La dida (1875)/10

CAPITOL X.

La guerra sorda.

Lo lector ja haurá comprés lo que significava aquell missatxe de pau, enviat als Mas-Vidals de part dels Olivers.

Era que l' Antonia, comensant ja á cumplir lo jurament qu' havia fet davant del llit de mort de sòn pare, se preparava 'l terreno pera fer la guerra á la sèva manera; es dir, la guerra sorda.

Ab sa finíssima astucia, qu' era la qualitat que més la distingia, comprenguè desseguida, que pera conseguir lo plan de destrucció que s' havia proposat, er necessari dexar lo grosser sistema de materials ofen: y danys, qu' havian seguit los sèus antecessors, y lerse de l'enginy y de la ficció, perque l'enemich, de: armat y tranquil ab unas paus fingidas, no s' adonè de sa derrota, fins á tant que, dessangrantse en lo camp, ja no fos á temps á posarhi remey.

Ab axó, lo primer que procurí, fou atráurers la benvolensa dels Mas-Vidals, per medi d' aquella falsa humiliació d' invitarlos al enterro, que li doná tant bon resultat, puig ja havém vist qu' en las ánimas noblas y sense vilesa d' en Joseph y la sèva dóna, aquell acte despertá instantáneament simpatías y confiansas las mès cumplertas.

Naturalment que perque l'efecte d'aquell primer acabat, l'Antonia volguè véurers ab l' heréu Mas-Vidal, quan aquest anès á la masia, cedint á l'invitació; y estigué preparada ab tot lo sèu talent, perque ab las pocas frases qu' entre 'ls dos havian de cambiarse, lo convidat se quedès ben convensut de la cordialitat d' aquella reconciliació.

Mes, quan lo convidat a una ullada poguè ella compéndrer lo carácter generós y apassionat del jove, y desprès d'una petita estona de conversa, observá la especial impressiò qu' en ell ha1 produhit la vista d' ella, lo sèu cap astut y diligent, cimentá, damunt de la observació qu' acabava de fer, un projecte infernal, y sòn cor depravat brincá d' aleía dins de sòn pit, perque 's veya en las mans un' arma poderosa en que ella no havia pensat encara, y que sòn mateix adversari li presentava.

Lo qu' ella observá, fou que, repentinament, ab sa presencia y ab sas espressions estudiadas, l' esperit noble y refiat de 'n Joseph se li rendia. Endeviná que 'l jove adquiria d' ella un elevat concepte, que la trovava ab talent y ab distinció; qu' eczaminava admirat la sèva brillant hermosura, més y més realsada en aquell moment per lo trajo de dol, y en una paraula, qu' estava adquirint sobre l' home que volia véncer, un domini d' aquells qu' acavan per reduhir á mna sumisiò absoluta, á la incauta persona que sense adonarsen l' ha dexat formar y créxer paulatinament.

Esforsá, donchs, tot lo sèu saber per' acabar de fer istible y mès fonda aquella seducciò. Esprimí sa inteligencia perque li dictès pensaments y paraulas ben espressius y plens d' atracciò; feu plorar á sos ulls las llágrimas més interessants y conmovedoras; doná á sa tristesa l' encant major que sapiguè trovar, y segura ja del triunfo que,—sols per indici bè imperceptibles á impossibles d' observar pera ningú més,—en Joseph, sense dúrsen compte, li anunciava, esclamá satisfeta, quan aquest se 'n despedí:

—¡Ay, Mas-Vidals, ja sòu á terra! En Joseph ja es mèu.