La dida (1875)/13

CAPITOL XIII.

L' estrenyinador.

—¿Qué voléu?—cridá la filla Oliver, abalantsantse cap á la Paula, cega d' ira y de soberbia.

—Tant axerida que us penséu ser, y no us recordéu de mirar enlayre,—diguè la Paula ab mófa, y senyalant las brancas del ròure que cobria aquell lloch.

—¿Erau aquí dalt?—preguntá la pagesa.

—Y us ho he sentit tot,—responguè la criada.

Allavoras, la primera, veyentse descoberta, volguè fer un cop de la sèva habilitat, y prenent un tó y un posit més pacífich, s' acosté á la Paula dihentli:

—Donchs si ho heu sentit tot, ja sabéu com m' he portat. Lo vostr' amo s' ha enamorat de mí, pero jo li he tret la fal-lera del cervell. Ara no ho feu còrrer... No per mí, qu' encara m' honraria, sino per la pobra Isabel, que l'estima tant, y tindria un disgust de mort.

La Paula se l'escoltava ab una rialleta pi ab los brassos fent la gerra y un peu mès avansat que l'altre, esperant qu' haguès acabat. L' Antonia, veyentla ab aquest posat, se quedá ab la paraula á la boca, conexent que de res de lo que deya era creguda.

—¡Ay, senyor!—diguè la Paula.—¿Qu' us penséu que vinch del hort? La llana del clatell ja me l'han treta, y gracia Dèu, lo qu' á mi me la fássi, ja n' ha de ser de lletrat.

No entench que voléu dir. ¿No dihéu que 'ns heu escoltat?

—Per çó qu' us he escoltat. ¡Dèu vos fássi bona! Los que volen ser espavilats, no han de parlar tots sols en veu alta, com vos ho heu fet quan l'amo s' allunyava.

—¿Qué he dit?—preguntá l' Antonia, encara que veya perduda.

—Miréu ,—li diguè la Paula.—Ja us he dit que jo no 'm mamo 'l dit... ¡La sè mòlt llarga, mestressa... pero mòlt llarga! ¡Més que vos y tot!

—Bè, me 'n alegro.

—Y com que la sè tant llarga, ja fa temps qu' estich observant las vostras maniobras.

—¿Las mèvas?

—¡Sí, sí! No feu aquest paper de Tòni. ¿Qu' us penséu que no he conegut que l'amo s' ennamorava de vos? ¿Qu' us penséu que no he reparat las llambre gadas que d' en tant en tant li tiravau, per' anarlo engrescant, y 'ls desprécis qu' ab la vostra trassa sabiau ferli, per' acabarlo d' alocar? Tot ho veya, fins las vostras rialletas de satisfacció quan compreniau que 'l vostre plan avansava.

—¡Ay, filla! ¿Qué no tinch en Matèu?

—¿Qué sè jo quina en portéu de cap? Jo conto qu' axís voléu fer mal á la casa dels amo: ó pot ser es qu' en Joseph us agrada, ó qu' us agradan los sèus diners.

—¡Insolenta!—cridá l' Antonia indignada.

—Ben clar ho havéu dit ara mateix, qu' us proposéu 'ser mestressa de ca 'n Mas-Vidal.

—¿Jo?...

—Pero la mestressa es la qu' hi ha ara, y la qui ho será sempre, perque jo estich al sèu costat, ¿entenéu? Y faré l'ull tant viu, que tants cops com vulguéu tirarli, us sortirá 'l tret per la culata. Ab axó, heu de buscar un altre filò, qu' ab aquest no us hi faréu rica.

—¡Axó ja es massa insultar!—esclamá l' Antonia trayent foch pèls ulls.—Y si voléu ser tant provocativa, us dirè...

—¡Qué 'm diréu?—li preguntá la Paula ab des y acostantli tant lo rostre, que las alés de las duas se confonian.

—Us dirè...—continuá l' Antonia sortintse de tino, perque al capdevall era dóna.—Us dirè que si 'm dona la gana, me riurè de vos, lo mateix que de tothom que vulgui venir á ferme la contra. ¿Ho sabéu? Y vos, sabentla tant llarga, m' hauréu de venir á fer lo cumpliment, y tant vos com los de casa vostra... de genolls, de genolls com esclaus us estaréu al devant méu... ¿ho sentiu? Y basta que 'm desafiéu, ara ho farè, y jo us juro qu' exirè ab la mèva...

—¿De genolls, voléu dir?—diguè la Paula burlantsen.

—¡De genolls!—responguè l' Antonia.—Y en Joseph lo primer, perque ja heu vist com lo tinch boig... y encara li tindrè mès... y quan me plásqui concedirli una caricia qualsevol, en premi d' aquella caricia... ¡jo... jo serè la mestressa de ca 'n Mas-Vidal!

—¿Y si l'amo se us escapa?

—¡Que s' ha d' escapar! Lo tinch... ¿sabéu com las moscas se quedan presas en las trenyinas que fa l' aranya?

—¿Qué sou vos l'aranya?

—Y li xuclarè fins la sanch.

—Justament,—diguè la Paula,—ara heu fet una comparansa d' una cosa que jo hi estich mòlt afectada. Vull dir, que quan ne veig pèls recons de casa, de trenyinas d' aquestas qu' heu dit, si hi ha alguna mosca qu' aleteja, me fa llástima, y agafo l' estrenyinador, y trenco la trenyina.¡Veus' aquí que la mosca fuig, y l' aranya 's queda rabiosa!

—¿Qu' estéu per qüentos?

—No gayre.

—Aném, que 's vá fent fosch.

—Donchs, bona nit y bon' hora.

—Adèu siau. Recordéus de lo qu' us he dit.

—Y vos de lo qu' us he promés.

—¡Qué me 'n feu poca de pòr!

—A qui no 'n tè, n' hi fan.

—Sòch l' aranya...

—Jo sòch l' estrenyinador.

Y cambiantse una llarga mirada, mitx de burla y mitx de desafío, se 'n anáren una per cada costat, dexant solitaria la font de sòta 'l ròure.