sucada ab la Lait d' Aspassie que ab gran cuydado aná aixugant ab una toballola de batista, pera esténdrehi dessobre la Créme Imperatrice, qual brillantor apagá ab la bronja empapada ab Veloutine. Després ab un respallet, se tragué los polvos de las ceyas y pestanyas, que ab un pinsell resseguí ab l' aygua Circassiene y passat pels llabis lo canonet del Baume á la Rose passá á pentinar sa negra cabellera, que no era ni molt abundant, ni molt escassa, pero que una volta ondejada ab los ferros, feu l' efecte d' una fornida mata de cabell, que ab innegable habilitat, la Clarita repartí y col·locá dessobre de son cap, y una volta desfet sobre 'l front l' últim rinxet, s' atansá més al mirall, en lo que s' hi doná una mirada de íntima complacencia.

Verament, la Clarita havia tret tot lo partit possible de sa cara vulgar. Sa pell havia prés una finor y una transparencia d' infant; sos ulls pareixían més grossos y brillavan ab major forsa devall de sas pestanyes envellutadas; la vermellor de sos llabis, feya més ressaltar la blancor de sas dents y sos cabells graciosament pentinats feyan de son cap un busto, que sens esser una bellesa ho semblava. La dona de carn havia fet habilment sa adornadora tasca, ara era precís que alguna cosa de dins prengués també sa part en l' hermosejament de la materia y la Clarita, á la faysó de la estudiosa comedianta, probá en lo mirall diferentas maneras de mirar y de somriure, Quan després de un rato de diferentas probaturas, se cregué haver trotat lo que cercava, cuydadosament torná dins de la capsa-necesser los cosmétichs que havia empleat, torná á posarse lo matiné que havia deixat dessobre d' una cadira, mirá en son petit relotje de butxaca l' hora qu' era y veyent que marcava dos quarts de cinch obrí la porta de son dormitori y atantsantse al seu marit y passantli amanyagadorament la má per la cara, lo despertá tot recordantli que li quedava poch temps pera esser puntual al Balneari, ahont tots los dias anava á jugar sa quotidiana partida de billar.

Mentres lo seu espós se vestia , la Clarita torná al quarto en que havia fet la seua toileite y dirigintse á la calaixera, dessobre de la que s' hi veyan algunas novelas d' autors francesos, prengué quatre ó cinch números de un munt de periódichs de Modas y enretirant la taula que li havia servit de lavabo, obrí 'l balcó, descorregué un xich la cortina y prenent una cadira que apoyá en los ferros de la barana, comensá tot gronxanse á regirar las planas de figurins. Una vegada vistos los dibuixos, la Clarita doná una mirada al text, detenintse en la crónica de París, que amenament escrita y salpicada de noticias interessants de las senyoras més en boga en lo gran mon francés, hi apareixian municiosament relatadas las innovacions en los usos y costums de una societat, que al véurela descrita en sas espléndides festas per los revisters de salons, ab l' aditament de trajos y mobiliaris, apareixían als ulls de la llegidora com lo Non plus ultra de la felicitat femenina. La Clarita se detingué en la lectura dels següents párrafos:

La vida del campo sigue siendo la que durante el actual verano hacen con gran satisfacción las familias mas distinguidas y por tanto lo que preocupa é interesa á la «Crónica.»

Todos los atractivos, todas las diversiones que entretienen el tiempo de los afortunados seres cuya misión es gozar, todos los encantos de la vida de los salones, transportados al espléndido escenario de la Naturalesa, amenizan las horas que se pasan en los castillos, en los parques, en los bosques, donde, como ya he dicho, la caza parece ser este año el «sport» predilecto de las señoras.

Por las noches se opera en los espléndidos comedores y en las mágicos salones una transformación completa. A los trajes de caza y de amazona suceden las «toilettes» de comida de ceremonia, de baile, y después de haber disfrutado de las bellezas de la naturaleza durante el dia, se goza por la noche de los más brillantes atractivos de la vida social en las ciudades, y esto sin abandonar el campo.

Casi todas las damas mas ilustres de la «high-life» parisiense habitan antiguos y magnificos castillos, en los que las fiestas se suceden con rapidez vertiginosa.

Lo vizcondesa de Tresdern ha organizado séries de cien convidados, y cada série pasa diez dias en sus vastos dominios.

El dia se dedica á cacerias, excursiones, almuerzos campestres, juegos de jardín. Por las noches, despues de la comida, baile, concierto ó representación teatral, etc, etc.

La Clarita, continuá llegint ab extraordinari interés la descripció de totas eixas maravellas del luxo, tan detingudament esplicadas en aquellas paginas, y passant per alt la secció d' economia doméstica, de receptes de guisos, y demés utilitats per l' istil, cercá en un altre número, la crónica de París, principal objecte de sa atenció y en la que continuant en lo tema de la anterior revista, deya lo narrador:

Los célebres castillos de Chaumont y Dampierre, el primero residencia de la princesa de Broglie y el segundo de la duquesa de Uzés, rivalizan este año en espléndidas fiestas. Conciertos, representaciones de operetas y de óperas, magníficos banquetes, cacerias, que sé yo. Las diversiones se suceden sin interrupción, los convidados se renuevan de semana, en semana, y todos los dias llevan los trenes en grandes cajas á las interesantes huéspedes de la Princesa y la Duquesa las últimas novedades, los mas inéditos primores de la Moda.

Cada señora de las que toman parte en estas solemnidades necesita cambiar de traje y de prendido tres ó cuatro veces lo menos cada dia. Gracias á esta prodigalidad, los que trabajan no notan, bajo el punto de vista de su remuneracián y su ganancia, la ausencia de los astros de los salones parisienses.

En Inglaterra se va al campo para economizar, en Francia para ofrecer nuevo escenario de lujo y á la esplendidez. En una de las últimas recepciones del Castillo de Chaumont, la magnificencia de los trajes llegó á su mayor grado. Entre ellos se admiraron: uno de lampas gris perla guarnecido de plumas blancas, otro malva velado con soberbios encajes y adornado con preciosas orquideas, otro de crespón azul Leman salpicado de perlas y adornado con baldaquines de encaje, otro de piel de seda color paja y por adorno una bellisima combinación de plumas y encajes, otro de terciopelo blanco cincelado con adorno de perlas... En fin, seria el cuento de nunca acabar; por supuesto, cuento de las «Mil y una noches.»

La Clarita no passá avant. La imaginació se li enclavá en la descripció del darrer trajo que acabava de llegir. ¡Qué be li escauria á n' ella un vestit de vellut blanch adornat ab perlas, confeccionat per los hábils modistos de París! ¡Lo blanch li anava tan admirablement á la cara y las perlas eran tan hermosas! ¡Qué felissas eran totas aquellas damas, que possehían sumptuosos castells, ahont hi podian lluhir las seuas riquesas, la seua magnificencia de trajos y de joyas; ahont hi rebian tandas d' amichs y coneguts que las omplian d' atencions, que las admiraban en lo seu modo de vestir, de presentarse, de fer los honors de la casa, de disposar aquellas festas que no s' interrumpian may! ¡Alló sí que era disfrutar de la vida y lluhir y hermosejar la seua figura! ¡Quins prodigis d' ingeni faria ella, si podia trobarse en lo lloch d' aquellas damas! Ella que li agradava tant de vestirse, de ser guapa, d' atreures las miradas de la gent... Per millorar la seua figura, la seua cara, cap sacrifici l' espantava: ella apesar de repetits desmays, als vuyt dias d' haber nascut la nena, s' havia fet cordar per la cambrera la cotilla de quan era noya y ab ella hi dormí un mes seguit, fins que 'l cos li quedá á la mateixa mida de soltera; ella tenint las dents negrosas y mal posadas no vacilá en sufrir la dolorosa operació de ferse arrancar de la boca lo bó y lo dolent pera poguer ostentar aquella hermosa filera de dents que tant y tant l' embellia, que tantas llohansas li proporcionava!.. ¡Oh si ella pogués ésser com aquellas damas de que parlava la crónica de París, com lograria que tot Barcelona parlés de la seua bellesa, del seu tren, dels seus vestits...

La remor de la porta del dormitori, que s' obria pera donar pas al seu espós, que eixia del quarto ab mánegas de camisa y ab los elástichs á las mans, feu baixar d' un sol colp á la Clarita de las altas regions del mon francés, al humildíssim quarto de la fonda d' en Marsal.

— ¿Abont es la nena? — preguntá 'l marit tot estirant los elástichs, pera ferlos arribar als botons de la trinxa del ventre.

— Es abaix ab la Carmeta, respongué secament la Clarita aixecantse y tornant á deixar dessobre de la calaixera los números del periódich que acabava de llegir. Mes com si aquell sol minut, li hagués estat prou pera posarse en situació, tot seguit s' atansá al seu espós dihentli carinyosament. — ¿Qué la vols veure á la nena avans d' anarten? Si 't sembla la faré cridar.

— ¿No has dit que era abaix? Ja la veuré quan anirém al Balneari. ¡Vaja! ¡Vaja! ¡vesteixte!

— No; no; jo no hi vull anar avuy... Anirém á passejar un xich aquesta tarde... Ni la nena ni jo, no fem gens d' exercici en aquesta terra: d' aquí al Balneari, del Balneari aquí... Si 's projecta alguna escursió se fa en cotxe y un no camina gens... Jo crech que al fí m' hi posaria malalta...

— ¡Oh, ara si que ja está acabat aixó.. perque 'm sembla que haurém de pensar en tornárnosen á Barcelona.

— ¿Y ara Casals? ¿En plé Agost, tornariam la nena á Barcelona? ¡Se t' acudeixen unas cosas de tant en tant!

— ¡Oh, noya, noya! tu no pensas ab que gastantlos, gastantlos, los quartos s' acaban y creu, que de lo d'aquest any, nos costará de posarnos á tó. Ha sigut una bojería lo que hem fet tot aquest istiu! No he volgut veure la cartera per no posarme de mal humor, peró ja 't dich jo que som á las escurriallas y que nos n' haurém de tornar á casa més que depressa.

— Be, home — feu la Clarita fixant los ulls en l' enrajolat del quarto— esperem tres ó quatre dias més y jo entretant escriuré á la mamá pera veure si pot enviarnos algun diner.

En Casals deixá anar de sa boca una d' aquellas esclamacions, que no es possible estampar en lo paper y digué ab marcada energía:

— ¡Ja 't dich que no ho vull que demanis res més! ¿Qué dirá la teua mare, que á la fí no es cap milionaria, ni molt menos, que á cada moment li envies á cercar diners? Quan te vaig demanar, la bona senyora m' explaná sa situació y encara que tu dius que es molt millor de lo que 'm digué, jo no vull que per enviarnos diners, que á la fi no 'ls tenim de menester per cap malaltia, hagi de fer un sacrifici: Als teus germans no 'ls hi pot semblar be que tot lo dia t' estigui donant... Lo mes passat t' enviá dos cents duros y ara ¿n' hi tornarias á demanar?

La Clarita, passá manyosament son bras esquerra per la grossa cintura del seu marit y acaronantli ab la má dreta los punxaguts pels de sa barba negra, li digué acentuant ab cert lo convincent sas paraulas:

— Mira, Casals, las cosas de casa, jo las sé més be que tu. A Tarragona s' hi viu ab molt poca cosa y quan jo demano ja sé que m' ho poden donar. La mamá es molt lliure de fer lo que millor li sembli y 'ls noys no hi tenen res que veure ab si m' envia ó no m' envia...

— ¿Que no hi tenen que veure, ab lo que es de casa seua?— interrumpí en Casals deixantse portar de son esperit justicier.

— ¡Aixó sí que fora bó — esclamá la Clarita — que per anar á favor d' ells, me fessis la contra á mi! Fins á primers de Setembre crech que es una imprudencia portar la nostra filla á Barcelona, quan més que 'l mar está be y á la nena los banys li proban admirablement; par un centenar de duros més ó menos no vindrá d' aquí la cosa, y més que ja 't dich que la mamá me 'ls enviará tan prompte jo li diga que la nena ho necessita... Quan me vaig casar, com no 'm doná dot, ja 'm digué que li enviés á cercar lo que 'm fes falta... Ja saps que al hivern jo no t' en gasto gayres de diners, ni tampoch n' envio á cercar á la mamá, perque un colp posada á casa meua, d' estalviar ne sé tant com la primera y com gracias á Deu, no'm falta gust, ni trassa, y avans no 'm compro un vestit ho regiro tot, lluheixo jo més ab una friolera que altras que disposan de molts cents duros; y á fé que jo si m' hi enfondo tant en lo vestir, es per tú... Per ferte goig... perque la gent digan: ¡Mira quina dona més elegant que té en Casals! Ja sé que aixó també porta las seuas envejas y que potser hi ha algú que 'm retalla... pero jo també sé que al meu maridet no li agradaria que jo fos d' aquestes donas que al cap de quatre anys de casadas ja no 's preocupan d' agradar al seu espós, y jo sí; perque vull que m' estimi sempre, ¡molt, molt!— feu afalagadorament la Clarita abrassant al seu espós, qui la besá carinyosament en la galta impregnada d' olorosos cosmétichs.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Una hora més tart la Clarita ab la seua filla y la Carmeta pujavan pe 'l camí dels arsos á la ermita del Remey. Tan bell punt estigueren á la plasseta d' ahont partian lo caminal dels garrofers que anava a la masia de ca 'n Busqueta y lo caminet que portava á la capella, la Clarita digué á la nena:

— Me sembla que estás cansada, Victorina, ¿vols anar ab la Carmeta á jugar ab los nens d' aquella casa de pagés, que l' altra tarde me digueres que t' hi havias divertit tant?

— No, no, mamá, jo vull anar ab tu: vull anar ahont tu vagis! — repetí la nena, interposantse al pas de la seua mare y agafantse ab sas petites mans, als plechs de son vestit de color de rosa.

La Clarita, desfeu suaument las manetas que s' aferravan á sos genolls y abaixantse pera besarla, li digué trayentse de la butxaca un grapat de caramelos de menta:

— ¡Mira! ¡mira! quants te 'n donará la mamá perqué sias bona minyona! Vaja la Carmeta te 'ls guardará pera donartels després... quan hages berenat... Pero has d' anar á casa en Busqueta... La mamá tornará desseguida, desseguida... pero no vull que pujis aquesta costa, y després que á la ermita no hi tindrías aygua pera berenar y allá 'n trobarás... Té; dona aquestos quartos als noys de ca 'n Busqueta y aquestos per tu; per comprarte confits quan tornarém á Larrua — afegí la Clarita donant algunas monedas a la nena, en tant que deya á la Carmeta:

— Mentres jo pujo á la ermita, tu vesten ab la Victorina á aquesta casa de pagés que 's veu al cap devall dels garrofers... Ja la coneixen á la nena... que cada dia nos guardan los ous frescos... Mentres m' esperas, que 't recullin los d' avuy; jo ja'ls pagaré quan torni... ¡Vigila á la Victorina que no s' aboqui al safreig!

— ¿Y vosté se 'n vá tota sola?

— Tota sola, ¿que 'r pensas que hi ha llops per aquestos camins? Per aquí si que no s' hi troba may ningú— feu ab gran seguritat la Clarita petonejant á la nena, que continuava fent lo ploricó, en tant que la cambrera deya ab un petit moviment de llabis moll parescut á un maliciós somriure:

— Vagi descansada... Ja m' encarrego jo de la nena... No s' apressi...

La Clarita no havia estat en lo cert al afirmar que no 's veya gent pera aquells voltants, donchs si be era veritat que usualment aquell turó era un dels llochs menos concorreguts á la temporada d' istiu, en que tota la animació dels forasters era per la gent á la moda, a la via del ferrocarril, y pe 'ls altres als camins que portavan á la mina, aixó no podia sentarse en absolut; y tan era aixís, que aquella tarde un quart d' hora avans, á la mateixa plasseta en que ella acabava de deturarse, s' hi havia parat una hermosa noya vestida de negre y una dona de mitja edat, que per son port se coneixia esser criada de servey. La noya era la nevoda de Mossen Jaume, qui essent vigilia de la Assumpta, havia volgut anar á cambiar lo vestit de la Mare de Deu del Remey; la dona era la Munda, qui portava en una má un farcell ab la roba de la Verge y en l' altra las claus de la capella, que durant tot l' any estavan depositadas á la rectoria, ja que la ermita sols en senyaladas festas estava oberta al públich.

Al arribar a la partició dels dos camins, la Montserrat s' adoná de que deixava bon tros enrrera á la Munda que, atacada d' aufech, li pantejava 'l pit per l' esfors de voler seguir lo rápit caminar de sa jove mestressa, qui retrocedint unas quantas passas, li digué carinyosament:

— ¡Pobre Munda! May me recordo de que tu no pots seguir lo meu pas... Per aixó, jo havia dit de venir ab en Biel, pero com ha passat tot lo sant dematí per escombrar y espolsar la ermita, he tingut por de que aquesta tarde, faria falta á la parroquia... Pero ja veurás: tu te 'n pots anar á esperarme á ca 'n Busqueta y jo com no tinch que fer més que vestir á la Mare de Deu, ab mitja horeta torno á baixar...

— ¿Y are? ¿ves si te 'n anirias sola?.. Desseguida 't pensas que no 't puch seguir: y encara 't voldria guanyar á pujar montanyas... Vos penseu que perque una se posa vermella y sua una mica ja no es bona per res... — exclama la Munda aixugant sa cara amarada de suhor y fent un violent esfors per calmar l' esbofegament de son pit que semblava una manxa.

— No, dona, no... Ja sé que fas més tu ab un giravol de faldillas, que jo en tot un dia... Pero aixó es á casa... A peu plá... No ab aquesta costa que á mi també 'm fa suar... ¡Oy! ¡y ab la calor d' avuy! ¡Vaja! ¡Vaja! ves á veure un rato á la teua cosina, que de segur que fa dias que no l' has vista y digas que deixi venir á la teua fillola á dinar á la rectoria demá que es la diada de la Mare de Deu... Encara no haureu comensat á enrahonar que jo ja estaré llesta... ¡Vaja dónam lo farcell y las claus!— feu ab certa autoritat la noya. Y com vegés que la Munda s'hi resistia, li prengué'l mocadó dihent: — ¡No sias tan tossuda! Y si tantas ganas tens de cansarte, quan hajes reposat un rato á ca 'n Busqueta, ¡puja! ¡Ja saps ahont soch!

Y apretant lo pas, la Montserrat se dirigí resoltament cap al camí de la ermita, mentres que tot rondinant la Munda emprenia lo de la casa de pagés.

La noya Gil, estava feta á pujar montanyas coneixia 'l camí y en deu minuts se trobá á la petita esplanada de l' esglesieta.

Una volta en ella, deixá 'l farcell y las claus dessobre del padrís adossat en lo llindar de la porta, y tirant enrera los petits rinxets, que mitj tapavan son espayós front, aixugá ab son mocadoret de butxaca, la suhor que casi, casi, en aquells moments, hi corria tan abundosament com poca estona avans per la cara de la Munda. Després feu un fort respir que aixamplá sos pulmons fadigats per la rapidesa de la ascenció y girantse d' espntllas á la fatxada de la capella s' atansá al rónech y ennegrit muralló que la voltava pera espargir los ulls envers aquellas vessants de montanyas cobertas d' exuberant vejetació, entre las que sobressurtian las clapas de las masias y de algun que altre molí que anava escalonantse fins á topar en l' ample faixa de las casas de Larrua, semblant desde 'l mirador de la ermita, una estensa pinzellada blanca, trencada en son centre pe 'l perfil del campanar de la parroquia y en son límit pe 'l blau moradench del mar, que llepant las columnas de ferro del Balneari se perdia fins á confondres en la línea del cel.

La Montserrat contemplá per breus moments lo panorama que 's desplegava devant de sos ulls y al girarse envers al ponent, per ahont s' aixecavan las magestuosas serras del Montnegre, l' espigat turó de Burriach y las montanyas de las Tres puntas, besada en aquell instant per los enlluhernadors raigs del sol que pausadament descendia á la posta, la sobtá la idea de que no tenia temps que perdre y apartantse del mur, se dirigí á la capella qual porta obrí y torná á tancar al ésser dintre. En aquell moment, á la noya Gil li sapigué greu de haver deixat á la Munda: aquell silenci per cap remor interromput, la capella fosca, puig que tancada la porta, sols rebia llum pe 'l esquifit rosseló col·locat dessobre del portal de entrada, la sorprengueren al trobarse sola; més passada la primera impressió y un colp los ulls acostumats á aquella mitja claror, que sobradament bastava pera deixarli veure aquellas parets y altars d' ella tant coneguts, la Montserrat animosa de mena, se somrigué d'ella mateixa y avansant cap al presbiteri, s' agenollá pera saludar á la Verge del Remey á la que desde nina havia tingut sempre especial devoció. Com gran part de las Mares de Deu trobadas, aquesta imatje era casi negra, tenia uns dos pams y mitj d' alsada y sostenia á son Fillet ab la má esquerra, mentres que en la dreta hi ostentava un pom daurat. Vestia un trajo de domás vermellisch en forma de paperina y un mantell de color de café resseguit de una puntilla de plata penjava de sas espatllas. Alguns gerros ab flors de paper, y gran munió de presentallas de cera y quadrets ab lo retol de Exvoto, en los que s' hi veyan pintats portentosos miracles deguts á la valiosa intercessió de tan divina Senyora, manifestavan lo fervor del poble de Larrua envers á aquella santa Imatje, á la que 'ls antepassats del sigle XI per haverla trovada en aquell lloch, hi aixecaren la modesta, pero macissa capella románica, en que sempre més hi havia estat venerada.

Acabadas sas oracions, la Montserrat prengué la roba destinada á la Imatge y pujant los dos grahons del presbiteri, obrí la portella situada á la part dreta del retaule del altar ahont s' hi trobava la petita sacristia, ab sa corresponent calaixera, contenint los ornaments més necessaris pera la celebració de la Missa y un tram d' escapsats esgrahons de pedra, per ahont se pujava al reduhit camaril de la Verge, débilment il·luminat per duas estretas llencas que en forma de sageteras, estavan obertas en la paret del absis y per las que atansanthi 'l cap, se veya lo muralló que circuhia la plasseta de la capella, per aquella part casi tocant ab la paret de la ermita, lo qual tenia per fondo las accidentadas vessants de las altas serraladas de la costa.

La Montserrat posá desobre de un petit banch de fusta lo farcell que portava y besant la má de la Verge y las duas del Jesuset comensá á despullarlos, en lo moment que li semblá sentir remor de passos y de veus, á prop seu. Un bon xich esparverada y altra volta un tros arrepentida de haver deixat á la Munda, la nevoda del rector de Larrua, doná una mirada á son entorn y una altra al baix de l' esglesia, sens que sos ulls descubrissen lo més insignificant motiu pera son sobressalt. La porta continuava tancada; la capella deserta; las presentallas immóvils en las parets; los raigs de claror del sol ponent que entravan pe 'l rossetó del chor, seguian marcant petitas clapas de llum, en las dauradas esculpturas del altar, que repercutian dessobre las deterioradas llosas del paviment; sols esforsant l' ohido, s' apercibia lo roséch dels córchs, endinsantse en lo vell fustám de la ermita...

Estava sola, més eix mateix pensament, li semblá que contribuhia á aumentar son esglay y desitjosa de acabar mes promptament la seua tasca, s' apressá en ella y ja á punt de nuar al bon Jesús lo cordonet de sa tuniqueta de domás blanch, brodada ab canyutillo d' or, torná a sentir clara y sense lloch á duptes, la remor del trapitx y veus que feya poca estona l' havian atemorisada, encara que en aquell moment bon xich més clar que ho havia sentit avans. Passaren alguns moments y la remor la sentí casi al costat seu... Instivament la Montserrat s' abrassá ab la imatge de la Verge que tambalejá dessobre de son pedestal de fusta, y bategantli apressuradament lo cor feu un esfors violent pera girar lo cap envers ahont se sentia 'l soroll.

La esporuguida noya se refeu tot seguit. La remor que l' havia esglayada venia de la part de fora y atravessant per las escletxas obertas á la paret, lo ressó penetrava clar y vibrant dins l' absís de la capella. Sens dupte era gent que tot passejant havia pujat fins á la plataforma de la ermita. No tenia perqué sobressaltarse d' aquella manera; Larrua y sos entorns eran pacífichs y jamay havia sentit parlar de cap malifeta que pogués atemorisarla. La Montserrat, més tranquilisada, se desprengué de la Imatge que fins aquell moment havia tingut fortament abrassada, y 's preparava a desenmatxucar las arrugas fetas per sos brassos al trajo de la Verge, quan barrejada ab la veu que feya alguns minuts tornava á sentir, n' apereebí una altra que tot d' una feu afluhir á son cor tota la sanch de sas venas, imprimint en sa cara la grogor de un cadavre. Per un moment, la noya Gil tingué por que anava á cáure en terra, que los grahons de fusta dessobre dels qu' estava enfilada, s' ensorravan sota sos peus; pero la veu torná per segona volta á ressonar en l' absis y la Montserrat sens casi alé per respirar, baixá los dos grahons de la tarima y atansantse á la paret del fondo, passá sos ulls esbarats per las duas escletxas que donavan al camp. Son ohido no la havia enganyada: la veu que al mateix temps que en sas orellas l' havia sentida ressonar al bell mitg de son cor era la del amich de sa infantesa, la del home que ella havia estimat ab una fé inquebrantable, la d' aquell Felip que feya tres anys no havia vist y esperava que no havia de tornar á veure may més; al menys tan aprop com lo veya en aquell instant y molt menos al costat de una altra dona, retenint sas mans entre las seuas; parlantli á tret de galta, paraulas que arribavan fins á ella, claras, vibrants, fibladoras com los colps de un látigo, que á un mateix temps li fuetejava lo cor y la cara.

La Montserrat pensá en apartatse d' aquell lloch; pero pareixia que sos peus se li havian clavat en terra; volgué cridar y la llengua se li paralisá dins de sa boca sens saliva; per un moment cregué que una má de ferro, la subjectava en aquella paret ab una forsa sobrehumana; més de sobte, ab sas duas mans geladas cubrí esveradament sos ulls fixats en la forana parella; los nirvis de sos polsos bategaren violentament devall de la pell que 'ls subjectava; sas camas tremolaren; un segament estrany doblegá sos genolls y sens apartar las mans de sos ulls, se deixá cáure mitj asseguda sobre 'l primer grahó de la tarima que sostenia lo pedestal de la Verge.

Llarga estona passá la Montserrat en la mateixa posició: las camas arronsadas, lo cos inclinat, lo cap caygut, las mans nerviosament apretadas sobre 'ls ulls... Son pensament lluytava en vá pera donar un nou curs á sas ideas; volia pensar en sa casa; en aquella Imatge de la Verge que acabava de vestir; en la seua mare; en lo convent ahont havia passat los venturosos anys de sa infantesa, en las casas de Larrua... Més tot era inútil; sa pensa com tancada dins d' un circol de ferro, no li representava més que la parella que sos ulls tancats, fotografiava més directament en lo clixé de son cervell. Los recorts, las personas que son cor angustiat evocava, obehint al esfors de sa voluntat, se presentavan en son magí pero no hi prenian cos; quedavan en segon terme, pera esfumarse y desapareixer, deixant sempre en primera línea inundats per los últims raigs del sol ponent, lo grupo d' en Felip y d' aquella dona, á qui ella no coneixia; á qui no havia vist may y que no obstant, semblava que ab caragols de cer, la tenia clavada en sa imaginació...

Més com no es possible que 'l temps passi en va, ni que las sensacions per violentas que sian, deixin de tenir las seuas intermitencias, transcorregut lo primer período, lo convenciment de que era precís tornar a Larrua y la temensa de que la fosca no la sorprengués entre aquellas parets, la mogué a aixecarse y la obligá á obrir los ulls que durant tant llarga estona havia tingut fonament tancats. Allavoras al passar la mirada per son entorn, al trobarse als peus d' aquella imatje de María que ab sa mirada dolsa y reposada pareixia inundar a aquell lloch ab una atmósfera de pau y serenitat; al fixar sos ulls en l' infant Jesús, qui ab sa maneta estesa pareixia que li donava sa benedicció, com los dos ángels que aguantavan los ciris del altar, semblava que estavan ab los brassos oberts á punt de protegirla; la austeritat de la nau de pedra que s' aixecava dessobre de son cap; la quietut que la voltava, tant sols interrumpuda per l'aleteig de las oranetas y moixons qu' entrant tranquilament pe 'l rosetó de damunt de la porta, cercavan en lo trespol del chor, lo niu de sos petits, feu pensar á la Montserrat, que tal volta havia estat víctima de un horrorós somni, de una estravagant alucinació de sos sentits, que ella no sabia esplicarse, peró que havia passat per son magí... Tal volta degut al dejuni d' aquell dia y que ella havia extremat per ésser consagrat á la Verge... tal volta pe 'l cansament de la pujada... per la impresió de trobarse sola... potser per un ram de bojeria que li havia pujat al cervell...

Ningú li havia innovat que en Felip fos á Larrua... Per forsa havia d' ésser una vissió de sa pensa exaltada, desgraciadament massa plena del recort d' aquell home al qui tant havia estimat... al qui estimava encara...

Aclaparada per la horrible impresió que havia rebut, la Montserrat s' apressá á donar un parell d' estiradas al vestit que havia posat á la imatge de la Verge y sens detenirse á recullir, ni plegar lo que li havia tret, mormolá maquinalment un Ave María y encara bategantli lo cor, baixá dos trams de grahons de la sacristia y los dos del presbiteri y dirigintse envers la porta, la obrí de bat á bat, desitjosa de trobarse fora d' aquellas parets, frissosa de que la llum y l'ayre espargissen son cap enterbolit...

Més la pobra noya, no havia acabat encara: en Felip, qui, abocat á la llenca del mur de devant de la porta de la capella, acabava de donar lo darrer adeu á la Clarita, que baixava á reunirse ab la seua filla y la cambrera á la masia de ca 'n Busqueta, al sentir lo ruido que feren al obrirse las rovelladas frontissas de la macissa porta de la ermita, se girá en rodó y al veure apareixer en son llindar, la esbelta y hermosa figura de la Montserrat, sobtat per la sorpresa, atret per aquella bellesa esculptural, desarrollada en los tres anys que no l' havia vist, tan hermosa per la forma, com per las virtuts que atresorava més resplendeixent en aquell instant, per lo contrast ab la dona venal que acabava de deixar, l' hereu Bach, sens temps de reflexionar en la indignitat de sa conduecta, ni sols pensar que la Montserrat pogués haverla vista ni sentida, deixantse portar tant sols per l' amor que per una d' eixas estranyas anomalias que sovintejan més de lo que sembla en lo cor del home, hi era en lo seu més adormit que acabat, corregué envers la noya y agafantli avans de que ella hagués pogut prevenirho abduas mans entre las seuas, li digué ab veritable apassionament:

— ¡Montserrat! ¡Montserrat meua! Tens dret á dirmho tot. ¡He sigut un ingrat! ¡un infame ab lo meu procedir! pero ab tot lo meu miserable comportament t' he estimat y ¡t' estimo! Sí; may ho havia reconegut com ara. Ni los plahers, ni las distraccions, ni las donas que he vist en altres pahissos, m' han fet oblidar de tu, ni deixar d' estimarte un sol instant. Per culpa meua 't vaig perdre... jo era massa jove pera resistir á la autoritat del meu pare, pero avuy...

La Montserrat no 'l deixá acabar. Refeta de la sorpresa, convensuda de que la vissió, havia estat realitat palpable, fuetejada en los seus sentiments purs, immaculats com los de un ángel del cel, pero altius y dignes; ab més glóbulos en sas venas de la sanch del seu avi, valent lluytador de un ideal polítich, que de la seua mare pacients sufridora de sas penas; la neta dels Villadó, lluytant ab tota la forsa de son amor trahit y de sa dignitat ofesa, per desferse de las mans d' en Felip, li digué apoch apoch, contrastant la calmosa dicció de sas paraulas, ab la agitació nerviosa de tot son cos y la visible alteració de sa veu:

— Mira. Felip, la creencia ferma, indestructible que la meua mare desde nina, arrelá fondament en mí, de una vida eterna, ahont hi tinch que trobar al Deu qu' estimo sobre totas las cosas, me feu soportar lo trossejament del meu cor per la teua traydoria, com més tart me feu conformar ab la pérdua de la mellor de las mares. Donchs mira, — feu la Montserrat exaltantse per moments y clavant á n' en Felip sos ulls il·luminats per la indignació, — si are 'm diguessen, que per heure aquest cel que ha estat la esperansa y conhort de la meua vida, m' era precís casarme ab tú, ¡fins hi renunciaria per no veuret un moment més al meu costat!

Al sentir dels llabis de la neboda de Mossen Jaume, las darreras paraulas que acabava de proferir, l' hereu Bach que fondament la coneixia, endeviná tot seguit lo que havia passat, y sentint que la rojor de la vergonya envermellia sas galtas, afluixá instantáneament las mans ab que la subjectava y sens trobar una sola paraula de disculpa, baixá los ulls en terra y feu dos passos enrera, entant que la Montserrat, espantada de que la gelosia y la indignació haguessen pogut fer passar per sa cristiana, y fervorosa pensa los conceptes que acabava de pronunciar, se dirigí resoltament envers al camí de la masia, per ahont semblantli la corda de salvació que 's tira al náufrech entre las onas de la tempestat, hi vegé pujar penosament á la Munda...

En Felip restá per uns moments abatut, anorreat. En lo fons d aquell ser d' argila, com un brillant entre 'l llot hi estava soterrada la imatge de la Montserrat, á punt de que 'l més petit frech la fes apareixer il·luminant ab sos reflexos lo fanch que la empresonava; mes la casualitat acabava d' aixecar entre 'ls dos una infranquejable resclosa... en Felip coneixia sobtadament á la enamorada de sa infantesa pera abrigar la més petita esperansa de reconciliació...

Per llarga estona fixá sos ulls emboyrats per una llágrima envers la baixada per ahont la Montserrat desaparegué envolta entre las primeras ombras de la nit. Sa vista la segui perfidiosament fins que son trajo negre restá confós entre las foscas siluetas dels arbres y entre 'ls arsos y pedras del camí, esvahintse en mitj de la immensa taca negre que las tenebras estenian dessobre la llarga restallera de las casas de Larrua. Allavors, com si la Montserrat s' hagués endut ab ella l' imán que per alguns moments havia avivat las adormidas fibras d' aquell cor, un sarcástich somriure contragué sos llabis febrosenchs, y aixecant lo cap exclamá nerviosament:

— Tots s' empenyan en que rodi... ¡donchs rodaré!