La dida (1875)/12

CAPITOL XII.

Sòta 'l ròure.

Un clot ahont naxía un' ayga clara y fresca, que sempre 's renovava, un ròure que li feya ombra y una pedra allí al costat per séurehi los qu' hi anavan á béurer, era lo que se 'n deya la font de sòta 'l ròure.

Allí s' estava en Joseph esperant á l' Antonia, bona òna avans d' esser l' hora pera que ella l'havia citat.

Se passejava neguitòs, lo cap li bullia, cada volta que l' oreig, movent las fullas, li feya créurer que sentia passos, lo cor li batia com si li anès lo pit, y de tant en tant se dirijia la má al front, com si volguès arrancarse lo pensament acusador qu' en ell tenia ficso com un clau ruhent que 'l traspassès.

—Vaig á cometrer un crím—deya desprès, parlant ab sòn esperit.—Jo, tant sever, jo, ab ideas tant noblas, jo, ab aquest sentiment de justicia y de fermesa que sempre he ostentat y sostingut ab orgull, ara, ab una paraula, en un sol punt, y sabentho, y tenintne clar conexement, vaig á convertirme en un miserable... Ella es casada, jo sòch casat, y lo que intento es un doble delicte... ¡Sobre tot, aquell pobr' ángel, ignocenta criatura, que no sab qu' en la terra hi hagi mès qu' amors purs y nobles com lo sèu! ¡Aquella santa, que no ha vingut al mòn pe que per' estimarme! ¡Com la vaig á trahir!... Li vaig á robar una fidelitat á la qual tè un dret tant absolut, vaig á envenenarli l'ecsistencia, á véndrer sa confiansa... á matarla pot sert... ¡No, Joseph, no! No ho fassis, no ets tant vil, no ets tant mal home. No la espero...¡fugím d' aquí!

Tal com s' ho proposava ho anava á fer, honradas de sòn cor havian triunfats ja donava passos per allunyarse d' aquell siti, quant una veu li vá fer un crit.

—¡Joseph!

Y s'aturá, y torná endarrera.

L' Antonia l' esperava al peu del ròure.

—Ja sòch aquí,—li diguè ella, donantli una d'aquellas miradas que l' atravessavan.—¿Qué s' us ofería?

—¡Ay, Antonia!—vá respóndrer ell.—Jo 'us agrahexo qu' haguéu vingut. No sè si us heu pensat lo qu' us tinch de dir...

—Jo, no...—responguè ella, dissimulant com sempre.—Vos diréu.

—Miréu, Antonia... No us incomodéu... Pot ser vaig á oféndreus. Prometéume que si es axís, vos me perdonaréu l' atreviment.

—¡Jesús!—esclamá ella.—¿De qué 's tracta? Ja 'm feu está ab ánsia.

—Se tracta, Antonia, de que no puch aguantar mès una paraula que 'm crema 'ls llávis, y ara qu' us hauria de preparar pera sentirla, no puch tenirla per mès temps callada; ¡y us la dirè, us la dirè, encara que 'm condenmi, ara mateix, desseguida, sense pérdrer un altre instant!... ¡Antonia, jo us estimo!

L' astuta dóna ja tenia á punt pera quant sentís aquestas paraulas, que veya venir, una llarga y sonora riallada, que dexá á n'en Joseph clavat de peus en terra y ferit al ánima del modo mès crudel que en sa vida havia sentit.

—¡Ah, ah, ah!—esclatá l' Antonia.—¡Ara si que m' heu fet ríurer! ¿Y per dirme axó m' havéu fet venir?

—Donchs ¿per qué us pensavau?—li preguntá en Joseph.

—Jo 'm creya qu' era per' alguna cosa de las nostras casas... Com encara tenim lo plet.

—¡No, Antonia, no!—prosseguí ell.—Era per çó; era per dirvos que sòu tant hermosa, que m' havéu robat lo cor, era per demanarvos que tinguèsseu pietat d' aquest afany que 'm consum la vida; perque 'm donèsseu una esperansa... ¡no mès qu' una esperansa!... de que algun dia, guanyantho com vos me manéu... aquexas miradas celestials serán pera mí, y mèus los besos amants d' aquexos llavis de foch, y mèva tota la vostra hermosura, arrebatada per Dèu á algun dels sèus ángels, perque vos ab ella me don en lo mòn, ó la desventura eterna!...

Ell s' espressava ab tal calor, que sas miradas calsinavan, sòn front bullia com un volcán y sa boca parexia llansar flamas en lloch de paraulas.

Ella se l' escoltava imperturbabla, freda, glassada, ab lo cor plé de goig y delicia.

—Aném, home, aném,—diguè en tó festiu pera desesperar més á sa desventurada víctima.—No us las peguéu tant fortas. ¡Válgam Dèu, quína flamarada!

—No us ne riguéu, Antonia. Jo estich perdut per vos. Sòu lo mèu pensament, lo mèu anhel, la sola riquesa que puch tenir al mòn. Per vos aborrexo á tothom, ho dexarè tot. Vos sòu casada y jo també, lo nostre amor será un crím... ¡No hi fa res! Fugirém ahont ni 'l remordiment puga trovarnos, y serém ditxosos, á despit de tants obstácles com nos cercan... ¡Estímam', Antonia mèva, hermosura dels mèus ulls, gloria adorada del mèu cor!

Caiguè agenollat als peus d' ella, ab los brassos y las mans creuadas, sense saber ja lo que 's feya, ni ahont se trovava. Mes l' Antonia, que conservava ben clar tot lo sèu sentit, mirá sobresaltada si algú per 'llá á la vora 'ls podia véurer, y fentlo axecar ida, li diguè ab gran severitat:

—Treyéuvos aquestos pensaments del cap, y penséu que lo que 'm demanéu es un impossible. Jo nous estimo, ni encara qu' us estimès m' olvidaria de que tineh confiada l' honra del mèu marit. Ab axó, anéusen en nom de Dèu, y no 'm tornéu á parlar may mès de semblants bojerías.

—¡Antonia, per pietat!—insistí en Joseph, groch de dolor y d' esglay.

—Anéusen', que d' ensá qu' us he escoltat ja tinch por de que 'ns vegin junts. Dexéume estar, que vull tornarmen' á casa sola.

—¡Voléu matarme!

—No hi ha mès.

Y signantli un camí qu' al cap de pochs passos se per entre uns rochs, continuá:

—Vos per la dreta; jo per la esquerra.

—¡Adèu siau!—diguè 'n Joseph.

Y obehint al gesto imperiós ab que ella 'l despedia, 'n aná per lo dit camí, ab lo cap baix, y espurnejantli 'ls ulls llágrimas de tristíssima amargura.

L' Antonia 's quedá parada veyentlo marxar, y quan lo vegè desaparéxer per entre 'ls rochs, esclamá ab aquell accent propi sèu, en que s' hi barrejavan l'alegría, l'orgull y la set de venjansa:

—¡Ah, néci! ¡Ja 't tinch! Desd' ara ja sòch la mestressa de ca 'n Mas-Vidal.

—Pot ser no,—pronunciá escarnintla, una veu darrera d' ella.

Se girá esglayada.

Cara á cara d'ella 's trová ab la Paula.