La dida (1875)/14

CAPITOL XIV.

Una prova d' amor.

Tením de soposar que 'l lector ja endevinar tres cosas, sense que las hi espliquém.

La primera es, que l' heréu ennamorat, ab tot y la conversa de sòta 'l ròure, en la qual havia sigut rebutjat per l'Autonia, no dexí de perseguir á aquesta, ni de demostrarli sa ardenta passiò, suplicantli á totas horas que 'l corresponguès.

La segòna es, que l'Antonia, mès enardida que may desprès de sa entrevista ab la Paula, continuá avivant aquell foch per tots los médis que 'l sèu enginy li facilitava, encara que may arrivant á accedir als préchs de sòn aymador,

Y es la tercera, que la Paula 's guardá prou d'esplicar á sa mestressa res de lo qu' havia descobert, puig conexia la delicadíssima essencia d'aquella pobr' esposa enganyada, y estava segura de que, ferli compéndrer lo menor indici d' aquell engany, fòra omplir sa vida d' un dolor qu' acabaria per matarla, perque aquella téndre criatura no podia sentir la pena mès que pera morirse, al revès d'altres naturals que 's rebelan contra d' ella, y la combaten ó distreuhea ab odls y revenjas.

Mòlts dias despri Antonia, aquesta s' estava assentada en lo pedrís de prop la porta de sa masía, esperant lo moment en que aquell passès, com tenia per costum, pèl davant, ab l'afany de véurerla, y, si podia, de parlarhi.

En Joseph no tardá en comparéxer, y veyent á sa desdenyosa estimada fóra de la casa y tota sola, s' hi acostá, benehint lo fat que tant bella ocasió li presentava.

—¿Veyéu com me teniu llástima—diguè á l'hermosa pagesa, quedantse parat al devant sèu, ab l' escopeta descansada á terra y cayguda damunt del sèu bras.—¿Veyéu com conexéu que si no us parlo d' en tant en tant del mèu amor, la mèva ánima no ho podria resistir?

—¡Ah! ¿Qu' us penséu que us esperava?—li preguntá l' Antonia, finjint qu' aquella suposiciò li savia grèu.

—¡No siguéu desapiadada!—responguè en Joseph.—Y al ménos, si no es lo que 'm penso, no m' ho diguéu.

Si es axís, aper qué no tinch de dirvoshol—continuá ella sense pietat.—M' he quedat á casa sola; l' heréu es á la Quintana, 'l mèu home ha per no estarme allí tancada, he dit: dèxam sortir á péndrer lo sol un' estona... Y aquí m' estava... per cert que quan us he vist pensava en vos.

—¡En mí!—esclamá en Joseph, content y fins esglayat de tanta ditxa com li produhiren aquellas paraulas.

—En vos, en vos...—repetí la pagesa, ab un accent capás de pérdrer al sant mès virtuòs y pur.

—Y ¿qué pensávau?—li preguntá ell, ub lo cor traspassat d'amor, assentantse en lo pedrís al costat d'ella.

—¿Voléu qu' us ho digui?

—¡Oh, sí!

—Donchs, pensava: en Joseph prou te diu que t' estima, prou te persegueix y prou te busca... pero no déu ser aquest amor tant gran com ell diu...

—¡Oh, que si ho es!—interposá ell.

—Perque si fos tant gran com ell diu, ja te 'n hauria donat provas...

—¿No us en he donat?

—¡Provas!... Axó de dirme que sòch hermosa, y dalir darrera mèu, y agenollársem' als peus, es mòlt fácil de fer. Jo volia dirme, provas mès costosas...

—¡Diguéu, disposéu, manéu!—esclamá l'enamorat, alenòs pera fer lo que diguès sa estimada.

—Y, ¿sabéu lo que m' ha acudit? He pensat: avuy, si 'l veus, li demanarás una prova.

—¡Gracias, gracias!

—¿Sabéu quína es?

—Ma fortuna... ma vida... ma honra...

—Es ménos que tot axó... Veyám si ho faréu...

Y al pas que pronunciava aquestas paraulas ab tota la dolsor de sa veu, colocá la sèva má preciosa damunt de la d' en Joseph.

—¡Oh, Antonia!—pronunciá emoció, estreyent aquella má.

—Aquell plet...—diguè la falsa, la seductora. Aquell plet ha d' acabarse.

—S' acabará,—responguè ell ab resolució.

—Tranzijint...

—¡Com tu vulgas, vida mèva!

—Es que vosaltres ne teniu rahò...

—Encara que la tinguèssem tota.

—¿Tornaréu á posar la vostra mitja palanca damunt de la riera?

—Sí.

—¿Quán firmarém lo conveni?

—Quan ho disposis.

—¿Y ton pare?

—Fará lo que jo li diga.

—Donchs passat demá, us esperarém aquí casa ab lo notari.

—No faltarém.

Calláren un moment, que necessitá la pagesa pera dissimular l'espressiò d'orgull y triunfo que pujá á animar sòn hermosíssim rostre. Desprès en Josephet li diguè, estrenyentli mès aquella má qu' amanyagava.

—¿Estás contenta?

—Sí,—responguè ella.

—¿Y créus ara que t' estimo?

—Sí.

—¿Y tu, Antonia, no 'm vols estimar?

Ella retirá la má que li tenia abandonada, y posantse dreta, contestá:

—Quan haguém firmat l' escriptura... pot ser farè un pensament.

Y desapareguè per la porta de la masía.