La dida (1875)/15

CAPITOL XV.

Lo vellet Mas-Vidal.

—¿Ahont es lo pare?—preguntá en Joseph, axís qu' arrivá á casa sèva.

—Ja us ho podéu pensar,—li responguè un mosso. —Al hort, com sempre.

En efecte en Joseph trová al vellet Mas-Vidal en l'hortet qu' era lo sèu retiro, lo sèu pacífich refugi, hont, conreant sas llegums, se distreya del disgust que li causava la conducta del sèu fill ab sos enemichs los Olivers.

Allí, callant lo sèu enuig, y fent casi bè vida separada, sols en tracte ab sí mateix, esperava lo terme, ja ben prócsim, dels sèus dias.

—Pare,—li diguè en Joseph, després de ferli Y amistat,—us vinch á parlar d' una cosa.

—Tu mateix, home,—li contestá 'l vellet,—¡a sabs que t' he donat carta blanca.

—Sí, pero ara us necessito, perque teniu de firmar.

—Com vulguis. Tu disposas, tu governas... Jo... dèxam' estar en pau, aquí, en mon hortet... ¿Qué dius que tinch de firmar? Pórtam lo que siga; t' ho firmarè. Si per cás t' erras, tu t' ho trovarás, perque jo... ¿qué hi espero ja en lo mòn?

—Axís m' agradéu.

—¿Y donchs, de qué 's tracta?—preguntá 'l vellet apoyantse en lo bastò del cávech, que descansava á terra.

—Jo us ho dirè. Hem de tranzijir aquell plet.

—¿Lo de 'n Pep del molí?

—¡No, cá! Aquest de cap manera.

—¿Lo del cens de l' Arbòs?

—¡Tampoch!—esclamá lo jove impacient.

—¿Donchs, de quín plet me parlas ara?—li preguntá 'l vellet, adressantse tot lo que sa decrepitut li permetia.

—Lo dels Olivers.

—¡Ah, no! ¡Aquest de cap manera!

Y lo vellet doná una rebolada que tirá 'l cávech qui sab ahont.

—Aquest,—prosseguí,—encara que 'ls contrari se rebaxin á tot, encara qui oferexin danys y costas. Aquest l' havém de guanyar per sentencia del jutje, ab tota lley, y sense cap contemplació... No t' ho firmarè... Vès, noy, no me 'n parlis mès.

—Donchs es necessari, pare. ¡S' ha de fer!—responguè en Joseph, pensant enardit en la promesa de l'Antonia.—No us dexéu cegar per vellas preocupacions. Aquest plet s'ha d' acabar, perque no tenim rahò.

—¡Axó es!—cridá 'l vell casi bè escanyantse.—¡Vina á fer d' advocat dels Olivers!... ¡Dèu mèu!... ¡Aquesta vergonya m' esperava avans de morir!... ¿Y qu' has tractat?... ¿A favor d' ells?

—He tractat que s' afegirá la palanca de la riera.

—¿Y encara pagarém las costas?

—Es natural.

Lo vellet esta barat, una blasfemia tant grossa lo que sòn fill li deya, qu' ab prou feyna se dava compte de que ho escolta

—Tu t' has tornat boig, Joseph ,—continuá ab indignaciò.—¿No comprens que no pot ésser?... ¡Tirar per terra lo nostre nom, rebaxarnos ab los Olivers!... ¡No, may! ¡Sòch un pobre vell que 'm vaig á morir, pero tindrè energia pera no cométrer semblant baxesa! ¡No ho firmarè, no!... ¡Encara que 'm matin!

Y dihent aquestas paraulas, cridava y picava de peus, lo mateix qu' una criatura quan fa una raresa.

—¡Pare!—esclamá 'l jove ab un to qu' espantava,—¡faréu lo qu' us demano, perque sino 'm matarè jo!—¡Qué dius ara?—digué 'l pare mirantsel esglayat.

—¡Sí! Me feu faltar á una paraula, me condemnéu... ¡vos no sabéu á lo que 'm condemnéu! Y si aqueix tracte no's fa, me matarè, pare, creyéume que 'm matarè... ¡Perque la vida pera mi seria una desesperaciò eterna, lo dolor, l' ira, l' infern!...

—Fill mèu!—diguè 'l vell tremolant.

—¡Pare, pare! ¡Féuho per mi!—continuá lo fill, ab las mans creuadas y plorant llágrima de fel.

—Mes, ¿no pensas lo que 'm demanas?

—¿No us dich que m' hi vá la vida?

—¡No, no y no!... ¡De cap manera!—replicá 'l vell picantse 'l cap.

—¡Me matarè!—afegí en Joseph ab una fredor terrible.

Y continuá al cap d' un moment:

—Desprès vos ne penediréu, desprès ploraréu la sort desgraciada del vostre fill, y diréu: ¡jo ho haguè fet!... Adèu siáu jo me 'n vaig ara mateix d' aques terra; no tinch vergonya pera quedarm'hi faltant á lo qu' he promès... No sabréu may més res de mi. Vaig á matarme lluny, y ni 'l consol vos restará de dir en lloch: ¡aquí hi ha la sepultura de mou pobre fill!

Fèu un moviment com per anarsen', pero lo vellet lo detinguè subjectantlo pe 'l bras y dihent:

—¡No, fill mèu, no 'm déixis!... ¡No 't tinch mès qu' á tu!... No vull que 't matis; no vull que sufrexis; vull que viscas content... Lo que vulguis, jo firmarè, transigirém, nos rebaxarém, demanarém perdò á ne 'ls Olivers...

—¡Oh, gracias, pare!—respongué en Joseph, besantli cent cops la má.—¡Gracias! Dèu vos ho pach...

—¿Ja estás content?—li preguntá 'l vell mirantsel ab amoròs afany.

—¡Oh, sí! Vos no sabéu lo mal que 'm feyan.

—¡Quán se firma axó?

—Demá passat.

—Donchs demá passat.

Lo jove se 'n aná, radiant d' alegría.

Lo pobre pare 's quedá plorant en un recò del hort, repetint entre singlòts, á cada moment:

—¡A mas vellesas!...¡A mas vellesas!...