La dida (1875)/11

CAPITOL XI.

Lo foch treu flamas.

Mentres la pobre Isabel, felís y tranquila, confiava á la Paula, sa amiga carinyosa, tot lo goig qu' inundava lo sèu cor, ab motiu de la bona amistat que s' havia establert entre las duas familias enemigas, y criada y mestressa donavan gracias á Dèu per la calma que 'ls havia enviat, aquella impressiò ab que 'n Joseph arrivá de l'altra masía lo dia del enterro, anava fent fondo y més fondo en sòn pit, per' arrelarhi tant fortament com solen ferho las passions que náxen en est pobre sér que se 'n diu l'home, víctima trista d' ell mateix, autor constant á insensat de sas propias desgracias.

Quan váren ser passats los primers quince dias del dol, en Joseph torná á véurer á l' Antonia, en l' iglesia, á l' hora de missa major d' un diumenje, sentada en lo banch dels Olivers, que, com sabém, dalt del presbiteri, costat per costat del dels Mas-Vidals. L' Antonia no dirijí una sola mirada al heréu, pero l' instint de la sèva astucia li deya d' un modo segur, qu' aquell se la contemplava embadalit, mentres durava la missa. Quan aquesta vá finir, fou quan ella 's girá al banch dels sèus vehins, y saludá ab una encisadora sonrisa á n'en Joseph, banyantlo al propi temps en la llum enlluernadora y ardenta d'una llarga mirada, que 'l feu estremir y li glassá en las venas la saneh, bullenta poch avans de desitj y de passiò.

Cada festa torn l'Antonia al presbiteri, á enecndrer mès y més, ab aquella estudiada reserva, l'afany del pobre heréu Mas-Vidal. Ella procedia ab un cálcul y una fredor verdaderament infernals: no mirava, no sonreya, no dirijia un saludo, no 's movia en cap sentit, que no fos en lo punt just y precís en que ho havia de fer pera acabar d' alocar á aquell desventurat. No 's podia donar un refinament mès odiòs; aquella dóna era un monstre del abisme, engendrat en forma humana.

Al cap de mòlts diumenjes, tots esperats per lo foll ennamorat, ab lo viu afany ab que un cego esperè un raig de llum; quan ella coneguè que ja era abrasadora la flama qu' en lo cor d'aquell havia encés; al acabarse l'ofici s' aturó á la porta de l' iglesia y se juntá ab los Mas-Vidals, quan tambè 'n sortiren. Feren plegats lo camí de sas masías, y en Joseph, dexant á sa muller en la sèva, continuá acompanyant á l' Antonia fins á la porta matexa de ca l' Oliver.

Durant lo camí ell diguè n' ella ab veu mòlt baxa:

—Antonia, us haig de véurer.

—¿Y axó?—responguè ella, fingint estranyesa.

—Us haig de parlar.

—¿A mí?—continuá la falsa—fent lo sèu paper.—Entréu á casa.

—Hem de ser sols.

—Axó no pot ser.

—¡Oh, sí! ¡Per Dèu, Antonia! Es indispensable.

Ella callá un moment perque aquest se convertís per ell en un segle d' engunias. Desprès li diguè:

—Ja qu' us convè tant, aquesta tarde, á posta de sol, esperéume á la font de sòta 'l ròure.

Y se 'n entré en la masia, fent brasset ab en Matèu, y seguida de sòn germá, que pe 'l camí havia cullit una cistellada de cargols, pera fersels ell mateix á la paterrellada.